The Big Sleep

Mentre dormies / BiC sobre paper / 13,5×13,5 cm / 2026

Mentre dorms
el somni empenys
d'un passat
que ja no et dol.

Sursum corda!

Cor elàstic / BiC sobre paper / 13,5×13,5 cm / 2023

Siguem realistes, per a què enganyar-nos? Les perspectives per al 2026 no semblen gaire afalagadores. Ens caldrà fer el cor fort per poder suportar la merderada que se'ns ve al damunt. Coratge, doncs! Els bons desitjos els donem per pressuposats.

Almoina

Almoina / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025

«Memoria registrada en la piel. Surcos que recuerdan el camino recorrido, el trabajo de todo lo cincelado con las propias manos. Ten caridad pues sólo te pido lo necesario para vivir, a cambio te ofrezco la posibilidad de descubrir un mundo. ¿No es acaso ésta una inevitable dialéctica que exige unificar nuestros deseos?»

(Juan Tormo)

La vida resistent

La vida resistent / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025

La vida resistent

El xiquet, el jove, l'home fet de trenta anys que vas ser, jauen al davall d'una vida que es recargola. Cada nova revolució embolcalla l'anterior i l'enfonsa en la foscor de l'espiral. Coneix la ciència geològica alguna forma d'estratigrafia cargolada? Protegeix els teus secrets de les malures d'aquest món feréstec. Protegeix-te fins i tot de tu mateix.

Cave canem

Cave canem, el gos del Guerreret de Moixent / roca calcària, alumini i ferro aluminitzat / 26,6×20,8×14,8 cm / 2025

Per què udolen els gossos? Sempre m'ha semblat un lament el seu bram. Potser, en un rampell d'enyorança, la seua ànima llobuna es desperta i es deixondeix, com una reminiscència de la vida al bosc.

El somni de Babel

El somni de Babel / alumini i roca calcària / 102x24,3×23,5 cm / 2025

EL SOMNI DE BABEL

La torrassa es retallava fàl·licament esponerosa sobre l'horitzó mesopotàmic. Els nuvols semblaven cada dia més a tocar de mà. Les grues xerricaven amb alegria aixecant totxos i pedres del solixent a la posta. Tot feia presagiar que en pocs anys s'arribaria al Regne Superior. Podrien deturar el malson dels llamps, les tempestes i les inundacions que el rancuniós i venjatiu Enlil descarregava amb fúria sobre els pobres mortals que s'arrosseguen per la terra entre els dos rius.

Aquest déu gelós, però, tement un assalt imminent als Cels, no es va quedar de braços plegats. Un dia sí i l’altre també, li calfava l’orella al Senyor Anu, l’Amo de Tot, amb una lletania interminable de tota mena de conseqüències nefastes que se seguirien contra la seua suprema senyoria.

Al remat, va encertar a reblar el clau: si allò continuava, qui sap si no portaria al seu derrocament, els mortals s’ensenyoririen del Cels. Anu va consentir a posar remei.

Així doncs, Enlil va convocar d’urgència el cap del seu servei d’intel·ligència per trobar la manera més adient, efectiva i discreta de desbaratar la gosadia arquitectònica dels mesopotàmics. Després de refusar perverses maquinacions per massa oneroses, es va acordar que n’hi hauria prou a aconseguir que els rebels deixaren de parlar la mateixa llengua, de manera que quan un digués figues l’altre entengués bacores.

Les comandes de material d’obra van esdevenir confuses i les ordres dels mestres d’obra no eren enteses pels peons. En poc temps la desorganització va ser total. I, a la fi, el grandiós projecte va ser abandonat, amb gran satisfacció i sornegueria dels déus. Una vegada més, les forces celestials havien aconseguit doblegar l’orgull i l'atreviment dels ingenus mortals. 

La blanor de les pedres

Pedra d'Edith Lot / roca calcària tallada / 12,5×13,5×8,5 cm / 2025

Davant el dubte plantejat de com titular aquest treball que juga amb la fingida blanor de la pedra que es regira com plastilina, l'amic Juan Tormo deixa caure les següents reflexions:

1

«EDITH (LA MUJER DE LOT)

Incluso a la roca más inocente le resulta inevitable mirar atrás. Es un instinto éste que sólo pretende asimilar el pasado. Por tanto, resulta del todo injusto pretender culpabilizarla por su curiosidad y convertirla en estatua de sal».

2

«Esta flexibilidad del mundo inorgánico de las piedras, nos ofrece un rastro a seguir sobre la capacidad para el cambio de dirección, de sentido, de perspectiva o incluso de creencias que ya ha sido aceptado en otros seres.
Un mundo en constante cambio, donde la mente debe saberse abierta y moldeable como la plastilina».

3

«Tras comprender su genealogía, la roca pudo prepararse para dar un gran salto. 

Esa mirada hacia atrás sugiere la capacidad reflexiva de quien necesita construir los fundamentos necesarios sobre los que construir un porvenir esperanzador. 

Toda roca cincelada aspira a ser escultura palpitante.»

150 anys del naixement de Don Antonio Machado

 

El missatger / BiC sobre paper / 13,5×13,5 cm / 2025

LAS MOSCAS
Antonio Machado

Vosotras, las familiares,
inevitables golosas,
vosotras, moscas vulgares,
me evocáis todas las cosas.

¡Oh, viejas moscas voraces
como abejas en abril,
viejas moscas pertinaces
sobre mi calva infantil!

¡Moscas del primer hastío
en el salón familiar,
las claras tardes de estío
en que yo empecé a soñar!

Y en la aborrecida escuela,
raudas moscas divertidas,
perseguidas
por amor de lo que vuela,

–que todo es volar–, sonoras
rebotando en los cristales
en los días otoñales…
Moscas de todas las horas,

de infancia y adolescencia,
de mi juventud dorada;
de esta segunda inocencia,
que da en no creer en nada,

de siempre… Moscas vulgares,
que de puro familiares
no tendréis digno cantor:
yo sé que os habéis posado

sobre el juguete encantado,
sobre el librote cerrado,
sobre la carta de amor,
sobre los párpados yertos
de los muertos.

Inevitables golosas,
que ni labráis como abejas,
ni brilláis cual mariposas;
pequeñitas, revoltosas,
vosotras, amigas viejas,
me evocáis todas las cosas.

Mar interior

Mar interior / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025

MAR INTERIOR
Juan Tormo

La calma siempre es aparente. En cualquier caso esa calma es la que precede a toda tempestad.

Desde un mar abierto, el velero busca tierra firme, como si el suelo significara llegar a un destino amable.

Pero a veces la orilla se transforma en tablero de estrategias, en fracaso de esperanzas, en un lugar donde la brújula pierde el norte.

Desorientados sin magnetismo, seguir flotando en un pequeño mundo cerrado nos parece haber llegado a buen puerto.

Pero llamar a esa paralización de los vientos, a esa inacción, haber alcanzado la paz, es tan miserable como reprimir los deseos.

Sólo por eso, porque jamás se llegarán a silenciar los sueños, hasta en la taza más pequeña se esconde un océano siempre listo para desbordarse como lo hacen los pantanos que buscan expresar su insoportable contención.

Navegacions

 

L'estiu / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025

Sempre és estimulant adreçar missatges als amics i esperar-ne un retorn sorprenent.

Jo, simplement, vaig enviar a Juan Tormo el dibuix que encapçala aquesta entrada amb un lacònic i enyorós peu que deia: "Aquells estius…".

Aquesta ha estat la seua eloqüent resposta:

 "Copa, cuenco, cavidad que con mis manos retiene este mar que te entrego, muchacho. Navega libre en este pequeño espacio, que es todo mi mundo, el de una mujer que te ama desde la calma.

Siempre te ofreceré todo lo que tengo para que puedas vislumbrar un océano sin orillas. Mis pechos desnudos no pretenden guiar a nadie, la revolución sincera siempre es silenciosa, humilde e íntima. Sólo deseo evitar que naufragues en afilados acantilados donde el pasado se difumina con la ilusión que se viste de esperanza. Lo mejor de ese viaje de vientos siempre está por venir."

M'alegra una enormitat trobar-lo tan il·lusionat, malgrat aquest temps huracanat que ens sacceja.

La presència humana

Costera amunt / roca calcària i ferro / 46,3x17x13 cm / 2025

 La representació del cos humà en la història de l'art és una constant. Com a tema artístic té el gran avantatge que malgrat la gran variabilitat de les cultures humanes, la realitat biològica que ha permés aquesta gran diversitat, la naturalesa humana, presenta una unitat i universalitat incontestable que permet reconéixer la nostra forma corporal des de l'aparició de les manifestacions artístiques fa 30.000 anys. Desconeixem el color de la pell dels humans representats en les parets dels abrics de les muntanyes del nostre territori, però reconeguem perfectament els seus gestos i accions tants milers d’anys després. Tota una sèrie de patrons innats ens permeten interpretar l’emotivitat humana fonamental en base a conductes independents de la cultura en la qual un humà haja estat socialitzat. És un important recurs per a un art que pretenga ser entés en l’actual aldea global.

L’escultura de Miquel Mollà no ha sabut sostraurés tampoc a una discreta explotació d’aquest recurs a la representació del cos humà. Ara bé, per a un artista com ell, encaboriat a traure partit de l’entorn objectual que ens envolta i servir-se de la seua eloqüència callada, no era esperable que aquesta representació fos realista. Una presència humana esquemàtica, conceptual, elusiva, reduïda recombinacions d’objectes, encaixava millor amb la seua opció artística –una mena de fetitxisme com a estratègia comunicativa. Sota determinades codicions els objectes parlen de nosaltres.

La peça que encapçala aquesta entrada n'és un exemple del que vull dir: una barra de ferro retorçuda i un pla de pedra inclinat són capaços de suggerir –no descriure– l'esforç d'una costeruda ascensió. 

Si us passeu per la Mostra d'Artistes de la Pintura i l'Escultura de Xàtiva podreu fer-li una ullada, entre moltes altres obres d'interés. Té lloc a la sala d'exposicions del primer pis de la Casa de Cultura, del 15 d'agost al 15 de setembre de 2025.

Cadamunt

Cadamunt / fusta i ferro / 25,5x21,5 cm / 2025

L'escultora Inmaculada Abarca titula una de les seues obres La importancia de salirse del cuadro, un baixrelleu pictòric amb motius vegetals que literalment vessen dels límits estrictes d'un quadrat perfecte.

L'art és un camí larg i corb que va de les golfes de la memòria a l'ara i ací. Un camí com un riu amb ràpids vertiginosos que t'arroseguen i encalmats meandres on les aigües semblen estancar-se. Però el sentit de l'obra és fora d'ella, en les fonts d'aquell riu i en el present, i cal desfer els passos fins a l'origen, fins al cadamunt, fins a la "sobrerealitat" de què parlaven els surrealistes, la de l'artista i la pròpia. 

Logo Associació Xativina d'Artistes Contemporanis (AXAC)

 

Aigua en cistella

Aigua en cistella / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025

Aquests fràgils vaixells de paper
que no vénen d’enlloc,
que no van enlloc,
suren damunt aigües recloses,
solquen sempre les mateixes cabòries estantisses
i retenen, missatgers del tedi,
els deliris meridians de la infantesa.

Les butxaques de la memòria

En les butxaques d'uns pantalons vells (sèrie L'enigna de Ciutat X) / acrílic sobre tela / 50x50 cm / 2025

EN LES BUTXAQUES DEL PANTALÓ VELL
Toni Cucarella

En les butxaques del pantaló vell, roba de batalla, porte sempre un llapis i una llibreta –a la meua edat, més val un llapis curt que una memòria llarga–, ja que de tant en tant, d’un temps ençà, em sobten el pensament records rabents, imatges que són estels fugaços, i em fa por que al moment puguen esvair-se sense poder-los recuperar, llampecs impacients i ingrats, perquè la memòria, amb els anys que ja tinc, juga amb mi a la pit i amagar: m’assalta mentre alce un barandat, xape una cambra de bany o arremoline una paret tendra, i si m’encante s’amaga, així que a corre cuita intente retindre, amb penes i treballs, la imatge inesperada, les paraules que són l’eco vell d’una conversació antiga, o bé aquesta dada que ara anote, ansiós, instant retornat d’una remota visita guiada a la Seu: el campanar fa 60 m. i té 180 escalons.

La darrera nit del Titànic

La darrera nit del Titànic / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025

 Fra Guillem de Baskerville alliçonava el seu novici Adso de Melk sobre com cal reconéixer els senyals amb els quals el món ens parla com si d'un gran llibre es tractàs. Amb exemples eloqüents, l'instruïa sobre la inesgotable reserva de símbols amb que l'univers ens permet presagiar l'esdevenidor, a condició que sapiguem llegir aquests signes.

Massa tard, Mr. Benjamin Guggenheim i la seua amant, arrepapats al seu luxós camarot, van entrellucar el significat d'aquell encontre casual entre un petit vaixell de paper i un glaçó navegant en sengles còctels servits per un extravagant bàrman la darrera nit del Titànic. 

Dana gràfica

L'edifici de Las Naves, una de les dues seus de València Innovation Capital, ha acollit des del divendres 7 de febrer (inauguració a las 18 hores) fins al 20 de març, l'exposició Dana gràfica, una mostra que ha reunit el treball de més d'una cincuantena de professionals del disseny i la il·lustració.

La mostra ha estat comissariada pel dissenyador Tomàs Gorria i el periodista Paco Ballester, amb la col·laboració de València Innovation Capital, i ha pretés ser una expressió de solidaritat amb les persones afectades i d'homenatge als voluntaris, des de la perspectiva de la creativitat del disseny i la il·lustració.

Han aportat els seus treballs Africa Pitarch, Aitana Carrasco, Ángel Martiíez, Boke Bazan, Cachete Jack , Ceballos y Sanabria, Cento Yuste, César Amiguet, Cristina Durán, Dani Nebot, Daniel Diosdado, Diego Mir, Elias Taño, Elisa Talens, Fernando Ortuño, Flavita Banana, Harca, Illot, Isidro Ferrer, Jaime Hayón, Javi Royo, Javier Jaen, Juan Martínez, Juárez Casanova, Julia Solans, Julio Antonio Blasco, Leonor Granadillo, Lo siento, Macdiego, Malagón, Manel Gimeno, Marina Puche, Martín Fores, Mik Baro, Miquel Mollà, Narcís Diaz Belmonte, Ortifus, Óscar Mora, Pablo Mestre, Paco Roca, Pedro Oyarbide, Pep Carrió, Pepe Canya, Pepe Gimeno, Pixelarte, Ramón Pérez, Raul Arias, Raúl Lazaro, Sara de la Mora, Sergio Montalt, Tomás Gorria, Vicent Ramon, Virginia Lorente, Xavier Mariscal, Ximo Roca, entre d'altres.

La selecció ha inclòs també propostes d'estudiants de diverses escoles valencianes de disseny, com l'Escola Superior de Disseny de València o el Màster de DG i Comunicació de la Universitat Cardenal Herrera CEU, així com també altres iniciatives com la sèrie de Postals de la Dana

Industri

Carn

Homenatge a Ucraïna (Xàtiva, 1707-Ucraïna, 2025) /

acrílic sobre tela / 13,5x13,5 cm, / 2024

Quan els grans anunnakis que regeixen els destins dels humans es confabulen en contra teua, la teua sort no val un borrall. La tasca de l'heroi és sovint estampar-se contra el seu immerescut destí. La raresa de les teues terres és objecte de cobdícia i els pobres desgraciats sempre hem estat carn de canó. 

Encuentro Letras Celestes 2025

 

Tant de bò que, al llarg dels membres amputats
i de les mans inermes dels arbres caiguts, 
puguem travessar el llindar
d'aquest cru hivern d'esglai.

Amb el poema visual Enllà de l'hivern, Miquel Mollà participa en la antologia poètica De repente, ¡oh belleza!, canta el verderol, que es presenta 26 d'abril en la localitat de La Puebla de los Infantes en el marc del VI Encuentro Letras Celestes (iniciativa literària, ciutadana i rural en defensa, foment, promoció i recreación de la lectura) i el 22 de maig a la Casa de la Provincia de Sevilla. Diego Castillo Barco i Pedro Luis Ibáñez Lérida han estat els curadors i comissaris de la convocatòria i l'edició. 

Descarregar PDF

Veles e vents

Veles e vents / 13,5x13,5 cm / BiC i acrílic sobre paper / 2025

«Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar […]».

No tinc clar si March era optimista o pessimista en relació als desitjos manifestats en aquest poema que és, per al meu gust, un dels més bells que va escriure. Vull pensar que sí. Aquest petit vaixell de paper sembla, en canvi, l'estampa d'un desig varat sobre el dur ciment. 

39 dibuixos en prosa

El proper 6 de febrer, a les 19:30 h., a la Sala d'Adults de la Bibliotèca Municipal de Xàtiva es presentarà un nou llibre d'Ediciones Babilonia, 39 dibuixos en prosa, un llibre que aplega 39 relats de 39 escriptors inspirats en 39 obres de l'artista Miquel Mollà. Fa el número 37 de la col·lecció Papeles para mirar. 

L'acte comptarà amb la presència de Carme Gosalbes, en qualitat de presentadora, Francisco Pérez, en representació d'Ediciones Babilonia i Miquel Mollà, autor dels dibuixos. S'espera, a més, una nodrida representació dels autors dels textos aplegats en aquesta esperada publicació que va començar com un petit experiment al blog aRT De FoNS el 2020.

Acabada la presentació, sobre les 20:00 h., es procedirà a inaugurar l'exposició de les 39 obres reproduïdes al llibre.

Barres & estrelles

 

Barres & estrelles / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025

¿Cabran al firmament dels EE. UU. tots els estels que Trump ambiciona? A quin preu? Avui s'inicia el compàs d'espera per obtenir-ne la resposta. 

La guitarra de Quico el Pansit

 

La guitarra de Quico el Pansit I-III/ BiC sobre paper /
13,5x13,5 cm / 2015 i 2024

Guitarra de veu rogallosa, 

vas perdre una guerra justa.

Penjada a la paret, 

nostàlgia muda

d'un somni que no va poder ser. 

Passejades per Xàtiva amb Estellés

Coberta del catàleg de l'exposició, amb imatge de Rubén Colomer

Des del 9 de novembre de 2024 fins al 5 de gener de 2025, la Sala Club 2 del Museu de la Universitat d'Alacant acollirà la mostra col·lectiva Passejades per Xàtiva amb Estellés, una conversa plàstica amb els poemes del llibre Xàtiva, que Estellés va dedicar a la capital de la Costera i que, com sabem, constitueix un dels pilars del Mural del País Valencià. 

En ella participen els pintors Carmen Caldes, Fina Caldes, Ruben Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos, Miquel Soro i Ricard Vila, tots artístes lligats a la cultura socarrada. 

El projecte ha estat mereixedor de una de les tres ajudes per a la producció d'exposicó i l'edició del catàleg atorgades el 2024 per la Càtedra Antoni Miró d'Art Contemporani de la Universitat d'Alacant.

Per raons adverses, el dia 9 de novembre no es podrà fer, com sol ser habitual, un acte d'inauguració.

Molt has sofert amb el cos metrallat /
acrílic sobre retort / 114 x 114 cm / 2024

Rosa de llum, eixamplat extermini /
acrílic sobre retort / 114 x 114 cm / 2024

Temps vençut

El proper dijuos 28 de novembre a les 19:00 h., es presenta a la Casa de Cultura de Xàtiva una nova iniciativa de l'Associació Amics de la Costera, el llibre Temps vençut, una publicació a cura de Ximo Corts i Toni Martínez, amb imatge i disseny de coberta de l'artista Miquel Mollà. El text recupera i actualitza, dins el marc de l'any Estellés, una urgent publicació que el 1993, al poc de la mort del poeta, va patrocinar l'associació.

Al llibre podem trobar textos de Jesús Huguet, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, Ximo Corts, Toni Martínez, Pep Bataller, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Manuel Molins, Vicent Escrivà i Miquel Alberola, que glossen la persona i obra de l'autor de Xàtiva.

L'acte serà embellit amb la música de Miquel Pérez i els recitats de La Bicicleta Teatre. Clourà la presentació Pep Gimeno Botifarra.

Posa-li un forrellat nou /
acrílic sobre retort / 114 x 114 cm. / 2024

A mi acorda un dictat

A partir del 21 de setembre i fins al 6 d'octubre de 2024, a la Casa de Cultura de Xàtiva, l'Associació Amics de la Costera presenta A mi acorda un dictat, una magna exposició commemorativa del naixement de Vicent Andrés Estellés, del qual se'n celebra enguany el centenari.

Comissariada per Toni Martínez i Paco Enguix, en ella tindran presència, a banda d'una abundant documentació sobre la vida i obra del poeta i sobre els seus vincles amb Xàtiva, vint-i-un artistes que aporten pintures i obra gràfica al voltant de l'efemèride: Rafael Armengol, Carme Caldes, Fina Caldes, Rebeca Colomer, Ruben Colomer, Artur Heras, Ernest Garcia, Verónica Gasó, Rafael Gómez, Maria Gosalbes, Toni Grau, Ricard Huerta, Ricard Juan, Cheles Martínez, Miquel Mollà, Julia Obré, Rafaela Prats, Joan Ramos, Miguel Soro, Ricard Vila i Sara Vilar.

La inauguració serà el dia 21 a les 19:30h.

Un ram convuls de síl·labes de vidre

 

Han tornat les roselles

 

Suite Caroig

 

Museari Queer Art 7

Des del proper 5 de juny i fins al 5 de setembre de 2024, la sala d'exposicions temporals del Museu de Belles Arts de Xàtiva acollirà la 7a mostra Museari Queer Art, una iniciativa de Ricard Huerta i Germán Navarro en defensa de la diversitat sexual i les opcions de vida assumides amb llibertat. Drets humans, art, història i educació tot plegat. 

L'acte de presentació de l'exposició s'iniciarà a les 19:00 h del dimecres 5 de juny a la coneguda com a Casa de l'Ensenyança amb una roda de premsa a la qual seguirà una performance de l'artista Joaquín Artime i un recorregut per les 25 peces d'artistes de set països distints. 

Miquel Mollà hi serà present amb dues pintures i una peça escultòrica. De les dues pintures, Polil descoratjat reflexiona sobre les arnes i els perills de romandre massa temps als armaris. La vida de l'artista crida l'atenció sobre els efectes devastadors dels que Nietzsche anomena ideals ascètics, dels quals no es lliuren ni tan sols els artistes, malgrat el llegat (maleta) que ens deixen. Úranos el capat, déu del cel rastreja la idea de castració al mite grec d'Úranos. 

Rusc

Rusc / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2023

 

«No vore's cera en l’orella»

(dita popular).

El matí havia transcorregut sense altibaixos, entre imperatius categòrics, retorns eterns i demés romanços filosòfics. A l’hora de dinar, alguns companys l’havien acomboiat per anar a un retaurant proper i econòmic.

Primer plat, segon plat, postres i un carajillo. Inevitable una migdiada breu ajaçat a la gespa del jardí del davant del centre. S’excusa dels altres comensals i s’adreça a la fronda més ombrívola del primaveral tancat. Tot és un esclat de flors. S’escolta l’activitat frenètica dels insectes sucant nèctar i pol·len ací i allà. S’adorm gronxat per a aquella díptera simfonia.

En recobrar la consciència, es reincorpora amb la desagradosa sensació d’una premonició d’aquelles cefalees que el deixaven fora de joc si no prenia les oportunes precaucions farmacològiques.

I malgrat tot, els símptomes es van agreujant. Les classes de la vesprada se li fan una eternitat. Les intervencions dels alumnes li semblen un seguit d’impertinències despatxades amb males cares. No veu l’hora de plegar i fugir cap a casa per capbussar-se dins del llit i apagar la llum que li molesta enormement.

Ni sopar ni res. No pot suportar el mal de cap i la fotofòbia, agreujats ara per un lleu brunzit en l’oïda i una mica de vertigen.

Es fica al llit i apaga la llum. Es fa massatges als polsos, a la part superior de les orbites oculars, al bescoll, però com si res. Es pessiga intermitentment els peçons de les orelles. Desesperat, prova a fer exercicis de respiració i meditar. Finalment, creu adormir-se.

A Déu sap quina hora, un estrany brunzit el desvetla. Alarmat, encén la llum i comprova astorat que l’habitació és com un nesprer florit travessat en totes direccions per milers de laborioses abelles que semblen eixir i entrar del seu cap. L’angoixa l’ofega. Un crit li puja per la gola...

...a tres quarts de vuit, el brunzit insistent del telèfon el desperta i comprova alleujat que tot ha estat un malson. Afortunadament, la medicació i el llit han fet el seu efecte.

Una dutxa i un desdejuni ràpids el posen en camí del rusc on treballa.

Nostàlgia del Gran Circ

Me hubiera gustado tanto que esa hubiera sido la foto, que esa máscara nos hubiera acompañado en aquellos tiempos. Hoy sé que aquellos muchachos, al menos habrían disfrutado llorando de risa. ¿Te imaginas entrando en cualquiera de las clases de Filosofía y, sin perder la compostura, plantear dudas a aquellos sesudos profesores que fumando en pipa impostaban la voz?

Eran ellos los verdaderos actores en un teatro de intrigas y palabras huecas. Construían su simulacro ante un público entregado que no lograba descubrir sus máscaras más caras. Nosotros sólo hubiéramos podido ejercitarnos siguiendo sus pasos como sombras para señalar su impostura. Ser radículos. Hacer el ridículo para ser radicalmente honestos. Creo que, salvo honrosas excepciones, en aquella facultad que alguien podría etiquetar como Catedral de la Razón y de la Ética no encontramos a grandes maestros, aunque no nos faltaron narcisistas.

 
No deberíamos haber aparcado la moto, sino más bien colarnos con la vespino por los pasillos y aulas anunciando, completamente alterados, la llegada a la ciudad del gran circo que se presentaba por primera y última vez con todo su elenco de bailarinas, malabaristas y payasos en una danza aérea sobre el cable en una carpa sin red.

 [Carta de Juan Tormo a Miquel Mollà en resposta a la profanació d'aquesta estimada fotografia dels anys joves] 

Epitelis tendríssims

Epitelis tendríssims / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2024

Som una ferida

que mai no acaba de tancar-se,

una ferida

que encara supura. 

Menines

Menines / roques calcàries diverses i ferro / 2023

Des que Picasso va revisitar Velázquez, gats i gossos –incloent-hi Manolo Valdés amb les seues reeixides contribucions al gènere–, han sucumbit a l’harmonia compositiva d’uns volums tan suggerents com simples. Tampoc jo, a la meua manera, me n’he pogut sostraure.

Tête néo-cubiste

Tête néo-cubiste / ferro i roca calcària / 23,8x9,8x9,8 cm / 2023

De vegades, es fa inevitable revisitar els classics moderns –massa hores fullejant històries de l’art i fent excursions a exposicions antològiques de les avanguardes del segle XX–. Per alguna alquímia secreta, certes peces de ferro o de pedra que fa anys que roden pel taller conspiren i es confabulen per esdevenir una nova constel·lació, i tu momés pots seguir la il·lusió d’una forma que s’imposa i vol materialitzar-se.

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (III)

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (III) /
acrílic sobre tela / 30x21,5 cm / 2023

No deixa de meravellar-me el potencial creatiu dels falsos records, de la distorsió de la memòria, de la fallida en les evocacions. Creia recordar perfectament un vers de Poeta en Nueva York –«¡Ya vienen las hormigas con los pies ateridos!»– amb el qual acompanyar la imatge d'un sobre verd amb un forat de bala a través del qual una comitiva de formigues, símbol de la mort, saquegen una carta imaginària de la darrera nit del poeta granadí. 

Però no, en rellegir el poema, comprove decepcionat que el vers diu: «¡Ya vienen las hormigas y los pies ateridos!». Trobe, sens dubte, més surrealista el fals record, que dota de peus les formigues… I tanmateix, no fa res, la premonició de la mort que plana sobre el poema tot i parlar del naixement de Crist lliga amb l'assessinat del poeta:

«Un pastor pide teta por la nieve que ondula
blancos perros tendidos entre linternas sordas.
El Cristito de barro se ha partido los dedos
en los tilos eternos de la madera rota.

¡Ya vienen las hormigas y los pies ateridos!
Dos hilillos de sangre quiebran el cielo duro.
Los vientres del demonio resuenan por los valles
golpes y resonancias de carne de molusco.

Lobos y sapos cantan en las hogueras verdes
coronadas por vivos hormigueros del alba.
La luna tiene un sueño de grandes abanicos
y el toro sueña un toro de agujeros y de agua.

El niño llora y mira con un tres en la frente,
San José ve en el heno tres espinas de bronce.
Los pañales exhalan un rumor de desierto
con cítaras sin cuerdas y degolladas voces.»