Miquel Mollà a «La Aventura del Saber»

El prop passat dijous 23 de febrer, el programa matinal La Aventura del Saber de La 2 de Televisió Espanyola, emetia un clip de presentació del darrer poemari visual de Miquel Mollà, Xafapapers.

Després de l'emissió, el contingut ha quedat penjat a la plataforma RTVE-play, on podeu accedir fent un clic al programa complet o directament al clip emés. 

També podeu accedir amb un clic a les imatges de les obres a la web de BOEK VISUAL, un univers alfabèticament ordenat d'artistes amb les seues variades propostes. 

Enllaç al programa complet emés per RTVE: https://www.rtve.es/play/videos/la-aventura-del-saber/23-02-23/6818091/

Enllaç al clip emés per RTVE: https://www.rtve.es/play/videos/la-aventura-del-saber/aventura-del-saber-boek-visual-miquel-molla/6818214/

Enllaç a la web de BOEK VISUAL: https://www.boekvisual.com/miquel-molla

Sargir el cel

 

Sargir el cel / acrílic sobre loneta / 21,5x21,5 cm / 2023

Els cels es van obrir i vam poder contemplar la glòria de Déu amb tots els cors angèlics i els benaurats asseguts a la seua dreta.

La temptació era massa gran. Qui podia resistir-se a aquella visió? En tropell vam intentar penetar per aquell forat que ens mostrava totes aquelles meravelles.

El goig ens va durar poc. Els exercits celestials no van trigar gaire a restaurar l'ordre còsmic. En un tres i no res, escamots d'àngels teixidors van sargir amb sang el teló d'aquell retaule de les meravelles i ens deixaven amb un pam de nas.

A la glòria celestial només s’accedeix amb els peus per davant i després d’un acurat procés de selecció.

Balles, mascareta?

 

L'encobert / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

Josep Lluís Cebrián i Molina (Xàtiva, 1963), és llicenciat en història i un treballador incansable per la coneixença i preservació del nostre patrimoni artístic. El llistat de les seues publicacions és extens i suggerent (podeu consultar-lo als arxius de la BNE o de la Universitat de València, entre altres llocs).

El 2011, vam coincidir en la publicació de L'església de Sant Francesc de la Granja de la costera, ell com a autor i jo com a dissenyador i maquetador del llibre. Va ser un d'aquells treballs que et deixen un bon record i un exemple de la solvència de Cebrián a l'hora d'encarar un encàrrec com aquell. 

Potser la seua dedicació intensiva a l'assaig històric ha mantingut en segon pla les qualitats d'un narrador dotat d'una sensibilitat capaç de traslladar a l'espai literari el món de les seues indagacions sobre la història i la cultura popular. Jo el recorde participant fins i tot en algun certamen de fotografia artística, afició que no sé si encara practica o potser ha reconduït en una eina auxiliar de l'historiador. 

El relat que ací ens ofereix és una prova del seu talent per a rescatar i fixar la gràcia i el regust popular d'una contalla de la tradició oral de la seua família. Crec que us agradarà. 

BALLES, MASCARETA?
Josep Lluís Cebrián i Molina

A la Marina, durant la II República, tothom sabia que el millor ball de màscares de carnestoltes era el del Café Comerç al carrer Campos. Toneta tot just arribava aleshores als vin-i-un anys i assistiria amb moltes ganes per primera vegada. Això sí, acompanyada per la seua germana Maria i la tia Emparín, totes dues de carrabina. La mare de Toneta havia faltat quan la xica era molt menuda i la seua germana Maria, la major de cinc germans, se l’havia criada.

No cabia una ànima en la sala de ball. Les màscares entraven i eixien, anaven i venien. Tot era un remolí continu i només a les vores de l’estança es detenien una mica les disfresses humanes. Toneta s’havia comprat un vestit roig molt modern, d’estil Belle Époque, que era l’admiració de les amigues. En això que un xic es plantà davant i li digué:

—Balles, mascareta?

Toneta, es girà vers la germana cercant l’aprovació i en aconseguir-la feu una passa endavant. Li va semblar un dels xics més templats del ball, malgrat que Maria, amb més experiència en el món masculí, li va respondre que era camacurt.

El xic li digué amb molt bones paraules que només l’havia vist entrar a la sala havia sentit desig de ballar amb ella, que li agradaria tornar a vore-la i que se sentia trasbalsat en haver-li concedit el ball. Toneta no tocava terra, però no digué res. Al cap de pocs dies el noi ja la tenia localitzada i la va interceptar en eixir de missa a la porta de l’església de les monges. Volia tornar a vore-la. Les seues intencions eren bones... Volia una relació. Toneta el va convidar a un berenar que havia organitzat en dues setmanes –si Déu vol– a la seua casa de camp, a la Plana d’En Gavilà. I així van quedar.

Però no havia passat una setmana quan Toneta va enviar un missatge al pretenent a través de Marianet. Marianet era un xiquet, molt finet, que treballava al forn d’Ortiz, sí el de les magdalenes. De ben jovenet feia tota mena de comandes a la bona gent de Dénia a canvi d’uns quinzets. Marianet li va dir al xic que, per favor, el dia que estava convidat al berenar de la Plana, passés primer per l’ordinari del carrer Colom i li donarien un paquet per a Toneta.

Així és que arribat el dia, a les quatre de la vesprada, milhomes recollí un paquet gran que pesava un quintal, i s’enfilà a peu vora la via del tren fins desviar-se pel camí del cementeri en direcció a Santa Paula. El paquet cada vegada pesava més i més. En arribar al Molí Comerç ja no podia més i va seure extenuat a la porta de la botiga, on venien tot el que podien necessitar els habitants dels masos. Es va treure el mocador de la butxaca i es va assecar la suor del front. Va pensar que havia eixit de Dénia tot mudaot, que encara no havia arribat a la meitat del camí i trobava que no arribaria ni planxat ni atractiu. Més avant va sentir que els braços li feien figa i que a penes li quedaven forces per sostenir el maleït paquet. Per a postres, la casa de Toneta es trobava més amunt de la via, en una costera al peu d’un dels estreps de Benimàquia. En arribar a ca El Grall se sentí morir i es deixà caure més de mitja hora a l’ombra d’una garrofera per poder recuperar-se. Esquivant els raigs de sol que travessaven les fulles de les branques pensà quantes coses calien fer per unes faldes. Però ja quedava poc. Reviscolà de sobte, es posà en peu, es va atusar els cabells i es va repassar tota la vestimenta amb deteniment. A la dreta del camí es veia ja la cisterna moruna i se sentia cert aldarull de la festa, majoritàriament femenina amb algunes criatures que jugaven pels voltants.

El nostre home arribà amb el paquet a les mans, com si se l’hagués trobat uns metres arrere, tot sol·lícit i cavalleresc:

— Senyoreta, ací té vostè el paquet.

La concurrència va sostindré a cor un gest d’expectació.

— Molt bé Tonet. Deixe’l ací damunt, al banc de pedra, i obriga’l, que és un regal per a vostè.

— Un regal per a mi? Va contestar el xic tot sorprès...

— Sí, és un obsequi que jo li faig.

El jove va començar a desembolicar el paquet davant de totes, una mica nerviós. Primer el cordell, després les capes generoses de paper d’estrassa, en acabant un sac d’arpillera ben lligat i després...

I després? Després, tot eren rajoles massisses.

Tonet, que creia saber molt de dones però que en realitat era una mica curtet, no comprenia res:

— No ho entenc. Per a què són estes rajoles?

— Són per a que es faça una casa, una casa per a vostè i per a la seua dona.

Es va fer un silenci profund, etern, que a Tonet li va pesar més que el paquet de les rajoles.

— Jo no sabia que vostè tenia dona, ni tampoc que tenia dos xiquets bessons.

El pretenent es va quedar gelat, paralitzat com una estàtua de sal apunt de desfer-se sota la pluja. I de sobte li tornà tot el cansament d’adés multiplicat per cent.

Les amigues de Toneta s’ho van prendre molt malament i a punt van estar de llançar-lo al camí per damunt del marge. Abans que la cosa no arribés a majors, la tia Emparín, que estava present en aquestes noces de Caín, va prendre el pollastre pel braç i el conduí a l’eixida sense que ell pogués reaccionar. Li va ficar una rajola en cada butxaca de la jaqueta i li va dir amb veu baixa:

— Rei, veste’n per on has vingut. Que conste que Toneta no sap tot el que jo sé. I tin en compte que és filla del tio Toni el del Poble, que si se n’assabenta, d’una escopetada et deixarà sec.

I és que la tia Emparín de Novetlè era més valenta que les pessetes. Als disset anys havia conegut un xicot de Dénia en la fira de Cocentaina. En tornar al poble, va posar en un mocador els quatre draps que tenia i se’n va anar a la Marina. En un mes es casaven a la parròquia de Sant Antoni de Dénia. Emparín, que sí que coneixia les misèries de màscares i mascarades, no va ser feliç mentre van viure els sogres, gent de fanecades i burrera, que sempre l’havien considerada una morta de fam. Però la història de la tia Emparín, és ja una altra història.

L’herència del vent

 

Al vent / acrílic sobre cartó i fusta / 21,7x21,7 cm / 2022

Som l'herència del vent, 

el rostoll abrusit

que deixa el feroç incendi, 

el romboll de fulles seques

que el vent tragina

per les avingudes desertes de l'hivern. 

La cita

La cita / BiC sobre paper / 13,5x13, 5 cm / 2022

Josep Enric Calero Martí (Benigànim 1970), el nostre trenta-sisé col·laborador, és professor de valencià a l'Ensenyament Secundari des de 1996. L’escriptura, especialment la creació poètica i la narrativa, és la seua passió.

Ha rebut diversos premis de poesia –a la Vall d’Uixó, al Penedés, a Alberic i a Castelló de la Ribera– i fins ara ha publicat tres poemaris: Camins de ferro i terra blanca (Denes, 2014), un recorregut vital i paisatgístic per la Vall d'Albaida; Pa de dolor (2015), on l’autor denuncia el dolor provocat per l’exili, el que afecta les dones i el que ens produeix la mort, i Haikús d’aquell estiu (2016), un recull de poemes molt breus on s’explica l’estiu de 2016 amb els tòpics d’aquesta època de l’any, enfosquida per la inquietud de la malaltia de la seua mare.

Ha rebut premis de narrativa breu al Vendrell i a Banyeres del Penedés. El premi vila de Puçol de narrativa del 2018, li va permetre publicar el recull de narracions Hitchcock al sofà (Onada Edicions, 2019).

Vaig conéixer Pep Calero fent de presentador del darrer llibre de l'amic Vicent Enric Belda (Pavana per a un infant difunt), que me'l va recomanar efusivament com a magnífic col·laborador del blog. No s'equivocava. 

LA CITA
Josep Enric Calero Martí

S’ajusta la mascareta. Endavant ! Crida mentre acarona i gira el rellotge d’arena. Cinc minuts de caiguda lliure que marquen, sí o sí, la durada de cada visita. L’implacable ritme de l’atenció primària. La dona tanca la porta, fa dues passes i es queda mirant el metge. Uns ulls profundament oceànics el deixen petrificat. Es refà d’immediat i pensa que les faccions que amaga aquella mascareta blava el decebran, com li ha passat tantes vegades d’ençà que la pandèmia s’ha instal·lat a la vida de tot el món. Però no és així. Les breus explicacions del malestar donen pas a l’observació sistemàtica de la pacient que deixa caure la mascareta i inunda l’anodí despatx d’una bellesa inesperada, malgrat la pal·lidesa impresa a la cara. L’arena ha passat tota avall i ella encara és allí. Tres dies més tard la tornarà a veure. Cal seguir-ne l’evolució. Gira, de nou, el rellotge i es queda quiet. Cinc minuts i farà passar el següent. El cronograma salta pels aires.

Endavant! I en aquell moment vol que l’arena desafie la gravetat, que quede suspesa a aquell coll tan estret. Uns minuts més per deixar-se posseir per la mirada que acaba de travessar-li el cor. No ha evolucionat com esperava. El dolor és encara ben viu. Estranyament feliç perquè hi haurà de tornar. Quan és a punt d’eixir, li demana si vol fer un cafè. Ella diu que sí, més tard. Una cita, i no és mèdica. L’arena reposa al fons de l’ampolleta ja fa estona.

La primera de moltes cites. Ja no són necessàries ni les mascaretes ni els rellotges. Cada dia una aventura nova. L’endemà a la platja, on l’arena s’escampa i es deté sense la gravetat que la impulse. S’estimen.

Una calor asfixiant sobrevola la boirina matinal que a poc a poc es desfà. És juliol, i algunes famílies, matineres, s’agrupen a tocar de l’aigua. El sol, rutilant, s’encarrega de banyar de llum l’arena de la platja. És més buida que de costum. Els temps que corren no són gens propicis per a la diversió, i malgrat tot, sempre hi ha qui busca el refugi obert de les onades, la cadència dels embats d’una mar aliena a les tragèdies. Com ells que ocupen el seu lloc a la vora de l’aigua, voltats d’aromes salades i de crits infantils. S’estimen.

Ell estira la tovallola i s’hi asseu amb les cames encollides i els braços estirats cap al darrere. Ella deixa anar els seus cabells negres, fins ara recollits en un monyo travessat per una agulla de fusta. Convida el seu company amb un gest quasi imperceptible perquè l’acompanye a l’aigua. Ell somriu, s’estira, mandrós, i amb un lleu moviment de dits li diu que ara no, potser més tard. Dreta, s’allunya uns metres i es llança al mar fins que el seu cos emblanquinat queda fora de la mirada de tothom, submergit, un cos sense consciència del dolor que l’aire i la terra escampen implacablement, sense consciència del temps que l’arena del rellotge ha detingut.

Tenen cita a la consulta. Ahir no estava gens bé. Ell, hui, tampoc. Endavant! I gira el rellotge i l’arena comença el seu descens des del bulb superior. La porta s’obre i allà no hi ha els ulls que esperava, ni els llavis rere la mascareta. Una dona gran, una habitual de la consulta li diu que no hi ha ningú més a fora. Com un autòmat li recepta el de sempre, i abans no hagen caigut els darrers grans ja acaba la visita.

No torna més. Ella no torna més. Les pales han deixat caure la terra i l’arena compassadament sobre la caixa de fusta.

Fa uns dies que el rellotge no gira i la pols s’acumula sobre la superfície del vidre transparent. Aquell despatx, mancat de la precipitació monòtona i periòdica de l’arena, esdevé una foto fixa. Però només uns dies més. Un jove metge dominicà s’asseu tot esperant les visites de la seua primera feina des de l’arribada al país. Amb un mocador de paper repassa el perfil ondulat del rellotge, l’allibera d’aquella pols aliena a la mort. Gira, finalment, l’artefacte, s’ajusta la mascareta quirúrgica i diu passe.

Va de bo!

Va de bo! / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

 

Pep Climent Penalba (La Granja de la Costera, 1954), el nostre trenta-cinqué col·laborador, és Llicenciat en Filosofia i CC de l'Educació per la Universitat de València i ha estat professor de Secundària fins a la seua jubilació el 2015. Sempre el recorde vinculat a l'estima per la literatura i la bona música. Hem compartit tants moments i espais des de la infantesa, que es fa difícil remarcar-ne algun en especial. Tots dos som de la franja generacional que va viure la lenta agonia de la idílica ruralitat del poble en què ens vam criar, una mena de Macondo a la valenciana que, després dels seus Cent anys de soledat, va começar a obrir-se i esvair-se a partir de la dècada dels 60. A hores d'ara, aquell univers és ja una pàtria imaginària, però irrenunciable, una pàtria al cap i a la fi.

D'aquella infantesa, les partides de pilota dels diumenges per la vesprada al carrer Gavatx, mereixerien un capítol propi. Pep més que no pas jo, n'haurà conservat més fresca la memòria. Llegiu si no el seu preciós relat que, tot i estar ambientat al trinquet, reté aquell regust popular. 

VA DE BO!
Pep Climent

Hi havia un gran rebombori quan, jo i les meues companyes, entràrem al trinquet ben install·lades en la caixeta de fusta que portava el trinqueter a la mà. Ja féia una estona que parlàvem sobre l’enrenou que sentíem i mentre ens conexíem ( tres pilotes, dues ja amb la seua edat i jo, semi-nova), vam veure com deixaven caure una pilota nova que ni tan sols va saludar comptant, orgullosa, que ella seria la protagonista de la partida a l’aire.

M’agradava l’olor del trinquet ple de gom a gom, una barreja de tabac i carajillo que les pilotes portem en la memòria, i els crits dels marxadors: als rojos! als blaus!... partida igualada semblava, però jo volia saber qui jugava.

Era la meua segona partida –la vida de les pilotes en l’elit és curta– i, com en tot, has de tindre sort per a ser recordada. Jugaven Suret I i Gat I contra Llopis i Peris. Sols coneixia, per referències a Peris, totes les pilotes parlaven d’ell: sempre ben situat, una força descomunal i un mal geni èpic que el portava a esgarrar-se violentament la camisa quan errava una pilotada.
La “reballà” li dona a triar a Suret I que va escollir el dau i la pilota: la semi-nova, li digué al feridor i va de bo!

Ben aviat vaig vore que Suret I no era un pilotari corrent, no jugava, ballava; a cada restada de Llopis, als cops violents de Peris, responia sempre de la mateixa manera: moviments precisos, cames i braços en una perfecta coreografia fins que jo arribava i, en lloc de colpejar-me amb força, m’acaronava i em situava on volia: lluny de Peris i als peus de Llopis.

Suret I era un jugador alt, flac i estilitzat con un banderiller desmaiat i semblava fora de lloc amb la seua roba blanca , la faixa roja i el seu parar tranquil, però tot això amagava un competidor irreductible: volea, bot de braç, bragueta, palma i, per damunt de tot, un rebotador infal·lible.

Jo gaudia del moviment que m’anaven imprimint, la partida anava igualada i Peris havia fet de les d’ell: força brutal en la pilotada i camisa estripada i pit a l’aire senyal de que les coses no anaven com ell volia.

La partida s’acosta a la fi tal com s’havia desenvolupat: 55 a 55, faltava un joc i Suret I estava, de nou, al dau i semblava cansat. La primera treta, difícil, la torna com pot i Peris la remata com si li anés la vida. La segona semblava igual però Suret entra a l’aire amb l’esquerra, supera a Peris i agafa a Llopis descol·locat; a quinzens. Tretes i restades, cops d’alta escola (aquella palma d’esquerra de Suret I, a remat de Peris, que passa fregant la corda i que va acabar amb la poca camisa que li quedava a aquest, bocabadat davant l’acció, mentre el trinquet aplaudia embogit). A dos, val i trenta, a dos i de nou val i trenta per a Suret I que cridà al Gat I, parlaren un moment i demanà la treta. Jo em sentia anar cara al dau: toc a la paret, toc a l’escala i caiguda suau al dau on Suret I m’esperava d’esquena i de sobte un cop sec, un toc a la murada i surto disparada al peu de l’escala on estava Peris que havia reculat unes passes tot imaginant-se la jugada, però la velocitat el desbordà i vaig anar a parar al seu dit gros en lloc de la palma i vaig caure als seus peus. Quinze final.

El trinquet es quedà en silenci tot esperant la reacció d’un Peris descamisat, què faria? Es va quedar allí plantat i abatut però amb la suficient classe per aplaudir la pilotada de Suret I i ahí el trinquet ja va explotar en aplaudiments: el quinze fantàstic, Peris també.

Suret I, mentrestant, es dirigia ràpid al trinqueter demanant-li la pilota, aquest, estranyat, li la dona i em besà amb tanta passió que tota la vida ho recordaré. Ell estava agraït per la noblesa del meu comportament i jo a ell per haver donat sentit a la meua curta vida en l’elit.

Després d’una partida tan llarga, em jubilaren. Bé, no del tot: partides de juvenils (xics i xiques), aficionats i finalment partides de carrer pels pobles de la Costera. I ara ací estic, dalt d’un terrat d’una casa de La Granja després d’una excel·lent volea de Miquel, sembla que acabaré la vida com a cau de formigues –mig estripada com estic, ningú no ha vingut a trobar-me–. Però les meues velles costures encara es commouen quan recorde aquella partida i el punt inicial de la meua felicitat: va de bo!

25 de novembre / Dia internacional contra la violència de gènere

Micciogínia / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

La vida cargolada

Pluja / acrílic sobre cartó / 19,2x19,2 cm / 2022

Naip / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2021

Causar-se d'esperar / roca calcària i ceràmica / 6,7x8x10 cm / 2017 / col·lecció de Daniel P. Grau

Tors enamorat (detall) / roca calcària tallada / 91x34,7x30,3 cm / 2022

Germinal amb cargol / roca calcària, marbre i ferro / 47,5x7,1x10 cm / 2022

Contràriament als cactus, els caragols de les meues pintures, dibuixos i escultures, són metàfores perfectes de la vida resistent, de l'enquistament de la vida. No transmeten hostilitat. Dins la seua espiral protectora, esperen pacientment l'adveniment de temps més propicis. 

La memòria de les coses

El proper dimecres 23 de novembre, a la Sala d'Adults de la Biblioteca de Xàtiva, a les 19:00 h, tindrà lloc la presentació del llibre La memoria de las cosas, de Juan Tormo, autor de la part literària, i Miquel Mollà, autor de la part gràfica. L'acte correrà a càrrec del professor de filosofia Francesc Martínez Tolosa i comptarà amb la presència de l'editor Francisco Pérez, de Ediciones Babilonia, i els autors.

Amb la fi de la presentació quedarà inaugurada l'exposició La memòria de les coses, que mostrarà, entre altres obres de l'artista plàstic Miquel Mollà, els originals de les il·lustracions del llibre. La mostra podrà ser visitada a l'esmentada Sala d'Adults fins al 7 de gener de 2023.

La Parca

La Parca / BiC i acrílic sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

Adela Ruiz Sancho (Burjassot, 1967), signatària de la trenta-quatrena col·laboració, ens confessa ser «Professora d’Ensenyament Secundari per vocació i escriptora per devoció» i afig que «escriu en valencià, la seua llengua materna, per gust i per sentir la complaença de veure materialitzades […] les històries que s’inventa per a entretindre persones de qualsevol edat». 

De les seues vuit novel·les, esmentaré Pels ulls de Lucrècia i Les veus del més enllà, totes dues publicades per l'editorial Tabarca i vinculades a Xàtiva. Ha escrit també un grapat de contes infantils apareguts en diverses editorials, entre els quals vull distingir el recull Mare, contam un conte, que imagine que té per a ella un significat especial. Amb un CLIC ACÍ pots consultar una nota biobibliogràfica més completa sobre la nostra col·laboradora i la seua obra literària. 

LA PARCA
Adela Ruiz Sancho

El cordó umbilical que va unint les vides de tots els éssers que van sorgint i van prenent consciència i consistència, va avançant, va allargant-se, va creixent i va embolicant-se per tot arreu.

És un cordó que connecta qualsevol ésser amb tots els altres en una existència singular, tan peculiar que plena de misteri cada moment viscut, cada situació ideada, creada, experimentada i finada.

Tot element que naix, apareix per alguna raó, tot ocorre per algun motiu, qualsevol indici d’unió entre els diversos organismes està regulat pel fil conductor originari, el cordó umbilical entre el principi dels temps i la vida… No s’acaba mai, encara que es talle, encara que el partisquen a propòsit, es torna a unir, es relliga, ell mateix es regenera, li coste el que li coste, malgrat que la dificultat trobada supere la possibilitat de regeneració. És una canalització de vida, significa la materialització de la força, és la plasmació de l’activitat, la visió de l’energia; és una actuació contraposada a l’ocàs, a la feblesa i a la mort…

Amb tot, quan ningú no s’ho espera, apareix un monstre enorme, amb unes urpes enverinades, amb uns ulls sagnants, amb una gran boca d’on surt una gran tisora, forta, irresistible i contundent: la Parca…

Es fa fosc i regna el silenci... 

L’herència

L'herència / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Vicent Garcia Perales (la Granja de la Costera, 1970), autor de la trenta-tresena col·laboració, és doctor en Filologia catalana, però sobretot, un home de poble o, com es vulga, de Poble. Des que va acabar la carrera, va entrar a treballar amb jóvens que volien ser periodistes, al CEU de Montcada, impartint classes de llengua i comunicació. També, pel seu vessant investigador en “parauletes dels vells” i cultura popular, exerceix de consultor de Dialectologia catalana a la UOC.

Enlluernat des de sempre pel valencià dels majors, ha dut a terme moltes enquestes lingüístiques i entrevistes. Sobretot, al seu poble, amb desenes d’hores de gravacions i algunes publicacions com la del llibre dels 400 anys de la carta pobla de la Granja.

La seua passió són els atles de llengua. Ha participat en l’Atles Lingüístic de la Comunitat Valenciana, l’Atles Interactiu de l’Entonació del Valencià, l’Atles Toponímic de la Comunitat Valenciana...  La seua tesi doctoral versa sobre l’atles de Sanchis Guarner, l’ALPI. 

A cura seua han estat, entre altres publicacions, l’edició d'un manuscrit inèdit redactat per Sanchis Guarner quan estava a presó, la traducció d’una tesi alemanya sobre l’albufera de València, així com la confecció d’un llibre d’estil per als mitjans de comunicació audiovisual.

Actualment, està en premsa el Vocabulario de Enguera y La Canal de Navarrés, obra del canadenc d’origen armeni Joseph Gulsoy, amb qui ha estat treballant els darrers anys. El 16 de febrer de 2006, davall el títol suggeridor Tocat pel valencià, El País li publicava una entrevista de 2005 al professor Gulsoy en terres canadenques.

No és la primera vegada que s'endisa en el camp de la narrativa amb sabor rondallístic, d'altra banda, molt en sintonia amb el seu interés acadèmic per la llengua popular i la dialectologia. Només recordar ací la col·lecció Els 18 contes valencians de sempre (Barcelona, Ara Llibres, 2007-2008) o la seua participació a l'obra coral Llegendes de la Costera (Amics de la Costera, 2012).

+ info: https://www.uchceu.es/directorio/vgarcia

L’HERÈNCIA
Vicent Garcia Perales

Un pare, amb males intencions i molt desmillorat, va convocar els seus tres fills al caliu del foc encés del mes de gener, amb un fred que badava les pedres. Els tres germans es preguntaven què era allò tan important que els havia congregat de nou en aquella casa vella en què solien passar els estius de la infantesa. Ja de camí...

—Sí que té pebrots la cosa –digué el major– que després d’anys ara ens vinga amb secretets.
—Jo crec que l’home ja no pot amb la seua ànima des que la mare va faltar i, per fi, vol soltar el mos perquè li fem més cas.
—No estaria jo tan segur –replicà el menut, burleta–, que sempre ha sigut molt recelós de les seues coses i de tot el que ha heretat de la família de son pare.

Arribats a l’escena de la trobada, el maliciós de pare començà la lletania. Que si no s’havien comportat bé en vida seua, que si havien provocat la mort de la mare, que si entre ells només existia la rancúnia, que si la mare havia partit sense fer les paus amb ells, que si tot el poble malparlava de les seues relacions mentre el matrimoni havia conviscut fins a la vinguda del maleït càncer de pit...

Els tres, muts, van deixar volar la seua imaginació cap a un temps més feliç i van comprovar que alguna cosa no funcionava bé del tot, ara al final de la vida pairal. Per què acudien a la crida de son pare? Què els feia atractiu ajuntar-se de nou després de tres anys sense dir ni pruna? A què venien ara els retrets de la mare?

—Mireu, fills meus –digué amb veu apocalíptica–, que la meua hora també ha arribat i vull fer-vos tres regals.

Escopeta en mà, el pànic va recórrer de cap a peus els tres esporugits germans. Son pare els va obligar a triar entre tres regals que hi havia damunt de la taula de fusta en què tantes vegades havien compartit somriures amb la mare finada: una clau vella de les d’abans, una creu roja i unes teranyines velles i polsegoses.

—Jo trie la clau, però a saber a on trobaré jo el pany, digué el menor, que havia estat agafant de la mà el germà major en tot moment, perquè la veu de son pare retronava com mai abans ho havia fet.
—Doncs jo no sé per a què valen unes teranyines, però em fan goig i espere resoldre els secret en un tres i no res.
—La creueta m’ha tocat a mi –digué el major–, precisament això, el castic de ser el germà més responsable entre tots vosaltres.

Acabat el repartiment, son pare va posar fi a la seua vida de la manera més tràgica i imaginable.

L’escopeta tenia un pany. El pany obria l’embocadura de l’arma, que alhora contenia una segona clau, molt menuda, que cabia precisament en el pany que tenia la creu vermellosa del fill major, per la part de darrere. Era una creu d’aquelles de farmàcia. En obrir-la... es va produir un gran esclafit. En va brollar quasi un litre de sang, que va sortir projectada cap als tres germans. Era el pagament del passat.

Son pare va ser capaç de maquinar una lliçó de vida, introduint a l’escopeta els símbols de tot el coneixement i els valors que havia volgut transmetre als seus fills. Ara, diluïda amb sang, només heretaven una imatge marcada a foc i flama: si en vida no va poder amerar-los de la tradició, amb aquest gest macabre els feia veure el valor dels avantpassats.

La mescla de la sang del pare mort i de la bomba de sang encabida a pressió dins de la creu va impregnar com un sarcasme la pell dels tres germans malcreguts. Havien obert, balòsties, el pany de la tradició, eixa que, amb el temps, s’ompli de teranyines i que tard o d’hora un dia esclata davant dels nostres ulls.

Negre sobre negre

Negre sobre negre / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

Àlvar Vanyó i Sanç (la Llosa de Ranes, 1968), que ens brinda aquesta trenta-dosena col·laboració, és llicenciat en Filologia Catalana. Després d'uns anys a Barcelona, actualment, fa de professor de l'assignatura deValencià, Llengua i Literatura a l'IES Josep de Ribera, de Xàtiva.

La nostra coneixença ve de lluny, dels anys del seu batxillerat, quan vaig tenir el plaer de fer de professor substitut de Filosofia d'ell i d'una colla d'alumnes entregats al gaudi d'aprendre. Després vam tornar a coincidir a Edicions del Bullent, ell d'autor, membre de consell assessor de col·lecció i corrector, i jo de dissenyador. Seu i de Daniel P. Grau, és l'antologia 69 poemes d'amor, un recull temàtic i raonat de poemes amorosos de Vicent Andrés Estellés. Una estupenda introducció a la lírica estellesiana que va per la 6a edició. 

La nostra connexió amb la pintura negra també ve de lluny, dels anys de la catastròfica Operació Cúmul Gruixut, una “acció propagandística” pasada per aigua. Com en la pintura de Malèvitx, la negror pot tenir molts matisos i facetes, fins i tot en prosa. 

NEGRE SOBRE NEGRE

Àlvar Vanyó i Sanç

Tens tot el cos tens. El cotxe s'atura a pocs metres. No es veu ningú pel carrer. La nit és entrada. Els altres no s'hi atreveixen. Ho hauràs de fer tu. Hauràs de ser tu qui córrega el risc. Obres la porta de darrere, el pot de pintura és a les teues mans i no tremoles, cal ser ràpid, no titubejar, i arranques a córrer cap a la paret impol·luta que et disposes a macular, a esborrar cada una de les línies de la discòrdia, mentre la llum tènue, hipnòtica, alienant, de la lluna et crida reflectida en la façana, et sedueix la blancor virginal del llenç per estrenar, la cal·ligrafia sanguina de temps pretèrits, i et perds entre tenebres, cabòries que no són les teues, han mentit tant, ens menteixen tant… i al postrem pas llances tot el seu odi, inoculat durant segles, contra el seu propi mur, la pintura s'escampa de biaix i regalima avall com un record fal·laç, no són res ja, el temps esborra l'instant. Fosa a negre.

La fosca queia feixuga damunt l'Albereda aquella nit calda d'estiu. Feia dies que ho havien estat preparant, res no podia faltar i no va fallar res. De lluny estant es percebia la quietud de l'asfalt, testimoni silent del que anava a esdevenir-se. Tres joves que s'acostaven entre les cases dorments creien que canviaven el món, ho anhelaven. El primer… Un cotxe es va fondre en la negror de la nit amenaçant i mai no va tornar enrere. El somni d'una nit va acabar esdevenint malson. Fosa a negre.

Aquesta passada matinada, uns desconeguts han llançat pintura sobre la façana d'un bar de la localitat i seguidament han fugit en un vehicle que no ha pogut ser identificat. Se sospita que aquest acte vandàlic té rerefons polític perquè es dona la circumstància que únicament s'ha malmés el mapa d'Espanya que decorava l'entrada al local. No se n'ha pogut determinar l'autoria.

Redacció-1987

PS: 2day's pain! 🙁 22

Records del Paradís

Records del Paradís / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Francesc Belda i Tortosa (Vallada, 1945), el nostre trenta-uné col·laborador, ha dedicat la seua vida professional a l’ensenyament. Al llarg de més de trenta anys, ha estat exercint el magisteri al Col·legi Gozalbes Vera, de Xàtiva.  La seua vida literària abarca la pràctica totalitat de gèneres, des de la narrativa fins al teatre, passant per la poesia, i ha participat en l’elaboració de llibres de text per a l’Editorial Anaya formant part dels equips Samaruc i Zenit.

Pel que fa a la narrativa, és autor d’un bon grapat de contes arreplegats de la tradició oral i que, editats per Caixa Ontinyent, formen part de la col·lecció Cadireta de Boga. El 1990 i el 1991, va ser guardonat amb el Primer Premi de Narrativa curta "Vila de Canals". Ha publicat les novel·les curtes Memòries del Paradís, obra amb què va guanyar el Premi de Narrativa Curta “25 d’Abril Vila de Benissa” el 2010, i Carrers de fang, apareguda el 2015. A més a més, ha participat com a coautor en els reculls col·lectius de rondalles Conte contat i Llegendes de la Costera. 

Pel que fa a la poesia, seus són Els Poemes del caixó (Ed. Germania, 2013) i Maremàgnum (Edicions del Sud, 2019). 

Una altra vessant de la seua producció literària ha estat l’explicació en vers de falles i fogueres a Xàtiva, València i Alacant. 

També ha col·laborat en diverses publicacions periòdiques i revistes especialitzades (La Veu de Xàtiva, Xàtiva Semanal, Noticias 7, Cresol).

Actualment, presideix l’Associació Cultural Serra Grossa, de Vallada, i Dirigeix el grup Serra Grossa Teatre.

RECORDS DEL PARADÍS

Francesc Belda i Tortosa

Jo vivia tranquil i despreocupat enmig de l’abundor. Era feliç en aquell magnífic jardí. Però tot canvià quan Algú m’hi posà al davant aquella preciositat. Irresistible temptació!!! Instintivament, a poc a poc, amb parsimònia, m’hi vaig arrossegar vers ella. Vertaderament allò era una meravellosa obra d’art. Seduït, fascinat, vaig acaronar amb delicadesa la seua sensual i fina pell. Ella m’acollí amb complaença i m’oferí el seu cos exuberant, dolç, sucós… Tots dos plegats vàrem cercar els nostres amagatalls secrets i vam gaudir, embadalits, del primer mos, l’original, aquell que ens va captivar per sempre més.

La memoria de las cosas

El passat mes de maig Ediciones Babilonia treia al carrer el llibre La memoria de las cosas –que cal no confondre amb el llibre homònim de Gabriela Jáuregui–, obra col·laborativa de dos vells amics el filòsof Juan Tormo Almiñana, autor dels textos, i l'artista Miquel Mollà, autor de les il·lustracions i del disseny.

Tot i que abans que acabe l'any haurà de fer-se una presentació en societat de la criatura, no està de més que ara en fen quatre cèntims del llibre i que diguem als lectors més impacients on poden aconseguir-lo.

A la fi de la dècada dels 70, Juan Tormo i Miquel Mollà van coincidir a la facultat de Filosofia de València i entre ells es va establir una amistat i un diàleg que, a hores d'ara, encara dóna els seus fruits.

Trobe als meus quaderns una descripció clara de l'estructura que havia de tenir el llibre per les acaballes del setembre de 2020. Tanmateix, aquest era un projecte que probablement havia vingut gestant-se des d'uns mesos abans, a propòsit de l'interés compartit pel tema de l'eloqüència dels objectes i el fetitxisme. L'admiració comuna per certs poemes de Jorge Luis Borges –Llaneza, Las cosas–,  va fer la resta. Durant un any i escaig, vam anar intercanviant textos i dibuixos fins que vam culminar el projecte –disseny i maquetació inclosos– pel març de 2022. 

Una gota d'aigua conté infinits móns. Un poema conté molts poemes. En una data que ignore, J. L. Borges va escriure el poema Las cosas, que d'alguna manera podríem dir que conté aquest llibre que ara presentem –fins i tot pel que fa al to melanconiós i postrer que ha presidit la seua elaboració, una mena de deconstrucció del poema. 

Cite a continuació les paraules de l'autor del text:

«Para quien el rescate de las cosas abandonadas es una pasión, no debería resultarle difícil reconocer, con la simple mirada, a todos aquellos que comparten ese placer secreto que va más allá de la razón consciente, pues se manifiesta sin poder articular las palabras que lo explicarían.  

Este deseo se transforma en intangible, precisamente, cuando se tiene entre las manos al objeto redimido. Para comprenderlo un poco mejor podríamos preguntarnos, ¿qué es lo que salvaríamos de una hoguera cuando rescatáramos ese objeto que sólo un instante más tarde iba a convertirse en cenizas? Salvaríamos, claro está, al objeto, pero también su memoria y es a través de esa experiencia de auxilio como se nos revela un sentimiento de compasión que genera un vínculo con el objeto que acaba por rescatarnos a nosotros mismos.   

De la misma forma que no se puede explicar al hombre sin la técnica, no podríamos reconstruir nuestra genealogía si no fuese a través de los objetos en los que nos expresamos. Los objetos hablan de nosotros porque junto a ellos vamos construyendo y transformando nuestras biografías. A partir de ahora ponerse en el lugar del otro implicará también comprender por qué el objeto me humaniza.» 

Podeu demanar el llibre a:

Ediciones Babilonia, c/ Remedios, 15, Navarrés, babiloni56@gmail.com

Libreria París Valencia, c/ Pelayo, 7, València, tel. 34692890534

Libreria Izquierdo, Gran Via Ferran el Catòlic, 12, València, tel. 963911494

Papereria Múñoz, c/ Acadèmic Maravall, 4, Xàtiva, tel. 962275378

Bonsai / L’amor i la mort

La reposició que acompanya aquestes paraules és una selecció de dibuixos a tinta xinesa extrets del Quadern de les fosques arrels.  La seua connexió amb el surrealisme és evident. En cadascun d'ells vaig provar de ser fidel a l'ortodòxia de l'automatisme psíquic, cosa que he de confessar que no em costa gaire.

Ara bé, l'ordre de presentació dels dibuixos no és cronològica. A l'hora d'enfilar la seqüència d'imatges, m'he deixat dur per alguna mena de guió inconscient que, vist el resultat, no deixa de tenir sentit com assaig de narració gràfica.

Assegurada d’incendis

Assegurada d'incendis / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Vicent Soriano Ginés (Xàtiva, 1955), autor d'aquesta trentena col·laboració, és periodista i escriptor amb una llarga experiència. Màster en comunicació i periodisme per la Universitat de València, és membre de la Unió de Periodistes Valencians.

Fundador i director del setmanari Notícia-7 des de juny de 1988 a abril de 1995, ha estat lligat a diferents mitjans de comunicació com ara La Veu de Xàtiva, Las Provincias, Levante-EMV, Canal 9 o La Ciutat. El 1989 va ser guardonat amb el premi "Infància-89" del Ministeri d'Afers Socials en la modalitat de premsa.

Va participar al llibre Tramada de poesia al costat del grup de poetes "L'Espiadimonis" de Tarragona i el grup d'artistes plàstics "Un nus", de Reus. És autor del poemari Presències (1983) i coautor amb Empar Quinzà de Tot és ple de tu (2022),  un llibre de poemes escrit a dos mans. 

Ha conreat àmpliament –i amb un sentit de l'oportunitat envejable– el periodisme històric d'àmbit local. Seus són: Francisco Bolinches el hombre, el maestro, el artista (1986); Divina Aurora, historia de una gran empresa (1988); La premsa de Xàtiva. Les publicacions xativines de des de La Fortuna. 1844, llibre guanyador del premi d'assaig Carles Sarthou en els Premis Literaris Ciutat de Xàtiva 2001; Historia de la prensa (2006); El llibre de la Fira de Xàtiva 2007; Juan Francés, apuntes para una biografia (2009); Augusto Gozalbo, Marqués de Xàtiva (2014); Un grito de libertad desde la arena. El caso Mayuba (2015),  i és coautor de l'obra biogràfica i pictòrica de Juan Francès en quatre volums (2018).

És autor igualment de les lletres de tres òperes: Ibn Yubayr de Medina Xateba, estrenada al festival Nits al Castell (2003) i representada en l'acte d'inauguració de la Fira de Xàtiva (2017); Roderic de Borja. Alexandre VI,  estrenada al Gran Teatre de Xàtiva (2013), considerada una de les trenta millors obres estrenades a Espanya aquell any, i l'obra musical Isabel·la, a hores d'ara pendent d'estrena. 

Aquesta vegada ens sorprén amb una subtil ficció sobre un dels nostres clàssics moderns que ben bé podria ser veritat.

ASSEGURADA D'INCENDIS

Vicent Soriano

Anava passejant pels carrers de la ciutat de les mil fonts, potser buscant una paraula, un fet en particular, un silenci ple de remor que l’inspirés un vers, una rima impertinent, un conjunt de sexe brut i salvatge. Caminava pels carrers de la història enamorant-se de cada racó, de cada probabilitat de sentir-se part d’eixa Xàtiva que li provocava una excitació violenta i diferent. Passejava albereda amunt, albereda avall, trepitjant els pàmpols amargs de la mort, les llàgrimes justes del comiat que volia vindre, l’abraçada eterna a la memòria i repetir una vegada i una altra que la carn volia carn. Pensava en una ciutat cremada, impotent davant els vencedors assassins i culpables de la massacre. D’aquell bany de sang repartit per cada acte obscè i cada record encara per escriure.

Caminava, amb la seua figura menuda i silenciosa, per cada lloc que apareixia davant els seus ulls: Collar de la Coloma, Castell, Argenteria, Puig... Ciutat, ciutat de quatre barres i funerals en la Cova Negra. Anava gravant en la seua ment de fill de forner cada pas i cada soroll. Eren massa les sensacions per deixar-les lliures al record, sense cap lletra i sense cap poema que assenyalara el camí. Era necessari deixar constància d’eixos moments de maridatge entre la seua misèria d’home de poble i la imponent força del nom de Xàtiva.

Pensà, llavors, que era necessari establir noves formes de recordar qualsevol efemèride que era nostra i ser una mica poetes del no-res per a deixar constància de la vida i cridar ben fort a l’orella de la ciutat versos i més versos eixint rabiosament del pit. Versos del rent que feia pujar el pa i de la clau que obria tots els panys:
seràs la paraula justa al final del gran discurs,
seràs el somriure que omple cada pas,
seràs els llavis més calents i desitjats,
seràs el sexe que mai no he tingut,
seràs carícia i somni eternament.

Va mirar a poc a poc el pàmpol, també silenciós, que li provocava un “bum, bum, bum” al cor ferit de melangia. Tot era foc. Tot era història irrepetible per no tornar a patir el dolor mai més del menyspreu. Tot era ciutat i tot quedava escrit per sempre.

Un nou espai expositiu a la comarca de la Costera

L’immoble de Llanera de Ranes on hi havia instal·lat fins fa poc el museu de l’aquarelista Boluda reobri ara les seues portes com una sala minicipal d’exposicions amb una mostra col·lectiva que vol fer de catalitzador de futures iniciatives de difusió de les diverses tendències de l’art.

Mostra d'artistes locals Fira d'Agost 2022

Un any més la Casa de Cultura de Xàtiva,  amb motiu de la tradicional Fira d'Agost, reuneix a les seues sales d'exposicions un acolorit ventall de manifestacions artístiques, entre elles la 11a edició de la Mostra de Pintors & Escultors Xativins.

En ella es poden contemplar obres de: 

Inmaculada Abarca, Toni Albert Moltó, Enrique Baldoví, Emilio Bellver, Rosmary Bellod,  José R. Blesa, M. José Calatayud, Carmen Caldés, Fina Caldés, Pepe Castells, Ernesto García Lledó,  Carles Grau, Toni Grau, Pepe Mallea, Javier Mallol, Vicent Martínez Segrelles, Vicent Miñana, Marian Mollà, Miquel Mollà, Àngels Montell, Eduardo Monfort, Alfred Moral, Elena Moral, Salvador Moscardó, Julia Obré, Josué Perales,  Rafaela Prats, José Roca Morata, Paco Roca, José Samit, Francisco Sánchez García, Sánchez Quintana, Salvador Ribera, Vicente Soriano Ventura,  Miguel Soro, Javier Soro (fill), Javier Soro Montaner, Emilio Terol,  Ricard Vila. 

Inaugurada el dia 15 d'agost,  podrà visitar-se fins al 18 de setembre,  a la sala del primer pis. 

El darrer blau

El darrer blau / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974) és l'autora d'aquesta vint-i-novena col·laboració. És llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València, i en Filologia Catalana i en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. 

Una professora que escriu, com a ella li agrada de dir-se, el 2016, va publicar el seu primer poemari Olor de poma verda (Ed. Neopàtria) i, el 2018, l'editorial Circulo Rojo, en va traure al carrer el segon, Absència/Ausencia. Al seu blog personal, Una cambra pròpia, podem llegir els relats curts que ha publicat: I tant, Obelisc, La butaca, Un colom a l'ampit de la finestra… a més d'articles periodístics que ha escrit per als diaris Levante EMV i Ágora Alcorcón. Figura també a l’antologia Amors sense casa. Poesia LGTBQ catalana (Angle Editorial, 2018), a càrrec de Sebastià Portell.

 Actualment fa classe de Llengua i Literatura castellana en un institut públic de Madrid. D'allà estant, ens fa arribar el preciós relat que tot seguit podeu llegir. 

EL DARRER BLAU

Begoña Chorques Fuster

Aquell esdeveniment increïble havia provocat que totes les habitants de la Terra s’ajuntaren al voltant d’aquell fet admirable. Les més sàvies, que eren aquelles que havien dedicat la seua vida a la tasca de la lectura, van advertir que allò era una acció comuna al món antic, aquella edat que la resta havia conegut només per les històries que els narraven les lectores. Elles, lliurades a l’estudi dels vetusts llibres, havien esdevingut en la nova era les encarregades de preservar el coneixement ancestral. Contaven a les altres la quotidianitat de la societat anterior al Gran Foc, quan la humanitat ocupava tota l’esfera terràqüia i es reproduïa sense cap restricció amb l’alegria de donar vida. Elles, les hereues de l’espècie humana supervivent, vivien totes a l’Antàrtida, l’únic reducte habitable al planeta blau. I totes tenien els ulls blaus. Mai no havien sabut el perquè, però havia arrelat la creença que aquest color a l’iris havia estat la raó de la salvació de l’extinció de l’espècie humana. Les seues progenitores i avantpassats –tot just encetaven la vigèsima generació supervivent– els hi tenien. Havien documentat, gràcies als manuals d’Anatomia, que la pupil·la era, en realitat, un forat. El percebien negre perquè aguaitaven a la profunditat de l’ull. A aquell abisme les lectores hi depositaven tots els mots de la cultura mil·lenària. Per què van sobreviure al Gran Foc només les que tenien els ulls blaus? Potser aquell episodi prodigiós resoldria la incògnita del pigment blavós: els ulls d’una jove lectora havien vessat aigua de mar en acabar de llegir un llarg poema d’una odissea atàvica, plena d’aventures i de coneixences. La terra emergia de bell nou al seu esguard. Estava plorant. 

Balconades a la Plaça d'El Collar de la Coloma

 

Ramader d'estels / Impressió sobre lona de vinil / 150x100 cm / 2022

La imatge de la lona, obra de Miquel Mollà, s’inspira en un dels poemes d’El collar de la coloma, aquell que diu:

«Sóc ramader d’estels i tinc d’ells cura,

mentre els astres immòbils

pasturen lentament.

Ah, els estels, símbols d’amor encès,

focs a la nit, tenebra persistent

del meu desig.

Semble un jardiner d’aquest verger nocturn,

obscur de verds, on abrinades vinclen,

brodades de narcís, les millors flors.

Fins i tot Ptolemeu acceptaria de grat

la meua saviesa sotjant 

les dreceres del meu ramat.»

Ibn Hazm parla de l’essència eterna de l’amor i no troba millor metàfora que comparar-lo amb la contemplació de la volta estelada del cel. Resseguir la drecera inalterable dels astres esdevé bàlsam i consol per a la solitud de l’amant que sent el fibló punyent del desig en la fosca nit il·luminada.

Aquesta peça forma part de la mostra de balconades commemoratives que ahir, dissabte 2-7-2022, a poqueta nit, s'inaugurava a la Plaça del Collar de la Coloma  de Xàtiva, i que serà visitable fins al 2 d'agost. Aquesta exposició s'emmarca dins el conjunt d'actes de celebració del mil·lenari de la redacció a Xàtiva del conegut text de l'escriptor aràbigo-andalusí Ibn Hazm de Còrdova. 

Caroig 17

Primera plana de la revista amb una de les obres de Miquel Mollà que il·lusren aquest número

El proppassat divendres 1-7-2022, es presentava al Saló d'Actes de l'Ajuntament d'Énguera el número 17 de la revista Caroig, organ de comunicació de l'Instituto de Estudios Territoriales El Caroig (l'IETC).

L'acte va estar conduït per pep aparicio guadas, editor de la revista. En ell va intervenir l'animador sociocultural Miquel Notari, que va desenvolupar una ponència sobre els vincles entre la cultura popular, la natura i el paisatge com una proposta artística al món rural.

Aquest número de la revista s'il·lustra amb obres escultòriques de l'artista Miquel Mollà, del qual aporta una ressenya biogràfica. 

Miquel Mollà a Museari

 A partir del 17 de juny de 2022, Museari / Museu de l'Imaginari comptarà amb la presència virtual d'obra de l'artista Miquel Mollà.

L'artista participarà també en la 6a edició de l'exposició anual presencial "Museari Queer Art" que enguany tindrà lloc al Museu de Belles Arts de Xàtiva, coincidint amb la celebració a la ciutat del mil·lenari de la redacció d'El collar de la coloma. La mostra s'inaugurarà el proper dissabte 18 de juny, a les 19:00 h i finalitzarà el 24 de juliol. Gairebé una mesada de reivindicació de la diversitat i la llibertat sexuals feta l'art. 

Fons d'armari / tècnica mixta / 114x57 cm / 2022

Penjoll / tècnica mixta / 114x57 cm / 2022

Cul de pera al plat / roca calcària tallada, ferro i porcellana / 15,3x23x23 cm / 2022

Turgència / roca calcària tallada / 11,7x18x16,5 cm / 2006-07

Piruleta perplexa / acrílic sobre loneta / 81x81 cm / 2007

La mostra coincidirà amb la realització de diversos actes dels que ens informa l'organització:

La vida oculta, però intensa, dels cervicobraquials

Màscara de ciclop borni / BiC sobre paper / 14,5x25 cm / 1999

Marc Gandia Silvestre (Xàtiva, 1974), sofert autor d'aquesta vint-i-vuitena col·laboració, és professor de valencià, llengua i literatura, a l’IES Porçons d'Aielo de Malferit. És Llicenciat en Filologia Catalana, Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, i Doctor en Llengua i Literatura Catalana per la Universitat de València.

Des del punt de vista de la investigació, ha publicat diferents estudis al voltant de la llengua i la literatura dels segles XVI-XVIII, en què s’ha especialitzat, a més de realitzar treballs sobre altres períodes literaris i els seus autors. Pel que fa a la vessant literària, signa alguna que altra temptativa en publicacions de caràcter col·lectiu, en llibres i revistes. 

¿Hauria vist Nietzshe el relat que avui ens ofereix Marc com un exemple de la seua concepció agonal de la vida? En qualsevol cas, és clar que la intensitat i el plaer no sempre van de la mà. 

LA VIDA OCULTA, PERÒ INTENSA, DELS CERVICOBRAQUIALS

Marc Gandia

Aquell matí, es llevà com tant d’altres matins... El priapisme no era tan molest com en èpoques anteriors, però en els primers instants encara li impedia tenir una micció normal. Sense saber ben bé associà aquell impediment amb el que li produïa el dolor intens de ciàtica a què estava acostumat.

Quan se n’adonà, el dolor, però, no li provenia de la zona de l’entrecuix sinó que li baixava des de la part cervical i se li desplaçava per tot el braç fins deixar-li adormits els dits de la mà. En d’altres ocasions havia notat aquell formigueig per la cama acompanyat d’un dolor que se li escampava des de la regió lumbar cap a la cuixa i la cama, localitzat per la part posterior o lateral de la cuixa, que en determinades ocasions arribava fins els dits dels peus. I que de tant en tant li havia afectat els nervis de la pelvis i li havien provocat símptomes de retenció d’orina, que li duraven hores i hores... No com aquelles que li produïen les ereccions matinals, que un cop havia canviat de terç ja podia gestionar d’una manera normal.

Aquell matí el formigueig se li estenia, de manera més intensa que altres cops, des de la zona de l’orella dreta fins els dits de la mà. En un primer moment pensà  que hauria de canviar de postura de dormir. Hi havia vegades que es llevava amb tota la cara adormida, amb un dels dos ulls entelat i amb la vista parcialment minvada que el feia sentir un ciclop, durant els primers minuts iniciàtics de postsomnolència, fins que recuperava la visió en els dos ulls. Eixe dia tenia cita amb el traumatòleg, seria un bon moment per contar-li com estaven evolucionant els símptomes des de l’última visita.

Quan l’especialista li indicà la possible patologia: una “cervicobraquiàlgia” , no s’estigué de buscar mentalment l’origen d’aquell vocable en el seu diccionari particular. Sempre havia tingut una qualitat especial per memoritzar paraules, cites, frases... que de manera constant se li representaven de manera automàtica: «Ab los peus verds, los ulls e celles negres,/ penatge blanc, he vista una garsa,/ sola, sens par, de les altres esparsa,/ que del mirar mos ulls resten alegres;/ i, al seu costat, estava una esmerla,/ ab un tal gest, les plomes i lo llustre...» I començà a fer elucubracions i evolucions etimològiques a partir d’aquest mot compost. La primera paraula que visualitzà fou cervico , forma prefixada provinent de la paraula llatina cervical, vocable relatiu al coll, derivat del llatí cervix, -īcis, “clatell” , el nostre “bescoll”. «Entre cap i coll, bescoll...». I de sobte rebé la bescollada del professor que el tornà a la realitat, un cop més l’havia trobat distret amb aquells paperets doblegats a les mans plens de quadrats i rectangles de diverses mesures: «No estàs pel que has d’estar, amb aquesta actitud no arribaràs enlloc!». El segon dels mots: “braquiàlgia”, feia referència al dolor neuràlgic d'un braç o de tots dos, mot relacionat amb “braquial” , derivat del llatí brachialis, provinent de brachium, és a dir: “braç” . Ara ja ho tenia un poc més clar... Per no se sap quina connexió neuronal o per algun joc lingüístic potser, aquest “braquial” el transportà als òrgans respiratoris de molts animals aquàtics, que poden ser interns o externs, i que estan constituïts per una sèrie de làmines o filaments membranosos, a través dels quals la sang absorbeix l'oxigen de l'aigua. Ara, però, l’origen de la paraula “brànquia” el remetia al llatí branchia, i aquest al grec brágkhia. No tenien res a veure, per un moment, es deixà transportar per la immensitat del blau i se sentí lliure de dolors i maldecaps; ara volia ser aquell peix de papiroflèxia que tants cops havia fet de menut, amb ulls o sense, en qualsevol de les seues variants. Això sí, partint de la base inicial d’un paper que anava doblegant a partir d’una sola peça que es convertiria en un de tants objectes de papirola que col·leccionava, els tenia de totes grandàries i figures.

Durant un temps anà confeccionant tot tipus de figures modelades que representaven siluetes diverses. Primer començà amb els avions ─temps després descobriria que aquella tècnica de confeccionar avionets s’anomenava aerogami─, amb què passà tant de temps jugant, els arribà a fer de tot tipus, models i diversitat: Dard, Bàsic, Seda, Ànec, Delta, Llançadora, Tancat, Ull de falcó, Triplà, Agulla; després passà pels vaixells, motocicletes, carros de combat, helicòpters, arribà a elaborar fins a coets espacials; després passà a compondre diferents elements de la natura (flors, arbres,...); fins arribar als animals: granotes, dracs, gats, raboses, cangurs, gossos, elefants, balenes, porcs, taurons, girafes, crancs, conills, i, sobretot les ocelletes i les grues... Al principi emprava aquestes figures per divertir-se, les joguines eren més bé escasses... Però, a poc a poc, el joc es convertí en obsessió, un joc, exercici i passatemps que de manera inconscient li facilitava la concentració i l’atenció, li ajudava en la seua destresa manual, activà la seua memòria, reforçà la seua paciència i constància, potencià la seua imaginació i expressió artística, fomentà l’aprenentatge geomètric i espacial, a més de millorar la seua autoestima cada cop que anava perfeccionant i assolint noves formes i resultats. Sense saber-ho anà convertint-se en un especialista de la construcció origàmica. Cada cop aquestes formes li permetien transformar-se, transportar-se i aïllar-se de manera més constant...

Mentre ell s’endinsava en aquells records passats sobre l’origami, al mateix temps que escoltava la veu de fons del traumatòleg, tornà a abstraure’s en els pensaments lexicogràfics. L’especialista li explicava que la neuràlgia cervicobraquial és una conseqüència de la irritació o compressió de l'arrel d'un nervi. En la majoria de les patologies es presenta com un dolor radicular a nivell de les últimes vèrtebres cervicals i no a nivell de les vèrtebres lumbars, atés que en aquest cas estaríem parlant d'una ciàtica lumbar. Per això eixe dolor intens al braç, amb aquell formigueig i aquella sensació de paràlisi, rigidesa i fixació de l’extremitat superior el portava a l’estat d’impotència. Un dolor que cada cop li resultava més infernal...

En arribar a casa agafà els informes mèdics i els diposità en la carpeta on amuntegava tota aquella paperassa que cada cop que hi acudia a un nou especialista havia d’aportar-li. Entre els papers hi trobà un full amb sis rectangles uniformes amb un dibuix central. A mesura que anava recomponent i reblant els plecs d’aquell full d’origami, dibuixat amb BiC ─de vint-i-cinc centímetres per catorze i mig─ en què hi havia un ull borni observant, a manera de peix, li vingueren a la memòria les habilitats i destreses manuals que desenvolupà en els cursos del batxillerat escoltant les classes magistrals. I se li aparegué la imatge de la Màscara de ciclop borni i recordà les paraules d’aquell bon professor de filosofia que deien: «De fa temps, jo he triat un full de paper camaleònic, polimorf, per amagar la meua deformitat de ciclop. La màscara és art i l'Art és una màscara. Feu per triar la vostra». Mentre recordava aquelles paraules pensà si ell de menut s’havia refugiat en la papiroflèxia i que sense saber-ho havia gestat el seu món imaginari de màscares d’empara i d’ocultació, i que eixa paciència i dedicació li havien potenciat determinades arts o facultats, si és que en tenia alguna.

Els dies anaren passant, el dolor era persistent i incessant. Amb el pas del temps, el dolor, cada cop anà convertint-se en una sensació monòtona, permanent i estàtica que no li permetia dormir. Aquells estats de somnolència li feien perdre en determinades ocasions la consciència i s’allunyava de la realitat, un aïllament que li era facilitat per l’ajut de l’abundant medicació opiàcia que es prenia. Entre tant veia les figures d’origami que havia fet i li vingué a la ment la llegenda de Sadako Sasaki i les 1.000 grues de paper, segons la qual i partint d’una una antiga llegenda japonesa si fas 1.000 grues de paper el teu desig més profund es farà realitat..., sense dubtar-ho pregà que aquell dolor insistent i obsessiu despareguera.

La següent de les visites que feu a l’especialista, en aquest cop una neurofisiòloga, era per realitzar-li un estudi funcional de l’activitat bioelèctrica del sistema nervisós mitjançant un electromiograma. Calia que determinaren què havia originat aquella escàpula alada. Amb aquella prova pretenien enregistrar els canvis de potencial elèctric que es produeixen en els músculs quan es contreuen espontàniament o per inducció amb estímuls generalment elèctrics. Per a la qual la metgessa anà introduint cadascun dels elèctrodes d’agulles a través de la pell dins de cadascun dels músculs a estudiar. Cada elèctrode anava emetent impulsos elèctrics que li provocaven contraccions involuntàries que anaven enregistrant-se en l’oscil·loscopi; unes descàrregues punyents, molestes i ben doloroses, que li provocaren angúnia i desorientació, al mateix temps que anava ampliant les protuberàncies escapulars; uns impulsos dolorosos que anaren repetint-se ininterrompudament fins que es va desmaiar.

La següent de les coses que recorda és la visió del dibuix Màscara de ciclop borni, ara però l’observava des d’una certa distància, a través d’un vidre de cristall mentre aletejava cadascuna de les dues escàpules...