La Capella de la Sang

Roda la clau / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Vicent Ribes Iborra (Castelló, 1954), el nostre nové col·laborador, és doctor en història d'Amèrica. L'estudi dels avatars polítics de la Corona Espanyola al Nou Continent durant la Modernitat (especialment, aquells en què hi van participar subdits valencians) han ocupat el gruix de la seua producció acadèmica i assagística. Obres com Don Juan de Miralles i la independencia de los Estados Unidos han arribat a aconseguir un cert ressò enllà de les nostres fronteres. Cal ressenyar, per exemple, la recent publicació en suec d'un dels seus treballs sobre la conquesta d'Amèrica.

Com una derivació de la seua producció historiogràfica, ha conreat de forma original, encara que discontínua, la narrativa històrica. Volem recordar ací el deliciós recull de contes Guia de forasters i l'ambiciosa novel·la El amigo del general Washington, entre d'altres obres d'aquest sacrificat gènere.

El seu nomenament el 2014, com a director de la Institució Alfons el Magnànim arrodoní el perfil d'un reconeixement públic a la seua tasca d'investigació i promoció cultural.

Gaudiu, sense més preàmbuls, la subtilment detectivesca ficció històrica que ens regala.

LA CAPELLA DE LA SANG

Vicent Ribes Iborra

Des de l'església veïna, les campanes anunciaren l'hora de l'Àngelus. Havia arribat el moment de gastar els diners, comprar l'anyell que tenia mig aparaulat amb un venedor, i iniciar el camí de retorn cap al seu poble, on podria arribar tranquil·lament, si no s'entretenia massa, abans que fóra de nit. En passar per davant de la xicoteta Capella de la Sang, un lloc on s'exposaven al públic els morts que s'havien trobat al terme de la població i dels quals es desconeixia la identitat, el pany de la porta oberta de bat a bat, sense saber per què, li cridà l'atenció i va fer que es girara. Hi havia un cadàver exposat. La contemplació d'eixa classe d'espectacles –quasi sempre els morts pudien i estaven mutilats– no era plat de gust, així que, des del carrer, Mohamed llençà una ràpida ullada a l'interior de la capella. Efectivament. Un cos inflat com una bota i amb la cara desfigurada, jeia en terra damunt d'una espècie d'escaleta. Tot estava asquerós, immund com una quadra. Era evident que alguns del assistents a la fira havien utilitzat l'empar dels murs de la capella com excusat. Però donava igual, era temps de finiquitar el negoci que havia portat el morisc a la fira de bestiar de Castelló.

I estava a punt de tancar el tracte de la compra de l'esmentat anyell quan, un agut pensament l'assaltà: "El mort és Zeit, el de La Torre, clar que sí". Astorat pel sobtat descobriment, s'excusà amb el ramader i tornà apressa a la truculenta capella. Ara sí, travessà el llindar de la porta i, vencent la seua aprensió, s'acostà a veure de prop el cadàver. La pudor era insuportable i, sens dubte, es tractava d'un moriscat. Així ho evidenciava la mitja lluna cosida a la pobra vestimenta, a l'altura del pit, i les seues ungles i mans, relativament netes a causa de les preceptives ablucions de la seua religió. Aguantant la respiració i tractant de no vomitar, s'inclinà sobre el rostre del cadàver. Efectivament, era Zeit. L'haguera reconegut de qualsevol manera per una espècie de gran llúpia que li penjava darrere de l'orella esquerre. Es disposava a eixir a l'aire lliure, impressionat per la visió, absort, quan un home li eixí al pas i, amablement però amb fermesa, li preguntà:

—¿Coneixes el mort?

Mohamed, efectivament, el coneixia, i també el procediment a seguir en aquests casos. Sens dubte, aquell home havia estat designat per les autoritats per observar discretament les reaccions de la gent davant del mort, per si algú podia reconéixer-lo. Mohamed res tenia que ocultar, encara que li assaltà el temor de no arribar a sa casa aquella nit a causa de l'inevitable burocràcia. No hi havia res a fer. L'única opció era dir la veritat i acabar els tràmits de la justícia com més aviat millor.

—Sí. Es Zeit, un morisc de La Torre de Canals.

Sense donar major importància al cas, el vigilant comentà:

—Encara com algú l'ha reconegut, perquè ja anavem a enterrar-lo. Uns pescadors trobaren el cos fa dos dies al riu Albaida i el portaren amb una escaleta. En fi, acompanya'm davant l'autoritat i repeteix el que m'has dit. Amb un poc de sort podràs tornar prompte als teus negocis.

Malgrat el seus temors, Mohamed no sofrí altres contratemps. Donà el seu nom i lloc de procedència, reconegué el cadàver i encara va tindre temps de tornar a casa, ben entrada la nit, acompanyat de l'anyell. Però tot el camí anà rondant-li pel cap el mateix pensament: "Quina desgràcia! Amb raó el rector del poble, que intenta en va adoctrinar els musulmans, repeteix contínuament que els designis de Déu són inescrutables. El riu Cànyoles, un barranc sec quasi tot l'any, afluent de l'Albaida i pròxim al caseriu de La Torre, portava aigua des de feia dues setmanes. Sols dues setmanes d'avinguda i les aigües s'emporten al bo de Zeit! En fi, coses de la vida! El cas és que Zeit mai s'acostava a cap de riu, pou o rierol, mania que era per tots coneguda al poble".

Mohamed no ho veia clar del tot.