miquelmolla@gmail.com

diumenge, 20 de desembre del 2020

Lʼescletxa

Lʼescletxa (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Mercé Estrela Tena (Catarroja, 1958) signa la setzena col·laboració dʼaquest projecte que a poc a poc es va fent. Durant un grapat dʼanys sʼha guanyat la vida impartint classes de valencià a lʼensenyament secundari.  A finals dels 80 –un curs que ara no puc ubicar amb exactitud–, vam compartir alumnes a lʼIES El Clot, de València. Des de llavors, no havíem tornat a coincidir, i em va sorprendre retrobar-la el 2019 a Xàtiva entre la gent que, al voltant del diumenge més proper al 12 de febrer, sol aplegar-se al davant de lʼestació per fer el protocolari homenatge a le víctimes del bombardeig. I encara em va sorprendre més que mai que em diguera que sʼinstal·lava a Canals “entre tarongers” –jo la feia una urbanita irreductible–. Una altra de les col·laboradores del bloc, la poeta Imma López, em va parlar de la seua dedicació a lʼescriptura i em va suggerir que la convidara a participar al bloc, a la qual cosa ella amablement ha accedit. Ha conreat el relat i la poesia. 

En relació a la narrativa, cal esmentar la seua contribució a Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner, editat per la Generalitat Valenciana. LʼAjuntament de València ha publicat el relat La xica presentat al concurs Beatriu Civera. El recull de quinze relats breus intitulat Xiques ha estat guardonat a la primera convocatòria del Premi Maribel Vendrell Mendoza de relats breus (dins el conjunt dels Premis Literaris Ciutat de Carlet) i publicat per Editorial Neopàtria. Aquest 2020, Dones, un conjunt de tres relats, ha merescut lʼaccèssit al premi Francesc Bru de narativa Vila de Canals. 

Pel que fa a la poesia, esmentarem que el poemari ella, Cor ha estat distingit amb un accèssit al Concurs Literari Vila de Canals en lʼedició dʼaquest mateix any.

Finalment, direm que Mercé ha estat col·laboradora habitual de la revista La Terreta, de Massanassa.


L’ESCLETXA
Mercé Estrela Tena

La nafra oberta al cel.

Maria Josep Escrivà,
“Mirall en el mirall” (2017),
Sempre és tard (2020)

La mirada expectant, a través del badall, presa de si mateixa, denunciava que alguna cosa no rutllava del tot bé. La xica se sentia segura, o això pensava, amb aquella decisió que havia pres, tal volta massa en calent i de pressa. No entenia què passava amb ella i els xics. Amb els hòmens, no vull ni dir-vos. Perquè un xic, no és un home. No sabia què era un home, perquè tampoc tenia massa clar què volia dir ser una dona. Pensar en què necessitava un home d’una dona li feia esclafir el cervell. Amb els xicons, podies jugar sense comprometre’t a res. Pot ser, per aquest motiu, continuava matxuxa. Res de fadrina o soltera. Per molt que el diccionari sentencia ‘Fadrina vella, conca’. Li agradava el so global del mot. Bo, el cas és que havia tingut molts pretendents, d’ençà de la primera relació. Estava que reglotava i decidí que ja n’hi havia prou, que se la repuntava de manera definitiva: amb màquina de cosir de punt menut. Res de posar bastes o sobrefilats o puntets de costat al trau, com havia fet fins aleshores. Un bon repunt, i s’ha acabat. Ja veuríem què feia amb el desig que li tenallava l’entrecuix... Dels quaranta als cinquanta, tot havien estat xicots sempre més jóvens. La trobaven interessant i se n’enamoraven, la pillaven desprevinguda, li entraven a la vida per algun clivell emocional i, quan se n’assabentaven de l’edat, fugien cames ajudeu-me. No vulgues saber què passava si arribava a dir-los que ja no menstruava, una regla de les dones de la família: llevar-se aviat la sang mensual de damunt. Sense envellir, això sí. S’hi quedaven de pasta de moniato i, avergonyits, romancejaven amb allò de tenir descendència. Aquest devia ser el problema, que no se li notaven ni l’edat ni la menopausa. Atractiva, jove d’esperit i de cos, amb lectures i gustos diversos, sense problemes econòmics... Una perla salvatge amb zero disposició a emparellar-se ni a formar família. De joveneta ja ho havia advertit a la seua. S’hi mantenia lliure, independent. “Sola sóc, i rode”, es deia. Ara, però, després d’anys de frugalitats, tenia un dilema. Per l’altra part de l’escletxa, un iris clar i rodó de mirada innocent, empentava amb delicadesa el barrot que el constrenyia. Havia conegut un home.



diumenge, 13 de desembre del 2020

Lʼermita

Lʼermita / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Raül Vidal i Huerta (la Llosa de Ranes, 1971), el nostre quinzé col·laborador, és Llicenciat en Dret per la UV i Màster en Prevenció de Riscos Laborals. Actualment, imparteix lʼassignatura de FOL en lʼensenyament secundari.

Ha conreat tant la poesia com la narrativa.  Paranoia raonable en seria exemple del primer gènere i El caçador de gats, del segon. Es va donar a conéixer en el camp de la narrativa infantil i juvenil. Fem notar ací Les aventures de lʼeriçó Costumeta i Les encantades. Vam coincidir en les obres col·lecives Conte contat i Llegendes de la Costera, dues iniciatives que miraven de recollir una part de la tradició oral de la nostra comarca. 

Confessa estar una mica decebut de la política de les editorials en la nostra llengua. De segur que té les seues raons per estar-ho, tanmateix no sembla aquest el lloc ni el moment per encetar aquest meló. 

És membre executiu de la Federció Orniològica Silvestrista Cultural Espanyola. Potser per aquest costat li ve la “distopia animalista” que ens proposa a continuació. Això i ser dʼun poble als peus de lʼermita de Santa Anna. 


LʼERMITA
Raül Vidal i Huerta

Aquell Déu estava molt alt, de fet, sembla ser que sempre ho havia estat, però feia molts anys que ningú pujava a fer-li la visita, tants, que tampoc ningú podia donar fe que encara fora viu.

A l’any 24 del nou món, després de la sagnant guerra que enfrontà les persones amb la indústria de la carn de laboratori a fi de no perdre la humanitat la sobirania alimentària, les minses collites que es van poder fer de blat i llentilles no eren prou per matar la fam de la gent de la comarca. Caldria pujar a l’ermita a fi de beneir el terme, com segles enrere s’havia fet amb la llavor dels cucs de la seda, per obtenir fecunditat, bon any i consell de Déu.

Aquell matí ple d’una boira esglaiada es presentava gelat. Les pedres del sol havien assenyalat que era quasi el moment de la sembra. Algú va nomenar que eixe temps es deia novembre en temps de la carn. Partiren de la plaça, com sempre, amb un silenci tan gelat com el propi matí, un silenci de fam, de confusió, de dubtes. Es tractava d’intentar recuperar tot allò que la imbecil·litat humana havia deixat perdre per un excés de supèrbia i hipotètica comoditat, l’amarga ignorància de qui es pensava que sobraven massa coses. Mai els fills havien odiat tant els pares per no deixar-los ni tan sols un món on es pogueren fer quatre o cinc menjades al dia, com abans. Ja era tard, només els quedava la memòria d’una bonança que ja no tenien, ni tan sols a les ciutats on el món d’abans havia començat a desaparéixer. A les ciutats estaven molt més pitjor. Les notícies que hi arribaven no eren gens bones.

Déu estava a l’ermita. Havia estat instaurat pels vencedors de la guerra, com sempre. La seua saviesa els guiaria.

Dues hores després de la partida, coll amunt, arribaren a l’ermita. Un vent fred, humit i xiulador els donà la benvinguda. Res més.

En obrir la porta de l’ermita, Déu, romania immòbil damunt una estora d’espart davant l’altar major, sense cap alé.

La poca claredat que hi havia deixava entreveure el seu cos real: un sac d’ossos, pèl i mort. El cadàver d’un gos lligat a la pota de pedra de l’altar, amb una gaveta de pinso mossegada i descolorida pel temps.

De dins l’esquelet del ca havia començat a créixer un ullastre, buscant la llum.

dimecres, 2 de desembre del 2020

El rumor

El rumor (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013


Josep Vicent Martínez (Llanera de Ranes, 1960) signa la catorzena narració dʼaquesta croada de col·laboracions a la recerca de continguts narratius per a una col·lecció de dibuixos.

És ja vella la coneixença amb lʼautor del text. De fet, he de considerar-lo “comissari” de la meua segona exposició individual, als locals de lʼantic Teleclub Costera de Ranes allà pel llunyans 70 del segle passat –1977, per ser més exactes–. Vam compartir idèntics uniformes a lʼinstitut i, anys després, vam compartir-hi docència, encara que no en les mateixes assignatures. No ha dʼestranyar-nos, doncs, que ara també compartim pàgina. 

A més de la seua tasca docent com a professor de Valencià, Josep Vicent ha exercit com a gestor cultural a lʼassociació “Amics de la Costera” , on va promoure algunes publicacions al voltant de la rondallística i les llegendes de la comarca. Entre elles voldria esmentar els reculls Conte contat i Rondalles de la Costera, al primer dels quals vaig col·laborar amb il·lustracions i al segon, amb un text. 

Heus ací, tot seguit, lʼinquietant conte que ens ha adobat. 


EL RUMOR
Josep Vicent Martínez

A la nit aniria a visitar l’àvia i li portaria flors.

Quan era menut havia sentit parlar en casa de les joies de l’àvia. Recordava un passat de prosperitat basat en les abundants collites d’horta i de secà i en les moltesfanecades de tarongers i d’oliveres. Un passat en què la seua era una de les famílies benestants i més riques del poble. Va ser llavors quan l’avi va comprar unes arracadesde plata amb perles naturals en una de les millors joieries de la gran ciutat i va regalar-les a l’àvia. Un obsequi que va ser molt comentat al poble, amb admiració i enveja.

Després va vindre la ruïna. Son pare va desbalafiar tot el patrimoni entre projectes inútils, hipoteques impossibles, travesses compulsives i poques ganes de treballar. A poc a poc, ho va malvendre tot, llevat dels orellals d’argent, testimoni únic del benestar pretèrit.

Els anys següents van continuar les dificultats econòmiques, complicades més tard per la temible pandèmia que assolava el món. De sobte, va recordar que, segons deien a casa, l’àvia mai no havia volgut vendre aquelles joies de què tant sʼhavia parlat. Aniria a buscar-la i agarraria aquelles arracades que ella encara guardaria. Li pertocaven per herència i l’ajudariena eixir de la misèria.

Quan es va fer de nit, va agarrar les flors i tot el material necessari. Va pujar al cotxe i es va dirigir cap al cementeri.

dissabte, 21 de novembre del 2020

Ficció dòrica

Ficció dòrica / Bic sobre paper / 13,5x13,5 / 2015 


Alejandro S. Oltra (el Genovés, 1993), és el nostre tretzé i, fins ara, més jove col·laborador, cosa que no sembla ser cap impediment per a la seua incipient obra tant de poesia com de narrativa. Esmentarem Primeros poemas, Versos Joves i La veu més fosca, entre les primeres, i Cendres a batalla i La rebelión oscura, entre les segones. Aquesta última, publicada per Caligrama, és el seu major èxit editorial fins al moment.

L'interés per l'Antigüitat greco-llatina, el va dur a graduar-se en filologia clàssica per la Universitat de València. Potser per això vaig pensar en ell per a "narrar" aquesta Ficció dòrica que ara us presentem.

La meua agradable sorpresa ha estat comprovar com Àlex, tot servint-se del barroquisme recargolat del seu personal estil, ha sabut ironitzar magistralment amb la seua primerenca vocació.


FICCIÓ DÒRICA o
SOBRE QUE A VOLTES NO ÉS COM A VEGADES
Alejandro S. Oltra


Baldament en la meua família sempre han estat tots éssers sociointel·lectualment superiors, segons es pot deduir del seu comportament amb la resta del col·lectiu mortal, em sembla que jo –a l’òvul– deguí arribar el primer en l’originària galopada vaginal... per error. ¿Per què sóc diferent? Vaja, el que he dit fa dues paraules crec que ja reflexa la meua opinió. La pregunta que potser convé fer és: ¿Per què em mantinc diferent? O... ¿Per què la meua planeta és ser com sóc?

Com podrà notar el lector, les meues inquietuds existencials possiblement hagueren fet de mi un bon alumne de filosofia, però per a filòsof ja teníem –i tenim, malauradament– el meu germà, Pep, que signa com Pep Sergi, perquè abominà José Sergio des que va tindre aquell professor de valencià més patriota que les taronges venudes als turcs. Així doncs, les meues aptituds especulatives d’amant del saber van estar abocades ab initio a odioses comparacions amb què, per hac o per bé, sempre eixia malparat un servidor. La meua iaia Prudència, però, em referia que Pep era incapaç d’estar-se quet al sofà quan ella sintonitzava el canal de documentals zoològics, i amb aquell argument m’animava; segons la dona, un filòsof necessitava per naturalesa sentir curiositat per qualsevol ésser viu, i d’això el meu germà no podia fatxendejar ni envanir-se, mes jo sí.

Pel que fa als referents paterns, d’una banda, i per entrar en calor, podem analitzar ma mare: Joana Ventosa, notada èpicament pels meus amics com Joana Vendaval, imponent metgessa de poble els seus dos primers anys d’ofici, grandassa patrona de l’acrimònia sense parangó, bandejada pel propi orgull a un altre municipi més menut a tretze quilòmetres de la llar perquè el nostre se li antoixava massa desagraït, exigu, barroer, inculte i incompetent i moltes altres coses –coses que acabem oblidant al si del temple que és ma casa malgrat els seus assidus “discursos premanducants”, com a mi m’agrada titllar-los–. Ella, amb fruïció, asseverava en la meua infantesa que el meu únic do era partir-me la barba una vegada per setmana en caure del cavallet de fusta del corral; sort, novament, que la iaia es mantenia atenta amb la meua persona i no es quedava arrere en relació amb les arts mèdiques: em curava i em tranquil·litzava contant-me contes abans de dormir, mentre m’acaronava sota els llavis per oblidar els dolors de mosca. En aquelles ocasions, mentre la iaia m’abstreia del nucli familiar, de fons es podia intuir la seua nora vituperant les capacitats que jo mostrava per tal d’avergonyir futurament la nostra nissaga.

D’una altra banda, mon pare, eminent advocat i summament conegut –el primer, de portes de casa endins, i el segon, de portes de casa fins al final del carrer–, almenys m’instava a cercar el meu talent i a fer de mi un home autosuficient. El seu nom –compost com el del meu germà–, idiosincràtic de telenovel·la, Ernest Salvador De Vil·la. És un home que majoritàriament es desplaça per les estances domèstiques amb música al mòbil; quan s’apropa, ho saps amb antelació, perquè Beethoven el precedeix si més no com la xaranga a les falleres. Amb aquest tipus de dèries, ningú trobarà estrany que mon pare sempre em diguera que havia de trobar la meua vena en l’horitzó de l’antiguitat occidental, en les riberes que circumden el mar mediterrani des de Grècia fins Turquia; amb tal propòsit, més per anhel seu que en benefici meu, quan tornava de classe, ell m’asseia a la vora del seu escriptori, i, després de triar de la prestatgeria una grossa baluerna d’eixes que imitava quan escrivia els seus patracols, me la reballava a les mans i em feia llegir a contratemps un parell de capítols. L’home, lletraferit frustrat, autor d’obres premiades per camarades del que fou el bufet del meu difunt i merescudament distingit iaio, estava obsessionat que jo havia de ser un gran assagista, i puc posar la mà al foc quan jure que, si no fos per ell, estic convençut que el meu destí hauria sigut erigir-me com un dels més destacats narradors de la terreta.

Nogensmenys, gràcies a mon pare és probable que alguna cosa indesxifrable, qual solatge glaçat a punta de pistola, s’assentara en l’interior del meu esperit, un pòsit subversiu i contestatari, revolucionari i sediciosament indòcil. I ací arribem a la pregunta que ens ocupa des del paràgraf inicial: ¿Per què sóc qui sóc? També arribem, així mateix, a les respostes, en plural, car n’hi ha dues. En primer lloc, cal dir que quan mon pare m’empapussava la cultura clàssica al seu despatx, de tant en tant, amb el seu silenci de sergent, s’entretenia traent la pols dels marcs que penjaven a les quatre parets: aquelles finestres sense profunditat guardaven la col·lecció d’insectes dissecats del meu iaio, tresor que heretà el meu progenitor quan aquell morí essent jo un simple infant. Jo, quan N’Ernest Salvador s’adormia en la seua butaca, contemplava aquell mostrari memoritzant amb gust les espècies de butonis esclafades darrere dels cristalls, imaginant l’interessant de la seua existència i meravellant-me per la noblesa de la tan modesta realitat que els havia tocat, tant en vida com en mort. La iaia Prudència, que se’ls remirava amb tendresa i afecte quan venia a buscar-me al despatx per dinar, em demana encara hui que els custodie amb carinyo quan el talòs de mon pare i ella se’n vagen.

La segona i definitiva resposta: quan en l’institut es va organitzar el viatge a Grècia pel final de curs, en casa em van exclamar que aniria al bressol de la cultura occidental inclús si no tenia ganes, perquè sabien que no en tenia, ja que “era una oportunitat d’or que a la meua edat pogués fer tan ínclita visita a la pàtria dels primers filòsofs d’Europa”. ¿Sabeu qui em va convéncer d’anar? La iaia Prudència, clar. Ella em va dir que el meu iaio estaria molt content que fera el viatge, i em va assegurar que, si el feia, tenia dret a gaudir-lo sense el pes dels pares als muscles, sense la pressió que “trobaria allí la meua vocació”, tal com cantussaven N’Ernest i Na Joana, esperançats per que aquell periple fora la meua salvació abans del batxillerat –jo no sabia encara ben bé què estudiar–. “I, ¿qui sap si finalment trobaràs el teu destí en aquelles terres?”, va acabar la iaia la vespra abans de la marxa a Grècia... De vegades pense que té quelcom de bruixa... Siga com siga, persuadit o no, allà que vaig anar amb el maleït professor de llatí i la pedant catedràtica d’art, a qui la cella esquerra se li queia tortuosament i explicava la seua admiració per la asimetria. I, ¿sabeu què? Casualitats de la vida, en l’Hèl·lade vaig trobar, sí senyors, la meua inclinació professional.

Els professors no em van infondre cap interés per res, els companys no van fer que el viatge fora inoblidable per raons de diversió, i el mal oratge no ens va acompanyar per tal de fer moltes fotos dignes de reposar en la meua habitació. Però, al capdavall, el tercer dia vam visitar un temple que ha quedat gravat a la meua memòria com una inscripció en bronze, un temple grandiós i més antic que el cagar aponat. Allà, en l’exterior d’aquell edifici, una columna dòrica em va fer l’home que mon pare no va poder: la catedràtica d’art va dir mil coses incomprensibles sobre la importància del material de la columnata, del simbolisme dels relleus del fris que ens protegia de la pluja, del passat i la gent que hauria trepitjat aquell enclavament fa milers d’anys, però, a mi, el que em va encisar foren les tres formigues que s’esqueien a la columna a l’altura del meu front, com si em feren senyals per fugir de la catedràtica.

Comptat i debatut, aquest és, senyores i senyors, el relat de com jo, Ramon De Vil·la Ventosa, vaig acabar decidint ser entomòleg.

dijous, 22 d’octubre del 2020

Art al Mercat


Liebe (proposta per a lona balconera 150x190 cm)

A les 20 hores d'aquesta vesprada, s'inaugura a l'espai urbà del Carrer Botigues i la Plaça del Mercat de Xàtiva la iniciativa Art al Mercat, promoguda per la plataforma Gent del Mercat i l'Ajuntament de la ciutat. Aquest esdeveniment implica les lones balconeres de 22 artistes locals.

La proposta de Miquel Mollà és la que veieu a la foto i, a hores d'ara, la lona corresponent pot ser contemplada ja en algun dels balcons d'aquest recorregut. Esperem no defraudar. Allí ens veiem.

XXIV Concurs d'Escultura Pere Jou


La casa de l'estilita / roca arenisca de Xàtiva / 12x29x12 cm / 2019

L'obra de Miquel Mollà titulada La casa de l'estilita ha estat finalista al 24è Concurs d'Escultura Pere Jou, que convoca l'Ajuntament de Sitges.



dimarts, 20 d’octubre del 2020

Claveguera d'hores

La claveguera (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Josep Manel Vidal (l'Alcúdia de Crespins, 1965) és l'autor d'aquesta dotzena col·laboració després d'un involuntari interludi. Vaig tenir el plaer d'il·lustrar la coberta del seu llibre La llum de les estrelles mortes (Premi Soler i Estruch de Narrativa 2016, publicat per Edicions del Bullent), text que, tot i ser un recull de contes, el delatava com un poeta pertinaç, en el bon sentit d'aquella pruïja i minuciositat pel llenguatge que caracteritza aquesta fauna literària. La seua obra ha rebut el reconeixement de nombrosos premis que podeu consultar en la breu biografia a la web Autors a les aules tot fent CLIC ACÍ. En llegir el seu introspectiu relat, us n'adonareu de seguida de seu tacte exquisit amb les paraules.


CLAVEGUERA D'HORES
Josep Manel Vidal

El silenci perllongat fa créixer inconveniències. Esgota una vesprada de diumenge persistida d’un oratge sense pluges, amb dosis exagerades de melangia, elevadament tòxiques. Trie llibres dels prestatges cercant el discurs exacte per eixir d’aquesta inèrcia. Paraules que emplenen el formulari que em lliura aquest desconcertant abandonament. Però regire pàgines mentre la llum de la vesprada va esvaint-se des de l’esfera superior del temps. De concentrar-me podria escoltar, fins i tot, el soroll de l’arena que rellisca pel vidre estret de l’horitzó i que xucla, feix a feix, la claror que va perdent la jornada. Absort i inquiet, com un insecte, observe com s’esmunyen els minuts per l’aigüera eixuta. No, no trobe llibres que expliquen per què ella no diu res i, en resposta, he de mantenir una mena d’indiferència postissa, empeltada als meus desitjos a la contra. M’abelleix interrompre el compte enrere descarregant un devessall de paraules. Totes tindrien però, la salabror de la ferida que va eixamplant-se a cada segon que ella deixa que s’allargue aquesta situació. Des del principi has pres la gestió dels buits i les presències, sense poder relaxar-te i confiar que cada silenci que floreix entre l’espai dels dos éssers que no es miren, és només una pausa sense transcendència, no la certificació del desencant que es produeix quan repeteixes per tercera vegada el mateix gest sobre el seu cos i que ja no és recurs de la memòria, sinó el tacte aspre i eixut de la rutina.

diumenge, 4 d’octubre del 2020

Dues vides

Dues vides (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959), l‘autora de la nostra onzena col·laboració, du al seu darrere l'impuls d‘una vocació desfermada després de més d‘una trentena d‘anys de dedicació a l’ensenyament. Tots el seus anys de professora de llengua i literatura així com el temps dedicat a la lectura, han anat alambinant la seua creativitat, i covant un món poètic que ara tot just ix a la llum. Bona prova d‘això són els poemaris Llibre de viatge (guardonat a la 47a edició dels Premis Literaris d‘Alberic 2019), Cauen fulles (finalista a la XXVIII Edició dels Premis 9 d'Octubre de Sant Vicent del Raspeig 2020), Bressol de blaus (XXVII Premis de la Mar de Poesia de l’Ajuntament de Castelló i l’associació cultural La Barraca, 2020), Saber qui som (premi del XIX Certamen de Poesia Paco Mollà de Petrer 2020), Espai de la memòria publicat per l’Ajuntament de Canals l’any 2021 i el poema Ser dona, guanyador del X Concurs de Poesia per a Dones (La Nucia, 2020). 

Gaudiu, doncs, sense més demora, d'un microrelat amb molta càrrega poètica.


DUES VIDES
Maria Josep Juan Ballester

S’havien conegut feia unes setmanes. Tots dos formaven part d’una orquestra i tocaven, a més, en un dels clubs de la ciutat mentre intentaven, amb la música, sobreviure i donar un sentit de normalitat a aquella situació que cada vegada i de manera més clara se’ls escapava de les mans. La ciutat vivia un moment convuls, l’agitació era evident i es presagiava el perill. 

Malgrat tot, ells vivien una situació especial. Passejaven pels carrers sota la llum dels fanals i, en arribar a casa, tots dos, captaires de tantes coses, es descobrien, es trobaven. Buscaven, amb el tacte de la pell i l’abraçada, fugir de la solitud, anul·lar l’empremta que deixa la por, construir un refugi guaridor quan es van perdent les esperances i les paraules no són prou, quan la fragilitat s’imposa. La vida s’obria pas al costat de la barbàrie. I era bonic, l’únic regal que podien demanar a la vida.

A poc a poc l’odi va interrompre les seues vides, la crueltat els colpejà irremeiablement. Humiliacions constants, fam, i la por sempre present, una por sorda inserida a la pell i a l’ànima.

Fugir, fugir sense saber on, un destí del tot incert. 

La casa ja deshabitada, destrossada. La crueltat fent camí sense que ningú aturara la desfeta. El violí, trist, solitari i abandonat a la sort va deixar de sonar i la flor, lentament, es va marcir. 

Una història d’amor arrabassada, la vida acorralada en un atzucac. 

El Vístula travessava la ciutat sofrent i sobre els carrers del barri jueu, línies irregulars i murs delimitaven l’horror, les restes del saqueig i la humiliació, la derrota de l’ésser humà.

diumenge, 27 de setembre del 2020

"Asegurada de incendios por La Setabense"

Asegurada de incendios por La Setabense /
BiC sobre paper / 13,5x10,7 cm / 2020

No sé a vosaltres, però a mi em deixa perplex el fet que a Xàtiva, una ciutat cremada, algú acabàs fundant una companyia d'assegurances que oferia un servei previsor dels incendis. Haurem d'interpretar-ho com una de tantes ironies de la història?

Si una ciutat pogués ser pacient a la consulta del psiquiatre, aquest podria diagnosticar un mecanisme de defensa per sobrecompensació –orgull i xuleria xativina per superar una dura prova.

O, més aviat, haurà de ser considerat inconsciència i ignorància del passat? Com algú –reflexionariem– d'aquesta ciutat arrasada pel foc de la història, que ha tastat en pròpia carn com són de despietats els seus efectes, té la santa barra d'oferir un servei així?

O seria un exemple més de com és de pragmàtic i acomodatici l'esperit mercantilista de la classe empresarial xativina? Nosaltres –aconsellarien–, que hem patit el foc i hem renascut de les cendres de juny, t'oferim la nostra experiència com una garantia de solvència .

Se us acudeixen més explicacions?

diumenge, 20 de setembre del 2020

Paper en blanc

Paper en blanc / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), que signa aquesta desena col·laboració clapejada de suggeridores referències literàries, és licenciada en Filologia Catalana i professora de llengua i literatura, tasca que compagina amb la direcció del taller de poesia de la Universitat Politècnica de València.

Tot i la seua vehement vocació de poeta, de la qual dóna prova el degoteig constant de les seues premiades publicacions (Santuaris, 2015; Text-ures, 2017; Solsticis, 2019, i Veus, 2020), li hem demanat aquesta vegada que funcionara en mode narratiu, i podreu constatar, tot seguit, com de provat se'n surt el seu ofici literari amb aquest conte metaliterari que traspua una capacitat crítica i una ironia que, de segur, us faran venir el somriure als llavis.


PAPER EN BLANC
Imma López Pavia

Quan van nàixer els bessons, vaig dir S’ha acabat, així no puc escriure. Ploraven molt i dormien poc. Em vaig armar de valor i li vaig dir a la meua dona, He mirat un estudi, està bé de preu. M’hi va animar, era una feminista pràctica i com tothom sap darrere d’un gran escriptor hi ha una gran dona. Escriptor! Uf, no he passat de “jove promesa”, premi de poesia als vint i pocs, els crítics afirmaven que seria el nou Estellés, “carn fresca” deien i em vaig bloquejar. El segon poemari va passar sense pena ni glòria, “Ha de trobar la seua veu”, van dir i mentrestant: una plaça de funcionari, matrimoni pel civil i un parell de nanos que no em deixaven viure. Una nit vaig somiar un vers perfecte, Ja torna la inspiració, vaig pensar i vaig llogar un estudi a l’Albereda, una cambra pròpia que tenia saló amb cuina americana i un bany diminut de rajoles blanques i negres com un dòmino. Em vaig portar la taula on havia estudiat oposicions i un cartell de Bogart amb barret i pistola, amb això i la cafetera en tenia prou per anar tirant. Hi anava cada vesprada, m’asseia a l’escriptori amb el café, la llibreta de tapes negres i els bolis de punta fina. Maldava per trobar el mot just, el ritme del vers i la rima adequada (es tornava a portar la rima com si la poesia responguera a modes estacionals). Les muses, però no em venien a buscar i les paraules em semblaven matusseres, esquives… Quan arribava al punt de desesperació, esgarrava el full, en feia una bola i el llançava a la paperera. Passava el temps i romania encallat en aquell primer vers, un alexandrí impecable:
- Obeirem la nit i les seues raons -

​Un dia em vaig adonar que havia descuidat la neteja, una teranyina penjava del cantó més obscur del saló, em va semblar que l’aranya escrivia, teixia i escrivia. I li havia condit d’allò més. Intolerable!, vaig anar a per l’espolsador i em vaig desfer de l’aràcnid i la seua tela minuciosament treballada, tot a les escombraries. Aquella primavera va ser infructuosa i per Sant Joan vaig plegar. Era estiu, temps de sol i castells d’arena amb els infants. A la tardor vaig trobar formigues al banc de la cuina, desfilaven ufanoses com un exèrcit mostrant el seu alfabet negre, vaig pensar en el famós cal·ligrama de Papasseit. Era una provocació en tota regla!, vaig obrir l’armari on guardava l’insecticida i una panerola em va mirar des del fons del poal del fem. Adéu, Gregor Samsa, vaig pensar abans d’esclafar-lo amb la granera. Vaig arribar a casa trasbalsat, la meua dona em va somriure i em va preguntar com anava el llibre i si ja tenia títol, Bestiari, vaig dir amb ràbia mentre rebregava el full amb els versos que portava a la butxaca.

dissabte, 12 de setembre del 2020

La Capella de la Sang

Roda la clau / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Vicent Ribes Iborra (Castelló, 1954), el nostre nové col·laborador, és doctor en història d'Amèrica. L'estudi dels avatars polítics de la Corona Espanyola al Nou Continent durant la Modernitat (especialment, aquells en què hi van participar subdits valencians) han ocupat el gruix de la seua producció acadèmica i assagística. Obres com Don Juan de Miralles i la independencia de los Estados Unidos han arribat a aconseguir un cert ressò enllà de les nostres fronteres. Cal ressenyar, per exemple, la recent publicació en suec d'un dels seus treballs sobre la conquesta d'Amèrica.

Com una derivació de la seua producció historiogràfica, ha conreat de forma original, encara que discontínua, la narrativa històrica. Volem recordar ací el deliciós recull de contes Guia de forasters i l'ambiciosa novel·la El amigo del general Washington, entre d'altres obres d'aquest sacrificat gènere.

El seu nomenament el 2014, com a director de la Institució Alfons el Magnànim arrodoní el perfil d'un reconeixement públic a la seua tasca d'investigació i promoció cultural.

Gaudiu, sense més preàmbuls, la subtilment detectivesca ficció històrica que ens regala.


LA CAPELLA DE LA SANG
Vicent Ribes Iborra

Des de l'església veïna, les campanes anunciaren l'hora de l'Àngelus. Havia arribat el moment de gastar els diners, comprar l'anyell que tenia mig aparaulat amb un venedor, i iniciar el camí de retorn cap al seu poble, on podria arribar tranquil·lament, si no s'entretenia massa, abans que fóra de nit. En passar per davant de la xicoteta Capella de la Sang, un lloc on s'exposaven al públic els morts que s'havien trobat al terme de la població i dels quals es desconeixia la identitat, el pany de la porta oberta de bat a bat, sense saber per què, li cridà l'atenció i va fer que es girara. Hi havia un cadàver exposat. La contemplació d'eixa classe d'espectacles –quasi sempre els morts pudien i estaven mutilats– no era plat de gust, així que, des del carrer, Mohamed llençà una ràpida ullada a l'interior de la capella. Efectivament. Un cos inflat com una bota i amb la cara desfigurada, jeia en terra damunt d'una espècie d'escaleta. Tot estava asquerós, immund com una quadra. Era evident que alguns del assistents a la fira havien utilitzat l'empar dels murs de la capella com excusat. Però donava igual, era temps de finiquitar el negoci que havia portat el morisc a la fira de bestiar de Castelló.

I estava a punt de tancar el tracte de la compra de l'esmentat anyell quan, un agut pensament l'assaltà: "El mort és Zeit, el de La Torre, clar que sí". Astorat pel sobtat descobriment, s'excusà amb el ramader i tornà apressa a la truculenta capella. Ara sí, travessà el llindar de la porta i, vencent la seua aprensió, s'acostà a veure de prop el cadàver. La pudor era insuportable i, sens dubte, es tractava d'un moriscat. Així ho evidenciava la mitja lluna cosida a la pobra vestimenta, a l'altura del pit, i les seues ungles i mans, relativament netes a causa de les preceptives ablucions de la seua religió. Aguantant la respiració i tractant de no vomitar, s'inclinà sobre el rostre del cadàver. Efectivament, era Zeit. L'haguera reconegut de qualsevol manera per una espècie de gran llúpia que li penjava darrere de l'orella esquerre. Es disposava a eixir a l'aire lliure, impressionat per la visió, absort, quan un home li eixí al pas i, amablement però amb fermesa, li preguntà:
—¿Coneixes el mort?

Mohamed, efectivament, el coneixia, i també el procediment a seguir en aquests casos. Sens dubte, aquell home havia estat designat per les autoritats per observar discretament les reaccions de la gent davant del mort, per si algú podia reconéixer-lo. Mohamed res tenia que ocultar, encara que li assaltà el temor de no arribar a sa casa aquella nit a causa de l'inevitable burocràcia. No hi havia res a fer. L'única opció era dir la veritat i acabar els tràmits de la justícia com més aviat millor.
—Sí. Es Zeit, un morisc de La Torre de Canals.

Sense donar major importància al cas, el vigilant comentà:
—Encara com algú l'ha reconegut, perquè ja anavem a enterrar-lo. Uns pescadors trobaren el cos fa dos dies al riu Albaida i el portaren amb una escaleta. En fi, acompanya'm davant l'autoritat i repeteix el que m'has dit. Amb un poc de sort podràs tornar prompte als teus negocis.

Malgrat el seus temors, Mohamed no sofrí altres contratemps. Donà el seu nom i lloc de procedència, reconegué el cadàver i encara va tindre temps de tornar a casa, ben entrada la nit, acompanyat de l'anyell. Però tot el camí anà rondant-li pel cap el mateix pensament: "Quina desgràcia! Amb raó el rector del poble, que intenta en va adoctrinar els musulmans, repeteix contínuament que els designis de Déu són inescrutables. El riu Cànyoles, un barranc sec quasi tot l'any, afluent de l'Albaida i pròxim al caseriu de La Torre, portava aigua des de feia dues setmanes. Sols dues setmanes d'avinguda i les aigües s'emporten al bo de Zeit! En fi, coses de la vida! El cas és que Zeit mai s'acostava a cap de riu, pou o rierol, mania que era per tots coneguda al poble".

Mohamed no ho veia clar del tot.    

dissabte, 5 de setembre del 2020

Happy ending

Happy ending / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015

Molt abans que el nostre vuité col·laborador, Daniel P. Grau (Gavarda, 1968), publicàs El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori –fruit de la seua premiada tesi doctoral sobre l'escriptor suecà–, abans encara que fos professor del Departament de Traducció i Interpretació de la UJI, lector de català a Cambridge i Oxford, membre de l'Anglo-Catalan Society i d' altres institucions d'àmbit europeu i internacional, traductor a les Corts Valencianes, editor d'un bon ramell d'editorials –incloent-hi el Journal of Catalan Studies–, abans d'haver estat assessor lingüístic fugàs de l'extingida Canal 9 dels inicis (de quan  encara algú pensava que calien assessors lingüístics als nostres mitjans de comunicació), abans de tot això, era un alumne de BUP exemplar, d'aquells que gaudien d'aprendre i omplien de sentit la tasca diària d'aquell docent nouvingut que era jo llavors.

Crec que, d'aleshores ençà, la veneració ha estat sempre mútua. Li agraïsc enormement haver confiat en mi con a dissenyador en la seua etapa a Edicions del Bullent, tasca que ha ocupat una bona part del meu temps durant els darrers trenta anys. Sense el seu encoratjament, alguna de les meues sèries plàstiques –pense en la carpeta de gravats Denari, per exemple– hauria quedat, sens dubte, incompleta.

La seua literaturització del dibuix que li vaig fer arribar –confesse que una mica posant-lo a prova– mostra clarament com és de positiu i com ha sabut capgirar la mala llet i el pessimisme amb que vaig dibuixar la imatge d'un pot aplanat contra l'asfalt de la crua realitat. Happy ending, doncs.


HAPPY ENDING
Daniel P. Grau

Ben sovint, quan veig una llauna em ve a la memòria la imatge del dolent d’alguna pel·lícula prement-ne una davant la cara d’un pobre innocent que se’l mira ben atemorit: és una llauna de cervesa, és clar, sempre de cervesa; un dolent no sembla prou dolent si s’està beventuna Coca-Cola, una Fanta o una Mirinda. La prem amb molta força perquè la llauna és dura i s’hi resisteix, però la deixa totalment esclafada. És una imatge metafòrica: «Així quedarà el teu cap si no em fas cas». L’escena que veig és en blanc i negre i no reconec els actors de la pel·lícula. Deu ser de fa molts i molts anys, quan potser les llaunes eren molt més dures que les d’ara, quan s’obrien amb aquell aparell amb forma de bec de lloro que encara corre per casa i que mai no he fet servir. I, sobretot, quan jo era molt petit. Era un infant que mirava sol la televisió, menjant-me per sopar uns humils fideus amb mantega que jo mateix m’havia preparat. Mai no he obert una llauna de cervesa amb aquell aparell, però sí que n’he premuda més d’una emulant aquells gàngsters, amb un somriure maliciós que mai no he adreçat a ningú. Les llaunes ja no són dures. No sé si eren dures quan jo era petit. Les percepcions canvien tant amb el temps… Aquells mestres que eren alts, imponents, que et miraves sempre des de baix, amb respecte i alguns amb molta estima, ara sembla que s’han empetitit –només físicament, perquè si els has respectats i els has estimats, continues respectant-los i estimant-los, però t’ha canviat la perspectiva. No ens adonem que els que creixem són nosaltres. Aquelles llaunes tan dures ara se’t perden entre les mans amb facilitat i queden completament arrugades.

Les arrugues poden ser per a una llauna un dels millors finals: el seu happy ending particular abans de ser reciclada i, si les mirem bé, les arrugues de la llauna s’assemblen tant a les arrugues dels llençols després de la batalla… Les arrugues són la memòria. I la memòria, sempre selectiva, és la gran recicladora del temps. Entre les arrugues de la llauna i dels llençols, entre les arrugues de la memòria, hi anem situant cada record, cada petit detall de la nostra vida. «En la vida los olvidos / no suelen durar», diu Gil de Biedma. És possible, però posats a seleccionar records entre les nostres arrugues, triem-ne els més agradables. Happy ending, doncs, i happy beginning, però, sobretot, happy mentrestanting.

diumenge, 30 d’agost del 2020

Innocència eròtica

Innocència eròtica (detall) / BiC sobre paper / 14,5x25 cm / 2000

Elvira Cambrils (Pego, 1955), que signa aquesta setena col·laboració, és també llicenciada en filosofia i no descartem la hipòtesi que aquests estudis hagen pesat en la seua actual vocació literària. Però, en qualsevol cas, no podem dir que se l'haja sentida renegar de la mare de les ciències, ni se li coneix cap gest de rancúnia per la seua suposada futilitat. 

Els nostres camins es van creuar treballant per a Edicions del Bullent, segell editorial per al qual vaig tenir el plaer d'il·lustrar algunes cobertes de llibres de la nostra col·laboradora –les d' El bes de l'aigua, Vestida de lluna i A la platja de Camus, són les que recorde més gratament–. Espere que la seua prosa amb regust de poètica marina us agrade tant com a mi.


INNOCÈNCIA ERÒTICA
Elvira Cambrils

Quan tot haurà passat ens riurem de la pretensió de separar-nos que tingueren uns éssers insignificants. Atònits es miraran l'obra que van voler per sempre, oberta en canal, esquinçada, víctima d'una apoteosi regenerativa. L'orgull fet miques i la moral per terra cercaran explicacions, causes que els protegisquen del neguit de la impotència. Cercaran alternatives per a barrar el pas a la força que els humilia.

Però tu i jo sabem que l'atracció que sentim l'una per l'altre no té límits, que el desig d'unir-nos és irrevocable, que l'únic que és per sempre és el nostre amor –innocència eròtica, li dic jo, una humil closca de mol·lusc–, que el seu instant miserable no pot res contra la nostra eternitat.

Ja hauran desaparegut els éssers insignificants quan ens bressolarem en la solitud dels elements a l'espera d'una segona oportunitat. Aleshores tu m'abraçaràs i jo em fondré en la meravella maragda del teu cor. I la vida brollarà de nou de la humitat primigènia. Com en el principi dels temps.

diumenge, 23 d’agost del 2020

El secret

El secret / BiC sobre paper / 10,7x15,1 cm / 1999

Antoni Espí Cardona (Bèlgida, 1956), el nostre sisé col·laborador, ha estat acusat per alguns de ser un escriptor furtiu, que treballa d'amagat i a mitges hores, que ha publicat només obres de gènere curt, com si, després d'alguns mil·lenis de tradició literària es pogués escriure obres mestres dia sí dia també anant fent lliscar la ploma sobre el paper com si res. Feu CLIC AQUÍ per llegir un petit report de les seues activitats com a lletraferit, trieu algun dels seus llibres, llegiu-lo i comprovareu que és un E-S-C-R-I-P-T-O-R, amb totes les lletres.

La nostra és una amistat corresposta. El 2007, vaig il·lustrar Apòcrif per a dolçaina, del seu premiat poemari Reconstrucció. Ara ell em torna la visita literaturitzant un dels meus dibuixos. No en puc estar més ni millor pagat.


EL SECRET
Antoni Espí Cardona

Dormíem en una cambra de taulells de fang pintats de roig sanguina amb dos llits. En un la mare, sola, perquè el pare feia la verema a França. A l’altre llit, de cos i mig, el meu germà i jo. A la mare, li passava alguna cosa estranya; el pare, que no escrivia mai, li havia escrit una carta. Segons ens havia dit la mare, el pare, aquella vegada, tornaria abans. Però no ens havia dit per què. Només sabíem que no era perquè estiguera malalt. Aquella tornada prematura de mon pare em va intrigar anys a venir; no em va obsessionar, però hi pensava de tant en tant. Fins i tot vaig cercar en els llocs habituals on es guardaven els documents –caixes de llanda i carpetetes blaves de cartó amb gometa blanca-, per veure si trobava aquella carta misteriosa; però ma mare l’havia guardada molt bé o, tal vegada, l’havia feta desaparèixer. I jo estava segur que aquella carta contenia l’explicació de la tornada prematura de mon pare... Però sense el paper escrit només podia fer suposicions basades en hipòtesis de poca consistència.

Els veremadors solien tornar en colles, segons de llarga fora la temporada. Depenia de si feien la temporada normal o si s’hi allargaven i feien la que anomenaven “de muntanya”. Però mai no arribaven sols. Mon pare, quan tornava, passava primer per ca les germanes de València, però els veremadors que havien arribat al poble li contaven, a ma mare, que ell, el pare, arribaria prompte.

Aquella nit, ma mare parava inquieta. Prou que tractava de dissimular-ho, però no podia. Mon pare va arribar de matinada: el meu germà i jo dormíem com a soques, però ens vam despertar. Ell xiulà i ma mare baixà a obrir. Mon pare, que mai no ens duia res, aquella vegada ens havia dut uns indiets de colors, amb cavalls i tot.

Ens els donà, però va fer : xxxt! Au, a dormir. Ja jugareu demà.

dissabte, 15 d’agost del 2020

Harpia tridentina

Harpia tridentina / BiC sobre paper / 15x20 cm / 2010

El nostre cinqué col·laborador, Elies Barberà, a hores d'ara consagrat en cos i anima a l'escriptura i a l'escena teatral, ha estat un de tants als que la filosofia ha preparat a consciència per a fer molt millor una altra cosa: assumir la pròpia vocació. Amb la rauxa i el rampell que el caracteritza, va abandonar l'ensopida i confortable vida de docent pels aplaudiments i el reconeixement literari incert. I hem de reconéixer que no li ha anat malament –podeu consultar els detalls de la seua biografia fent un clic sobre el seu nom en negreta–. Vaig conèixer Elies cap a finals de la dècada dels 80, publicava aleshores la La Figa de Pala, un autèntic fanzín anterior a l'autoedició digital, per al qual vaig fer alguna portada. Col·laboracions en llibrets de falles, recitals de contes, aprofitava qualsevol tribuna que se li brindara per amollar les seues ganes d'escriure i actuar. D'aleshores ençà, aquella inclinació juvenil no ha fet més que créixer i afermar-se. Heus ací una mostra.


HARPIA TRIDENTINA
Elies Barberà

Et fa mal? Et fots! Açò ja no s’aguanta i un dels dos ha de ser el valent que ho diga i que prenga la decisió. Faré mitja volta i me n’aniré. Aquesta serà l’última vegada que em veuràs la cara. M’allunyaré de tu i de la teua vida. Et deixaré una marca. Des de la teua posició de víctima tindràs tot el temps del món per imaginar com sóc de monstruosa, tu que ets tan d’agafar paper i boli i passar a net petites venjances personals d’estar per casa. M’animalitzaràs, ja ho sé: pots posar-me alguna cosa de voltor o unes urpes d’àguila, o no, millor, de trident de Posidó. I escriuràs o dibuixaràs l’aventura d’un heroi que lluita contra el monstre. Evidentment, en la teua versió de paper, venç l’heroi. I aniràs corrent als teus amics lletraferits i els mostraràs la teua aventura imaginada. Però ací perdem els dos. Quan va començar a tòrcer-se açò nostre? Això és el que t’hauries de preguntar. I què no hem fet per a poder-ho redreçar. La resta són bagatel·les de mal pagador. Però tu no estàs per reflexionar ni per traure lliçons d’aquest fracàs teu i meu; estàs per inventar històries sobre mi que et facen viatjar a altres mons, a mons que res tenen a veure amb els fracassos. No vull saber com serà el monstre. Sorprén-me. Ja m’ho trobaré. Carregaré amb tot això, no patisques, i em serà ben igual perquè, al cap i a la fi, sóc la dona lliure que fuig d’un mediocre com tu. Però digues alguna cosa, cony d’home! Sempre callat, sempre tan covard. Ai, si parlares com després deixaràs anar el boli!

divendres, 7 d’agost del 2020

Silenci de guitarra

Silenci de guitarra / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015


Tot i que Toni Cucarella, el nostre quart col·laborador, no necessita gaires presentacions, perquè la fama el precedeix de ben llarg, no podem estar-nos de remarcar alguns dels seus sobrats mèrits. Guanyador, l'octubre de 2003, del Premi Adròmina de Narrativa amb Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, es perfila, amb tota la seua trajectòria, com un dels millors narradors actuals del País Valencià. El seu titànic esforç per preservar i dignificar les peculiaritats del parlar de la Costera tot elevant-les al context d'un ús literari, ha esdevingut una marca d'identitat que fa inconfusible la seua prosa. Això i el seu compromís cívic insubornable en favor de la nostra identitat com a poble, l‘han convertit en una figura insubstituïble.

Vull agrair des d'ací la seua amabilitat en acceptar la nostra petició de col·laboració literària i prestar-se generosament a aquest experiment d'interferències artístiques. Estic més que segur que aquest conte que literaturitza el dibuix que l'acomanya, us deixarà, com a mi, amb la boca oberta.



SILENCI DE GUITARRA
Toni Cucarella

A les cases velles, la cambra i l’andana fan funció de llimbs de la llar. Magatzems d’eines i objectes en desús que s’hi ameren de pols a l’espera d’una sentència, siga absolutòria, siga condemnatòria. Si absolt, l’objecte o eina retorna al cel de les coses novament útils; si condemnat, és encaminat cap al fem o cap al foc, una mort definitiva. I mentrestant una fi o l’altra els arriba, l’estada als llimbs, en ocasions, s’eternitza. Com aquella guitarra que vaig descobrir, de xiquet, penjada de la jàssena de l’andana, lligada amb un cordell a un clau de ferrer rovellat. Jàssena de pi vell, fusta pàl·lida, grossa i llarga de cinc metres, la qual encara separa els dos caents de la teulada; coberta antiga de canyís i algeps. Voltada d’armaris vells, sacs d’arpillera, caixons de fusta que contenien tota mena d’ampolles, ferros, estris, la vella guitarra romania suspesade la jàssena com un solitari feix de canyots de tabac airejant-se en un sequer de desmesurada grandària. Vista des de baix, semblava conservar el cos sencer, malgrat la presumible llarga intempèrie de pols i oblit. L’únic desperfecte que se li apreciava a primera vista era una corda trencada. En l’ocasió de la descoberta, vaig preguntar a l’àvia Cèlia si podia fer-ne ús. Puja a l’andana tant com vullgues, em va dir, però la guitarra ni llevar-li la pols: està penjada per castic. Vaig voler saber quin delicte havia comès i quin jutge l’havia sentenciada. No són coses que els monyicots hagen de saber, va ser la seua resposta; taxativa resposta a una criatura impertinent. Moltes vegades, de xiquet, vaig pujar a l’andana, sempre amb la guitarra suspesa i quieta damunt meu, mentre jugava, mentre llegia, solitari com ella en aquells llimbs permanents. Encara vaig forçar una altra ocasió impertinent sobre el desconegut atzar d’aquell dissortat instrument, cosa que va provocar l’aïrament de l’àvia Cèlia: Pregunta-li-ho a l’avi Tadeu! Poques explicacions podia demanar a l’avi Tadeu si havia mort abans que jo nasquera. L’avi Tadeu, segons que havia escoltat, havia sigut home de poques paraules i rars somriures, esquerp i sever. Li vaig preguntar a mon pare, per si en sabia res. Molest i farfallós em va abocar a un cul de sac: Això només t’ho pot dir l’àvia Cèlia, si vol. Creixia jo i creixia el desig de conèixer el misteri d’aquella malaurada guitarra penjada per castic. Arribat a adolescent, endut per un gest rebel i provocador propi de l’edat, podia haver fet cas omís de la prohibició de l’àvia i haguera pogut despenjar-la, és a dir, abolir-ne la sentència. Ni se’m va passar pel cap. I quan he volgut actuar, els fets s’han precipitat. Tot d’una el misteri m’ha estat desvelat. Morta la cuca, mort el verí. S’ha mort l’àvia Cèlia. Hem tornat del soterrar passat el migdia. A la porta de casa ens estava esperant una dona major. Vestida elegant, ben maquillada, amb un bastó de fusta que semblava de cirerer i mànec de nacre. Mostrava un aire impacient, d’indiscutible exigència. Quan mon pare l’ha clissada, m’ha semblat que l’esperava. La dona desconeguda i mon pare s’han mirat. No han intercanviat cap salutació ni cap paraula. Com si la trobada ja expressara tot el que calia dir-se i entendre entre tots dos. De fet, el pare ha assentit, i llavors la dona s’ha arrimat a un costat per a permetre que entràrem a casa. Ma mare s’ha aturat i l’ha convidada a entrar. La desconeguda ha agraït la invitació, però ha refusat. S’ha quedat a la porta, a l’espera no sabia jo de què. Quan hem entrat dins de casa, mon pare m’ha dit: M’has d’ajudar. I l’he seguit escales amunt. A la cambra, ha obert el calaix d’una atrotinada còmoda i ha tret un llençol vell. Me l’ha donat perquè el duguera jo. Ell ha agafat una escala de fusta i hem pujat cap a l’andana. Allí, mon pare s’hi ha enfilat i ha tallat el fil que ha lligat durant tants anys la guitarra a la jàssena. En davallar, l’ha espolsada amb un drap, amb cura, com disculpant-se per tanta pols acumulada. Ha afluixat la clavilla de la corda malmesa, fins que ha pogut fer un nuc on s’havia trencat. Jo l’he observat encuriosit, intrigat també. Ha murmurat, com un retret: M’hauria agradat conèixer-lo; al cap i a la fi era mon pare vertader. Cal curar les velles ferides, cal relligar els vincles trencats, ha afegit, encara que siga a destemps, i ha fregat els dits pel nuc de la corda. No m’ho deia a mi: s’ho deia a ell mateix, a manera d’exculpació, com justificant aquell acte d’amnistia. Absolta del vell castic, la guitarra, l’hem embolicada amb el llençol. Així l’hem lliurada a mans d’aquella dona, com un cos amortallat. Ella se l’ha posada sota el braç. Tot anant-se’n, li ha dit a mon pare: Gràcies.

L’avi Tadeu havia tingut un germà bessó. Dos d’un ventre i cada un d’un temple, assenyala el proverbi popular. L’avi Tadeu: retret, treballador, seriós com una missa de difunts: la paraula és l’home; el seu bessó, Amadeu, fester, romancer i aficionat a les versades i les serenates, a festejar amb totes i córrer el bandol: un cap d’oroneta. Divertit i templat, va fer Pasqua abans de Rams amb l’àvia Cèlia, i s’hi va haver de casar. Tot just mon pare havia acabat de nàixer, va abandonar la família, i amb aquella dona que acaba d’endur-se la guitarra com un cos amortallat se’n va fugir a Barcelona. L’avi Tadeu es va fer càrrec de la cunyada i del seu fill acabat de nàixer, mon pare. En la fugida, el seu germà havia oblidat la guitarra de les faràndules. L’avi Tadeu, per castic, la va penjar de la jàssena de l’andana. Quan va poder aclarir on parava el seu germà pròfug, li va enviar una carta en què li comunicava que havia penjat la seua guitarra de la jàssena «perquè no he pogut penjar-te a tu, però és com si tu hi penjares». Passats els anys, la dona amb qui havia fugit el seu germà va tornar a Xàtiva. Ell havia mort a Barcelona. L’avi Tadeu també, per les mateixes dates. A l’àvia Cèlia no es va atrevir a demanar-li que despenjara la guitarra. Però sí a mon pare. És ara que m’adone de tantes vegades com l’he enxampat cantussejant, fluixa la veu, perquè l’àvia Cèlia no poguera sentir-lo i, potser, recriminar-li la perniciosa pulsió de la genètica. No em sorprendria gens si demà es comprava una guitarra.

dijous, 6 d’agost del 2020

IX Mostra de Pintors i Escultors Xativins




L'ART EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Vivim temps incerts i difícils. Aquesta mostra multicolor d'artistes locals que fa un any era només un acte més a afegir al cúmul de celebracions de la Fira d'Agost, ha esdevingut a hores d'ara en una de les poques cites culturals que es mantindrà al calendari d'aquest estiu de "nova normalitat".

L'art no és una banalitat. Tot i que la urgència del gaudi que puga proporcionar-nos la seua contemplació no siga comparable a la de la preservació de la salut, cal que no diferim sine die l'enriquiment espiritual que aquestes mostres ens proporcionen i cal que les fomentem, en la mesura que ho permeta la gravetat de la situació. Potser trobarem, a més, que els sentiments i les reflexions que es moguen a partir de la seua visita ens proporcionen certes fortaleses mentals per encaixar millor aquesta desagradosa nova realitat.

És des d'aquest punt de vista que volem saludar aquesta IX Mostra de Pintors i Escultors Xativins Fira d'Agost, com una aspiració a una vida més plena. Volem creure que, entre les diverses propostes que cada artista hi aporta, alguna lliurarà a les nostres àvides pupíl·les un missatge valuós.

Animada per aquest esperit, la mostra obrirà les seues portes avui, 6 d'agost, a les 19:30 h, a la Sala de les Columnes de la casa de la Cultura de Xàtiva. L'exposició serà visitable fins el 29 d'aquest mateix mes.

Sota aquestes línies les contribucions de Miquel Mollà a la mostra:

Parella / roca calcària / 60x30 cm / 2020

Composicions  De dos en dos i Monocromies
BiC sobre paper / 2 panells de 30x90 cm / diversos anys


dissabte, 1 d’agost del 2020

Catifa urbana

Catifa urbana / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015

Sovint he jugat amb la idea que feia il·lustracions de cobertes de llibres que encara ningú no havia escrit, però que algun dia arribarien a tenir autor. D'alguna manera, aquesta sèrie de col·laboracions que em brinda l'amistat amb un bon grapat de lletraferits generosos acompleix, en part, aquella fantasia.

Aquesta tercera "companyonia" va a càrrec d'Antoni Martínez Revert, mestre de cerimònies, poeta de borgià tríptic, cronista de la veu de la memòria, assagista de bellveriana impremta, agitador cultural inassequible al desalé, director teatral en bicicleta, editor, celebrador del cant estellesià, doctor, catedràtic de llengua castellana, regidor d'ajuntament democràtic, confrare golafre o llépol i moltes altres coses, però sobretot amic dels seus amics.


CATIFA URBANA
Antoni Martínez Revert

Has dit urbana? Humana diria jo, com la pell clavillada, bella xarxa del laberint que ni té entrada ni sortida, catifa trepitjada on ningú no ha perdut cap clau, que l’han tirada. Catifa màgica hauria estat si aquesta fora la clau que obri tots els panys, però potser no n’obre cap, perquè notícia hauria si algú encertara a obrir la porta que l’acull.

És com un etern acomiadament, l’has trobada, esmerces mitja vida al laberint i amb gran desistiment la deixes al terra, sabedor que altres mans celebraran el fet màgic de l’encontre, ignorant, com tu, que l’alegria, el goig, la llum i el bes són un miratge en el camí d’accés a la cambra, quan ens vantàvem d’haver trobat l’entrada al paradís.

Cada intent amaga un adéu i el soliloqui t’aclareix aquell pressentiment de solitud que embolcallàvem de miracles i projectes i gaudis compartits, mentre ni el temps ni el món podien amb nosaltres

diumenge, 26 de juliol del 2020

De dos en dos

De dos en dos / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015

En la línia de les col·laboracions que hem encetat amb amics lletraferits que visten amb paraules les imatges i amplien el seu univers de possibles significats, correspon en aquesta ocasió al filòsof versat en micologies i rellotges de sol Francesc Martínez Tolosa proporcionar el contrapunt literari a aquest De dos en dos:


L'AVI I JO
Francesc Martínez Tolosa

L’avi sempre portava, en una de les butxaques, el dos de copes i una agulla travessera tancada embolicats en un mocador gastat i vell. El significat dels objectes mai me'l va voler dir fins que una vesprada vam seure en unes pedres prop de la séquia. Era el seu lloc favorit per descansar de les caminades que cada dia féiem entre bancals de conreus i de tarongers. Va treure el mocador, el va desplegar i em va mostrar la carta i l’agulla travessera tancada. Va estirar la mà amb els dos objectes i me’ls va passar.

El vaig veure cansat com mai. Feia escassament un més que havia mort l'àvia.

Li vaig preguntar per què m'ho donava i em va respondre: "Et donarà sort en la vida. A més, la vida és un embolcall que té a dins una relació amorosa que cal atrapar i lligar per sempre, sense foradar-la. Simplement l'has de subjectar. Si gires la carta, tot i que sembla simètrica, el dos de copes no ho és, i la simetria de la parella es trenca i mor. Cal mantenir-la recta i ferma amb l'agulla. Els meus dies s'acaben i vull fer-te un regal. Tu saps què vol dir anar sempre cap endavant de dos en dos, saps què és amar. Pensa en l’àvia i en mi".

Ja en les meues mans, va obrir la travessera, va baixar el cap i es va quedar com dormint.

dilluns, 20 de juliol del 2020

La porta de l'aigua

La porta de l'aigua / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2017

Un cop eixida de les mans de l'artista, l'obra s'exposa a hermenèutiques i verbalitzacions que potser ell ni tan sols havia sospitat, i que no per això deixen de ser valuoses. La imatge i el text s'enriqueixen mútuament. És la intersecció de dos universos paral·lels que dialoguen i s'expandeixen.

En aquest cas, l'amic i filòsof Juan Tormo du la imatge al seu terreny en un text homònimament divers, que espere us agrade:


LA PORTA DE L’AIGUA
Juan Tormo

“El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edén perquè el cultivara i el guardara. I li va donar aquest manament:
—Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no menges del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, peruè el dia que en menges, tingues per cert que moriràs” (Gènesi 2:15-17) 

Entre tots els relats sobre l’origen de la humanitat, potser va ser aquest refús, la major portada possibble als nassos de l’éser humà. Ni més ni menys que la definitiva expulsió d’un Paradís que era d’aigua.

Fer servir com a argument per a aquesta expulsió una excusa tan simple com l’incumpliment d’una ordre arbitrària, que al seu torn quebrantava l’afany humà per saber i traure a la llum el que és amagat, no deixa en molt bon lloc qui exerceix el poder per a reprimir la curiositat amb tanta fermesa. 

Potser ens puga quedar el consol d’entreveure que és poc probable que, en un entorn d’aparença tan amable, sense excessos ni passions, sense penes ni resistències, haguessem aconseguit desenvolupar-nos com a humans.

La pau va nodrint la mansuetud, car, sadollat de facilitats, fins i tot un humà bel·licós deixa de llançar-se sobre si mateix. Un panorama aquest, al qual fins i tot un ficus benjamina sembla dur una vida més audaç i més entusiasmada que aquests lànguids personatges del Paradís. Com de monòtona se’ns presenta la història sense intrigues ni traïcions!

És tremendament infantil, però de vegades la prohibició funciona com el millor reclam. Dir a un nen “recorda, pots jugar per tota la casa, però mai no hauràs d’obrir aquesta porta” significa assegurar que no hi haurà un joc millor que dedicar-se a investigar sobre allò que s’hi amaga.

Però és aquest potser el relat més versemblant per a explicar la pròpia història de la humanitat? ¿O és possible intuir que aquest ha estat el relat que ens hem inventat els humans per a justificar la dissolució dels vincles amb un Déu autoritari? Em referisc a la consrtucció d’un relat on l’humà apareix com a víctima d’una ruptura, d’una expulsió, que certament desitjava. ¿Un ens omnipotent temerós de si s’obri una porta? ¿Un ens omniscient enredant els humans perquè caiguen en la temptació?

Quan ha de ser forçada una porta que ens barra el pas? ¿És prou argument per a no fer-ho el dret a la privacitat, l’explícita prohibició? ¿És prou argument per a fer-ho la curiositat? ¿Hem d’intentar obrir totes les portes que trobem tancades? ¿Potser tenim sempre la clau per obrir-les? 

¿I si no hi hagués més porta que aquella que la ment construeix?

La recerca d’un nen que desitja desvelar qualsevol secret, sempre es troba immersa en la seriositat i en l’absència de culpa. 
Travessar ara la porta de l’aigua exigeix tancar els ulls, precisament per veure, confiat però despert, qui ets sense màscares. Res no t’aproparà més a tu mateix que saber interpretar l’enigma. Comprens? Sols es tracta de mullar-te…

Tanque els ulls confiat i travesse la porta.

Camine per territoris inhospits sense cap consciència d’estar travessant fronteres. Qualsevol barrera que no siga riu, muntanya o sima està construïda amb llenguatge. Les paraules mullades s’esvaeixen en perdre el seu fonament, que no és altre que el fràgil pacte que les sosté.

Per això, en caminar sobre les tonalitats d’un paisatge natural i frondós, és fàcil arribar a pensar que aquells llindars dels quals m´havien parlat han deixat d’existir.

Sols barrancs, rierols o abismes enumeren els únics senyals que veritablement seveixen per a no perdre la drecera. Seguisc el recorregut, atent a les marques, per tal de no oblidar d’on vinc.

Sé que mai un mur no pot sorgir enmig d’una tapida selva. Una muralla nolmés pot ser construïda enmig de la nuesa. Els seus fonaments exigeixen buidar l’espai fèrtil per tal de reomplir-lo d’estèril estupidesa.

Tota porta marca un límit. Pot ser utilitzada per a defensar la propietat, però també com a mur que impedeix la llibertat, pot ser llindar que travessar o meta on arribar. Per a l’amor, són altres els passos a recórrer.

Travessar portes també ens permet imaginar que progressem en transitar el temps viscut. Seqüenciem, així, els passos per sentir que recorrem un camí amb sentit.

És aquest un estrany ball de màscares en un il·luminat Versalles. Al grandiós saló dels espills, la imatge reflectida ens reté un instant. Assagem gestos afectats per poder-nos creure capaços de tot, però sabem que, en sortir d’allí, tot s’esvairà. Potser per això els humans vam aprendre a romandre a la vora de l’aigua, perquè sols reflectits en la seua quietud podem observar la bellesa de l’efímer poder.

Entotsolats davant aquest fràgil espill, descobrim que hi ha prou amb un lleuger ventijol per mostrar-nos la desconnexió amb tot el que és tangible. L’aigua en moviment dilueix qualsevol porta, també tots els nostres anhels.

[Text revisat i reconstruït el 4 de desembre de 2022 a partir de la primera versió sobre La porta de l’aigua que va ser publicada en aquest blog el 20 de juliol de 2020]

dimarts, 14 de juliol del 2020

Llum de retorn de barca


Poca mar / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020
Potser t'hauries estimat més, a la manera d'Ausiàs, un dibuix "veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar" o, si més no, un "pren-me enaixí com al patró que en platja té sa gran nau e pensa haver castell". Però els vents del món t'han conduït fins aquesta reclosa cala de blanca porcellana amb una escassa pinzellada de la immensitat blava dels oceans. Assegut a la vora del mur amb micer Espriu, el caminant recita com una lletania inacabable les Cançons de la roda del temps: "A l'or caminat del dia, llum de retorn de barca".

diumenge, 5 de juliol del 2020

Màscares

Màscara de cíclop borni / BiC sobre paper / 14,5x25 cm / 1999

Les màscares no són només un aditament indumentari propi de Carnestoles, són inexcusables en la vida diària. No hem aprés a suportar els altres tal com són i això ens obliga a buscar la nostra disfressa, tan exclusiva com puga ser, que ens faça presentables i alhora distingits.

De fa temps, jo he triat un full de paper camaleònic, polimorf, per amagar la meua deformitat de cíclop. La màscara és art i l'Art és una màscara. Feu per triar la vostra.

dilluns, 22 de juny del 2020

L'efímera bellesa de les nimfes

Lolita's Candy
acrílic i BiC sobre paper / 21x29,7 cm / 2020
L'actriu Sue Lyon va encarnar amb  veritable encant de nimphette el personatge que dóna nom a la pel·lícula Lolita, que Stanley Kubrick va dirigir el 1962 amb guió adaptat de la novel·la homònima de Vladímir Nabókov. Una història que, donada la seua ambigüitat, no crec que permeta, a hores d'ara, una categorització moral més fàcil que en el moment de la seua estrena. És possible, fins i tot, que la seua incorrecció política haja augmentat darrerament a causa del seu rerefons pedòfil. El film desplega amb erotisme contingut una versió de la fantasia masculina de la nena provocadora.

En el context morbós d'una memòria fetitxista, Lolita's Candy recull la idea del sòrdid desenllaç a què es veu abocada la protagonista, víctima de la depredació sexual i la inevitable decadència física.


dimecres, 17 de juny del 2020

Mon dessin numéro 1

Desig de gondoler
BiC sobre paper / 21x29,7 cm / 1975

El meu primer dibuix no va ser tan precoç com el del narrador d'El petit príncep i no representava cap serp boà en forma de barret digerint un elefant. Era, si més no, el producte d'una digestió: la dels mestres surrealistes, en l'obra dels quals sucava durant aquells anys joves, supose que per una innegable afinitat electiva.

És clar que, estrictament, no era el meu primer treball gràfic –mal que bé, he dibuixat des que era un nen–, però era el primer que anava més enllà d'una còpia servil o d'un deure escolar.

Va ser durant el curs 1974-75. Feia el 6é del batxillerat d'aleshores. Mentre seia en un banc del primer pis de l'Institut Josep de Ribera, em va venir la idea de marcar algunes línies de la mà esquerra amb el boli. D'aquí en va eixir la forma d'espina com una muntanya enmig del mar, que després vaig anar calant amb capritxosos orificis o estranyes finestres. Surant sobre aquell mar inusualment encalmat, vaig dibuixar una fràgil gòndola –ara hi veig un cert contrapunt amb La gran onada de Kanagawa, de l'artista japonés Katsushika Hokusai que aleshores jo desconeixia completament–. Al fons, sobre la línia de l'horitzó, vaig afegir uns nuvolots amenaçadors en forma de glàndula suprarenal.

Aquest dibuix va ser exposat per primera vegada al Pub Gulliver de Canals –un garito entranyable que potser ja ha deixat d'existir–. Al fons del local hi havia una capelleta dedicada als Beatles, que durant un parell de setmanes va ser substituïda per algunes de les meues primeres obres amb pretensions, totes elles de petit format –la grandària importa, i hi ha temes o missatges que demanen flascons petits–.

En la següent exposició, al teleclub de Llanera de Ranes, donada la temàtica sexual explícita d'algunes obres, la mostra va ser sotmesa a un cert control moral i vaig haver d'acompanyar-les  amb textos explicatius. Devia ser l'any 1977. Heus ací les paraules mecanografiades que introduïen l'obra de la qual parlem:




Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm