miquelmolla@gmail.com

divendres, 4 de febrer de 2022

Xafapapers, un poemari visual

 

Cartell anunciador del'acte

El 21 del passat mes de gener, Ediciones Babilonia presentava el primer poemari visual de l'artista plàstic Miquel Mollà dins la col·lecció Pliegos de la visión. L'acte va ser conduït per Antoni Martínez Revert, catedràtic emèrit de Llengua i Literatura Castellana i doctor en Enginyeria del Disseny per la UPV, que va fer una interessant dissertació sobre el paper de les metàfores en el pensament humà i, en particular, en el món de la poesia.

El llibre recull en clau poètica fotografies de peces escultòriques de marcat contingut conceptual de les dues darreres exposicions de l'autor: Xafapapers / escultures d'escriptori (2016) i Enrocar-se (2022), alhora que alguns fotomuntatges que ben bé podrien acabar en escultures. 

Llamps de misèria 2


 Demà dissabte, 5 de febrer, a les 12 h., i fins al dia 27 d'aquest mateix mes, a la sala del primer pis de la Casa de Cultura de Xàtiva, obrirà les seues portes la mostra col·lectiva Llamps de misèria 2, una proposta que es presenta com una "il·lustració" del segon volum de Curts de la Guerra Civil, de Francesc de Paula Martínez Tolosa.

L'exposició reuneix obres de més d'una cinquantena d'artistes, alguns d'ells amb una trajectòria de reconegut prestigi, al voltant de la data de la commemoració del bombardeig l'any 1939 de l'estació ferroviària de la ciutat per l'aviació feixista. En deixem ací els seus noms: 

Adela Peiró, Adelina Osorio, Agustín Martínez Gómez, Alba Pérez Salinas, Ana Inocencio, Anna Ribelles Ventura, Ariadna García Beltrán, Artur Heras, Carles Grau, Carmen Caldés, Chi Chang Hsieh, Cristina Polop Insa, Deogracias Pedrero, Ernest García Lledó, Esther Vallés Alzamora, Guillem Juan, Inma Abarca, Jaime Jiménez de Haro, Jesús Tortosa Sarrió, Joan Ramos, José Arnau Belén, José Blesa Vidal, José Ramón Moltó, Júlia Alacot, Júlia Moscardó Cháfer, Kety Nicolaeva, Anzhela Malysheva, Mari Carmen Pardo Simarro, Maria Gosalbes, Maria Luisa Navarro, Miquel Mollà, Mireia Pérez Rodriguez, Myriam Catalá, Neus Mahiques Esparza, Paco Pérez, Paco Perucho, Francesc Piera, Pilar Machancoses, Rafael Armengol, Ricard Huerta, Ricard Juan, Ricard Vila, Rosalía Gil-Orozco, Rubén Colomer, Salvador Marco Gisbert, Sara Vilar, Sergio Terrones Amela, Toni Grau, Verónica Gassó Vidal, Vicent Reig, Xaro Bonilla.

Un tast, per anar fent boca:

Artur Heras / Ho conta la premsa

Rafael Armengol / La guerra és una pandèmia

Ricard Huerta / Personatge cap per avall

Miquel Mollà / Filosofia forense

Inmaculada Abarca / En tierra de nadie



dimecres, 2 de febrer de 2022

Exurge Domine

Exurge Domine / BiC i acrílics sobre paper /
13,5x13,5 cm / 2022


Vicent Ribes Iborra, reincident, signa aquesta vint-i-setena col·laboració que en certs aspectes podria considerar-se un gir més al voltant del tema dels conflictes de convivència entre moros, jueus i cristians als inicis de la modernitat a les nostres terres, i quina fou la gestió expeditiva d'aquests que les autoritats cristianes van fer. 

No anem a repetir ací els merescuts elogis que ja vam dedicar al nostre autor en el seu primer relat, La capella de la sang. Podeu refrescar-los i rellegir-la tot fent CLIC ACÍ


EXURGE DOMINE
Vicent Ribes Iborra


No plovia, diluviava. La nit era fosca, humida, un mal somni. Els veïns de La Torre feia hores que intentaven dormir en les seues miserables barraques. De sobte, començaren a escoltar-se crits ofegats, paraules dubtoses esmorteïdes pel soroll de la pluja. Després, de nou el silenci. I, al cap d'un moment, nous crits. Ara perfectament intel·ligibles.
— Foc. A foc!
— Com era possible? –pensaren els habitants del poblat–. Foc en una nit així!

Embolicats en miserables mantes per a protegir-se de la pluja, començaren a aparèixer al carrer les fantasmagòriques figures de les persones del veïnat, preguntant-se les unes a les altres, a crits, què estava passant. El fum de les brases, més que el resplendor d'unes flames pràcticament apagades ja per l'aigua, els dirigí cap a l'aixopluc de la família de Mustafà, completament consumit pel foc.

Segurament, les espurnes d'algun braser encés haurien cremat la roba d'abric amb que maldaven els seus habitadors per protegir-se del fret i la humitat. L'amuntegament i l'estretor del cobertís haurien fet la resta. El foc hauria passat de la roba dels llits i les perfolles de dacsa dels matalassos als canyissos i bigues del sostre de l'única planta de la miserable caseta, devorant-ho tot en un moment. Prácticament a fosques, il·luminats per la llum de les torxes enceses en les cases veïnes, els habitants del poblat apartaren amb les seues mans les restes fumejants de fustes carbonitzades, per trobar els cossos cremats de Mustafà i els seus descendents. El seu fill, la nora… havien mort tots. Sols un racó de l'aixopluc havia segut respectat pel foc, i allí, sota les escombraries, trobaren el darrer membre de la família, el net major. El seu cos no estava a penes cremat i, pensant en la possibilitat de reanimar-lo, el portaren a cuitacorrents a una casa pròxima. Allí, a la llum d'un cresol, els consternats veïns pugueren observar una profunda ferida en el seu costat, feta, sens dubte, amb alguna daga. Havia mort abans de l'incendi.

I passà el que havia de passar. Tantes morts violentes en poc de temps eren massa tragèdia per una població menuda com La Torre. Ments inquietes i desocupades que calfaren el cap dels veïns, tampoc faltaren. I la notícia, a més, es propagà com la pólvora entre els habitants de les poblacions pròximes, despertant la curiositat i una lògica prevenció en les seus tranquil·les existències. Els moriscos dels llocs propers, de Llanera, de Cerdà, de Novetlè… de tota la comarca de l'horta de Xàtiva, en fi, temien per les seues vides.

***

Crits esgarrifosos que s'oien per tot l’edifici pujaven dels soterranis del palau de la Inquisició de la ciutat de València. El dominicà Alfons Eixarch s'alçà bufant de la taula del seu despatx. Era una sala ampla, pobrament moblada, amb la taula plena de papers, algunes cadires i una immensa creu penjant de la paret. Tenia els nervis trencats. En front de la seua finestra, tapant-li la preciosa vista del riu i les seues valls, la família Borja estava construïnt un gran palau. Els crits i el soroll dels obrers li impedien concentrar-se en la seu feina. A més, acabava de llegir els informes, remesos per les autoritats de Xàtiva del que havia passat a la Torre.

— Aquesta gent no té ni idea de què és açò –afirmà referint-se a la institució a la qual pertanyia–, ni per a què serveix.
— També jo he reparat en això. No hi ha rector de poble que en el seu sermó del diumenge no afirme coses de dubtosa ortodòxia catòlica. No podem perseguir tot el món! –afirmà l'interlocutor del pare Eixarch, el jove comissari Dídac de Santàngel–.
— Ara és un cas de moriscos assassinats a Xàtiva… no se sap res.
— De moriscos…? –afegí Santàngel–. Pensava que anavem a centrar la nostra feina en els jueus falsos conversos al cristianisme i, de moment… i fins que tingem més personal, de la ciutat de València.
— Doncs sí… i no! És cert que eixes foren les normes que jo mateix vaig donar en la nostra última reunió. Però, pensant-ho bé, Santàngel… imagineu l´ascendent polític que ens proporcionaria el cas, de poder-lo resoldre. Ens convertiríem en àrbitres entre les tres religions: moros, jueus i cristians…
— Però és un cas contra la nostra fe? –preguntà Santàngel un poc desconcertat–.
— Qui pot saber què amaguen aquestes morts? Resoldre un cas així ens donaria un gran renom en aquella governació. A més, tingueu en compte que si els assassinats foren cristians, l'afer no seria molt important. Però, en tractar-se de musulmans, tots, començant pel virrei, están interessats a mantenir-los tranquils i que no s'altere la pau social. Una revolta de moros podria acabar amb la governabilitat del regne…
— Entenc que voleu que m'ocupe de les investigacions.
— Així és. Anireu a Xàtiva, o a on calga, el temps necessari. I no patiu pels diners ni per exercir la vostra autoritat. Portareu una carta de presentació meua amb el segell del Sant Ofici molt visible, que això sempre impressiona…

Acabada la frase, Eixarch va donar a besar el seu anell a Santàngel. L'audiència havia conclòs.

divendres, 28 de gener de 2022

Enrocar-se


Pel setembre de 2016, vaig presentar la meua primera exposició individual d’escultures: Xafapapers / Escultures d’escriptori, atenent al petit format de les obres i a la seua naturalesa majoritàriament lítica. Durant els 5 anys i escaig que han transcorregut des d’aleshores, aquest mal de pedra no ha fet sinó agreujar-se: l’interés per les pedres ha anat empoderant-se dels meus treballs. Recorde que de xiquet tenia ja l’afició de col·leccionar minerals. Em fa gràcia pensar que això fóra alguna mena de premonició.

Si cal remarcar alguna evolució o novetat en relació a aquell primer Xafapapers, voldria observar que he anat fent més incidència en l’aspecte conceptual de les peces i he provat de subordinar sempre els aspectes formals al significat de les obres, sense concessions gratuïtes a l’esteticisme. D’altra banda he provat també d’anar augmentant el volum dels xafapapers. Sóc conscient de la meua inclinació espontània pel petit format, que potser no tinga altra explicació que la meua miopia i la necessitat de veure les coses de molt a prop. Crec, tanmateix, que té també altres raons i avantatges que ara no és moment de desgranar. En alguna altra ocasió més adient m’agradaria fer un elogi de l’art de mesures contingudes. En aquesta mostra trobareu, doncs, obres amb més presència i corporeïtat.

Al significat del treball amb còdols i a la diferència que té a treballar amb blocs de pedra normalitzats, ja em vaig referir en el text que encapçalava aquella primera exposició. Recorde que vaig dir que les pedres són “llàgrimes de temps” que arrosseguen una història natural. Vull citar-vos, al respecte, les paraules que un bon amic filòsof, Juan Tormo, m’ha adreçat amb motiu d’aquesta exposició, em salte alguns elogis:

“La idea es sugerente. La ejecución impecable, cuidada, elaborada con la exigencia de un perfeccionista y tratada con la delicadeza de un buscador de tesoros.
Tu intervención sobre las rocas, anticipa su erosión, ahora meditada, que entre tus manos se transforma en azarosa.
Tus piezas regresan a la naturaleza como rocas con memoria, cerrando de este modo un ciclo vital.”

Enrocar-se representa doncs una reafirmació i aprofundiment en totes aquestes obsessions en relació al temps, la memòria i la fugacitat de la vida humana, de la qual les roques semblen exemptes.

“S’enroca” el jugador d’escacs que prudent s’entafora dins la fortalesa de les seues torres. “S’enroca” la cabra que s’enlaira esquerpa per cingles impracticables. “S’enroca” l’estilita al damunt de la seua columna, que l’acosta a Déu i el manté a resguard de les temptacions del món. Protegir-se, persistir i resistir en una idea, una actitud, un tarannà. Encara que, de vegades, siga indegudament, sense bones raons: “encabotar-se” en diríem d’això. Sempre que “ens fem forts”, hi ha el perill d’aquest darrer sentit, el de l’obstinació.

“S’enroca” l’artista que supleix la seua timidesa o la seua ineptitud comunicativa amb la seua obra. “EnrocART-se” podríem dir per a referir-nos a aquesta forma de comunicació antinatural i diferida que és l’art, un intercanvi de missatges a través de màscares –de pedra en aquest cas– que és allò que, en definitiva, són les obres d’art.

Finalment, si aquests jocs plàstico-semàntics no us resultaren suggeridors o agradívols, sempre podrieu retrucar que Enrocar-se ha estat només el que es diu enfilar-se al damunt d’una tassa de porcellana marca Roca per fer-ne una coprolítica deposició. M’agrada pensar, tanmateix, que no serà aquesta la valoració darrera de l’esforç que ens ha menat fins ací, i que la ironia i l’esperit lúdic que s’amaga al darrera d’aquestes obres les salvarà del menyspreu i el desinterés. Moltes gràcies.

Xàtiva, 14 de gener de 2022










Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm