miquelmolla@gmail.com

divendres, 3 de desembre del 2021

Bon Nadal!

Bon Nadal! / ceràmica tallada / 24,5x12x3,5 cm/ 2021

 Per a l'intempestiu Nadal que se'ns espera, torró del dur. Que la sort i la bona dentadura ens acompanye. 

dimecres, 24 de novembre del 2021

El caramel de Lolita

 

El caramel de Lolita (detall)
BiC i acrílic sobre cartolina / 21x29,7 cm / 2020

Pepa Guardiola Chorro (Xàbia, 1953), autora de la vint-i-sisena col·laboració és una escriptora reconeguda en l'àmbit de la narrativa valenciana contemporània. Mestra de primària durant 39 anys, ha participat en diferents projectes educatius pioners i intervé en campanyes d'animació lectora i promoció de les TIC a l'aula. Ha pres part activa en el moviment feminista i en contra de la violència de gènere. Participa assíduament en La Xarxa de Dones de la Marina Alta. També és membre d'honor de l'Associació Riuraus Vius, l'objectiu de la qual és conservar aquestes edificacions típiques del patrimoni arquitectònic valencià.

Ha publicat nombrosos contes i més d'una trentena de llibres de literatura infantil i juvenil, entre els quals destaquen, L'engruna de cristall (Premi Carmesina de narrativa infantil), El Talismà del temps (Premi Samaruc), Collidors de neu (Premi de literatura infantil i juvenil Mediterrània),  Tres titelles embruixats, Una llar en el món, L'univers de les idees perdudes. El 2009 es va estrenar en la novel·la per a adults amb l'obra El desordre de les dames, una novel·la històrica que reivindica el paper de les dones als temps de la conquesta del Regne de València. El 2017 publica La memòria de les ones (Balandra Edicions, 2017), un homenatge a les dones de la seua generació. 

Podeu consultar una nota biogràfica més completa fen un CLIC ACÍ. 

El relat que avui ens proposa surt d’aquell nucli d’interessos que han presidit la seua trajectòria i enllaça meravellosament amb la imatge que li vaig proposar, d’una manera que m’ha sorprés i corprés alhora. Que el gaudiu.


EL CARAMEL DE LOLITA
Pepa Guardiola


—S'ha acabat! El teu envaniment és insupor...
La resta de la frase s’amortí sota el clam del DJ llançat en introduir la mescla d'un nou disc. Les llums de la sala parpellejaren i la discoteca semblà virar directe a un nou cel de frenesí.
Deixà el got sobre la tauleta, s’aixecà amb un nuc a la gola, i esquivant cossos es dirigí cap a l’eixida. 

Es palplantà davant la jove del guarda-roba, li lliurà el tiquet de l'abric i esperà neguitosa un parell de minuts. Necessitava eixir aviat. Li feia mal el cap, les oïdes, el cor, i a la boca un regust amarg segellava la fi d'un amor malendreçat. Quan aprendria a protegir-se de les relacions tòxiques?

—No tindràs un caramel? –li preguntà a la jove del guarda-roba en agafar l'abric.
La xica negà amb el cap, en observar la cara de decebuda que li posà, feu un gest amb la mà pregant-li un moment de paciència, obrí un calaix, rebuscà, tragué una piruleta roja en forma de cor i li la lliurà, el pal estava retorçat en un nuc.
—Que està xuclada? –preguntà amb un xic de fàstic.
—En absolut. Son fantasies de Lolita.
—Lolita, de Nabókov? –digué amb estranyesa.
—No, de Mollar –respongué contrariada la jove–, Lolita Mollar, la meua germana menuda. Diu que així, si patim qualsevol sotrac, ens empassarem el caramel, però mai el pal.
El nom i l’ocurrència del nuc li robaren un somriure, com un símil irònic de les seues circumstàncies, un nuc a la gola li havia evitat instants enrere empassar-se una nova humiliació, quasi pueril, de l'últim enamorament.

Eixí al carrer amb el caramel a la boca suavitzant l'amargor de la nit.
—Vol un taxi, senyoreta? –preguntà el porter.
—Gràcies, passejaré fins a la parada de l’autobús.

La frescor de la matinada li desemboirà el cap i esvaí la frustració que li tenallava els ànims. El silenci del carrer sense trànsit li alleugerí el rum-rum de les oïdes. Una brisa marina que venia de la costa li esbandí els aromes etílics apegats als cabells. La llum suau dels fanals l'envoltà de penombra íntima. Sentí que recuperava la calma.

El soroll amagat d'unes petjades a la seua espatla li desbaratà el traspàs a la tranquil·litat. Agafà la bossa que duia repenjada al muscle i mirà dissimuladament de gairó. La silueta difosa d'un home es manifestà a uns metres de distància.
Empenyé la bossa contra el pit, protegint-la, i accelerà el pas. Les petjades també s'acceleraren. Girà una cantonada i es desvià per un carreró cap a l'avinguda costanera, més enllumenada i transitada. La silueta difosa també girà, la seguia. Apressà el pas, subjectà amb força la bossa contra el pit i premé el pal del caramel entre els llavis, fermament closos.
Les petjades retrunyiren contundents, a la carrera. El perseguidor la prengué del braç i la detingué abans d'aplegar a l'avinguda. Ella feu gest de lliurar-li la bossa. L’atacant refusà l'objecte i amb una brusca empenta la tirà a terra. El cor de caramel se li enfonsà en la boca fins al nuc del pal.
L’agressor la dominà sota la seua corpulència estirant-li l’abric, grapejant-li cames, braços, pits. Ella es retorcé en va.
En intentar, ell, llepar-li el coll amb llengua bavosa, ella pressionà fort entre les dents el caramel i li colpejà amb força el front. El pal es trencà i s’introduí, nuc i tot, a l’ull dret de l’abusador rebentant-li el globus ocular.
Un xisclet de mascle espantat i ferit esclafí en la matinada.
Ella es llevà el cos repugnant de damunt, s'aixecà, desclogué els llavis, li escopí el cor roig xuclat, i després fugí.

Arribà just a l’autobús abans que es tancara la porta. A la boca encara conservava la dolçor del caramel de Lolita.

Montgó-Xàbia, novembre 2021

dilluns, 8 de novembre del 2021

L'hora feliç

L'hora feliç / BiC sobre paper / 13,5X13,5 cm / 2020

Vicent Enric Belda (Agullent, 1962) és el nostre vint-i-cinqué col·laborador. Autor de narrativa infantil i juvenil amb una llarga i reconeguda trajectòria literària: L’estirp de l’horror (Premi Samaruc Juvenil); El secret de Meritxell (Premi Vicent Silvestre de Narrativa Infantil i també Premi Samaruc Infantil); La llegenda de l’amulet de jade (destacada en la llista White Ravens de les millors obres infantils i juvenils del món, que confecciona la Biblioteca de Munic); Les ombres del bosc (Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil); Paris Blonde (finalista del Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent); la novel·la de ciència ficció Història de Sam. Deus ex machinaUnes veus a l’altra part del mur (38é Premi Enric Valor de narrativa juvenil). Ha obtingut altres guardons en narrativa curta per a adults com el Premi Tinet o el Premi de Narrativa Felipe Ramis.

Més enllà de la seua inclinació per la literatura fantàstica i de misteri, el nostre col·laborador se'ns presenta com un narrador impecable amb una prosa d'una elegància poc freqüent. 


L'HORA FELIÇ
Enric Belda

Una gavina vola indolent sobre les ones manses. Un iot de vela blanca creua el calitjós atzur. La dona, amb la mirada perduda en l’horitzó, deixa reposar la revista Vanity Fair sobre els seus genolls nus i diu:

—Demà em lleve el top; ja hi ha prou de fer-me la rara.

L’home, pes mort sobre la tovalla humida, s’aparta de damunt de la cara el llibre obert, que li feia de para-sol, eleva lleument les parpelles i prova de mirar la dona de reüll. Però ara mateix l’univers és una espasa de llum que li impedeix obrir els ulls. S’incorpora com pot sobre els colzes. Es frega amb la polpa dels dits els llagrimals coents de salobre. Obri els ulls, finalment, com pot, a l’atmosfera reverberant i la llum violàcia de la platja al ple migdia d’estiu.

Amb un gest balb, negligentment, l’home deixa caure a un costat el llibre que li feia ombra, sobre l’arena, entre brins d’algues resseques i esponges marines. Es tracta, a pesar d’això, de la primera edició de La metamorfosis, traduïda al castellà per Borges, i editada a Buenos Aires per l’Editorial Losada en 1938; un caprici en realitat, una ganga caríssima trobada per casualitat en una llibreria de vell, una excusa per tornar a llegir l’extraordinària novel·la de Kafka.

És llavors que l’home veu que, de davall del vell llibre, caigut sobre una esponja empolsada de sorra, hi apareix un escarabat petit, negre com una brasa apagada, que fa el seu camí per aquest món, que deu imaginar enorme, amb uns moviments de potes gairebé mecànics, deixant rere seu una sanefa de petjades tan diminutes com perfectes, sobre l’arena daurada.

Mentre tant, mentre l’home contempla absort aquest ordinari prodigi, la dona ha tret una botella de cervesa Liebe de la nevera portàtil i li ha llevat el tap amb un xuf refrescant i espumós, que ha tornat a la realitat l’home. Gotes de suor gebrada recorren com estries la silueta ambre de la botella. El tap doblegat ha caigut sobre l’arena, a prop del llibre.

L’home allarga el braç per agafar la cervesa i es mira la dona amb agraïment indicible. Beu un glop llarguíssim, que es precipita com pluja estiuenca per la seua gola eixuta.

Com és de bonica la meua dona!, pensa ell, mentre observa com ella torna a recolzar-se sobre el respatller de la cadira de platja i comença a untar-se amb bronzejador els pits generosos, l’escotadura profunda i colrada de sol. El banyador a penes li cobreix els mugrons, eriçats amb el tacte de l’ungüent perfumat i fresc. Un sobtat formigueig recorre el sexe d’ell. Beu un altre glop per calmar-se. Mitja vida junts i la desitja, la seua dona, com si fora el primer dia.

L’home s’acaba la cervesa encara fresca amb un parell de glops més. Mira l’etiqueta de la botella amb satisfacció, fent petar la llengua, abans de deixar l’envàs en un costat, al costat també del vell llibre de Kafka de tapes rosades.

Després de mirar de nou la dona, es proposa continuar llegint, per això es posa de bocaterrosa i deixa reposar la barbeta sobre el canell i el canell sobre el llibre obert.

Aquella grave herida, de la cual tardó más de un mes en curar —nadie se atrevió a quitarle la manzana, que así quedó empotrada en su carne, cual visible testimonio de lo ocurrido—, pareció recordar, incluso al padre, que Gregorio, pese a lo triste y repulsivo de su forma actual, era un miembro de la familia…

L’home prova de llegir un poc més aquells instants posteriors al moment en què Gregor, convertit en escarabat, rep el mortal colp d’una poma, llançada per son pare, que diuen que simbolitza el pecat original, l’amor incestuós de Gregor per la seua germana Grete; però la mirada ara un poc èbria de l’home vaga des d’aquella darrera “a” a un granet brillant de sorra, que es precipita entre la sina de les pàgines esgrogueïdes, trèmules.

Prop de l’home, entre les esponges marines i els esquelets nacrats de les petxines, el mateix escarabat ennegrit com una brasa apagada, que arrossegava la seua vida anodina sota el sol implacable, ha dreçat les seues antenes abans de girar-se de sobte i ha dirigit els seus passos minúsculs cap al tap de la botella Liebe, on ha quedat una petita gota de cervesa, un immensa quantitat de cervesa, és ben cert, si es compara amb la insignificança de l’escarabat ennegrit com una brasa apagada.

Ara l’home observa meravellat com l’escarabat ha posat les dues potes davanteres sobre el tap doblegat de la cervesa i hi beu d’aquella immensa gota sense importar-li gens ni mica el món que l’envolta. La poma del pecat és ara una gota de cervesa. Tot plegat, la vida és sols això, una gota de cervesa. Gregor Samsa s’afanya a gaudir d’aquella última gota que ha quedat en l’interior del tap. Però després d’acabar, encara assedegat, alça el cap i pareix mirar amb ressentiment l’home; per això l’home agafa la botella buida i la sacsa sobre el tap. Un, dos, tres, quatre immenses gotes encara.

En acabant d’atipar-se de cervesa, fins que no li’n cap més, la bèstia continua la seua vida anodina, marcant el seu pas quasi invisible sobre l’arena fina; però ara la línia de les seues petjades fa una ziga-zaga de felicitat i les petites antenes es mouen alegres en l’aire, com si fora un director d’orquestra dirigint l’univers sencer.

L’home, vençut de nou per la mandra i l’encegadora llum, torna a aclucar les parpelles. Embadalit, regressa a un estat de letargia, recolzant el cap sobre la maternal sina del llibre que l’acull.

Brisa suau, bressol d’ones submises, remor de converses llunyanes. La vida sembla més fàcil amb la panxa plena i els ulls clucs.

dissabte, 30 d’octubre del 2021

Soliloqui matinal

Soliloqui matinal / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020


Tobies Grimaltos
(Castelló de la Ribera, 1958), el nostre vint-i-quatré col·laborador, és catedràtic de Filosofia de la Universitat de València feliçment jubilat. Ha estat president de la Societat de Filosofia del País Valencià i és autor de nombroses publicacions acadèmiques, així com de textos adreçats a un públic més ampli. Entre aquestes darreres publicacions esmentem El joc de pensar (1998), Pren-te la vida amb filosofia (2003), Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana (2008), Vista parcial (2014, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians l'any 2015) i Quan em jubilaré (2018). El 2011, vaig tenir el plaer d'il·lustrar la coberta d'El solatge del temps, publicat a Edicions del Bullent, un llibre de caràcter autobiogràfic i un homenatge al seu pare, d'ofici rossiner. 

De l'agredolça i contradictòria “vida quotidiana” ens parla l'excel·lent i reflexiu relat que acontinuació ens proposa. 


SOLILOQUI MATINAL
Tobies Grimaltos


3 de maig de 1980

Ara, com feia abans, quan ja tots havien anat a les seues ocupacions, ella seu, com cada dia, davant la tauleta de railite de la cuina per prendre's la seua tasseta de café del matí, com cada dia. Com abans, és el seu moment, pràcticament l'únic moment de la jornada que és seu. Ara, encara i com sempre, no serà gaire temps, a penes deu minuts. Abans ho feia perquè la feina l'esperava i no n'era poca. Però i ara que els fills ja han marxat, per què ho fa? Per què no sap concedir-se una mica més de temps i de pau? El problema és, justament, que ara ja no hi ha tanta feina amb la qual omplir el temps, un temps que pesa cada vegada més. Avui se sent estranyament excitada, més excitada que de costum. Sent una buidor molt gran al pit, com si li hagueren llevat el cor, i un tremolor al ventre. Està neguitosa. Com si esperara, plena d'impaciència, no sap què. Com si alguna cosa extraordinària i indefinida estiguera a punt de passar. En realitat sí que sap que té i què espera, però no sap saber-ho, no vol saber-ho i, potser inconscientment, ho tapa, ho amaga. Avui sembla que tot allò que ha anat acumulant ben dins seu, ben al fons del cap i del cor en els últims temps, li ha caigut damunt de colp, i li pesa i l'angoixa i voldria apartar-se'n, fugir de tant de pes.

Fa temps que se sent més inútil i innecessària que mai. Des que els fills se n'anaren de casa; un perquè es va casar, l'altra perquè té la plaça lluny del poble i se n'anà a viure-hi. Però, avui està més plena de si que no acostuma, és més conscient de la seua presència, tant que fins i tot li resulta molesta; voldria no acompanyar-se sempre, poder separar-se alguna estona de si mateixa, descansar de ser ella. O és més aviat estar sempre amb ella ací dins, a la casa, allò que l'amoïna. Qui és ella? Què és ella? Què representa en tot açò? Quin és en realitat el seu paper i el seu pes? Abans, quan els fills eren a casa, ho sabia. Havia de cuidar la casa i criar els fills, tenir cura d'ells i del marit; que les menges estigueren a punt a l'hora, que la casa estiguera endreçada i la roba neta i planxada; procurar que els xiquets tingueren un bon comportament i foren bones persones, correctes, educats i complidors. Ella no comptava massa segons per a quines coses, el seu lloc era l'ombra, fer-ho tot amb la discreció que corresponia a la seua posició. Fer com qui no fa, que no es notara que feia. I així era, tots a casa tenien com la cosa més natural del món que les coses estigueren com toca, com si no calguera haver de fer res perquè així fora.

Només darrerament, quan els fills ja eren grans, va començar a cobrar consciència de la poca consideració que el seu paper a la casa rebia. Tant Antoni com ells tenien les seues coses, les seues ocupacions, tenien vida. Tenien amistats, companys d'estudi i de feina. Passaven la major part del temps fora de casa i feien allò que es diu vida social. Ella, en canvi, romania molt de temps a casa i només eixia, a banda, és clar, per fer la compra i a casa d'alguna veïna (que això no compta), quan, en companyia d'Antoni, visitaven alguna amistat, eixien els diumenges de vesprada a fer-se el vermudet o, més rarament, anaven al cine. D'amigues només li quedava Maria, la resta era com un paisatge darrere de la boira: saps que està, però a penes el veus. Era per tot això que, a casa, ella era l'antiga i també, encara que no li ho deien així, la ignorant i la inculta. De vegades tenia la impressió que en certs contextos i davant de certes persones els seus s'avergonyien d'ella. Quantes vegades l'havien rectificada perquè havia dit malament alguna paraula! Quantes vegades no se n'havien burlat! I el pitjor era que, Antoni, i no únicament en els últims anys, no sols no els ho havia retret als seus fills, sinó que, d'alguna manera, els havia fet costat, s'havia posat del bàndol dels fills en companyonia i oposició a la pobra ignorant de la mare. Més encara, era perquè Antoni mostrava de vegades el seu menyspreu, que els fills no tenien massa escrúpols a ser desconsiderats amb ella.

Amb tot, eren els seus fills i ella els ho admetia i ho tolerava amb un somriure malenconiós, mai no havia sabut fer-se valdre o posar-se al seu lloc. La seua missió era fer la vida agradable a la família i no causar-los cap preocupació, tapar qualsevol problema si n'hi havia, que tot pareguera normal, quasi feliç. Amagar el que resultara lleig, trist o desagradable, per mal que li fera a ella mateixa. Com aquella vegada, quan els fills eren encara xiquets, que es va assabentar que Antoni estava enganyant-la amb una companya de la feina. Ell li va dir que havia estat una aventura, que en realitat no havia significat massa per a ell, que ell a qui volia era a ella. Però pel que va arribar a saber, era Antoni qui va suposar una aventura per a l'altra, que ell estava disposat a tot si aquella haguera volgut, que va ser un colp molt fort per a ell que l'altra part no anara tan seriosament com anava ell. I ella encara es va alegrar que els fills no perderen son pare o la part del pare en família que és el que volen tots els xiquets.

Quantes vegades ha amagat als fills que amb els diners que hi havia a casa no es podia comprar certes coses i deia que unes altres (increïblement) eren més sanes o més bones. Sí, sempre s'havia sacrificat per la família, pel marit i els fills, sobretot pels fills. Així l'havien ensenyada des de menuda. Però, i ara? Des que els fills no hi són, no li troba massa sentit a la vida que porta. Antoni i ella amb penes i treballs si es travessen més de quatre paraules al dia, i totes referides a les coses més ordinàries i, per tant, insubstancials. Té la sensació que no hi ha res que compartisquen si no són els assumptes més prosaics de la vida quotidiana. I els jorns són llargs, buits, lents, espessos, pesants. Que té? Què li queda? Ha de ser això la resta de la seua vida? Però quina altra cosa pot fer? No ha sigut mai de decisions dràstiques, ni de cap tipus de trencament.

Avui, però, és diferent, avui sent aquella excitació que mai no havia sentit, avui té unes ganes que no coneixia de deixar la seua pròpia companyia dins d'aquella casa. Si poguera abandonar allí davant de la tauleta de railite la seua escorça, mudar de pell com les serps i ser una altra! I per què no? Que pot perdre? Té encara Maria que sempre li ha dit, i li ho ha dit moltes vegades, que allí estava ella si la necessitava. Sabia que podia comptar amb ella, que l'acolliria si ho necessitava. Maria era soltera i no depenia ni havia de donar comptes a ningú. Seria només un temps. Però, i després? On anirà ella? Què farà? On viurà? De què? Però ja tornem al mateix de sempre, per aquesta maleïda mentalitat seua ha tingut la vida que té i se les ha hagudes d'empassar ben grosses. Però, i els fills? Ells tenen la seua vida, no la necessiten. I si la necessiten la tindran igual. Segur que a ells no els perdrà.

Ja està bé! Qui no arrisca no guanya, i el seu no arriscar l'ha portada al llarg dels anys a aquest cau emocional del qual no sap eixir. El no arriscar ha suposat una pèrdua rutinària, perllongada i continua. Però prou! Ja està bé de ser covarda; avui és l`últim dia que pren café en aquesta tassa i davant de la maleïda tauleta de railite.

Un somriure entre esperançat i entremaliat li omple la cara. Fa l'últim xarrup i s'alça enèrgica de la cadira.



4 de maig de 1980

Ara que Antoni se n'ha anat a treballar, ella seu, com cada dia, davant la tauleta de railite de la cuina per prendre's la seua tasseta de café del matí. Finalment ha romàs a casa. Serà, es diu, la setmana que ve que començarà la nova vida que l'espera. No podia anar-se'n justament avui, quan despús demà és el dia de la mare i els seus fills venen a dinar a casa. A la setmana que ve. Sí, la setmana que ve, sense falta! Ara no podia fer-los eixe lleig als fills. 

divendres, 22 d’octubre del 2021

La Festa Gran

La Festa Gran (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

F. Xavier Ferrero Calatayud (Canals, 1964), el nostre vint-i-tresé col·laborador va estudiar Magisteri a València i en l'actualitat exerceix com a professor de secundària a l'IES Sivera Font de Canals. Ens conta que «es va criar al barri de Sant Vicent jugant entre places i carrers, cases velles i seculars, séquies i horts».

Ha escrit nombrosos articles, narracions i poemes en diverses publicacions, entre altres Conte contat i Rondalles de la Costera, totes dues obres corals en les quals vam tenir el plaer de coincidir. El seu darrer llibre, Me'n recorde, és una autobiografia il.lustrada per Loles Ciges, on compon un evocador relat d'històries viscudes durant la seua infància.

En el relat que, tot seguit, ens proposa trobareu aquest enyor delicat que malda per recuperar la memòria d'«el seu Amarcord particular», com encertadament observa Toni Cucarella al pròleg de Me'n recorde


LA FESTA GRAN
F. Xavier Ferrero Calatayud


Dret, dins del llibrell, vora el foc de la xemeneia, restava nuet amb ma mare que m’ensabonava el cap, els genolls, l’esquena i tots els racons d’aquell cos esprimatxat i rovellat.

— Només et queden que les costelles! –em deia amorosament mentre agafava un perol i em rentava la sabonera amb l’aigua clara, neta i calenta.
A l’eixugar-me el cabell amb la tovallola rasposa va percebre que duia alguna grenya cremada.

— Déu sap cóm t’hauràs encés el monyo, fill!

La nit abans, amb els amics, ens havíem clavat en l’estret carreró, vora l’església, on revolaven les espurnes de la gran pira que, amb un cartró, colpejàvem protegint-nos de les cremades. Ara ma mare havia trobat rastre d’aquelles brasetes que s’havien menjat algun pèl que altre del meu cap.

Fora del llibrell i ja eixut, damunt ara d’una cadira de boga, ma mare començava a vestir-me. Els calçotets primer per cobrir-me les vergonyes davant de ma iaia i ma tia, també assegudes vora el foc, junt a una tauleta amb un plat de pastes. Coquetes de sagí, rossegons i pastissets de moniato perfumaven l’ambient de la sala amb eixa sentor a anís que duien els dolços. La botella de mistela, a mig omplir, presidia i engalanava la taula.

Després de la roba interior, em ficava un jersei de coll alt i un altre més gros de llana al damunt. Malgrat el fred de l’hivern, sempre duia pantalons curts. Amb el batidor em pentinava el cabell fent-me la ratlla al costat i el rubricava amb una bona glopada de colònia barata.

Al carrer ja s’escoltava el transcórrer de la gent i mon pare entrava en casa amb els seus amics a fer-se una copeta de mistela per calfar el cos i alguna pasteta per matar la fam abans de sopar.

— Ja estàs, fill?

— Falta posar-se l’abric –replicava ma mare per mi.

I agafat de la mà de mon pare, il·lusionat per la Festa Gran, una festa que duia en el cor, eixíem per la porta i ens colàvem enmig de la processó, en la immensa i freda nit. Enceníem els ciris i ens adheríem a la filera de llums resplendents que portaven els homes de la mà, caminant uns rere d’altres, com si foren formigues eixides d’un formiguer, carrer amunt.

dissabte, 28 d’agost del 2021

X Mostra de Pintors & Escultors Xativins. Un any més



Fins l'11 de setembre de 2021, a la sala de la primera planta de la Casa de Cultura de Xàtiva, podrà visitar-se l'exposició d'obra recent de 44 artistes locals. Els enumerem, perquè en quede constància: Inmaculada Abarca, Guillem Alborch, Lourdes Alonso, Enrique Baldoví, José Ramón Blesa, David Boluda, Carmen Caldés, Fina Caldés, Pepe Castells, Elias Carsi, Rebeca Colomer, Rafael Daroca, Antoni Ferrer, M. Dolores Ferrer, Víctor García, Verònica Gassó, Vicente Giner, Carles Grau, Toni Grau, Pepe Mallea, Javier Mallol, Vicent Martínez, Vicente Miñana, Marian Mollà, Miquel Mollà, Eduardo Monfort, Alfred Moral, Elena Moral, Salvador Moscardó, Julia Obré, M. Teresa Pastor, Rafaela Prats, José Roca, Paco Roca, José Samit, Francisco Sánchez, Sánchez Quintana, Mario Soldevila, Miguel Soro, Javier Soro, Xavier Soro, Emilio José Terol, Paco Tortosa i José Eduardo Zafra.

Una vegada més –la desena en 46 anys– es convoca aquesta mostra inclassificable i atrabiliaria d’un imaginari Col·lectiu de Pintors & Escultors Xativins que cada Fira despleguen sobre la catifa d'aquest Saló d'Agost les seues darreres troballes com a aprenents d'artistes plàstics. Salvant les distàncies temporals, socials i geogràfiques, i dins aquest univers cultural petit i reclosit que és Xàtiva, aquesta mostra voldria potser emmirallar-se en aquells potents esdeveniments artístics que, a la fi del segle XIX i principis del XX, van començar a presentar al gran públic les primeres manifestacions de l’art modern –Salon des Refusés (1863), Salon des Indépendants (1884) i Salon d’Automne (1903)–. Després d’allò ha plogut molt i Xàtiva no és precisament el París de quan la capital de França era el centre del mercat internacional de l’art.

I tanmateix, un any més, es convoca aquesta exposició que, malgrat totes les objeccions que vulguem considerar, té alguna raó de ser. A jutjar pel ressò a la premsa, l’èxit de la convocatòria anterior va motivar que la mostra es prorrogara fins al 30 de setembre. L’èxit, si bé ho considerem, és doble: per una banda, la nodrida afluència de visitants i, per una altra, la d'artistes participants. Si alguna cosa bona té l’absència de selecció i de criteris, és que fomenta la participació allà on el mandarinisme cultural la desalentaria. I amb tot i això, no hi caben tots els que són per impossibilitat material d’espai expositiu en una ciutat on l’afició a la pintura sobretot és notable.

Que el Col·lectiu fos una cosa més articulada i viva que una mera juxtaposició circumstancial amb motiu d’exposicions, seria una petició tronada i extemporània que segurament xocaria amb l'individualisme que sol presidir l’activitat artística actual. I amb tot i això, a alguns ens agradaria que aquesta mostra tingués algun sentit més unitari, alguna proposta temàtica de la qual totes les edicions fins ara han mancat. No hi ha prou amb brindar-les o dedicar-les a aquest o a aquell altre personatge si els artistes participants no s’han aplicat a reflectir-ho en les seues obres. És un suggeriment que no és la primera vegada que fem als organitzadors i que sens dubte redundaria en benefici d’una cita anual que pretén consolidar la seua presència. Per molts anys!

Úranos el capat, déu del cel
roca calcària tallada / 20x40x16 cm / 2021


dissabte, 24 de juliol del 2021

Mestre de Cerimònies



Durant la segona quinzena llarga del més de juliol, Xàtiva ret homenatge a un dels seus més pertinassos agitadors culturals, el professor, doctor en ingenyeria gràfica, polític, escriptor, director d'escena i editor, Antoni Martínez Revert.

El programa d'actes s'iniciava el 9 de juliol amb una emotiva revetla teatral i musical al pati de la Casa de Cultura, al final de la qual es lliurava als presents un exemplar del llibre editat per a l'ocasió.

Completa aquest gest de reconeixement a una figura imprescindible dins l'àmbit de la cultura xativina, la mostra d'obres artístiques que més d'una trentena d'artistes d'arreu del País Valencià han volgut oferir-li. 

Juntament amb el catàleg de les obres exposades, més d'una trentena de col·laboracions en forma d'articles proven de glossar la figura del nostre homenot en les seues múltiples facetes. 



dimecres, 21 de juliol del 2021

El procelós mar de la teua tassa de café

El procelós mar de la teua tassa de café
BiC sobre paper / 8x8 cm / 2020

La vint-i-dosena col·laboració ens arriba de puny i lletra de Francesc Company Soler (Albaida, 1962). Paco Company, com el coneixen els seus amics i conegut, compagina la literatura amb la seua tasca com a professor a l'IES Jaume I d'Ontinyent.

Que sapiguem, Francesc té publicades les novel·les Teranyines a l’ànima (2007), signada amb el pseudònim d'Athymus Kropp; Els jardins perduts: l’espera, la cursa més dura (2006); La revolució de Santi; memòries d’un peluix (2007), i L'òptica tenebrosa (2008), guanyadora de la 16a edició del Premi Ciutat d'Eivissa.

La primera vegada que vaig llegir un dels seus textos va ser, crec recordar, a un catàleg del fotògraf ontinyentí Xavier Mollà. Em va complaure moltíssim la barreja, a la manea borgiana, d'erudició històrica i ficció literària en aquell conte sobre un origen alquímic de la fotografia anterior en segles a Joseph-Nicéphore Niépce, suposat inventor modern d'aquesta tecnologia de producció i reproducció d'imatges. El nostre narrador se servia magistralment de dades i fets contrastats per preparar –com sempre ha de fer un bon conte– un desenllaç sorprenent. Tampoc el relat que avui ens proposa m'ha decebut en aquest sentit. Gaudiu-lo i ja em direu.


EL PROCELÓS MAR DE LA TEUA TASSA DE CAFÉ
Francesc Company

Aquella guerra oblidada en un país que pocs sabrien ubicar en el mapa havia abonat durant dècades els camps amb sang i empedrat camins i carrers de cadàvers i mutilacions. Les presons d’un i altre bàndol vessaven de presoners malgrat que els ajusticiaments front a murs cribats de metralla no s’aturaven. Aviat no quedaria ningú i ni les rates tindrien restes per fotre’ls-hi queixalada, culminació d’una espiral que ningú recordava qui havia començat i que ningú quedaria en peu per poder-ho esbrinar. Els gossos de la guerra, afambrats una vegada més, seguien engolint el seu tribut de vida i no semblaven saciats.

En aquella cojuntura esfereïdora un comandant de l’exèrcit negre esperava torn per mirar als ulls la senyora de la dalla en un penal perdut entre les muntanyes frontereres. La disort d’una emboscada molt ben ordida per l’exèrcit blanc va acabar amb tots els seus hòmens en la vorera del camí nedant en mort i els ossos del comandant en una repugnant cel·la d’una putrefacta presó, a pocs quilòmetres d’on eixe parany perfecte els havia anihilat.

En un arravatament de generositat desconeguda, el coronel alcaide d’aquell infecte indret, tal vegada conduït per la graduació del reu o per una mala ingesta d’alcohols que ni per a curar ferides servien, va atorgar al presoner la gràcia d’una última voluntat en forma de darrer sopar abans de rendir compters. El comandant de l’exèrcit negre va afirmar rotundament que no volia anar al cadafal amb la panxa plena i com que morir no li feia cap gràcia menys encara si alguna cosa se li regirava en l’estòmac, però que amb molt de gust prendria un café abans que les miserables lleis de la guerra li estroncaren la vida. En veritat no li faria fàstics, a un bon café, a ser possible tipus aràbiga, fet expresso, com el solen fer els italians, ben mesurat, potent i fragant i, per a indicar el pedigrí de la seua procedència exòtica, amb aromes d’espècies de països llunyans baixant per la gola i quedant-se arrapats al retrogust durant uns minuts, unes sensacions que el transportaven a moments passats de la vida anterior a la guerra i que necessitava reviure, uns records meravellosos i potents que demanava a crits endur-se a la tomba.

Recuperada la cordura de la seua imprudència, el coronel alcaide d’aquell cau de mala mort va comprovar que donar compliment a la seua promesa anava a ser més que impossible. Els mercats oficials que quedaven estaven impossibilitats per ofertar aquell producte de qualitat i el mercat negre havia sigut tan estrangulat que feia temps que havia mort d’asfixia i ell no sabia on trobar-ho, mancava de temps per fer-ho i no pensava gastar ni un cèntim de la seua missèrrima paga en aconseguir-ho per donar compliment a la seua estupidesa.

Descavalcat ell mateix de l’absurd oferiment, però sense voler presentar-se innoble i impotent per complir la paraula donada davant de l’enemic, l’alcaide se les va haver d’enginyar per rendir compliment al que la seua llengua massa solta havia establert i va ordir una repugnant maquinació. Va demanar al cuiner de la fortalesa que se les enginyara per inventar qualsevol fórmula magistral que convertira en café d’alta gamma els productes més innobles que els foscos racons del seu saber culinari pogueren imaginar. Qualsevol combinació d’aigua pútrida i condiments infames que aconseguira fer passar per or negre serviria.

Després de diverses provatures amb productes d’innoble pelatge i alguns lleugerament letals, el cuiner es va inclinar per una combinació d’aigua bruta de rentar plats, generat amb un succedani de xicoira i solatge de café de quarta categoria expremut fins a la sacietat, amb el toc d’un medicament per als peus, amb menta i alcanfor per dissimular el gust. Una combinació que va ser considerada la fórmula magistral del que, en bona teoria, hauria de ser un café aràbiga.

Arribat l’impàs previ a l’execució, el cofoi alcaide es va presentar en la cel·la i ell en persona va oficiar el ritual sagrat del que en altres temps havia sigut prendre un café. Va ordenar al soldat que l’acompanyava que deixara la safata en el tamboret raquític que dormitava drenat per tèrmits en un dels cantons de la cel·la, que miraculosament no se’n va anar avall amb el pes i ell mateix va fer de cambrer d’alt rang que serveix l’il·lustre enemic al qual va a executar. El fet dels odis que aquella guerra havia exacerbat no era excusa per a què no es respectara el mínim codi militar i deixar de ser elegant.

El coronel alcaide en persona va servir el café mentre inventava un fictici relat amb les dificultats per aconseguir-lo d’estraperlo com a eix argumental, i continuat amb les explicacions sobre el mercat negre que cada vegada feia més honor al seu adjectiu, detallant l’acurada elaboració en la seua pròpia cafetera italiana per donar-li més rellevància, de la qual va obviar el rovell que la rossegava, per acabar vessant-lo en una tassa sobre plat i cullereta de guarnició, que va elogiar com de porcellana d’alcúrnia i de la qual tots dos van ignorar la runa que la ribetejava. A aquest ritual el va acompanyar, tot seguit, la pregunta de quant de sucre volia o si el preferia sense. La segona opció va tranquil·litzar el coronel alcaide per no haver d’inventar una solemne mentida d’aquell succedani de qualsevol cosa que tots dos sabien que no era sucre.

La primera tassa va ser engolida amb fruïció pel comandant presoner i com l’alcaide presumia que en quedava més va demanar la gràcia d’una segona que va ser vessada amb la mateixa artificiositat que la precedent. Tragar la segona va dur el temps que el ritual mereixia. I, mentre l’assaboria, el comandant presoner va verbalitzar un discurs entorn al sagrat beuratge.

Va dir que aquell gènere de café li duia records de la seua estada a París, prenent un expresso enfront mateix de la Torre Eiffel, en el Trocadero, mentre una munió humana es desenvolupava per totes bandes als seus peus, en la baixada vers el Sena i que ara mateix aquell gust el transportava fins allí. Que va sentir el mateix en la plaça sant Marc, a Venècia.. i a Roma, i a altres llocs on la seua anterior vida de fotògraf d’agència el va dur. Va afegir que una torrefacció com l’aràbiga s’ha de prendre sense sucre per no deixar fugir el conglomerat d’aromes que amaga en les entranyes i beure’l molt poquet a poquet, intentant eternitzar-lo. Va aplaudir que aquella varietat que havia aconseguit tan onerosament era força refrescant, que el toc de menta donava fe de la seua procedència exòtica i llunyana i que tot plegat eren un cúmul de sensacions que havia reviscut per la deferència del seu captor que, uns minuts més tard, anava a donar l’ordre d’acabar com solen acabar aquestes històries en conjuntures com aquelles. Una paret drenada de metralla, un escamot d’execució, la petició formal de si prefereix els ulls embenats o no i el mateix que t’ha servit el café baixant el sabre per donar ordre de foc.

Tot i això li va agrair elegantment la deferència i les molèsties que s’havia pres i el van deixar uns minuts sol per tal que s’habillara per passar al següent acte d’aquell teatre dement. Fetes unes ablucions tan innecessàries com a consciència, el comandant de l’exèrcit negre es va posar l’uniforme que delatava el seu rang, malgrat les taques i els sargits que l’emplenaven i va iniciar el passeig que du des de la cel·la al patíbul, custodiat per la guàrdia d’honor dels propis botxins.

Arribat al lloc senyalat, a la negativa a posar-se la bena als ulls que sols permet escoltar el que va a perforar el teu cos va seguir la innoble revelació a cau d’orella del soldat enemic que l’assistia.

—Sap vosté, comandant, que el café que s’ha pres realment és una purga d’aigua infecta d’esbandir els plats i medicaments per matar el gust?

A aquella miserable revelació que buscava fer mal abans de rebre la dama de la dalla no li va correspondre ni una mirada d’odi, però sí una inesperada resposta.

—Efectivament, soldat, si he pogut enganyar la meua ment mentint-li amb la porqueria que m’he pres, podré enganyar el dolor de les bales. Amb una mentida ominosa he estat per uns segons en el paradís. Amb una altra estaré eternament en l’infern. Ara sé que estic preparat per a l’escamot d’afusellament. Que disparen!

dilluns, 14 de juny del 2021

Màscares

Màscares / BiC sobre paper / 21x26 cm / 2010

 pep aparicio guadas (Énguera, 1957), el nostre vint-i-uné col·laborador s'autodefineix com un «mestre ignorant, en actiu; ara president de l’Institut d’Estudis Territorials el Caroig, editor de les seues publicacions…», però, a poc que escorcollem en les fonts, aquesta pinzellada biogràfica se'ns presenta xocant i del tot insuficient –fruit d'una tímida humiltat–, potser una ironia amable perquè l'interlocutor vaja copsant sense batibulls el cúmul ingent de tasques que pep ha anat desenvolupant al llarg de la seua biografia.

Apassionat de l'ensenyament, du una pila d'anys exercint la Vicedirecció del CPFPA Francesc Bosch i Morata, de Xàtiva. És autor de nombrosos articles que desenvolupen teòricament la idea d'educació popular. El trobem compromés amb les publicacions de l'Instituto Paulo Freire, pedagog brasiler pel que sent una indissimulada veneració. És membre dels consells de redacció de Quaderns d'Educació Popular i Quaderns d'Educació Contínua, iniciatives totes dues de L'Ullal Edicions; membre del consell directiu de la revista Dialogos; coordinador i editor de les publicacions del Centro de Recusos y Educación Continua (CREC). Podem llegir també alguns dels seus escrits de temàtica pedagògica a la revista T. E., de CCOO.

I, tanmateix, allò que ens va animar a demanar-li una col·laboració va ser la sorpresa d'assabentar-nos del seu interés pel conreu de la poesia. Èxode, Recol·lecció de la llum, Figures de l'aigua, Diari de camp, Flors nocturnes i Terra a terra, són alguns dels seus poemaris publicats per Editorial Denes. Que gaudiu, doncs, de la prosa que només els poetes saben teixir. 



MÀSCARES
Pep Aparicio Guadas

màscares i memòries volten... l’única senda estreta i genuïna rere el petri boscam emmiralla una anguera potser tardana, mentrestant un fi degoteig d’aigua raja de les roques sense enrenou, sense ordre ni concert, ella soliua i autònoma desclou el silenci de la mota... i serena emergeix una qüestió: quina és la relació entre les dues imatges? quina la relació de les imatges amb l’observador que solitari recorre el camp de la visió? dues màscares que alhora son visibles i llegibles... i, tanmateix, generen divergències i marquen la difícil edat dels cossos absents, o tal vegada sostrets a l’esguard; i, d’aquesta manera, no poden més que senyalar que el més profund sempre és la pell, una pell que viva realitza la collita de les emocions i dels afectes, plecs que arrepleguen matèrics les commocions i fulgors d’una vida viscuda i no soterrada en la conducta del temps

...lentíssimament observes el perenne pas dels dies potser amagat rere una densa i feréstega arbreda i tendre lo sol fendeix, humà molt humà,  el vast horitzó de la serra i tinta violeta una llunyana aurora, mentre la teua fosca mirada emparada rere la màscara esborra el rostre sempre obert... un doble moviment embotit en les dues màscares andrògines que custodien una matèria orgànica... plena d’ombres i desdoblaments, tu o potser ella, després de la pluja malgrat la càlida flaire de l’argila que descarada travessa els rostres sense les màscares... dels últims cossos

la llar deserta de paraules tal vegada endinsa una vida que, sense la màscara, enyora un món franc i expressiu llunyà de la lògica de la representació, àdhuc la teatral, immers en una lògica poiética de la creació que alegre nomadeja entre les passions arrelades que, en certa manera, dissolen els cossos i els pleguen per la prima línia de les afores deixant sols les màscares que romanen juntes i potser esdevenen un dispositiu proliferador... sap a glòria?

[vindrà la nit

ací
mentre vaixells de paper de diari naveguen lentíssims en una metàl·lica mar d’oli

mentre les paraules lentes abandonen en una deriva immensa la fixació de la tinta i amuntegades configuren una densa paret 

seca

davant les volcàniques fulgors de la teua mirada rere la màscara
davant les paraules enceses cisellades a la pedra del teu rostre

heu escoltat el compassat himne matèric que enfila les músiques 

vindrà la nit...

ara

on floreja el blanc foc que ens abrasa?
on el rogenc esguard?
mentre vaixells de paper de diari naveguen lentíssims en una oliosa mar de metall

vindran els cossos…
on la càlida fulgor?]

les dues riberes senzilles i estretes emmarquen el passar de l’aigua vivent i cristal·lina que somou, intensa i salvatge, l’angosta vall tot dibuixant un excels mapa sonor que regalima parsimoniós una gota indicible que no diu res ni mostra res, per ventura un abisme en les afores de les màscares que queden així sense arxiu... pas a pas renoven la vella pedra analfabeta de la calçada i la rodona dansa cerimonial que alterna les crues energies... renaix de la cendra la música sense partitura i una densa remor acordada enfila lleugera però intensa un càntic sols sincopat que, ací i ara, transcendeix allò sagrat i perdura esdevenint: pensament i vers alhora

...la metàfora del rostre absent que els ulls sempre fan present però no presenten tendríssimament nia al vostre cos i les màscares, com els arbres, sols delimiten el contorn, tal vegada nu i asimètric, de la vida i de la natura, pròximes i llunyanes alhora, acaronades per la dolça vigència d’un sentir proper a la terra... memòries i màscares volten encarnades als nostres cossos... el somni de la vida?

dissabte, 17 d’abril del 2021

Concert

El concert / BiC sobre paper / 15x20 cm / 2010

«Em vaig dedicar molts anys a la docència. Amant de la música, de la literatura, dels viatges... Espectador atònit de l’actualitat política», resa el perfil del blog del nostre vinté col·laborador, Ximo Corts (Xàtiva, 1952). Lacònic i modest si pensem que ha estat un dels puntals més sòlids de l'univers cultural comarcal des de la llunyana transició.

Des de la presidència de l'Associació d'Amics de la Costera, on succeí En Joan Juan Barberà, ha estat un dinamitzador de les activitats de l'Institut d'Estudis Comarcals i del seu organ d'expressió, Papers de la Costera. Entre els darrers fruits d'aquesta gestió, cal remarcar el cicle de conferències amb motiu del cinqué centenari del traspàs de Lucrècia Borja que van tenir lloc, el 2019, al saló d'actes de l'Antic Hospital, cicle al qual ell mateix participà amb una ponència sobre les localitzacions on es desenvolupà la vida de la controvertida filla d'Alexandre VI. El 2020, l'Associació en feu la puntual publicació.

Entre les activitats promogudes per Amics de la Costera sempre ha tingut una presència especial la música, sobretot la música antiga, de la qual el seu President és un bon coneixedor. Potser per això vaig pensar en Ximo per a literaturitzar aquest dibuix, i de seguida us adonareu que no m'equivocava. 


CONCERT
Ximo Corts

La dona seu davant. L'escot del seu vestit de seda és ben atrevit. Ell la mira amb desig. Alcen les copes. Els espurnalls dels ulls, el vi i els vidres llampeguegen. El cambrer serveix els entrants. Quatre músics, dos violins, una viola i un violoncel, inicien l'allegro del Quartet per a corda número 14 en re menor de Schubert. Els auguris i les notes voletegen per l'enorme saló. Primer i segon violins alternen els temes masculí i femení en forma de sonata molt vivaç.

—¡Per una vetllada inoblidable! —diu ella amb un somriure resplendent.

—¿Una vetllada? ¡Un cap de setmana sencer, estimada!— corregeix ell, amb gest murri.

—Sí. El meu marit no tornarà fins a dilluns —sospira ella amb llangor.

Arriben dos médaillons de boeuf grand-duc i un Corton-Charlemagne Grand Cru 2008. El quartet de corda interpreta ara el segon moviment, andante con moto. Sonen el tema La mort i la donzella i les seues cinc variacions. En la quarta, viola, segon violí i violoncel es relleven per a crear notes d'un to optimista. L'home somriu amb ulls ardorosos i ella, astorada, dirigeix la mirada cap a l'entrada del saló. Acaba de travessar-la una parella, que és rebuda pel maître.

A la dona de l'escot atrevit se li engargussa un tros de médaillon de boeuf. Sona el tercer moviment del quartet, l'scherzo. El rostre d'ella ha empal·lidit. Intenta tossir mentre es prem el pit. L'home pensa que cal menjar més a poc a poc, per tal de no ennuegar-se. Tots els comensals del gran restaurant parlen riallers. Ningú no escolta amb atenció l'allegro molto que interpreta el primer violí, la dansa victoriosa de la mort, imaginada pel compositor Franz Schubert. A la taula de la vetllada inoblidable, l'home comença a preocupar-se per l'aspecte de la seua acompanyant.

—Estimada, pren aigua. Sembles a punt d'escanyar-te. Al final t'ofegaràs.

Ella s'alça de la cadira i vacil·la esmaperduda. Està a punt de caure a terra. Els quatre músics ataquen el vertiginós presto final, una mena de tarantel·la, la dansa italiana que imita les convulsions provocades per la picada de la taràntula. L'home, que poc abans brindava, s'alarma i no sap què fer. Alguns comensals pròxims també s'adonen de la situació. La música de cambra ja ha cessat. «Aquesta dona deu tenir la gola obstruïda. S'ofegarà», se sent dir. Un cambrer jove, amb armilla, corbata de llacet i davantal negre, s'acosta a ella per darrere. L'abraça per sota de les aixelles i prem el puny esquerre, cobert pel palmell de la mà dreta, contra el plexe solar de la beutat, fent-la flexionar cap a endavant i arrossegant amb força puny i mà cap al centre de l'estómac i la tràquea embussada. El metge imprevist, diletant o tal vegada alumne de facultat, repeteix les pressions quatre vegades. Finalment surt el tros de médaillon.

Paral·lelament, els dos arribats al gran saló fa quinze minuts, que esperen taula fent-se moixaines en un divan, es posen dempeus i sotgen l'embolic d'empleats i clients.

—¡Uf! Aquella sílfide que quasi s'ofega és la meua dona. Cal marxar d'ací ràpidament —decreta el marit infidel, amb ironia atorrollada i estiregassant la mà de la seua amiga, que el segueix cap al carrer sense badar boca.

Ni el recepcionista vestit d'esmòquing, ni la xica encarregada del guarda-roba, intrigats pel garbuix, adverteixen el vol precipitat dels dos coloms.

—Menjar en un restaurant mentre sona música en viu és un insult, tant per als cuiners com per als violinistes —li diu el recepcionista a la xica, que fa un gest desganat d'assentiment.

dimecres, 10 de març del 2021

Relats curts de la Guerra Civil / Llamps de misèria

 


L'artista Ricard Juan signa el cartell anunciador de l'esdeveniment que sota el títol Relats curts de la Guerra Civil / Llamps de misèria tindrà lloc a la Casa de Cultura de Xàtiva el 12 de març a les 18 hores.

En primer lloc hi haurà la presentació del llibre a càrrec de l'autor Francesc de Paula Martínez Tolosa. Acabat aquest acte, es podrà accedir a la Sala de les Columnes on hi haurà exposades les il·lustracions que acompanyen el text i que són obra dels artistes Paco Perucho, Ernest García Lledó, Ricard Juan, Chi-Chang Shieh i Miquel Mollà.

La mostra podrà visitar-se fins al 26 de març. 

diumenge, 7 de febrer del 2021

L'enviament

L'enviament / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2021

Paco Pérez Belda (Xàtiva, 1956) és el nostre dinové col·laborador. La seua dedicació a la poesia visual és tota una vida, amb més d'una vintena de llibres publicats i més de cent exposicions arreu de l'Estat Espanyol i nombroses col·laboracions a Sudamèrica. Agitador cultural sens dubte, refusa pudorosament la categoria d'editor, malgrat la ingent i insubstiuïble tasca d'edició duta a terme per ell i Sefa Guerrero Martínez a Ediciones Babilonia. Podeu clicar ACÍ per tenir un tast ràpid de la seua obra

Paco ha alambinat el nostre enviament per a retorna-nos el seu significat destil·lat segons el seu propi codi poètico-visual –quan un enigma es respon amb un altre enigma, el misteri es fa més gran o es resol?–. La caixa de cartó encintat és fràgil, la vida que aquesta conté és més fràgil encara. L'enviament és fràgil per dins i per fora. La fragilitat embolcalla la fragilitat. 





diumenge, 24 de gener del 2021

Germans de nit

Germans de nit / BiC sobre paper i aiguada / 6x16,8 cm / 1999


Ivan Carbonell Iglesias (València, 1979), el nostre divuité col·laborador, és Llicenciat en Filologia Catalana i Humanitats per la Universitat de València, a més de Graduat en Història per aquesta mateixa universitat. Compagina l'escriptura amb la docència, un tàndem que sàviament dosificat es retroalimenta. Als seus llibres mixtura com un alquimista l'estima per la llengua i els expedients X de la història.

Qui anava a pensar que aquell xicot que seia amb un esguard intel·ligent als tronats i polsosos sofàs de IES Josep de Ribera vora l'encortinat finestral, covava aquella inclinació per les històries esotèriques? Poc després vaig poder constatar aquest arrelat interés d'Ivan en il·ustrar les cobertes d'Els papers àrabs (2011) i Fantasmes al palau (2015), totes dues obres premiades i publicades per Edicions del Bullent. 

Si voleu consultar el llistat dels seus llibres i el seu nodrit palmarés de premis, feu un CLIC ACÍ

L'inquietant relat que tot seguit ens proposa explota aquesta veta inesgotable de la màgia i el misteri. Que el gaudiu. 



GERMANS DE NIT
Ivan Carbonell

L’havia acompanyat fins a la cel·la de la presó, per a assegurar-se que el pany quedava també segellat per un fil invisible; una llegua de nit obscura quasi imperceptible que els ulls del franciscà sí veia. Un pany de nit, la corda que feia el nus. El predicador també va veure la veta invisible feta de nit que s’entortolligava entre el pany de la cel·la i els barrots on el tancaven. Nit a la presó del castell de Xàtiva, el soroll metàl·lic de la clau que roda al pany. Una finestra doble, geminada, era l’única mirada a l’exterior de la cel·la. Per allà entrava la claredat dels estels. El soldat que assistia a l’escena entre els dos homes havia respirat alleujat en tancar la feixuga porta carregada de barrots. La suor que el recorria delatava que hauria volgut estar molt lluny d’allí. Tenia el cap totalment pelat i s’havia llevat el casc per a entaforar-lo millor. Pel front del cap redó havia corregut una gota de suor i la mirada li havia anat sens voler a la finestra de la cel·la on tancaven el presoner.

–En el fons vós i jo som germans, franciscà...

El predicador Alhaig ho havia dit mig d’esquenes, quan acabava de contemplar com els fils invisibles que el franciscà havia teixit al pany de la cel·la acabaven de tancar-se. No podria escapar de cap de les maneres d’aquella presó en què tot just l’havien clos. Aquella màgia franciscana era arcana i profunda, poderosa. Però Alhaig somreia.

–Voleu dir? Jo soc fora i vós sou dins. Jo conserve el meu poder i vós heu perdut els vostres. Jo soc cristià i vós no. Disculpeu que negue que tenim res en comú, àrab.

–Veieu aquella finestra, franciscà?

–Sí. I és l’únic que vós podreu veure en molt de temps, predicador.

–Vós i jo som com aquella finestra, franciscà. Ens separa la nit i aquests barrots que acabeu d’encantar, però en el fons som germans, bessons. Els dos som amants de la nit.

El soldat havia emmudit enmig de la conversa entre els dos homes. Es mantenia dret, a l’espera de les ordres del franciscà. Al menoret li notava la tensió que les paraules del presoner li causaven, malgrat que la veu l’emmascarara. El soldat del castell de Xàtiva hauria jurat que la superfície de la bassa vora la presó s’havia mogut en una onada, com si una energia que emanava del franciscà l’haguera sacsejada tènuement.

–Prediqueu els vostres somnis i metàfores tant com vulgueu, Alhaig, temps tindreu de sobres ara que sou presoner. Feu poemes sufís si voleu. És possible que els dos estimem caminar de nit pels paratges, però vós i jo no som germans, ens separa un abisme.

–I en els abismes ens trobarem... Cuideu-vos de la nit i dels paratges, saurí, perquè sé on us dirigiu i camineu sota el signe dels Bessons al cel. El veieu? Veieu els estels al cel? Si Al·là vol que periu en el vostre viatge, jo recuperaré el meu poder i podria obrir aquesta cel·la amb un sospir, només amb dues paraules fetes de nit...

El cor del soldat de la guarnició de Xàtiva es va encongir i l’home armat va fer un salt involuntari. El predicador àrab Alhaig va somriure, però a l’altra banda dels barrots el franciscà Segismon Porbou havia girat cua, sorrut i en silenci. L’ordre va ser precisa.

–Guillem ja, soldat. I deixem aquest encantador només amb les paraules. Que mire els estels per la finestra i parle tant com vulga. Ja no li queda res amb què poder fer malvestats.

Alhaig va somriure i abans que el franciscà i el soldat es perderen pels camins de la fortalesa de Xàtiva, el predicador àrab havia dirigit la mà cap a la finestra geminada de la cel·la. Com un sospir, com un xiuxiueig nocturn, la seua veu havia anat d’aquell dit que assenyalava la finestra envers els estels que esquitxaven el cel. Camí del firmament, la veu ressonava muda i el presoner la deixava anar amb un somriure, perquè sabia que el saurí la podia sentir allà on anara dins del castell de Xàtiva. I aquella veu insistia, fins al final de la nit, a través de la finestra geminada, de la nit plena d’estels i dels passadissos del castell amb la rialla somorta del presoner.

–Germans. Vós i jo en el fons som germans, franciscà...


[Relat construït a partir d’alguns dels personatges de Balada de la frontera, Bromera, 2020, Premi Enric Valor de Novel·la.] 


diumenge, 17 de gener del 2021

Recomençar


Recomençar (detall) / BiC sobre paper / 24x27 cm / 2013

Francesc Bodí (Agres, 1963), el nostre disseté col·laborador, compagina la docència de la filosofia amb la literatura, dicotomia que ha provat de superar fusionant tots dos móns en algunes de les seues obres –La passejadora de gossos seria l'obra on desenvolupa més clarament aquesta síntesi, sense voler afirmar que siga aquesta la seua obra més reeixida– .

El de Francesc és un exemple paradigmàtic de la passió per narrar, de la qual n'és una prova evident la seua extensa producció i el llistat igualment extens de guardons aconseguits –podeu consultar amb un CLIC el seu currículum, que és envejable–. Des de Volves i olives (1995), la primera novel·la que li conec i de la qual vaig tenir el plaer de fer-ne la coberta, fins a La passejadora de gossos (2016),la seua darrera publicació, ha anat confirmant-se com un dels nostres millors novel·listes. 

La meua sospita que Francesc és un fabulador nat, capaç d'agafar-se a una paraula i sortir-se'n amb una història, me l'ha acabada de confirmar amb l'encàrrec que li vam fer. Heus ací el magnífic resultat. 


RECOMENÇAR
Francesc Bodí

La llum de València esclata límpida en un cel transparent mentre els arbres, ruboritzats per una tardor impúdica i sensual, comencen a perdre les primeres fulles. La ciutat floreix en un ramell anàrquic de cotxes i vianants. Els carrers comercials van de gom a gom. Una claror laminada s’escola per les persianes dels pisos i cisella sobre els vidres dels aparadors les ombres bellugadisses dels transeünts. Josep contempla amb mirada expectant aquell paisatge eternament renovellat, esquiva les tauletes i els para-sols de les terrasses i ensuma l’olor familiar que exhalen alguns establiments. Ja fa molts anys que Josep viu a València. Un dia el seu tren s’hi va aturar i va deixar caure una altra estació: l’última estació. Josep hi va baixar i va tornar a plantar la seua vida. Aleshores era guardaagulles, i abans havia sigut peó ferroviari. I abans encara, pastor, amb son pare, al poble; un poble tan xicotet que ja se li havia esmunyit pels replecs de la memòria. Però el pare no havia volgut que passara la vida pasturant fam i soledat per la serra, i l’havia espentat cap a la vall. La via fenia la vall en una cicatriu calenta de ferro i prosperitat. Des del poble es veien els trens de mercaderies que avançaven lents i interminables, i el ferrobús ple de gent que anava i tornava, i se sentia el xiulet agut i metàl·lic, reincident, que brollava dels últims túnels del barranc d’Ontinyent. I enmig de la vall hi havia les estacions, la del Nord i la del Xitxarra, a pocs metres l’una de l’altra. Allà s’enllaçava la línia d’Alcoi-Xàtiva-València amb la via estreta que arribava fins a Yecla i Jumilla, i sempre hi havia un embolic de treballadors i passatgers que trafegaven farcells i cansera d’un lloc a l’altre. I Josep s’hi havia llogat de peó i havia iniciat el viatge cap al progrés. Primerament havia passat molts anys canviant travesses i substituint carrils, alçant sospedrades i solsides, escampant matxaca. Pel seu costat, mentre treballava, els trens alentien la marxa i els passatgers s’abocaven a les finestretes, i ell veia passar totes aquelles cares com un àlbum de fotografies mostoses i desenfocades. De tant en tant, quan paraven a esmorzar, o quan alçava la botija per trencar l’alé i refrescar-se una mica la boca eixarreïda, mirava cap al poble perfilat als peus de la serra de l’Ombria, els bancals d’oliveres que ascendien com una escala immensa, i pensava en els pares i en el ramat, i aleshores notava un pessic en la boca de l’estómac i s’afanyava a reprendre la faena. I després el van fer guardaagulles i ja no havia de camejar tant. Arribat el moment, basculava el contrapés de ferro amb el número indicat i accionava la palanca de les agulles. La locomotora li passava per davant i feia tremolar el terra amb un fragor de travesses i carrils espantats. Josep vigilava el canvi de via i notava sota els peus el terrabastall metàl·lic dels vagons que desfilaven amb aquell alenar feixuc de gemecs i sotragades. I després, d’aquella estació el van canviar a una altra més gran. Hi havia més agulles, més faena, més responsabilitat. I més jornal. Ara ja no podia veure el poble quan s’asseia a esmorzar o quan s’empinava la botija, però se l’imaginava a l’altra banda de la serra, i pensava que aquell tren que ara li passava pel costat i que feia tremolar el terra en el canvi d’agulles no tardaria a arribar-hi, i mirava el rellotge i calculava l’hora exacta en què entraria a l’estació, i no podia evitar aquell pessic a la boca de l’estómac. I després el van destinar a una altra estació, la de Xàtiva, molt més gran encara, i allà Josep es va casar i allà va nàixer el primer fill, i va continuar progressant. Però de tant en tant la vista se li n’anava cap a la serra Grossa i es quedava una estona extraviat entre l’aiguamoll dels records i la boira dels desitjos, i li feia la impressió que el mateix camí que el menava cap al progrés l’allunyava cada vegada més del poble. Aleshores ja feia temps que havia començat a covar la il·lusió secreta de tornar, com els trens. I d’aquella estació el van destinar a una altra, i després a una altra, sempre de la mateixa línia, i en aquell trajecte va tindre les dues filles. I un dia, tot nerviós i una mica espantat, va gosar confessar-li el secret a la seua dona: quan es jubilara, volia tornar. I a la dona li va semblar bé i també s’hi va il·lusionar, i Josep no va poder evitar d’emocionar-se mentre l’abraçava. I des d’aleshores va saber que cada nou destí l’acostava més al poble. I finalment va arribar a València, i va treballar quinze anys a l’estació del Nord, i es va jubilar poques setmanes abans que la seua dona caiguera malalta. Però aquella malaltia inesperada no va durar gaire, i ell va provar d’eixir d’aquell toll de pena i de buidor a còpia de passejar pels carrers de València mentre esperava la visita dominical dels nets i la seua memòria començava a esfilagarsar-se en un batibull de vies que s’encreuaven. I a poc a poc el seu somni se li va extraviar en l’embrolla del cap. Però aleshores el tren ja li circulava per dins de les venes i ell necessitava ensumar aquella olor de fum i travesses enquitranades, i sentir el fragor dels vagons sota els peus, i els xiulets que traücaven la calitja de l’estació, i la gent que anava i tornava per les andanes carregada de presses i farcells. I per això hui, quan el traçat dels carrers se li esvaneix en la boira de l’oblit, Josep aconsegueix aplegar a l’estació. No vol perdre el seu últim tren. Puja al vagó, s’asseu al costat de la finestra i espera pacient. A poc a poc l’andana comença a allunyar-se. Al darrere tota la seua vida se li ha escolat per l’albelló del desmemoriament . Mentre el tren avança per la platja de les vies, Josep contempla la teranyina de carrils que s’emboliquen en un laberint inextricable de possibilitats i trajectes. Després recolza el cap en el vidre, tanca els ulls i somriu com un nadó bressolat per la mare.

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm