Claveguera d'hores

La claveguera (detall) / BiC sobre paper / 24x17 cm / 2013

Josep Manel Vidal (l'Alcúdia de Crespins, 1965) és l'autor d'aquesta dotzena col·laboració després d'un involuntari interludi. Vaig tenir el plaer d'il·lustrar la coberta del seu llibre La llum de les estrelles mortes (Premi Soler i Estruch de Narrativa 2016, publicat per Edicions del Bullent), text que, tot i ser un recull de contes, el delatava com un poeta pertinaç, en el bon sentit d'aquella pruïja i minuciositat pel llenguatge que caracteritza aquesta fauna literària. La seua obra ha rebut el reconeixement de nombrosos premis que podeu consultar en la breu biografia a la web Autors a les aules tot fent CLIC ACÍ. En llegir el seu introspectiu relat, us n'adonareu de seguida de seu tacte exquisit amb les paraules.

CLAVEGUERA D'HORES
Josep Manel Vidal

El silenci perllongat fa créixer inconveniències. Esgota una vesprada de diumenge persistida d’un oratge sense pluges, amb dosis exagerades de melangia, elevadament tòxiques. Trie llibres dels prestatges cercant el discurs exacte per eixir d’aquesta inèrcia. Paraules que emplenen el formulari que em lliura aquest desconcertant abandonament. Però regire pàgines mentre la llum de la vesprada va esvaint-se des de l’esfera superior del temps. De concentrar-me podria escoltar, fins i tot, el soroll de l’arena que rellisca pel vidre estret de l’horitzó i que xucla, feix a feix, la claror que va perdent la jornada. Absort i inquiet, com un insecte, observe com s’esmunyen els minuts per l’aigüera eixuta. No, no trobe llibres que expliquen per què ella no diu res i, en resposta, he de mantenir una mena d’indiferència postissa, empeltada als meus desitjos a la contra. M’abelleix interrompre el compte enrere descarregant un devessall de paraules. Totes tindrien però, la salabror de la ferida que va eixamplant-se a cada segon que ella deixa que s’allargue aquesta situació. Des del principi has pres la gestió dels buits i les presències, sense poder relaxar-te i confiar que cada silenci que floreix entre l’espai dels dos éssers que no es miren, és només una pausa sense transcendència, no la certificació del desencant que es produeix quan repeteixes per tercera vegada el mateix gest sobre el seu cos i que ja no és recurs de la memòria, sinó el tacte aspre i eixut de la rutina.