miquelmolla@gmail.com

dissabte, 24 de juliol de 2021

Mestre de Cerimònies



Durant la segona quinzena llarga del més de juliol, Xàtiva ret homenatge a un dels seus agitadors culturals més actius, el professor, doctor en ingenyeria gràfica, polític, escriptor, director d'escena i editor, Antoni Martínez Revert.

El programa d'actes s'iniciava el 9 de juliol amb una emotiva revetla teatral i musical al pati de la Casa de Cultura, al final de la qual es lliurava als presents un exemplar del llibre editat per a l'ocasió.

Completa aquest gest de reconeixement a una figura imprescindible dins l'àmbit de la cultura xativina, la mostra d'obres artístiques que més d'una trentena d'artistes d'arreu del País Valencià han volgut oferir-li. 

Juntament amb el catàleg de les obres exposades, més d'una trentena de col·laboracions en forma d'articles proven de glossar la figura del nostre homenot en les seues múltiples facetes. 



dimecres, 21 de juliol de 2021

El procelós mar de la teua tassa de café

El procelós mar de la teua tassa de café
BiC sobre paper / 8x8 cm / 2020

La vint-i-dosena col·laboració ens arriba de puny i lletra de Francesc Company Soler (Albaida, 1962). Paco Company, com el coneixen els seus amics i conegut, compagina la literatura amb la seua tasca com a professor a l'IES Jaume I d'Ontinyent.

Que sapiguem, Francesc té publicades les novel·les Teranyines a l’ànima (2007), signada amb el pseudònim d'Athymus Kropp; Els jardins perduts: l’espera, la cursa més dura (2006); La revolució de Santi; memòries d’un peluix (2007), i L'òptica tenebrosa (2008), guanyadora de la 16a edició del Premi Ciutat d'Eivissa.

La primera vegada que vaig llegir un dels seus textos va ser, crec recordar, a un catàleg del fotògraf ontinyentí Xavier Mollà. Em va complaure moltíssim la barreja, a la manea borgiana, d'erudició històrica i ficció literària en aquell conte sobre un origen alquímic de la fotografia anterior en segles a Joseph-Nicéphore Niépce, suposat inventor modern d'aquesta tecnologia de producció i reproducció d'imatges. El nostre narrador se servia magistralment de dades i fets contrastats per preparar –com sempre ha de fer un bon conte– un desenllaç sorprenent. Tampoc el relat que avui ens proposa m'ha decebut en aquest sentit. Gaudiu-lo i ja em direu.


EL PROCELÓS MAR DE LA TEUA TASSA DE CAFÉ
Francesc Company

Aquella guerra oblidada en un país que pocs sabrien ubicar en el mapa havia abonat durant dècades els camps amb sang i empedrat camins i carrers de cadàvers i mutilacions. Les presons d’un i altre bàndol vessaven de presoners malgrat que els ajusticiaments front a murs cribats de metralla no s’aturaven. Aviat no quedaria ningú i ni les rates tindrien restes per fotre’ls-hi queixalada, culminació d’una espiral que ningú recordava qui havia començat i que ningú quedaria en peu per poder-ho esbrinar. Els gossos de la guerra, afambrats una vegada més, seguien engolint el seu tribut de vida i no semblaven saciats.

En aquella cojuntura esfereïdora un comandant de l’exèrcit negre esperava torn per mirar als ulls la senyora de la dalla en un penal perdut entre les muntanyes frontereres. La disort d’una emboscada molt ben ordida per l’exèrcit blanc va acabar amb tots els seus hòmens en la vorera del camí nedant en mort i els ossos del comandant en una repugnant cel·la d’una putrefacta presó, a pocs quilòmetres d’on eixe parany perfecte els havia anihilat.

En un arravatament de generositat desconeguda, el coronel alcaide d’aquell infecte indret, tal vegada conduït per la graduació del reu o per una mala ingesta d’alcohols que ni per a curar ferides servien, va atorgar al presoner la gràcia d’una última voluntat en forma de darrer sopar abans de rendir compters. El comandant de l’exèrcit negre va afirmar rotundament que no volia anar al cadafal amb la panxa plena i com que morir no li feia cap gràcia menys encara si alguna cosa se li regirava en l’estòmac, però que amb molt de gust prendria un café abans que les miserables lleis de la guerra li estroncaren la vida. En veritat no li faria fàstics, a un bon café, a ser possible tipus aràbiga, fet expresso, com el solen fer els italians, ben mesurat, potent i fragant i, per a indicar el pedigrí de la seua procedència exòtica, amb aromes d’espècies de països llunyans baixant per la gola i quedant-se arrapats al retrogust durant uns minuts, unes sensacions que el transportaven a moments passats de la vida anterior a la guerra i que necessitava reviure, uns records meravellosos i potents que demanava a crits endur-se a la tomba.

Recuperada la cordura de la seua imprudència, el coronel alcaide d’aquell cau de mala mort va comprovar que donar compliment a la seua promesa anava a ser més que impossible. Els mercats oficials que quedaven estaven impossibilitats per ofertar aquell producte de qualitat i el mercat negre havia sigut tan estrangulat que feia temps que havia mort d’asfixia i ell no sabia on trobar-ho, mancava de temps per fer-ho i no pensava gastar ni un cèntim de la seua missèrrima paga en aconseguir-ho per donar compliment a la seua estupidesa.

Descavalcat ell mateix de l’absurd oferiment, però sense voler presentar-se innoble i impotent per complir la paraula donada davant de l’enemic, l’alcaide se les va haver d’enginyar per rendir compliment al que la seua llengua massa solta havia establert i va ordir una repugnant maquinació. Va demanar al cuiner de la fortalesa que se les enginyara per inventar qualsevol fórmula magistral que convertira en café d’alta gamma els productes més innobles que els foscos racons del seu saber culinari pogueren imaginar. Qualsevol combinació d’aigua pútrida i condiments infames que aconseguira fer passar per or negre serviria.

Després de diverses provatures amb productes d’innoble pelatge i alguns lleugerament letals, el cuiner es va inclinar per una combinació d’aigua bruta de rentar plats, generat amb un succedani de xicoira i solatge de café de quarta categoria expremut fins a la sacietat, amb el toc d’un medicament per als peus, amb menta i alcanfor per dissimular el gust. Una combinació que va ser considerada la fórmula magistral del que, en bona teoria, hauria de ser un café aràbiga.

Arribat l’impàs previ a l’execució, el cofoi alcaide es va presentar en la cel·la i ell en persona va oficiar el ritual sagrat del que en altres temps havia sigut prendre un café. Va ordenar al soldat que l’acompanyava que deixara la safata en el tamboret raquític que dormitava drenat per tèrmits en un dels cantons de la cel·la, que miraculosament no se’n va anar avall amb el pes i ell mateix va fer de cambrer d’alt rang que serveix l’il·lustre enemic al qual va a executar. El fet dels odis que aquella guerra havia exacerbat no era excusa per a què no es respectara el mínim codi militar i deixar de ser elegant.

El coronel alcaide en persona va servir el café mentre inventava un fictici relat amb les dificultats per aconseguir-lo d’estraperlo com a eix argumental, i continuat amb les explicacions sobre el mercat negre que cada vegada feia més honor al seu adjectiu, detallant l’acurada elaboració en la seua pròpia cafetera italiana per donar-li més rellevància, de la qual va obviar el rovell que la rossegava, per acabar vessant-lo en una tassa sobre plat i cullereta de guarnició, que va elogiar com de porcellana d’alcúrnia i de la qual tots dos van ignorar la runa que la ribetejava. A aquest ritual el va acompanyar, tot seguit, la pregunta de quant de sucre volia o si el preferia sense. La segona opció va tranquil·litzar el coronel alcaide per no haver d’inventar una solemne mentida d’aquell succedani de qualsevol cosa que tots dos sabien que no era sucre.

La primera tassa va ser engolida amb fruïció pel comandant presoner i com l’alcaide presumia que en quedava més va demanar la gràcia d’una segona que va ser vessada amb la mateixa artificiositat que la precedent. Tragar la segona va dur el temps que el ritual mereixia. I, mentre l’assaboria, el comandant presoner va verbalitzar un discurs entorn al sagrat beuratge.

Va dir que aquell gènere de café li duia records de la seua estada a París, prenent un expresso enfront mateix de la Torre Eiffel, en el Trocadero, mentre una munió humana es desenvolupava per totes bandes als seus peus, en la baixada vers el Sena i que ara mateix aquell gust el transportava fins allí. Que va sentir el mateix en la plaça sant Marc, a Venècia.. i a Roma, i a altres llocs on la seua anterior vida de fotògraf d’agència el va dur. Va afegir que una torrefacció com l’aràbiga s’ha de prendre sense sucre per no deixar fugir el conglomerat d’aromes que amaga en les entranyes i beure’l molt poquet a poquet, intentant eternitzar-lo. Va aplaudir que aquella varietat que havia aconseguit tan onerosament era força refrescant, que el toc de menta donava fe de la seua procedència exòtica i llunyana i que tot plegat eren un cúmul de sensacions que havia reviscut per la deferència del seu captor que, uns minuts més tard, anava a donar l’ordre d’acabar com solen acabar aquestes històries en conjuntures com aquelles. Una paret drenada de metralla, un escamot d’execució, la petició formal de si prefereix els ulls embenats o no i el mateix que t’ha servit el café baixant el sabre per donar ordre de foc.

Tot i això li va agrair elegantment la deferència i les molèsties que s’havia pres i el van deixar uns minuts sol per tal que s’habillara per passar al següent acte d’aquell teatre dement. Fetes unes ablucions tan innecessàries com a consciència, el comandant de l’exèrcit negre es va posar l’uniforme que delatava el seu rang, malgrat les taques i els sargits que l’emplenaven i va iniciar el passeig que du des de la cel·la al patíbul, custodiat per la guàrdia d’honor dels propis botxins.

Arribat al lloc senyalat, a la negativa a posar-se la bena als ulls que sols permet escoltar el que va a perforar el teu cos va seguir la innoble revelació a cau d’orella del soldat enemic que l’assistia.

—Sap vosté, comandant, que el café que s’ha pres realment és una purga d’aigua infecta d’esbandir els plats i medicaments per matar el gust?

A aquella miserable revelació que buscava fer mal abans de rebre la dama de la dalla no li va correspondre ni una mirada d’odi, però sí una inesperada resposta.

—Efectivament, soldat, si he pogut enganyar la meua ment mentint-li amb la porqueria que m’he pres, podré enganyar el dolor de les bales. Amb una mentida ominosa he estat per uns segons en el paradís. Amb una altra estaré eternament en l’infern. Ara sé que estic preparat per a l’escamot d’afusellament. Que disparen!

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm