Paper en blanc

Paper en blanc / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), que signa aquesta desena col·laboració clapejada de suggeridores referències literàries, és licenciada en Filologia Catalana i professora de llengua i literatura, tasca que compagina amb la direcció del taller de poesia de la Universitat Politècnica de València.

Tot i la seua vehement vocació de poeta, de la qual dóna prova el degoteig constant de les seues premiades publicacions (Santuaris, 2015; Text-ures, 2017; Solsticis, 2019, i Veus, 2020), li hem demanat aquesta vegada que funcionara en mode narratiu, i podreu constatar, tot seguit, com de provat se'n surt el seu ofici literari amb aquest conte metaliterari que traspua una capacitat crítica i una ironia que, de segur, us faran venir el somriure als llavis.


PAPER EN BLANC
Imma López Pavia

Quan van nàixer els bessons, vaig dir S’ha acabat, així no puc escriure. Ploraven molt i dormien poc. Em vaig armar de valor i li vaig dir a la meua dona, He mirat un estudi, està bé de preu. M’hi va animar, era una feminista pràctica i com tothom sap darrere d’un gran escriptor hi ha una gran dona. Escriptor! Uf, no he passat de “jove promesa”, premi de poesia als vint i pocs, els crítics afirmaven que seria el nou Estellés, “carn fresca” deien i em vaig bloquejar. El segon poemari va passar sense pena ni glòria, “Ha de trobar la seua veu”, van dir i mentrestant: una plaça de funcionari, matrimoni pel civil i un parell de nanos que no em deixaven viure. Una nit vaig somiar un vers perfecte, Ja torna la inspiració, vaig pensar i vaig llogar un estudi a l’Albereda, una cambra pròpia que tenia saló amb cuina americana i un bany diminut de rajoles blanques i negres com un dòmino. Em vaig portar la taula on havia estudiat oposicions i un cartell de Bogart amb barret i pistola, amb això i la cafetera en tenia prou per anar tirant. Hi anava cada vesprada, m’asseia a l’escriptori amb el café, la llibreta de tapes negres i els bolis de punta fina. Maldava per trobar el mot just, el ritme del vers i la rima adequada (es tornava a portar la rima com si la poesia responguera a modes estacionals). Les muses, però no em venien a buscar i les paraules em semblaven matusseres, esquives… Quan arribava al punt de desesperació, esgarrava el full, en feia una bola i el llançava a la paperera. Passava el temps i romania encallat en aquell primer vers, un alexandrí impecable:
- Obeirem la nit i les seues raons -

​Un dia em vaig adonar que havia descuidat la neteja, una teranyina penjava del cantó més obscur del saló, em va semblar que l’aranya escrivia, teixia i escrivia. I li havia condit d’allò més. Intolerable!, vaig anar a per l’espolsador i em vaig desfer de l’aràcnid i la seua tela minuciosament treballada, tot a les escombraries. Aquella primavera va ser infructuosa i per Sant Joan vaig plegar. Era estiu, temps de sol i castells d’arena amb els infants. A la tardor vaig trobar formigues al banc de la cuina, desfilaven ufanoses com un exèrcit mostrant el seu alfabet negre, vaig pensar en el famós cal·ligrama de Papasseit. Era una provocació en tota regla!, vaig obrir l’armari on guardava l’insecticida i una panerola em va mirar des del fons del poal del fem. Adéu, Gregor Samsa, vaig pensar abans d’esclafar-lo amb la granera. Vaig arribar a casa trasbalsat, la meua dona em va somriure i em va preguntar com anava el llibre i si ja tenia títol, Bestiari, vaig dir amb ràbia mentre rebregava el full amb els versos que portava a la butxaca.