miquelmolla@gmail.com

diumenge, 24 de gener de 2021

Germans de nit

Germans de nit / BiC sobre paper i aiguada / 6x16,8 cm / 1999


Ivan Carbonell Iglesias (València, 1979), el nostre divuité col·laborador, és Llicenciat en Filologia Catalana i Humanitats per la Universitat de València, a més de Graduat en Història per aquesta mateixa universitat. Compagina l'escriptura amb la docència, un tàndem que sàviament dosificat es retroalimenta. Als seus llibres mixtura com un alquimista l'estima per la llengua i els expedients X de la història.

Qui anava a pensar que aquell xicot que seia amb un esguard intel·ligent als tronats i polsosos sofàs de IES Josep de Ribera vora l'encortinat finestral, covava aquella inclinació per les històries esotèriques? Poc després vaig poder constatar aquest arrelat interés d'Ivan en il·ustrar les cobertes d'Els papers àrabs (2011) i Fantasmes al palau (2015), totes dues obres premiades i publicades per Edicions del Bullent. 

Si voleu consultar el llistat dels seus llibres i el seu nodrit palmarés de premis, feu un CLIC ACÍ

L'inquietant relat que tot seguit ens proposa explota aquesta veta inesgotable de la màgia i el misteri. Que el gaudiu. 



GERMANS DE NIT

Ivan Carbonell

L’havia acompanyat fins a la cel·la de la presó, per a assegurar-se que el pany quedava també segellat per un fil invisible; una llegua de nit obscura quasi imperceptible que els ulls del franciscà sí veia. Un pany de nit, la corda que feia el nus. El predicador també va veure la veta invisible feta de nit que s’entortolligava entre el pany de la cel·la i els barrots on el tancaven. Nit a la presó del castell de Xàtiva, el soroll metàl·lic de la clau que roda al pany. Una finestra doble, geminada, era l’única mirada a l’exterior de la cel·la. Per allà entrava la claredat dels estels. El soldat que assistia a l’escena entre els dos homes havia respirat alleujat en tancar la feixuga porta carregada de barrots. La suor que el recorria delatava que hauria volgut estar molt lluny d’allí. Tenia el cap totalment pelat i s’havia llevat el casc per a entaforar-lo millor. Pel front del cap redó havia corregut una gota de suor i la mirada li havia anat sens voler a la finestra de la cel·la on tancaven el presoner.

–En el fons vós i jo som germans, franciscà...

El predicador Alhaig ho havia dit mig d’esquenes, quan acabava de contemplar com els fils invisibles que el franciscà havia teixit al pany de la cel·la acabaven de tancar-se. No podria escapar de cap de les maneres d’aquella presó en què tot just l’havien clos. Aquella màgia franciscana era arcana i profunda, poderosa. Però Alhaig somreia.

–Voleu dir? Jo soc fora i vós sou dins. Jo conserve el meu poder i vós heu perdut els vostres. Jo soc cristià i vós no. Disculpeu que negue que tenim res en comú, àrab.

–Veieu aquella finestra, franciscà?

–Sí. I és l’únic que vós podreu veure en molt de temps, predicador.

–Vós i jo som com aquella finestra, franciscà. Ens separa la nit i aquests barrots que acabeu d’encantar, però en el fons som germans, bessons. Els dos som amants de la nit.

El soldat havia emmudit enmig de la conversa entre els dos homes. Es mantenia dret, a l’espera de les ordres del franciscà. Al menoret li notava la tensió que les paraules del presoner li causaven, malgrat que la veu l’emmascarara. El soldat del castell de Xàtiva hauria jurat que la superfície de la bassa vora la presó s’havia mogut en una onada, com si una energia que emanava del franciscà l’haguera sacsejada tènuement.

–Prediqueu els vostres somnis i metàfores tant com vulgueu, Alhaig, temps tindreu de sobres ara que sou presoner. Feu poemes sufís si voleu. És possible que els dos estimem caminar de nit pels paratges, però vós i jo no som germans, ens separa un abisme.

–I en els abismes ens trobarem... Cuideu-vos de la nit i dels paratges, saurí, perquè sé on us dirigiu i camineu sota el signe dels Bessons al cel. El veieu? Veieu els estels al cel? Si Al·là vol que periu en el vostre viatge, jo recuperaré el meu poder i podria obrir aquesta cel·la amb un sospir, només amb dues paraules fetes de nit...

El cor del soldat de la guarnició de Xàtiva es va encongir i l’home armat va fer un salt involuntari. El predicador àrab Alhaig va somriure, però a l’altra banda dels barrots el franciscà Segismon Porbou havia girat cua, sorrut i en silenci. L’ordre va ser precisa.

–Guillem ja, soldat. I deixem aquest encantador només amb les paraules. Que mire els estels per la finestra i parle tant com vulga. Ja no li queda res amb què poder fer malvestats.

Alhaig va somriure i abans que el franciscà i el soldat es perderen pels camins de la fortalesa de Xàtiva, el predicador àrab havia dirigit la mà cap a la finestra geminada de la cel·la. Com un sospir, com un xiuxiueig nocturn, la seua veu havia anat d’aquell dit que assenyalava la finestra envers els estels que esquitxaven el cel. Camí del firmament, la veu ressonava muda i el presoner la deixava anar amb un somriure, perquè sabia que el saurí la podia sentir allà on anara dins del castell de Xàtiva. I aquella veu insistia, fins al final de la nit, a través de la finestra geminada, de la nit plena d’estels i dels passadissos del castell amb la rialla somorta del presoner.

–Germans. Vós i jo en el fons som germans, franciscà...


[Relat construït a partir d’alguns dels personatges de Balada de la frontera, Bromera, 2020, Premi Enric Valor de Novel·la.] 


diumenge, 17 de gener de 2021

Recomençar


Recomençar (detall) / BiC sobre paper / 24x27 cm / 2013

Francesc Bodí (Agres, 1963), el nostre disseté col·laborador, compagina la docència de la filosofia amb la literatura, dicotomia que ha provat de superar fusionant tots dos móns en algunes de les seues obres –La passejadora de gossos seria l'obra on desenvolupa més clarament aquesta síntesi, sense voler afirmar que siga aquesta la seua obra més reeixida– .

El de Francesc és un exemple paradigmàtic de la passió per narrar, de la qual n'és una prova evident la seua extensa producció i el llistat igualment extens de guardons aconseguits –podeu consultar amb un CLIC el seu currículum, que és envejable–. Des de Volves i olives (1995), la primera novel·la que li conec i de la qual vaig tenir el plaer de fer-ne la coberta, fins a La passejadora de gossos (2016),la seua darrera publicació, ha anat confirmant-se com un dels nostres millors novel·listes. 

La meua sospita que Francesc és un fabulador nat, capaç d'agafar-se a una paraula i sortir-se'n amb una història, me l'ha acabada de confirmar amb l'encàrrec que li vam fer. Heus ací el magnífic resultat. 


RECOMENÇAR
Francesc Bodí

La llum de València esclata límpida en un cel transparent mentre els arbres, ruboritzats per una tardor impúdica i sensual, comencen a perdre les primeres fulles. La ciutat floreix en un ramell anàrquic de cotxes i vianants. Els carrers comercials van de gom a gom. Una claror laminada s’escola per les persianes dels pisos i cisella sobre els vidres dels aparadors les ombres bellugadisses dels transeünts. Josep contempla amb mirada expectant aquell paisatge eternament renovellat, esquiva les tauletes i els para-sols de les terrasses i ensuma l’olor familiar que exhalen alguns establiments. Ja fa molts anys que Josep viu a València. Un dia el seu tren s’hi va aturar i va deixar caure una altra estació: l’última estació. Josep hi va baixar i va tornar a plantar la seua vida. Aleshores era guardaagulles, i abans havia sigut peó ferroviari. I abans encara, pastor, amb son pare, al poble; un poble tan xicotet que ja se li havia esmunyit pels replecs de la memòria. Però el pare no havia volgut que passara la vida pasturant fam i soledat per la serra, i l’havia espentat cap a la vall. La via fenia la vall en una cicatriu calenta de ferro i prosperitat. Des del poble es veien els trens de mercaderies que avançaven lents i interminables, i el ferrobús ple de gent que anava i tornava, i se sentia el xiulet agut i metàl·lic, reincident, que brollava dels últims túnels del barranc d’Ontinyent. I enmig de la vall hi havia les estacions, la del Nord i la del Xitxarra, a pocs metres l’una de l’altra. Allà s’enllaçava la línia d’Alcoi-Xàtiva-València amb la via estreta que arribava fins a Yecla i Jumilla, i sempre hi havia un embolic de treballadors i passatgers que trafegaven farcells i cansera d’un lloc a l’altre. I Josep s’hi havia llogat de peó i havia iniciat el viatge cap al progrés. Primerament havia passat molts anys canviant travesses i substituint carrils, alçant sospedrades i solsides, escampant matxaca. Pel seu costat, mentre treballava, els trens alentien la marxa i els passatgers s’abocaven a les finestretes, i ell veia passar totes aquelles cares com un àlbum de fotografies mostoses i desenfocades. De tant en tant, quan paraven a esmorzar, o quan alçava la botija per trencar l’alé i refrescar-se una mica la boca eixarreïda, mirava cap al poble perfilat als peus de la serra de l’Ombria, els bancals d’oliveres que ascendien com una escala immensa, i pensava en els pares i en el ramat, i aleshores notava un pessic en la boca de l’estómac i s’afanyava a reprendre la faena. I després el van fer guardaagulles i ja no havia de camejar tant. Arribat el moment, basculava el contrapés de ferro amb el número indicat i accionava la palanca de les agulles. La locomotora li passava per davant i feia tremolar el terra amb un fragor de travesses i carrils espantats. Josep vigilava el canvi de via i notava sota els peus el terrabastall metàl·lic dels vagons que desfilaven amb aquell alenar feixuc de gemecs i sotragades. I després, d’aquella estació el van canviar a una altra més gran. Hi havia més agulles, més faena, més responsabilitat. I més jornal. Ara ja no podia veure el poble quan s’asseia a esmorzar o quan s’empinava la botija, però se l’imaginava a l’altra banda de la serra, i pensava que aquell tren que ara li passava pel costat i que feia tremolar el terra en el canvi d’agulles no tardaria a arribar-hi, i mirava el rellotge i calculava l’hora exacta en què entraria a l’estació, i no podia evitar aquell pessic a la boca de l’estómac. I després el van destinar a una altra estació, la de Xàtiva, molt més gran encara, i allà Josep es va casar i allà va nàixer el primer fill, i va continuar progressant. Però de tant en tant la vista se li n’anava cap a la serra Grossa i es quedava una estona extraviat entre l’aiguamoll dels records i la boira dels desitjos, i li feia la impressió que el mateix camí que el menava cap al progrés l’allunyava cada vegada més del poble. Aleshores ja feia temps que havia començat a covar la il·lusió secreta de tornar, com els trens. I d’aquella estació el van destinar a una altra, i després a una altra, sempre de la mateixa línia, i en aquell trajecte va tindre les dues filles. I un dia, tot nerviós i una mica espantat, va gosar confessar-li el secret a la seua dona: quan es jubilara, volia tornar. I a la dona li va semblar bé i també s’hi va il·lusionar, i Josep no va poder evitar d’emocionar-se mentre l’abraçava. I des d’aleshores va saber que cada nou destí l’acostava més al poble. I finalment va arribar a València, i va treballar quinze anys a l’estació del Nord, i es va jubilar poques setmanes abans que la seua dona caiguera malalta. Però aquella malaltia inesperada no va durar gaire, i ell va provar d’eixir d’aquell toll de pena i de buidor a còpia de passejar pels carrers de València mentre esperava la visita dominical dels nets i la seua memòria començava a esfilagarsar-se en un batibull de vies que s’encreuaven. I a poc a poc el seu somni se li va extraviar en l’embrolla del cap. Però aleshores el tren ja li circulava per dins de les venes i ell necessitava ensumar aquella olor de fum i travesses enquitranades, i sentir el fragor dels vagons sota els peus, i els xiulets que traücaven la calitja de l’estació, i la gent que anava i tornava per les andanes carregada de presses i farcells. I per això hui, quan el traçat dels carrers se li esvaneix en la boira de l’oblit, Josep aconsegueix aplegar a l’estació. No vol perdre el seu últim tren. Puja al vagó, s’asseu al costat de la finestra i espera pacient. A poc a poc l’andana comença a allunyar-se. Al darrere tota la seua vida se li ha escolat per l’albelló del desmemoriament . Mentre el tren avança per la platja de les vies, Josep contempla la teranyina de carrils que s’emboliquen en un laberint inextricable de possibilitats i trajectes. Després recolza el cap en el vidre, tanca els ulls i somriu com un nadó bressolat per la mare.

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm