miquelmolla@gmail.com

dijous, 7 de desembre del 2023

Menines


Menines / roques calcàries diverses i ferro / 2023


Des que Picasso va revisitar Velázquez, gats i gossos –incloent-hi Manolo Valdés amb les seues reeixides contribucions al gènere–, han sucumbit a l’harmonia compositiva d’uns volums tan suggerents com simples. Tampoc jo, a la meua manera, me n’he pogut sostraure.




dimarts, 28 de novembre del 2023

Tête néo-cubiste



Tête néo-cubiste / ferro i roca calcària / 23,8x9,8x9,8 cm / 2023


De vegades, es fa inevitable revisitar els classics moderns –massa hores fullejant històries de l’art i fent excursions a exposicions antològiques de les avanguardes del segle XX–. Per alguna alquímia secreta, certes peces de ferro o de pedra que fa anys que roden pel taller conspiren i es confabulen per esdevenir una nova constel·lació, i tu momés pots seguir la il·lusió d’una forma que s’imposa i vol materialitzar-se.

dissabte, 18 de novembre del 2023

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (III)

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (III) /
acrílic sobre tela / 30x21,5 cm / 2023

No deixa de meravellar-me el potencial creatiu dels falsos records, de la distorsió de la memòria, de la fallida en les evocacions. Creia recordar perfectament un vers de Poeta en Nueva York –«¡Ya vienen las hormigas con los pies ateridos!»– amb el qual acompanyar la imatge d'un sobre verd amb un forat de bala a través del qual una comitiva de formigues, símbol de la mort, saquegen una carta imaginària de la darrera nit del poeta granadí. 

Però no, en rellegir el poema, comprove decepcionat que el vers diu: «¡Ya vienen las hormigas y los pies ateridos!». Trobe, sens dubte, més surrealista el fals record, que dota de peus les formigues… I tanmateix, no fa res, la premonició de la mort que plana sobre el poema tot i parlar del naixement de Crist lliga amb l'assessinat del poeta:

«Un pastor pide teta por la nieve que ondula
blancos perros tendidos entre linternas sordas.
El Cristito de barro se ha partido los dedos
en los tilos eternos de la madera rota.

¡Ya vienen las hormigas y los pies ateridos!
Dos hilillos de sangre quiebran el cielo duro.
Los vientres del demonio resuenan por los valles
golpes y resonancias de carne de molusco.

Lobos y sapos cantan en las hogueras verdes
coronadas por vivos hormigueros del alba.
La luna tiene un sueño de grandes abanicos
y el toro sueña un toro de agujeros y de agua.

El niño llora y mira con un tres en la frente,
San José ve en el heno tres espinas de bronce.
Los pañales exhalan un rumor de desierto
con cítaras sin cuerdas y degolladas voces.» 

dilluns, 13 de novembre del 2023

L’estilita de Paros

L'estilita de Paros
(sèrie Les morades de l'ànima) /
marbre blanc / 31,6x7,2x8,6 cm / 2023

El blau de les onades gronxa la son de l’estilita de Paros, encimbellat a la vora d’un penyassegat de marbre blanquíssim, mentre somia la bellesa demorada de l’instant i la gràcia d’un present etern.

divendres, 27 d’octubre del 2023

500 paraules

Scripta manent / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2023

500 PARAULES
Toni Martínez Revert


Ja fa dies que no ve de gust llevar-se d’hora. Un rere l’altre, els dies amaneixen malcarats... i no és d’allò més adient per a l’ànim, quan tot just acabem d’iniciar la tercera quarantena. Fa huitanta dies que la gent malviu la solitud estricta o acompanyada. Massa temps per a pensar i poc per a realitzar cap projecte. La música, llegir i escriure ixen guanyant. Tot i això, hui, en clarejar el dia he mamprès camí cap una mena de refugi que vaig haver d’improvisar quan el 23 F.

Com estic vivint al camp, talment un monjo de clausura, en escoltar soroll em vaig apropar a la barana que encercla la replaça davant casa i l’ensurt em va deixar corprès: gent d’ordre, disfressada d’astronauta com apareixen a la tele, escortaven la caseta del veí i s’enduien a la força la dona del meu amic Sebastià.

Separats per tres bancals no vaig captar la conversa, així que, en anar-se’n, li vaig pegar un crit.

—Què passa?

—Que diu la guàrdia civil que té el virus, a mi m’han pres la temperatura i no m’han deixat acompanyar-la.

—Però com ho han sabut?

-Diuen que va telefonar a una amiga que està en l’UCI i que el virus ha mutat i ara es contagia per la xarxa. Per això se l’han enduta i m’han requisat els telèfons.

Pensat i fet, he arreplegat exclusivament allò necessari i hores d’ara estic endreçant aquesta cova perduda enmig de la Serra Grossa a recer d’una vegetació exuberant.

Ara sí que estic realment sol i caldrà que m’organitze per tal de sobreviure com un Robinson Crusoe qualsevol. Jo també vaig telefonar un amic per dir-li que no em trobava bé, però a mi no em pillen i, de totes maneres, amb aquesta mutació, al pas que va, no en quedarem cap ni un.

Esgotat m’he tombat per descansar una mica, però no he pogut pegar ull, el cap em va a mil per hora. Els qui queden com es comunicaran? Si ixen de casa es contagiaran i no hi haurà més que televisió, però... i si, com sembla, també s’apega per les emissions dels aparells?

Jo no sé si estic infectat. Si tinc el virus eixe, moriré ací dins o pel contrari viuré els anys que Déu vulga, però no tornaré a la civilització, perquè seria un suïcidi. Eixiré –quin remei– a caçar i pescar, fent-me fonedís, pels paratges de la Cova Negra.

També és veritat que pot passar-me com als que fugint de l’enemic, no s’assabentaren que la guerra havia acabat i que el món, el nou món, era tan distint que ja no hi tenien cabuda.

En tot cas, ja que mai més veuré ningú, m’agradaria deixar unes paraules perquè quan em troben sàpiguen de nosaltres, com aquella planxa que van tirar amb un coet i que explicava qui i com som els terrícoles, per si alguns extraterrestres la trobaven.

He dibuixat una mà enorme i dins de cada dit escriuré cent paraules ben estimades per mi: ocell, cel, capvespre, tardor, rels, gessamí, malucs, remor... i així fins a cinc-centes.

divendres, 6 d’octubre del 2023

L’alba de la tecnologia esportiva?

Baló punxat / roca calcària tallada / 25x25x25 cm aprox. / sense datar 


No resolt encara el misteri dels centenars d’esferòides de pedra de la grandària d’una pilota de tennis apareguts a jaciments paleolítics d’arreu del món i associats a la tecnologia dels homo erectus, se’ns presenta un nou enigma en forma de baló punxat trobat en les immediacions de la Cova Negra (Xàtiva).

A la Vall del Rift (Àfrica), a Corea del Sud, al jaciment d’Ubeidiya (Israel) i als jaciments d’Orce (Espanya), s’han trobat aquestes misterioses boles de pedra, la utilitat de les quals no ha estat del tot aclarida, encara que els especialistes consideren que la seua forma esfèrica no és atzarosa, sinó fruit d’una regularitat intencionada.

Alguns consideren que podrien ser eines que permetien partir ossos per tal d’extraure’n el tuètan amb finalitats alimentàries. Tanmateix, no s’exclouen altres finalitats, fins i tot simbòliques.

De confirmar-se l’autenticitat i l’antiguitat paleolítica d’aquesta darrere troballa, estaríem, sens dubte, davant l’alba de la tecnologia esportiva actual o d’una increïble premonició que s’avança milers d’anys a l’aparició del futbol.

Sabem que els nostres avantpassats prehistòrics eren més robustos que no pas nosaltres. Imagineu-vos, però, que suposaria rematar de cap amb un d’aquests balons.

dijous, 14 de setembre del 2023

Professió de fe

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (V) /
acrílic sobre tela / 30x21,5 cm / 2023 


«El sobre rasgado, la carta de nuevo entre mis manos y como en aquel martes tan triste, también hoy procuro retrasar el momento de enfrentarme a su lectura. Supe, de pronto, que después de leerla todo iba a cambiar.

Lo recuerdo perfectamente. Casi a vuelta de correo, yo le estaba contestando cuando recibí la noticia de su muerte repentina. Su gran corazón no resistió tanta presión.



Xátiva, a 5 de noviembre de 1946

Mi querido Tomás, siento muy cerca tu inmenso dolor.

Sé que el mío todavía está contenido, pues se muestra incrédulo ante tanta estupidez. Me produce hastío, pero también mucha rabia ver a personajes tan miserables utilizando el sufrimiento humano para alimentar su ridículo poder. Éstos que, además del lenguaje, utilizan la sotana y sus símbolos para perpetrar el engaño, humillando a los más indefensos, son los peores.
 
Pero Tomás, no te preocupes más de la cuenta. Vamos a estar juntos y encontraremos la solución. No son éstos, momentos para la flaqueza, las dudas o, mucho peor, las culpas. Nuestro amor es tan puro que merece existir.
 
Te amo. 
Adela.



Valencia, a 30 de octubre de 1946

Mi estimada Adela, desearía no haber tenido que escribirte nunca esta carta. No mereces sufrir, ni por un instante, más de lo que ya lo has hecho a lo largo de tu vida, pero desconcertado por los últimos acontecimientos, no sé cómo podría evitarlo. Ahora soy yo quien necesitaría tus sabios consejos.

Hemos hablado mucho este último año. Afortunadamente lo hemos podido hacer ya cara a cara, sin la excusa de la confesión por medio.

Desde que te conocí en la Iglesia me pareciste una mujer excepcional. Sin embargo, mis expectativas y mi vocación estaban claramente determinadas. Me fui enamorando de ti sin ser consciente de ello. Tus confidencias me mostraron desde el principio a una mujer inteligente, reflexiva, ecuánime, sensible y, obviamente, también con una manifiesta belleza y elegancia. No fue tan extraño que fueras despertando ese sentimiento de amor que transcendía lo espiritual y que, aun siendo desconocido para mí, yo descubría como lo más puro e intenso que jamás había sentido.

Me sentía cerca de Dios, pero enamorado de ti o, mejor dicho, me sentía mucho más cerca de Dios porque sentía este amor humano como lo más divino. He vivido estos últimos meses sin encontrar una solución pacífica que nos evitara el conflicto, un lugar donde las leyes de los hombres no contradijeran la más excelsa ley divina.

Conocer tus sentimientos me llenó de alegría y de valor para manifestar nuestras intenciones. Estaba dispuesto a considerar la necesidad de respetar un tiempo para que el Arzobispado con sus propias cadencias ofreciera una salida digna para los dos.

Pero todo se ha precipitado. Jamás imaginé que mi propia hermana me denunciara ante las autoridades eclesiásticas. Ahora, en un intento de acallar posibles habladurías y dar ejemplaridad, amenazan con denunciarme ante las autoridades civiles. Son tiempos en los que se impone una represión de las libertades, pero sobre todo de las ideas y sentimientos. No aceptan que nadie se salga del camino y todo movimiento se interpreta como amenaza. Siempre ha sido así y que ahora yo abandone el sacerdocio para casarme contigo, les hace temer que se haga explícito esto que es un secreto a voces en tantas otras parroquias.
 
En nombre de la verdad y el amor se alimenta la farsa y el odio. Mi hermana, con su sorprendente malicia delatora, se comportó como una egoísta, yo como un ingenuo.
 
Te quiero profundamente.
Tomás». 



[Aquesta Profesión de fe pertany al recull de textos CON SECUENCIAS, de Juan Tormo

A manera de breus sessions fotogràfiques desfilen per aquesta galeria personatges que davant l'espill despullen la seua ànima.
 
L'autor tracta de captar en les seues mirades les actituds, els gestos i les emocions que ens mostren un paisatge en el qual es reflecteixen també els nostres somnis i la nostra memòria].

divendres, 21 de juliol del 2023

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (detall) /
BiC sobre paper / 29,7x21 cm / 2023




Francesc Úbeda Bataller (el Genovés, 1948), signatari de la trenta-novena col·laboració, és un dels ensenyants més vocacionals que jo haja conegut durant els meus anys de docència. Diversos premis Baldiri Reixac, aconseguits en projectes amb alumnes, donen fe de la seua pruïja per la millora de l'educació.

Va estudiar Magisteri a València, i l'ofici de mestre el va portar arreu del nostre domini lingüístic. Durant la seua primera destinació definitiva al Ripollet (Barcelona), va entrar encontacte amb el semiclandestí moviment ACIES (Associació per la Correspondència i l'Intercanvi Escolar), embrió dels col·lectius de renovació pedagògica que vindrien després.

A Xàtiva, va ser director del CP Taquígraf Martí durant 15 anys. Va participar al Col·lectiu de Mestres de la Costera. Vam coincidir a l'IES Josep de Ribera durant els seus darrers anys abans de la jubilació, impartia aleshores Història i Geografia als alumnes del primer cicle de l'ESO. 

A més de la seua passió per l'ensenyament i l'afició per l'escriptura, Francesc ha mostrat interés i qualitats per a la pràctica artística. Em conta que durant els seus anys d'alumne de l'Instituto Nacional de Enseñanza Media “José de Ribera”, Rafael Pérez Contel –catedràtic de dibuix, director del centre i artista reconegut– el va interessar pel gravat sobre linoli, tècnica que encara practica amb molt bona mà.

És coautor, amb Josep Lluís Cebrian, del llibre El Palau del Genovés i el retaule d'En Guerau Sanç i Ripoll de Castellverd. Ha col·laborat en la transcripció de la Carta Pobla amb Josep Antoni Soler Escòrcia. També ha participat en les obres de diversos autors Conte contat i Llegendes de la Costera, totes dues editades per l'Associació Amics de la Costera. Actualment, es troba enqueferat en un projecte d'història local. 

L'emotiu relat que avui ens ofereix és oportú per propiciar una reflexió serena, no exempta de tristesa o malenconia, en el clima d'enconament polític que patim. Espere que siga del vostre gust. 


JA NO S’ESCRIUEN CARTES COM LES D’ABANS
Francesc Úbeda Bataller

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans va dir la mare quan ens va fer seure a la vora del llit. L’havíem sorpresa com altres vegades mirant i remirant d’amagat el contingut d’aquella caixa que descansava sobre la seua falda; la tapa tenia el dibuix d’un pomell de flors de codonyer amb abelles que volaven entre les lletres del rètol, Dulce de membrillo.

La meua germana i jo ens havíem abocat a la porta de la seua habitació, en un dels recorreguts que féiem per tots els racons de la casa de poble on malvivíem dues o tres famílies. A vegades la véiem guardar el dolç de codonyat, de puntetes i braç estirat, al damunt de l'armari grandot de casada. Ho feia tan hàbilment que el cofre sempre quedava amagat darrere del remat d’eixe moble, a resguard dels nostres intents d’agafar el pretés tresor, pujats sobre una cadira; morts de curiositat. Sempre ens sorprenia en aquella illa d’intimitat, l'únic lloc no compartit.

Aquell dia li vam preguntar qué feia. ‘Llig unes cartes antigues’, ens va contestar. ‘Vull veure-ho’ vaig dir jo, juganer, capritxós i vaig remenar el contingut. Ella em va apartar la mà, amb contundent delicadesa. Frustrat en el desig, li vaig amollar rabiüt: ‘Però has plorat’.

—‘No, no plorava’, negava mentre dissimulava una llàgrima amb un somrís. Davant la meua insistència invocava el caràcter ploraner heretat de sa mare i l’emoció dels records la traïa. La meua germana l’emplaçava a majors concrecions, i obteníem respostes de l’estil ‘és que ton pare m’escrivia unes cartes quan estava en la mili!… unes postals com ja no se n’escriuen’. Aleshores ens explicava quina cosa era el servei militar i els mandos dels reclutes, com deia als capitosts que havien guanyat la guerra, i descrivia el lloc de destinació dels soldats amb tants detalls com si els hagués conegut.

I ens contava anècdotes, i relatava els patiments de la família dels meus avis paterns, privats de l’ajuda del fill durant aquell llarg període d’obligada prestació patriòtica.

A nosaltres ens llegia poc més enllà de ‘mi querida Maria’, i finalitzava ‘este tu novio que te quiere, Pepe’. Es veu que el pare no volia posar José per si semblava un desconegut als ulls de la destinatària.

Ara en sóc conscient de les trampetes que emprava la mare per a desviar el nostre interés pel contingut de la caixa i el d’aquelles missives. Li resultava fácil; darrere d’una carta ens desplegava una postal que en obrir-se mostrava un ram de roses, de color esmorteït, i taquetes rovellades pel pas del temps. O la foto d’un jove soldat, el seu novio, que portava del ramal un cavall de la caserna. ‘Del pare? no, no; què més haguera volgut ell! Seria d’algun mando’, contestava.

Els mandos! El pare els va servir amb submissió, probablemente no li’n quedava altra. En tornar de la mili va haver de buscar feina. El poble era menut. L’únic que li’n podia donar era algún terratinent o hisendat. Va arribar a ser una mena de mosso d’estables que unia, a la feina feta amb escreix, una bona dosi d’adulació innecessària, com si fóra una part del sou miseriós que cobrava.

Va morir quan jo tenia quatre anys. A la meua germana, amb uns anys més que jo, vulgues que no, la van vestir de dol durant un temps; la mare, al cap de molts anys, començà a substituir el negre per una escala de grisos puntejat de llavoretes negres, o de negre amb petites volves blanques.

Vam créixer. La mare va heretar una casa humil. Ens hi vam traslladar quan ja havia faltat l’àvia. L’habitàvem sols. La caixa del dolç codonyat, com un objecte de valor a custodiar, vingué amb nosaltres.

Vam comprar una ràdio d’aquells que pareixien una capelleta; ‘que s’entretinga i no estiga sempre cosint, colló!’, exclamava la meua germana. Aconseguia distreure’s, especialment a la tertúlia vespertina de les cosidores que, entre puntades i puntades d’agulla, comentaven els serials radiofònics.

El primer televisor va ser en blanc i negre, com els colors de ma mare, com els colors del temps que ens va tocar viure. Quan donaven notícies, apagava els aparells, la radio i el televisor. ‘Només diuen que desastres’, argumentava.

Un dia, des d’aquell aparell, finestra sempre a mig obrir, un ministre, quasi sanglotant, va anunciar que el Caudillo, no un cabdill qualsevol, el Caudillo, s’havia mort.

La mare va estar atenta, i va seguir els esdeveniments posteriors. Sense comentaris. En silenci. Com el silenci constant que jo havia observat en ella i en sa mare, la meua àvia, tota la vida viuda. ‘El güelo va morir jove, del cor’, afegia. I això era tot el que sabíem d’ell. La mare va veure encara molts anys els colors televisius i els temps d’una democràcia imperfecta, incompleta. A vegades la sorpreníem atenta a notícies concretes, les espurnes, ara ho sé, d’una foguera mal apagada de la qual a casa mai no ens havien parlat: “descoberta una fossa comuna a tal lloc”, “exhumació de tants cadàvers al cementeri tal”, “homenatge als afusellats al mur de…” Eren instants fugaços, però seguits en el temps com uns punts suspensius o la corrua de formigues que a l’estiu porten aliments al seu formiguer. En el nostre cas, però, sense ser-ne conscients llavors, eren bocins de dolor mai no expressat, llançats en uns cors destrossats.

—Quina manera de traure històries passades que no serveixen per a res!, remugava la meua germana quan va escoltar allò de la memòria històrica. Ella detestava eixos temes. A mi, si més no, m’encuriosien.

Entregàrem la roba de la mare a una associaciò benèfica; les flassades, matalàs i llençols, amb inicials finament brodades, a la Creua Roja. Ja no ho necessitaria mai més. Els mobles més presentables ens els repartirem.

Al fons d’una calaixera va aparèixer la capsa amb el rètol del codonyat. A dir veritat, una barreja de records: cartes, postals i retrats de tonalitat sèpia, una cartilla militar, un carnet de la Falange española i un altre de l’Acción Católica Española, també una acreditació d’haver fet el compliment Pascual castrense…I, soterrada per eixa pila de pedaços de vida, hi havia una sobrecarta, la pestanya doblada a l’interior, masegada de tanta visita com hauria tingut. Aleshores vaig tenir una llampada mental que, tot d’una, em desvetlà una escena de la qual vaig ser testimoni un dia de la meua ja llunyana infantesa: ma mare, arravatada, estrenyia contra el seu pit aquell paper...

Amb els dits tremolosos vaig extraure una carta. Des del fons del temps vaig pressentir la veu de l’avi.

“Querida esposa no vengas más a traerme comida ni ropa de muda. Mañana se cumplirà la sentencia del sumarísimo de urgencia a la que me han condenado. Tenia derecho a un juicio justo y no me lo han dado. Lo que hice era un acto de piedad. Aquel hombre, tu lo sabes, estaba agonizando; así que muero con la conciencia tranquila. Dale un beso muy fuerte a nuestra hija y a ti te digo que te quiero”. Una matussera rúbrica tancava aquell paper groc com d'una eina rovellada, potser la falç o la dalla de segar. La dolçor del codonyat se’m va fer llet agra.

Amb la veu més insegura que mai, em vaig adreçar a la meu germana. No vaig poder acabar de dir ‘què farem’. Vaig sentir la seua mirada com una descàrrega al mateix temps que un dard eixia de la seua boca. ‘No res. Dona-m’ho!’ D’una revolada m’ho va prendre tot. Sobrecarta i missiva quedaren estripats.

I la memòria esmicolada va caure davant meu engolida pel forat de l’oblit, el que la meua àvia li va fer al paper, tou de tantes llàgrimes de dolor quan endevinant el fatídic missatge els seus dits trèmuls van foradar el sobre.

Tot havia desaparegut, tot menys la meua decisió de seguir el rastre de formigues i entrar al cor dels records silenciats.

diumenge, 9 de juliol del 2023

Poqueta nit

Poqueta nit / acrílic sobre tela / 21,5x21,5 cm / 2023

Blaus, els llargs dits de la nit
s’abaten sobre un crepuscle
de veus llunyanes i taronja confitada.

dilluns, 26 de juny del 2023

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (II)

 

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) / acrílic sobre tela /
29,7x21,5 cm / 2023
 
Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) 

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) 

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) 

Que els roents agullons d'acer
d'un niu de vespes al caliu del migjorn
vigilen la teua bocamolla feblesa.
Segella amb silenci els teus secrets.

diumenge, 11 de juny del 2023

Ja no s’escriuen cartes com les d’abans (I)

 

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (I) / acrílic sobre tela /
29,7x21,5 cm / 2023

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (I) (detall) 

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (I) (detall) 

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (I) (detall) 


«La carta, a modo de poema, estaba escrita desde el campo de concentración de Argelès-sur-Mer y fechada en marzo de 1940. Era una despedida. La firmaba Federico Torres Laguna.

“No pensar sobre el tiempo debe ser un signo de juventud.
Los años me han proporcionado muchas dudas,
también algunas certezas.
Nadie, nada permanece sin cambio.
Sé que en un instante todos nosotros seremos olvido.
Estoy aquí preso por mis ideas, por mis sueños,
pero sobre todo por la mala fortuna.
A todo se llega a acostumbrar el ser humano,
incluso a dejar de ser humano.
Nada material echo de menos,
pues aquí todo me sobra.
Tan sólo temo que un día se me desdibuje su rostro,
dejar de amarla sé que no puedo.
Deberíamos de vivir varias existencias
y en alguna de ellas, sencillamente, disfrutar.
Sólo sé que he llegado a conocer a la mujer con la que quisiera vivir
mi próxima eternidad, mi querida Gloria.”» 

(La memoria de las cosas, de Juan B. Tormo) 

dimarts, 6 de juny del 2023

XVII biennal de pintura del Rotary Club Xàtiva



Fins el proper 10 de juny, es podrà visitar, a la sala del primer pis de la Casa de Cultura, la mostra del XVII Concurs Nacional de Pintura organitzada amb caràcter biennal pel Rotary Club de Xàtiva

Tot i valorar molt positivament qualsevol iniciativa que, com aquesta, tendisca a la promoció de la cultura i les arts plàstiques, volem cridar ací l'atenció sobre una deficiència en l'organització de l'esdeveniment que, subsanada, redundaria en una millora del tracte dispensat als artístes participants i als seleccionats en la mostra. Els artistes que es presenten a aquests concursos exposició troben a faltar que no s'edite algun catàleg, per modest que siga, on quede constància de la seua participació. Aquesta edició podria ser en paper o penjada a a web –cosa que abaratiria les despeses. 

Una altra inconveniència menor que volem remarcar és la manera de fixar les mesures màximes de les obres a presentar al concurs. Segons les bases, aquestes mesures no hauran de superar els 130x97 cm. Ara bé, açò limita a un format rectangular la llibertat de l'artista que vulga optar per les mesures més grans permeses, sent així que les pintures poden orientar-se de manera apaisada o vertical. És clar que les bases les marca l'organització i qui paga mana, però el que se sol fer en aquests casos és marcar un format màxim quadrat, que en el cas que ens ocupa seria 130x130 cm. 

Estem segurs que aquestes mesures redundarien en un increment de la participació, en quantitat i qualitat, en un concurs que es pretén "nacional". 

Tot seguit reproduim "Negre sobre negre", de l'artista Miquel Mollà, una de les 33 pintures seleccionades al certamen:


Negre sobre negre / acrílic sobre loneta / 114x114 cm / 2023


Negre sobre negre (detall) 

dimarts, 18 d’abril del 2023

De les 1000 fonts

De les 1000 fonts / acrílic sobre tela / 50x50 cm / 2022

 
De les 1000 fonts / detall

Cap a final del franquisme, tinc entés, algú va tenir la poètica iniciativa de batejar Ciutat X com «la ciudad de las mil fuentes». No sé si mil, però la veritat és que algunes encara campegen als seus carrers, i més que en tenia entre fonts públiques i saferejos particulars que s'abastien dels naixements de Bellús o del Riu de Sanç. Una remor d'aigua que va inspirar aquells versos de Vicent Andrés Estellés del llibre Xàtiva: «Arquebisbal de pedres i de fonts / regalimant entre els horts de més lluna». 

La suite L'enigma de ciutat X va començar, allà pel 2003, com un treball d'il·lustració per al número 13 de la revista Papers de la Costera. Aquest número va acabar apareixent finalment el 2007. Des d'aleshores ençà, però, la sèrie mai no es va aturar i ha anat produint un degoteig de pintures, dibuixos i algunes serigrafies, fins arribar a esdevenir un gènere o un llenguatge que sempre em permetrà iconografiar nous pensaments que d'escandallen el fons inesgotable d'aquest misteri de ciutat òrfena. 

Aquest mes d'abril que Toni Cucarella presentarà el llibre de l'Escola de Danses de Xàtiva Les mil i una font, he cregut oportuna aquesta humida divagació. Serà dissabte 22, al Saló Noble de la Casa de la Cultura. 

L’alba de la tecnologia


Pedra voyeur / roca calcària tallada /   / 2022

Si fem cas als antropòlegs, la veritable alba de la tecnologia humana s'inicià quan alguns dels nostres ancestres protohumans van començar a fer servir eines lítiques per a complementar les funcions del seu cos. Els nostres parents primats i altres espècies de mamífers, i fins i tot d'aus, prefiguren ja, a petita escala, el que seria la capacitat humana de crear eines culturals. 

De vegades, però, aquella imaginació tecnològica es manifestà només en forma de premonicions o de desitjos que encara trigarien milers d'anys a fer-se realitat. Barrejada amb ancestrals creences animistes, aquesta capacitat humana produia de vegades objectes inútils però carregars d'un simbolisme capaç de projectar-se al futur.

Em pregunte si aquesta Pedra voyeur hauria pogut inspirar a Quim Monzó un conte semblant al titulat La força de la voluntat, del magnífic recull El per què de tot plegat

dilluns, 27 de març del 2023

El dit acusador

El dit acusador / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm /2021

Josep Lluís Fitó (Xàtiva, 1967), signant de la trenta-vuitena col·laboració, és professor d’ensenyament secundari a l’IES Francesc Gil de Canals. En altres vides, però, ha estat Director de Gabinet de la consellera de Política Territorial, Obres públiques i Mobilitat (fins setembre de 2022) i assessor d’assumptes generals de la Secretaria Autonòmica d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Consum (juliol 2019-maig 2022), ambdues de la Generalitat. I amb anterioritat encara, va ser director de comunicació d’una empresa privada de vending (maig-desembre de 2017) i assesor de comunicació de Presidència i Vicepresidència de la Diputació de València (gener 2018- juliol 2019). Va ser també periodista-redactor de RTVV des de 1990 fins que el PP la va tancar en 2013, i va fundar a Xàtiva “L’Informador de la Costera” l’any 2001.

L’any 2011, va escriure l’obra de teatre Corrüptia, una regió de l’Est, que es va representar més de 80 vegades al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. També ha escrit Història del voleibol a Xàtiva (2012) i La carrera urbana més antiga d’Espanya (2017). 

Avui, en primícia, ens ofereix un tast de la seua peça teatral inèdita Yo era un yonki del dinero. 


EL DIT ACUSADOR
Josep Lluís Fitó

(Fosc. En el fons de l’escenari hi ha una pantalla que, durant el monòleg, serveix per reproduir imatges que donen suport al que es diu a escena. Es projecta una panoràmica de la vista des d’una casa de camp, al cim d’una muntanya. Durant la panoràmica apareix Marcos, d’esquena, però s’intueix perfectament que és ell.

S’escolta el so propi del camp, d’una casa de camp. Entre la foscor, lentament, apareix Marcos. Va vestit amb la roba que usa normalment en la seua nova vida: camises amples i pantalons hippies. Comença a encendre diverses espelmes repartides per l’escenari. Són també aromàtiques. L’objectiu és crear una atmosfera amb llums tènues i un perfum singular. És el porxe del xalet on està refugiat. Hi ha també una taula i unes cadires de fusta. A la pantalla es projecta una imatge de la vista que hi ha des de la casa de camp. Quan acaba d’encendre-ho tot, apaga el misto i el deixa a un cendrer que hi ha a la taula. Es dirigeix a boca d’escenari, al bell mig. Un focus l’il·lumina. Amb somriure còmplice, obri els braços amb les palmes cara al públic
).

Sí. Soc un lladre. (Pausa). Us he robat els diners que ingressàveu amb els vostres impostos. Eixos que vosaltres pensàveu que eren per a hospitals, col·legis, carreteres,etcètera.

Realment, els diners anaven a totes eixes partides… però no tots. Nosaltres empràvem el 20 per cent del nostre temps a gestionar i la resta, el 80, a robar. Per a nosaltres i per al partit. A això ens dedicàvem i per a això ens esforçàvem, conspiràvem, maquinàvem i vívíem. Era com una droga, una adicció. Els diners passen… i els agafes. Millor dit, te’ls donen en sobres.

Però ens pillaren. (Pausa). La UCO ens posà la proa i tot se’n va anar a prendre pel cul. (Se li encenen els ulls). Ens pensàvem que èrem intocables, invulnerables, els putos amos. I la Guàrdia Civil ens ho gravà tot. (Pausa) … Ja sé que esteu pensant. Jo també vaig gravar moltes converses…

(Mira cap al seu voltant). Ara, tot ha canviat. Visc al camp. Esperant, meditant, aïllat, intentant evadir-me i consumint, lentament, el temps que em queda en llibertat.

És cert. Vaig fugir. Me’n vaig anar perquè vaig entrar en pànic. Des que Sur em va dir que ens havien pillat i ho destruira tot, era impossible fer-ho. Ja podia triturar i desfer-me de documents que no hi havia hores en el dia. A més, donava igual. Tot estava als servidors informàtics: documents, correus, telefonades…

Necessitava escapar per retrobar-me. Ja feia temps que tenia decidit que ho deixava, que, quan acabara la legislatura, em dedicaria a altra cosa… però ens trincaren. Jo, que m’havia afiliat al PP en 1992 asquejat per la corrupció del PSOE, havia de fugir perquè havia robat tot el que havia pogut…

Me’n vaig anar i, com era d’esperar, em carregaren el mort. El meu i la resta del cementeri. Vaig tornar quan tenia previst perdre’m per India i quedar-me per sempre. No m’hagueren trobat en la puta vida. (Pausa).

I ara estic ací, davant de vosaltres, disposat a confessar-vos part de la meua història i esperant que em citen per entrar a l’hotel. Ací, en la placidesa d’aquesta vida, penedit de part del que he fet. (Pausa més llarga). Fins i tot d’haver col·laborat amb la justícia i que em pagaren d’eixa manera…

A ells els queda el treball de provar-ho. No sé si ho aconseguiran. Mitjans no en tenen. Els vaig contar moltes coses que després vaig assegurar que no eren certes. Fins i tot, episodis inversemblants… com que un tio que pensàvem que era el mestre de la corrupció li trobaren uns papers amagats en un pis en el qual havia viscut! Fort, eh?... Voleu saber si és veritat?...

Així és la vida dels corruptes. De vegades, com una pel·lícula.

(Fragment del monòleg Yo era un yonki del dinero, de Josep Lluís Fitó)

divendres, 24 de febrer del 2023

Miquel Mollà a «La Aventura del Saber»

El prop passat dijous 23 de febrer, el programa matinal La Aventura del Saber de La 2 de Televisió Espanyola, emetia un clip de presentació del darrer poemari visual de Miquel Mollà, Xafapapers.

Després de l'emissió, el contingut ha quedat penjat a la plataforma RTVE-play, on podeu accedir fent un clic al programa complet o directament al clip emés. 

També podeu accedir amb un clic a les imatges de les obres a la web de BOEK VISUAL, un univers alfabèticament ordenat d'artistes amb les seues variades propostes. 



Enllaç al programa complet emés per RTVE: https://www.rtve.es/play/videos/la-aventura-del-saber/23-02-23/6818091/

Enllaç al clip emés per RTVE: https://www.rtve.es/play/videos/la-aventura-del-saber/aventura-del-saber-boek-visual-miquel-molla/6818214/

Enllaç a la web de BOEK VISUAL: https://www.boekvisual.com/miquel-molla



dimecres, 8 de febrer del 2023

Sargir el cel

 

Sargir el cel / acrílic sobre loneta / 21,5x21,5 cm / 2023

Els cels es van obrir i vam poder contemplar la glòria de Déu amb tots els cors angèlics i els benaurats asseguts a la seua dreta.

La temptació era massa gran. Qui podia resistir-se a aquella visió? En tropell vam intentar penetar per aquell forat que ens mostrava totes aquelles meravelles.

El goig ens va durar poc. Els exercits celestials no van trigar gaire a restaurar l'ordre còsmic. En un tres i no res, escamots d'àngels teixidors van sargir amb sang el teló d'aquell retaule de les meravelles i ens deixaven amb un pam de nas.

A la glòria celestial només s’accedeix amb els peus per davant i després d’un acurat procés de selecció.

dilluns, 6 de febrer del 2023

Balles, mascareta?

 

L'encobert / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

Josep Lluís Cebrián i Molina (Xàtiva, 1963), el nostre trenta-seté col·laborador, és llicenciat en història i un treballador incansable per la coneixença i preservació del nostre patrimoni artístic. El llistat de les seues publicacions és extens i suggerent (podeu consultar-lo als arxius de la BNE o de la Universitat de València, entre altres llocs).

El 2011, vam coincidir en la publicació de L'església de Sant Francesc de la Granja de la costera, ell com a autor i jo com a dissenyador i maquetador del llibre. Va ser un d'aquells treballs que et deixen un bon record i un exemple de la solvència de Cebrián a l'hora d'encarar un encàrrec com aquell. 

Potser la seua dedicació intensiva a l'assaig històric ha mantingut en segon pla les qualitats d'un narrador dotat d'una sensibilitat capaç de traslladar a l'espai literari el món de les seues indagacions sobre la història i la cultura popular. Jo el recorde participant fins i tot en algun certamen de fotografia artística, afició que no sé si encara practica o potser ha reconduït en una eina auxiliar de l'historiador. 

El relat que ací ens ofereix és una prova del seu talent per a rescatar i fixar la gràcia i el regust popular d'una contalla de la tradició oral de la seua família. Crec que us agradarà. 


BALLES, MASCARETA?
Josep Lluís Cebrián i Molina


A la Marina, durant la II República, tothom sabia que el millor ball de màscares de carnestoltes era el del Café Comerç al carrer Campos. Toneta tot just arribava aleshores als vin-i-un anys i assistiria amb moltes ganes per primera vegada. Això sí, acompanyada per la seua germana Maria i la tia Emparín, totes dues de carrabina. La mare de Toneta havia faltat quan la xica era molt menuda i la seua germana Maria, la major de cinc germans, se l’havia criada.

No cabia una ànima en la sala de ball. Les màscares entraven i eixien, anaven i venien. Tot era un remolí continu i només a les vores de l’estança es detenien una mica les disfresses humanes. Toneta s’havia comprat un vestit roig molt modern, d’estil Belle Époque, que era l’admiració de les amigues. En això que un xic es plantà davant i li digué:

—Balles, mascareta?

Toneta, es girà vers la germana cercant l’aprovació i en aconseguir-la feu una passa endavant. Li va semblar un dels xics més templats del ball, malgrat que Maria, amb més experiència en el món masculí, li va respondre que era camacurt.

El xic li digué amb molt bones paraules que només l’havia vist entrar a la sala havia sentit desig de ballar amb ella, que li agradaria tornar a vore-la i que se sentia trasbalsat en haver-li concedit el ball. Toneta no tocava terra, però no digué res. Al cap de pocs dies el noi ja la tenia localitzada i la va interceptar en eixir de missa a la porta de l’església de les monges. Volia tornar a vore-la. Les seues intencions eren bones... Volia una relació. Toneta el va convidar a un berenar que havia organitzat en dues setmanes –si Déu vol– a la seua casa de camp, a la Plana d’En Gavilà. I així van quedar.

Però no havia passat una setmana quan Toneta va enviar un missatge al pretenent a través de Marianet. Marianet era un xiquet, molt finet, que treballava al forn d’Ortiz, sí el de les magdalenes. De ben jovenet feia tota mena de comandes a la bona gent de Dénia a canvi d’uns quinzets. Marianet li va dir al xic que, per favor, el dia que estava convidat al berenar de la Plana, passés primer per l’ordinari del carrer Colom i li donarien un paquet per a Toneta.

Així és que arribat el dia, a les quatre de la vesprada, milhomes recollí un paquet gran que pesava un quintal, i s’enfilà a peu vora la via del tren fins desviar-se pel camí del cementeri en direcció a Santa Paula. El paquet cada vegada pesava més i més. En arribar al Molí Comerç ja no podia més i va seure extenuat a la porta de la botiga, on venien tot el que podien necessitar els habitants dels masos. Es va treure el mocador de la butxaca i es va assecar la suor del front. Va pensar que havia eixit de Dénia tot mudaot, que encara no havia arribat a la meitat del camí i trobava que no arribaria ni planxat ni atractiu. Més avant va sentir que els braços li feien figa i que a penes li quedaven forces per sostenir el maleït paquet. Per a postres, la casa de Toneta es trobava més amunt de la via, en una costera al peu d’un dels estreps de Benimàquia. En arribar a ca El Grall se sentí morir i es deixà caure més de mitja hora a l’ombra d’una garrofera per poder recuperar-se. Esquivant els raigs de sol que travessaven les fulles de les branques pensà quantes coses calien fer per unes faldes. Però ja quedava poc. Reviscolà de sobte, es posà en peu, es va atusar els cabells i es va repassar tota la vestimenta amb deteniment. A la dreta del camí es veia ja la cisterna moruna i se sentia cert aldarull de la festa, majoritàriament femenina amb algunes criatures que jugaven pels voltants.

El nostre home arribà amb el paquet a les mans, com si se l’hagués trobat uns metres arrere, tot sol·lícit i cavalleresc:

— Senyoreta, ací té vostè el paquet.

La concurrència va sostindré a cor un gest d’expectació.

— Molt bé Tonet. Deixe’l ací damunt, al banc de pedra, i obriga’l, que és un regal per a vostè.

— Un regal per a mi? Va contestar el xic tot sorprès...

— Sí, és un obsequi que jo li faig.

El jove va començar a desembolicar el paquet davant de totes, una mica nerviós. Primer el cordell, després les capes generoses de paper d’estrassa, en acabant un sac d’arpillera ben lligat i després...

I després? Després, tot eren rajoles massisses.

Tonet, que creia saber molt de dones però que en realitat era una mica curtet, no comprenia res:

— No ho entenc. Per a què són estes rajoles?

— Són per a que es faça una casa, una casa per a vostè i per a la seua dona.

Es va fer un silenci profund, etern, que a Tonet li va pesar més que el paquet de les rajoles.

— Jo no sabia que vostè tenia dona, ni tampoc que tenia dos xiquets bessons.

El pretenent es va quedar gelat, paralitzat com una estàtua de sal apunt de desfer-se sota la pluja. I de sobte li tornà tot el cansament d’adés multiplicat per cent.

Les amigues de Toneta s’ho van prendre molt malament i a punt van estar de llançar-lo al camí per damunt del marge. Abans que la cosa no arribés a majors, la tia Emparín, que estava present en aquestes noces de Caín, va prendre el pollastre pel braç i el conduí a l’eixida sense que ell pogués reaccionar. Li va ficar una rajola en cada butxaca de la jaqueta i li va dir amb veu baixa:

— Rei, veste’n per on has vingut. Que conste que Toneta no sap tot el que jo sé. I tin en compte que és filla del tio Toni el del Poble, que si se n’assabenta, d’una escopetada et deixarà sec.

I és que la tia Emparín de Novetlè era més valenta que les pessetes. Als disset anys havia conegut un xicot de Dénia en la fira de Cocentaina. En tornar al poble, va posar en un mocador els quatre draps que tenia i se’n va anar a la Marina. En un mes es casaven a la parròquia de Sant Antoni de Dénia. Emparín, que sí que coneixia les misèries de màscares i mascarades, no va ser feliç mentre van viure els sogres, gent de fanecades i burrera, que sempre l’havien considerada una morta de fam. Però la història de la tia Emparín, és ja una altra història.

dilluns, 9 de gener del 2023

L’herència del vent

 

Al vent / acrílic sobre cartó i fusta / 21,7x21,7 cm / 2022

Som l'herència del vent, 
el rostoll abrusit
que deixa el feroç incendi, 
el romboll de fulles seques
que el vent tragina
per les avingudes desertes de l'hivern. 

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm