 |
| Assegurada d'incendis / BiC sobre paper / 10,7x13,5 cm / 2020 |
Vicent Soriano Ginés (Xàtiva, 1955), autor d'aquesta trentena col·laboració, és periodista i escriptor amb una llarga experiència. Màster en comunicació i periodisme per la Universitat de València, és membre de la Unió de Periodistes Valencians.
Fundador i director del setmanari Notícia-7 des de juny de 1988 a abril de 1995, ha estat lligat a diferents mitjans de comunicació com ara La Veu de Xàtiva, Las Provincias, Levante-EMV, Canal 9 o La Ciutat. El 1989 va ser guardonat amb el premi "Infància-89" del Ministeri d'Afers Socials en la modalitat de premsa.
Va participar al llibre Tramada de poesia al costat del grup de poetes "L'Espiadimonis" de Tarragona i el grup d'artistes plàstics "Un nus", de Reus. És autor del poemari Presències (1983) i coautor amb Empar Quinzà de Tot és ple de tu (2022), un llibre de poemes escrit a dos mans.
Ha conreat àmpliament –i amb un sentit de l'oportunitat envejable– el periodisme històric d'àmbit local. Seus són: Francisco Bolinches el hombre, el maestro, el artista (1986); Divina Aurora, historia de una gran empresa (1988); La premsa de Xàtiva. Les publicacions xativines de des de La Fortuna. 1844, llibre guanyador del premi d'assaig Carles Sarthou en els Premis Literaris Ciutat de Xàtiva 2001; Historia de la prensa (2006); El llibre de la Fira de Xàtiva 2007; Juan Francés, apuntes para una biografia (2009); Augusto Gozalbo, Marqués de Xàtiva (2014); Un grito de libertad desde la arena. El caso Mayuba (2015), i és coautor de l'obra biogràfica i pictòrica de Juan Francès en quatre volums (2018).
És autor igualment de les lletres de tres òperes: Ibn Yubayr de Medina Xateba, estrenada al festival Nits al Castell (2003) i representada en l'acte d'inauguració de la Fira de Xàtiva (2017); Roderic de Borja. Alexandre VI, estrenada al Gran Teatre de Xàtiva (2013), considerada una de les trenta millors obres estrenades a Espanya aquell any, i l'obra musical Isabel·la, a hores d'ara pendent d'estrena.
Aquesta vegada ens sorprén amb una subtil ficció sobre un dels nostres clàssics moderns que ben bé podria ser veritat.
ASSEGURADA D'INCENDIS
Vicent Soriano
Anava passejant pels carrers de la ciutat de les mil fonts, potser buscant una paraula, un fet en particular, un silenci ple de remor que l’inspirés un vers, una rima impertinent, un conjunt de sexe brut i salvatge. Caminava pels carrers de la història enamorant-se de cada racó, de cada probabilitat de sentir-se part d’eixa Xàtiva que li provocava una excitació violenta i diferent. Passejava albereda amunt, albereda avall, trepitjant els pàmpols amargs de la mort, les llàgrimes justes del comiat que volia vindre, l’abraçada eterna a la memòria i repetir una vegada i una altra que la carn volia carn. Pensava en una ciutat cremada, impotent davant els vencedors assassins i culpables de la massacre. D’aquell bany de sang repartit per cada acte obscè i cada record encara per escriure.
Caminava, amb la seua figura menuda i silenciosa, per cada lloc que apareixia davant els seus ulls: Collar de la Coloma, Castell, Argenteria, Puig... Ciutat, ciutat de quatre barres i funerals en la Cova Negra. Anava gravant en la seua ment de fill de forner cada pas i cada soroll. Eren massa les sensacions per deixar-les lliures al record, sense cap lletra i sense cap poema que assenyalara el camí. Era necessari deixar constància d’eixos moments de maridatge entre la seua misèria d’home de poble i la imponent força del nom de Xàtiva.
Pensà, llavors, que era necessari establir noves formes de recordar qualsevol efemèride que era nostra i ser una mica poetes del no-res per a deixar constància de la vida i cridar ben fort a l’orella de la ciutat versos i més versos eixint rabiosament del pit. Versos del rent que feia pujar el pa i de la clau que obria tots els panys:
seràs la paraula justa al final del gran discurs,
seràs el somriure que omple cada pas,
seràs els llavis més calents i desitjats,
seràs el sexe que mai no he tingut,
seràs carícia i somni eternament.
Va mirar a poc a poc el pàmpol, també silenciós, que li provocava un “bum, bum, bum” al cor ferit de melangia. Tot era foc. Tot era història irrepetible per no tornar a patir el dolor mai més del menyspreu. Tot era ciutat i tot quedava escrit per sempre.
Anava passejant pels carrers de la ciutat de les mil fonts, potser buscant una paraula, un fet en particular, un silenci ple de remor que l’inspirés un vers, una rima impertinent, un conjunt de sexe brut i salvatge. Caminava pels carrers de la història enamorant-se de cada racó, de cada probabilitat de sentir-se part d’eixa Xàtiva que li provocava una excitació violenta i diferent. Passejava albereda amunt, albereda avall, trepitjant els pàmpols amargs de la mort, les llàgrimes justes del comiat que volia vindre, l’abraçada eterna a la memòria i repetir una vegada i una altra que la carn volia carn. Pensava en una ciutat cremada, impotent davant els vencedors assassins i culpables de la massacre. D’aquell bany de sang repartit per cada acte obscè i cada record encara per escriure.
Caminava, amb la seua figura menuda i silenciosa, per cada lloc que apareixia davant els seus ulls: Collar de la Coloma, Castell, Argenteria, Puig... Ciutat, ciutat de quatre barres i funerals en la Cova Negra. Anava gravant en la seua ment de fill de forner cada pas i cada soroll. Eren massa les sensacions per deixar-les lliures al record, sense cap lletra i sense cap poema que assenyalara el camí. Era necessari deixar constància d’eixos moments de maridatge entre la seua misèria d’home de poble i la imponent força del nom de Xàtiva.
Pensà, llavors, que era necessari establir noves formes de recordar qualsevol efemèride que era nostra i ser una mica poetes del no-res per a deixar constància de la vida i cridar ben fort a l’orella de la ciutat versos i més versos eixint rabiosament del pit. Versos del rent que feia pujar el pa i de la clau que obria tots els panys:
seràs la paraula justa al final del gran discurs,
seràs el somriure que omple cada pas,
seràs els llavis més calents i desitjats,
seràs el sexe que mai no he tingut,
seràs carícia i somni eternament.
Va mirar a poc a poc el pàmpol, també silenciós, que li provocava un “bum, bum, bum” al cor ferit de melangia. Tot era foc. Tot era història irrepetible per no tornar a patir el dolor mai més del menyspreu. Tot era ciutat i tot quedava escrit per sempre.
