miquelmolla@gmail.com

diumenge, 3 de juliol de 2022

Balconades a la Plaça d'El Collar de la Coloma

 

Ramader d'estels / Impressió sobre lona de vinil de la l'obra de Miquel Mollà que il·lustra un dels poemes d'Ibn Hazm / 150x100 cm / 2022

Caroig 17



Primera plana de la revista amb una de les obres de Miquel Mollà que il·lusren aquest número

El proppassat divendres 1-7-2022, es presentava al Saló d'Actes de l'Ajuntament d'Énguera el número 17 de la revista Caroig, organ de comunicació de l'Instituto de Estudios Territoriales El Caroig (l'IETC).

L'acte va estar conduït per pep aparicio guadas, editor de la revista. En ell va intervenir l'animador sociocultural Miquel Notari, que va desenvolupar una ponència sobre els vincles entre la cultura popular, la natura i el paisatge com una proposta artística al món rural.

Aquest número de la revista s'il·lustra amb obres escultòriques de l'artista Miquel Mollà, del qual aporta una ressenya biogràfica. 

dilluns, 6 de juny de 2022

Miquel Mollà a Museari

 A partir del 17 de juny de 2022, Museari / Museu de l'Imaginari comptarà amb la presència virtual d'obra de l'artista Miquel Mollà.

L'artista participarà també en la 6a edició de l'exposició anual presencial "Museari Queer Art" que enguany tindrà lloc al Museu de Belles Arts de Xàtiva, coincidint amb la celebració a la ciutat del mil·lenari de la redacció d'El collar de la coloma. La mostra s'inaugurarà el proper dissabte 18 de juny, a les 19:00 h i finalitzarà el 24 de juliol. Gairebé una mesada de reivindicació de la diversitat i la llibertat sexuals feta l'art. 

Fons d'armari / tècnica mixta / 114x57 cm / 2022


Penjoll / tècnica mixta / 114x57 cm / 2022


Cul de pera al plat / roca calcària tallada, ferro i porcellana / 15,3x23x23 cm / 2022

Turgència / roca calcària tallada / 11,7x18x16,5 cm / 2006-07

Piruleta perplexa / acrílic sobre loneta / 81x81 cm / 2007


La mostra coincidirà amb la realització de diversos actes dels que ens informa l'organització:






dissabte, 28 de maig de 2022

La vida oculta, però intensa, dels cervicobraquials

Màscara de ciclop borni / BiC sobre paper / 14,5x25 cm / 1999


Marc Gandia Silvestre (Xàtiva, 1974), sofert autor d'aquesta vint-i-vuitena col·laboració, és professor de valencià, llengua i literatura, a l’IES Porçons d'Aielo de Malferit. És Llicenciat en Filologia Catalana, Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, i Doctor en Llengua i Literatura Catalana per la Universitat de València.

Des del punt de vista de la investigació, ha publicat diferents estudis al voltant de la llengua i la literatura dels segles XVI-XVIII, en què s’ha especialitzat, a més de realitzar treballs sobre altres períodes literaris i els seus autors. Pel que fa a la vessant literària, signa alguna que altra temptativa en publicacions de caràcter col·lectiu, en llibres i revistes. 

¿Hauria vist Nietzshe el relat que avui ens ofereix Marc com un exemple de la seua concepció agonal de la vida? En qualsevol cas, és clar que la intensitat i el plaer no sempre van de la mà. 


LA VIDA OCULTA, PERÒ INTENSA, DELS CERVICOBRAQUIALS
Marc Gandia

Aquell matí, es llevà com tant d’altres matins... El priapisme no era tan molest com en èpoques anteriors, però en els primers instants encara li impedia tenir una micció normal. Sense saber ben bé associà aquell impediment amb el que li produïa el dolor intens de ciàtica a què estava acostumat.

Quan se n’adonà, el dolor, però, no li provenia de la zona de l’entrecuix sinó que li baixava des de la part cervical i se li desplaçava per tot el braç fins deixar-li adormits els dits de la mà. En d’altres ocasions havia notat aquell formigueig per la cama acompanyat d’un dolor que se li escampava des de la regió lumbar cap a la cuixa i la cama, localitzat per la part posterior o lateral de la cuixa, que en determinades ocasions arribava fins els dits dels peus. I que de tant en tant li havia afectat els nervis de la pelvis i li havien provocat símptomes de retenció d’orina, que li duraven hores i hores... No com aquelles que li produïen les ereccions matinals, que un cop havia canviat de terç ja podia gestionar d’una manera normal.

Aquell matí el formigueig se li estenia, de manera més intensa que altres cops, des de la zona de l’orella dreta fins els dits de la mà. En un primer moment pensà  que hauria de canviar de postura de dormir. Hi havia vegades que es llevava amb tota la cara adormida, amb un dels dos ulls entelat i amb la vista parcialment minvada que el feia sentir un ciclop, durant els primers minuts iniciàtics de postsomnolència, fins que recuperava la visió en els dos ulls. Eixe dia tenia cita amb el traumatòleg, seria un bon moment per contar-li com estaven evolucionant els símptomes des de l’última visita.

Quan l’especialista li indicà la possible patologia: una “cervicobraquiàlgia” , no s’estigué de buscar mentalment l’origen d’aquell vocable en el seu diccionari particular. Sempre havia tingut una qualitat especial per memoritzar paraules, cites, frases... que de manera constant se li representaven de manera automàtica: «Ab los peus verds, los ulls e celles negres,/ penatge blanc, he vista una garsa,/ sola, sens par, de les altres esparsa,/ que del mirar mos ulls resten alegres;/ i, al seu costat, estava una esmerla,/ ab un tal gest, les plomes i lo llustre...» I començà a fer elucubracions i evolucions etimològiques a partir d’aquest mot compost. La primera paraula que visualitzà fou cervico , forma prefixada provinent de la paraula llatina cervical, vocable relatiu al coll, derivat del llatí cervix, -īcis, “clatell” , el nostre “bescoll”. «Entre cap i coll, bescoll...». I de sobte rebé la bescollada del professor que el tornà a la realitat, un cop més l’havia trobat distret amb aquells paperets doblegats a les mans plens de quadrats i rectangles de diverses mesures: «No estàs pel que has d’estar, amb aquesta actitud no arribaràs enlloc!». El segon dels mots: “braquiàlgia”, feia referència al dolor neuràlgic d'un braç o de tots dos, mot relacionat amb “braquial” , derivat del llatí brachialis, provinent de brachium, és a dir: “braç” . Ara ja ho tenia un poc més clar... Per no se sap quina connexió neuronal o per algun joc lingüístic potser, aquest “braquial” el transportà als òrgans respiratoris de molts animals aquàtics, que poden ser interns o externs, i que estan constituïts per una sèrie de làmines o filaments membranosos, a través dels quals la sang absorbeix l'oxigen de l'aigua. Ara, però, l’origen de la paraula “brànquia” el remetia al llatí branchia, i aquest al grec brágkhia. No tenien res a veure, per un moment, es deixà transportar per la immensitat del blau i se sentí lliure de dolors i maldecaps; ara volia ser aquell peix de papiroflèxia que tants cops havia fet de menut, amb ulls o sense, en qualsevol de les seues variants. Això sí, partint de la base inicial d’un paper que anava doblegant a partir d’una sola peça que es convertiria en un de tants objectes de papirola que col·leccionava, els tenia de totes grandàries i figures.

Durant un temps anà confeccionant tot tipus de figures modelades que representaven siluetes diverses. Primer començà amb els avions ─temps després descobriria que aquella tècnica de confeccionar avionets s’anomenava aerogami─, amb què passà tant de temps jugant, els arribà a fer de tot tipus, models i diversitat: Dard, Bàsic, Seda, Ànec, Delta, Llançadora, Tancat, Ull de falcó, Triplà, Agulla; després passà pels vaixells, motocicletes, carros de combat, helicòpters, arribà a elaborar fins a coets espacials; després passà a compondre diferents elements de la natura (flors, arbres,...); fins arribar als animals: granotes, dracs, gats, raboses, cangurs, gossos, elefants, balenes, porcs, taurons, girafes, crancs, conills, i, sobretot les ocelletes i les grues... Al principi emprava aquestes figures per divertir-se, les joguines eren més bé escasses... Però, a poc a poc, el joc es convertí en obsessió, un joc, exercici i passatemps que de manera inconscient li facilitava la concentració i l’atenció, li ajudava en la seua destresa manual, activà la seua memòria, reforçà la seua paciència i constància, potencià la seua imaginació i expressió artística, fomentà l’aprenentatge geomètric i espacial, a més de millorar la seua autoestima cada cop que anava perfeccionant i assolint noves formes i resultats. Sense saber-ho anà convertint-se en un especialista de la construcció origàmica. Cada cop aquestes formes li permetien transformar-se, transportar-se i aïllar-se de manera més constant...

Mentre ell s’endinsava en aquells records passats sobre l’origami, al mateix temps que escoltava la veu de fons del traumatòleg, tornà a abstraure’s en els pensaments lexicogràfics. L’especialista li explicava que la neuràlgia cervicobraquial és una conseqüència de la irritació o compressió de l'arrel d'un nervi. En la majoria de les patologies es presenta com un dolor radicular a nivell de les últimes vèrtebres cervicals i no a nivell de les vèrtebres lumbars, atés que en aquest cas estaríem parlant d'una ciàtica lumbar. Per això eixe dolor intens al braç, amb aquell formigueig i aquella sensació de paràlisi, rigidesa i fixació de l’extremitat superior el portava a l’estat d’impotència. Un dolor que cada cop li resultava més infernal...

En arribar a casa agafà els informes mèdics i els diposità en la carpeta on amuntegava tota aquella paperassa que cada cop que hi acudia a un nou especialista havia d’aportar-li. Entre els papers hi trobà un full amb sis rectangles uniformes amb un dibuix central. A mesura que anava recomponent i reblant els plecs d’aquell full d’origami, dibuixat amb BiC ─de vint-i-cinc centímetres per catorze i mig─ en què hi havia un ull borni observant, a manera de peix, li vingueren a la memòria les habilitats i destreses manuals que desenvolupà en els cursos del batxillerat escoltant les classes magistrals. I se li aparegué la imatge de la Màscara de ciclop borni i recordà les paraules d’aquell bon professor de filosofia que deien: «De fa temps, jo he triat un full de paper camaleònic, polimorf, per amagar la meua deformitat de ciclop. La màscara és art i l'Art és una màscara. Feu per triar la vostra». Mentre recordava aquelles paraules pensà si ell de menut s’havia refugiat en la papiroflèxia i que sense saber-ho havia gestat el seu món imaginari de màscares d’empara i d’ocultació, i que eixa paciència i dedicació li havien potenciat determinades arts o facultats, si és que en tenia alguna.

Els dies anaren passant, el dolor era persistent i incessant. Amb el pas del temps, el dolor, cada cop anà convertint-se en una sensació monòtona, permanent i estàtica que no li permetia dormir. Aquells estats de somnolència li feien perdre en determinades ocasions la consciència i s’allunyava de la realitat, un aïllament que li era facilitat per l’ajut de l’abundant medicació opiàcia que es prenia. Entre tant veia les figures d’origami que havia fet i li vingué a la ment la llegenda de Sadako Sasaki i les 1.000 grues de paper, segons la qual i partint d’una una antiga llegenda japonesa si fas 1.000 grues de paper el teu desig més profund es farà realitat..., sense dubtar-ho pregà que aquell dolor insistent i obsessiu despareguera.

La següent de les visites que feu a l’especialista, en aquest cop una neurofisiòloga, era per realitzar-li un estudi funcional de l’activitat bioelèctrica del sistema nervisós mitjançant un electromiograma. Calia que determinaren què havia originat aquella escàpula alada. Amb aquella prova pretenien enregistrar els canvis de potencial elèctric que es produeixen en els músculs quan es contreuen espontàniament o per inducció amb estímuls generalment elèctrics. Per a la qual la metgessa anà introduint cadascun dels elèctrodes d’agulles a través de la pell dins de cadascun dels músculs a estudiar. Cada elèctrode anava emetent impulsos elèctrics que li provocaven contraccions involuntàries que anaven enregistrant-se en l’oscil·loscopi; unes descàrregues punyents, molestes i ben doloroses, que li provocaren angúnia i desorientació, al mateix temps que anava ampliant les protuberàncies escapulars; uns impulsos dolorosos que anaren repetint-se ininterrompudament fins que es va desmaiar.

La següent de les coses que recorda és la visió del dibuix Màscara de ciclop borni, ara però l’observava des d’una certa distància, a través d’un vidre de cristall mentre aletejava cadascuna de les dues escàpules...




divendres, 4 de febrer de 2022

Xafapapers, un poemari visual

 

Cartell anunciador del'acte

El 21 del passat mes de gener, Ediciones Babilonia presentava el primer poemari visual de l'artista plàstic Miquel Mollà dins la col·lecció Pliegos de la visión. L'acte va ser conduït per Antoni Martínez Revert, catedràtic emèrit de Llengua i Literatura Castellana i doctor en Enginyeria del Disseny per la UPV, que va fer una interessant dissertació sobre el paper de les metàfores en el pensament humà i, en particular, en el món de la poesia.

El llibre recull en clau poètica fotografies de peces escultòriques de marcat contingut conceptual de les dues darreres exposicions de l'autor: Xafapapers / escultures d'escriptori (2016) i Enrocar-se (2022), alhora que alguns fotomuntatges que ben bé podrien acabar en escultures.

Podeu visualitzar el contingut del poemari en la web d'Ediciones Babilonia fent un clic ACÍ

Llamps de misèria 2


 Demà dissabte, 5 de febrer, a les 12 h., i fins al dia 27 d'aquest mateix mes, a la sala del primer pis de la Casa de Cultura de Xàtiva, obrirà les seues portes la mostra col·lectiva Llamps de misèria 2, una proposta que es presenta com una "il·lustració" del segon volum de Curts de la Guerra Civil, de Francesc de Paula Martínez Tolosa.

L'exposició reuneix obres de més d'una cinquantena d'artistes, alguns d'ells amb una trajectòria de reconegut prestigi, al voltant de la data de la commemoració del bombardeig l'any 1939 de l'estació ferroviària de la ciutat per l'aviació feixista. En deixem ací els seus noms: 

Adela Peiró, Adelina Osorio, Agustín Martínez Gómez, Alba Pérez Salinas, Ana Inocencio, Anna Ribelles Ventura, Ariadna García Beltrán, Artur Heras, Carles Grau, Carmen Caldés, Chi Chang Hsieh, Cristina Polop Insa, Deogracias Pedrero, Ernest García Lledó, Esther Vallés Alzamora, Guillem Juan, Inma Abarca, Jaime Jiménez de Haro, Jesús Tortosa Sarrió, Joan Ramos, José Arnau Belén, José Blesa Vidal, José Ramón Moltó, Júlia Alacot, Júlia Moscardó Cháfer, Kety Nicolaeva, Anzhela Malysheva, Mari Carmen Pardo Simarro, Maria Gosalbes, Maria Luisa Navarro, Miquel Mollà, Mireia Pérez Rodriguez, Myriam Catalá, Neus Mahiques Esparza, Paco Pérez, Paco Perucho, Francesc Piera, Pilar Machancoses, Rafael Armengol, Ricard Huerta, Ricard Juan, Ricard Vila, Rosalía Gil-Orozco, Rubén Colomer, Salvador Marco Gisbert, Sara Vilar, Sergio Terrones Amela, Toni Grau, Verónica Gassó Vidal, Vicent Reig, Xaro Bonilla.

Un tast, per anar fent boca:

Artur Heras / Ho conta la premsa

Rafael Armengol / La guerra és una pandèmia

Ricard Huerta / Personatge cap per avall

Miquel Mollà / Filosofia forense

Inmaculada Abarca / En tierra de nadie



dimecres, 2 de febrer de 2022

Exurge Domine

Exurge Domine / BiC i acrílics sobre paper /
13,5x13,5 cm / 2022


Vicent Ribes Iborra, reincident, signa aquesta vint-i-setena col·laboració que en certs aspectes podria considerar-se un gir més al voltant del tema dels conflictes de convivència entre moros, jueus i cristians als inicis de la modernitat a les nostres terres, i quina fou la gestió expeditiva d'aquests que les autoritats cristianes van fer. 

No anem a repetir ací els merescuts elogis que ja vam dedicar al nostre autor en el seu primer relat, La capella de la sang. Podeu refrescar-los i rellegir-la tot fent CLIC ACÍ


EXURGE DOMINE
Vicent Ribes Iborra


No plovia, diluviava. La nit era fosca, humida, un mal somni. Els veïns de La Torre feia hores que intentaven dormir en les seues miserables barraques. De sobte, començaren a escoltar-se crits ofegats, paraules dubtoses esmorteïdes pel soroll de la pluja. Després, de nou el silenci. I, al cap d'un moment, nous crits. Ara perfectament intel·ligibles.
— Foc. A foc!
— Com era possible? –pensaren els habitants del poblat–. Foc en una nit així!

Embolicats en miserables mantes per a protegir-se de la pluja, començaren a aparèixer al carrer les fantasmagòriques figures de les persones del veïnat, preguntant-se les unes a les altres, a crits, què estava passant. El fum de les brases, més que el resplendor d'unes flames pràcticament apagades ja per l'aigua, els dirigí cap a l'aixopluc de la família de Mustafà, completament consumit pel foc.

Segurament, les espurnes d'algun braser encés haurien cremat la roba d'abric amb que maldaven els seus habitadors per protegir-se del fret i la humitat. L'amuntegament i l'estretor del cobertís haurien fet la resta. El foc hauria passat de la roba dels llits i les perfolles de dacsa dels matalassos als canyissos i bigues del sostre de l'única planta de la miserable caseta, devorant-ho tot en un moment. Prácticament a fosques, il·luminats per la llum de les torxes enceses en les cases veïnes, els habitants del poblat apartaren amb les seues mans les restes fumejants de fustes carbonitzades, per trobar els cossos cremats de Mustafà i els seus descendents. El seu fill, la nora… havien mort tots. Sols un racó de l'aixopluc havia segut respectat pel foc, i allí, sota les escombraries, trobaren el darrer membre de la família, el net major. El seu cos no estava a penes cremat i, pensant en la possibilitat de reanimar-lo, el portaren a cuitacorrents a una casa pròxima. Allí, a la llum d'un cresol, els consternats veïns pugueren observar una profunda ferida en el seu costat, feta, sens dubte, amb alguna daga. Havia mort abans de l'incendi.

I passà el que havia de passar. Tantes morts violentes en poc de temps eren massa tragèdia per una població menuda com La Torre. Ments inquietes i desocupades que calfaren el cap dels veïns, tampoc faltaren. I la notícia, a més, es propagà com la pólvora entre els habitants de les poblacions pròximes, despertant la curiositat i una lògica prevenció en les seus tranquil·les existències. Els moriscos dels llocs propers, de Llanera, de Cerdà, de Novetlè… de tota la comarca de l'horta de Xàtiva, en fi, temien per les seues vides.

***

Crits esgarrifosos que s'oien per tot l’edifici pujaven dels soterranis del palau de la Inquisició de la ciutat de València. El dominicà Alfons Eixarch s'alçà bufant de la taula del seu despatx. Era una sala ampla, pobrament moblada, amb la taula plena de papers, algunes cadires i una immensa creu penjant de la paret. Tenia els nervis trencats. En front de la seua finestra, tapant-li la preciosa vista del riu i les seues valls, la família Borja estava construïnt un gran palau. Els crits i el soroll dels obrers li impedien concentrar-se en la seu feina. A més, acabava de llegir els informes, remesos per les autoritats de Xàtiva del que havia passat a la Torre.

— Aquesta gent no té ni idea de què és açò –afirmà referint-se a la institució a la qual pertanyia–, ni per a què serveix.
— També jo he reparat en això. No hi ha rector de poble que en el seu sermó del diumenge no afirme coses de dubtosa ortodòxia catòlica. No podem perseguir tot el món! –afirmà l'interlocutor del pare Eixarch, el jove comissari Dídac de Santàngel–.
— Ara és un cas de moriscos assassinats a Xàtiva… no se sap res.
— De moriscos…? –afegí Santàngel–. Pensava que anavem a centrar la nostra feina en els jueus falsos conversos al cristianisme i, de moment… i fins que tingem més personal, de la ciutat de València.
— Doncs sí… i no! És cert que eixes foren les normes que jo mateix vaig donar en la nostra última reunió. Però, pensant-ho bé, Santàngel… imagineu l´ascendent polític que ens proporcionaria el cas, de poder-lo resoldre. Ens convertiríem en àrbitres entre les tres religions: moros, jueus i cristians…
— Però és un cas contra la nostra fe? –preguntà Santàngel un poc desconcertat–.
— Qui pot saber què amaguen aquestes morts? Resoldre un cas així ens donaria un gran renom en aquella governació. A més, tingueu en compte que si els assassinats foren cristians, l'afer no seria molt important. Però, en tractar-se de musulmans, tots, començant pel virrei, están interessats a mantenir-los tranquils i que no s'altere la pau social. Una revolta de moros podria acabar amb la governabilitat del regne…
— Entenc que voleu que m'ocupe de les investigacions.
— Així és. Anireu a Xàtiva, o a on calga, el temps necessari. I no patiu pels diners ni per exercir la vostra autoritat. Portareu una carta de presentació meua amb el segell del Sant Ofici molt visible, que això sempre impressiona…

Acabada la frase, Eixarch va donar a besar el seu anell a Santàngel. L'audiència havia conclòs.

divendres, 28 de gener de 2022

Enrocar-se


Pel setembre de 2016, vaig presentar la meua primera exposició individual d’escultures: Xafapapers / Escultures d’escriptori, atenent al petit format de les obres i a la seua naturalesa majoritàriament lítica. Durant els 5 anys i escaig que han transcorregut des d’aleshores, aquest mal de pedra no ha fet sinó agreujar-se: l’interés per les pedres ha anat empoderant-se dels meus treballs. Recorde que de xiquet tenia ja l’afició de col·leccionar minerals. Em fa gràcia pensar que això fóra alguna mena de premonició.

Si cal remarcar alguna evolució o novetat en relació a aquell primer Xafapapers, voldria observar que he anat fent més incidència en l’aspecte conceptual de les peces i he provat de subordinar sempre els aspectes formals al significat de les obres, sense concessions gratuïtes a l’esteticisme. D’altra banda he provat també d’anar augmentant el volum dels xafapapers. Sóc conscient de la meua inclinació espontània pel petit format, que potser no tinga altra explicació que la meua miopia i la necessitat de veure les coses de molt a prop. Crec, tanmateix, que té també altres raons i avantatges que ara no és moment de desgranar. En alguna altra ocasió més adient m’agradaria fer un elogi de l’art de mesures contingudes. En aquesta mostra trobareu, doncs, obres amb més presència i corporeïtat.

Al significat del treball amb còdols i a la diferència que té a treballar amb blocs de pedra normalitzats, ja em vaig referir en el text que encapçalava aquella primera exposició. Recorde que vaig dir que les pedres són “llàgrimes de temps” que arrosseguen una història natural. Vull citar-vos, al respecte, les paraules que un bon amic filòsof, Juan Tormo, m’ha adreçat amb motiu d’aquesta exposició, em salte alguns elogis:

“La idea es sugerente. La ejecución impecable, cuidada, elaborada con la exigencia de un perfeccionista y tratada con la delicadeza de un buscador de tesoros.
Tu intervención sobre las rocas, anticipa su erosión, ahora meditada, que entre tus manos se transforma en azarosa.
Tus piezas regresan a la naturaleza como rocas con memoria, cerrando de este modo un ciclo vital.”

Enrocar-se representa doncs una reafirmació i aprofundiment en totes aquestes obsessions en relació al temps, la memòria i la fugacitat de la vida humana, de la qual les roques semblen exemptes.

“S’enroca” el jugador d’escacs que prudent s’entafora dins la fortalesa de les seues torres. “S’enroca” la cabra que s’enlaira esquerpa per cingles impracticables. “S’enroca” l’estilita al damunt de la seua columna, que l’acosta a Déu i el manté a resguard de les temptacions del món. Protegir-se, persistir i resistir en una idea, una actitud, un tarannà. Encara que, de vegades, siga indegudament, sense bones raons: “encabotar-se” en diríem d’això. Sempre que “ens fem forts”, hi ha el perill d’aquest darrer sentit, el de l’obstinació.

“S’enroca” l’artista que supleix la seua timidesa o la seua ineptitud comunicativa amb la seua obra. “EnrocART-se” podríem dir per a referir-nos a aquesta forma de comunicació antinatural i diferida que és l’art, un intercanvi de missatges a través de màscares –de pedra en aquest cas– que és allò que, en definitiva, són les obres d’art.

Finalment, si aquests jocs plàstico-semàntics no us resultaren suggeridors o agradívols, sempre podrieu retrucar que Enrocar-se ha estat només el que es diu enfilar-se al damunt d’una tassa de porcellana marca Roca per fer-ne una coprolítica deposició. M’agrada pensar, tanmateix, que no serà aquesta la valoració darrera de l’esforç que ens ha menat fins ací, i que la ironia i l’esperit lúdic que s’amaga al darrera d’aquestes obres les salvarà del menyspreu i el desinterés. Moltes gràcies.

Xàtiva, 14 de gener de 2022










divendres, 3 de desembre de 2021

Bon Nadal!

Bon Nadal! / ceràmica tallada / 24,5x12x3,5 cm/ 2021

 Per a l'intempestiu Nadal que se'ns espera, torró del dur. Que la sort i la bona dentadura ens acompanye. 

dimecres, 24 de novembre de 2021

El caramel de Lolita

 

El caramel de Lolita (detall)
BiC i acrílic sobre cartolina / 21x29,7 cm / 2020

Pepa Guardiola Chorro (Xàbia, 1953), autora de la vint-i-sisena col·laboració és una escriptora reconeguda en l'àmbit de la narrativa valenciana contemporània. Mestra de primària durant 39 anys, ha participat en diferents projectes educatius pioners i intervé en campanyes d'animació lectora i promoció de les TIC a l'aula. Ha pres part activa en el moviment feminista i en contra de la violència de gènere. Participa assíduament en La Xarxa de Dones de la Marina Alta. També és membre d'honor de l'Associació Riuraus Vius, l'objectiu de la qual és conservar aquestes edificacions típiques del patrimoni arquitectònic valencià.

Ha publicat nombrosos contes i més d'una trentena de llibres de literatura infantil i juvenil, entre els quals destaquen, L'engruna de cristall (Premi Carmesina de narrativa infantil), El Talismà del temps (Premi Samaruc), Collidors de neu (Premi de literatura infantil i juvenil Mediterrània),  Tres titelles embruixats, Una llar en el món, L'univers de les idees perdudes. El 2009 es va estrenar en la novel·la per a adults amb l'obra El desordre de les dames, una novel·la històrica que reivindica el paper de les dones als temps de la conquesta del Regne de València. El 2017 publica La memòria de les ones (Balandra Edicions, 2017), un homenatge a les dones de la seua generació. 

Podeu consultar una nota biogràfica més completa fen un CLIC ACÍ. 

El relat que avui ens proposa surt d’aquell nucli d’interessos que han presidit la seua trajectòria i enllaça meravellosament amb la imatge que li vaig proposar, d’una manera que m’ha sorprés i corprés alhora. Que el gaudiu.


EL CARAMEL DE LOLITA
Pepa Guardiola


—S'ha acabat! El teu envaniment és insupor...
La resta de la frase s’amortí sota el clam del DJ llançat en introduir la mescla d'un nou disc. Les llums de la sala parpellejaren i la discoteca semblà virar directe a un nou cel de frenesí.
Deixà el got sobre la tauleta, s’aixecà amb un nuc a la gola, i esquivant cossos es dirigí cap a l’eixida. 

Es palplantà davant la jove del guarda-roba, li lliurà el tiquet de l'abric i esperà neguitosa un parell de minuts. Necessitava eixir aviat. Li feia mal el cap, les oïdes, el cor, i a la boca un regust amarg segellava la fi d'un amor malendreçat. Quan aprendria a protegir-se de les relacions tòxiques?

—No tindràs un caramel? –li preguntà a la jove del guarda-roba en agafar l'abric.
La xica negà amb el cap, en observar la cara de decebuda que li posà, feu un gest amb la mà pregant-li un moment de paciència, obrí un calaix, rebuscà, tragué una piruleta roja en forma de cor i li la lliurà, el pal estava retorçat en un nuc.
—Que està xuclada? –preguntà amb un xic de fàstic.
—En absolut. Son fantasies de Lolita.
—Lolita, de Nabókov? –digué amb estranyesa.
—No, de Mollar –respongué contrariada la jove–, Lolita Mollar, la meua germana menuda. Diu que així, si patim qualsevol sotrac, ens empassarem el caramel, però mai el pal.
El nom i l’ocurrència del nuc li robaren un somriure, com un símil irònic de les seues circumstàncies, un nuc a la gola li havia evitat instants enrere empassar-se una nova humiliació, quasi pueril, de l'últim enamorament.

Eixí al carrer amb el caramel a la boca suavitzant l'amargor de la nit.
—Vol un taxi, senyoreta? –preguntà el porter.
—Gràcies, passejaré fins a la parada de l’autobús.

La frescor de la matinada li desemboirà el cap i esvaí la frustració que li tenallava els ànims. El silenci del carrer sense trànsit li alleugerí el rum-rum de les oïdes. Una brisa marina que venia de la costa li esbandí els aromes etílics apegats als cabells. La llum suau dels fanals l'envoltà de penombra íntima. Sentí que recuperava la calma.

El soroll amagat d'unes petjades a la seua espatla li desbaratà el traspàs a la tranquil·litat. Agafà la bossa que duia repenjada al muscle i mirà dissimuladament de gairó. La silueta difosa d'un home es manifestà a uns metres de distància.
Empenyé la bossa contra el pit, protegint-la, i accelerà el pas. Les petjades també s'acceleraren. Girà una cantonada i es desvià per un carreró cap a l'avinguda costanera, més enllumenada i transitada. La silueta difosa també girà, la seguia. Apressà el pas, subjectà amb força la bossa contra el pit i premé el pal del caramel entre els llavis, fermament closos.
Les petjades retrunyiren contundents, a la carrera. El perseguidor la prengué del braç i la detingué abans d'aplegar a l'avinguda. Ella feu gest de lliurar-li la bossa. L’atacant refusà l'objecte i amb una brusca empenta la tirà a terra. El cor de caramel se li enfonsà en la boca fins al nuc del pal.
L’agressor la dominà sota la seua corpulència estirant-li l’abric, grapejant-li cames, braços, pits. Ella es retorcé en va.
En intentar, ell, llepar-li el coll amb llengua bavosa, ella pressionà fort entre les dents el caramel i li colpejà amb força el front. El pal es trencà i s’introduí, nuc i tot, a l’ull dret de l’abusador rebentant-li el globus ocular.
Un xisclet de mascle espantat i ferit esclafí en la matinada.
Ella es llevà el cos repugnant de damunt, s'aixecà, desclogué els llavis, li escopí el cor roig xuclat, i després fugí.

Arribà just a l’autobús abans que es tancara la porta. A la boca encara conservava la dolçor del caramel de Lolita.

Montgó-Xàbia, novembre 2021

dilluns, 8 de novembre de 2021

L'hora feliç

L'hora feliç / BiC sobre paper / 13,5X13,5 cm / 2020

Vicent Enric Belda (Agullent, 1962) és el nostre vint-i-cinqué col·laborador. Autor de narrativa infantil i juvenil amb una llarga i reconeguda trajectòria literària: L’estirp de l’horror (Premi Samaruc Juvenil); El secret de Meritxell (Premi Vicent Silvestre de Narrativa Infantil i també Premi Samaruc Infantil); La llegenda de l’amulet de jade (destacada en la llista White Ravens de les millors obres infantils i juvenils del món, que confecciona la Biblioteca de Munic); Les ombres del bosc (Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil); Paris Blonde (finalista del Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent); la novel·la de ciència ficció Història de Sam. Deus ex machinaUnes veus a l’altra part del mur (38é Premi Enric Valor de narrativa juvenil). Ha obtingut altres guardons en narrativa curta per a adults com el Premi Tinet o el Premi de Narrativa Felipe Ramis.

Més enllà de la seua inclinació per la literatura fantàstica i de misteri, el nostre col·laborador se'ns presenta com un narrador impecable amb una prosa d'una elegància poc freqüent. 


L'HORA FELIÇ
Enric Belda

Una gavina vola indolent sobre les ones manses. Un iot de vela blanca creua el calitjós atzur. La dona, amb la mirada perduda en l’horitzó, deixa reposar la revista Vanity Fair sobre els seus genolls nus i diu:

—Demà em lleve el top; ja hi ha prou de fer-me la rara.

L’home, pes mort sobre la tovalla humida, s’aparta de damunt de la cara el llibre obert, que li feia de para-sol, eleva lleument les parpelles i prova de mirar la dona de reüll. Però ara mateix l’univers és una espasa de llum que li impedeix obrir els ulls. S’incorpora com pot sobre els colzes. Es frega amb la polpa dels dits els llagrimals coents de salobre. Obri els ulls, finalment, com pot, a l’atmosfera reverberant i la llum violàcia de la platja al ple migdia d’estiu.

Amb un gest balb, negligentment, l’home deixa caure a un costat el llibre que li feia ombra, sobre l’arena, entre brins d’algues resseques i esponges marines. Es tracta, a pesar d’això, de la primera edició de La metamorfosis, traduïda al castellà per Borges, i editada a Buenos Aires per l’Editorial Losada en 1938; un caprici en realitat, una ganga caríssima trobada per casualitat en una llibreria de vell, una excusa per tornar a llegir l’extraordinària novel·la de Kafka.

És llavors que l’home veu que, de davall del vell llibre, caigut sobre una esponja empolsada de sorra, hi apareix un escarabat petit, negre com una brasa apagada, que fa el seu camí per aquest món, que deu imaginar enorme, amb uns moviments de potes gairebé mecànics, deixant rere seu una sanefa de petjades tan diminutes com perfectes, sobre l’arena daurada.

Mentre tant, mentre l’home contempla absort aquest ordinari prodigi, la dona ha tret una botella de cervesa Liebe de la nevera portàtil i li ha llevat el tap amb un xuf refrescant i espumós, que ha tornat a la realitat l’home. Gotes de suor gebrada recorren com estries la silueta ambre de la botella. El tap doblegat ha caigut sobre l’arena, a prop del llibre.

L’home allarga el braç per agafar la cervesa i es mira la dona amb agraïment indicible. Beu un glop llarguíssim, que es precipita com pluja estiuenca per la seua gola eixuta.

Com és de bonica la meua dona!, pensa ell, mentre observa com ella torna a recolzar-se sobre el respatller de la cadira de platja i comença a untar-se amb bronzejador els pits generosos, l’escotadura profunda i colrada de sol. El banyador a penes li cobreix els mugrons, eriçats amb el tacte de l’ungüent perfumat i fresc. Un sobtat formigueig recorre el sexe d’ell. Beu un altre glop per calmar-se. Mitja vida junts i la desitja, la seua dona, com si fora el primer dia.

L’home s’acaba la cervesa encara fresca amb un parell de glops més. Mira l’etiqueta de la botella amb satisfacció, fent petar la llengua, abans de deixar l’envàs en un costat, al costat també del vell llibre de Kafka de tapes rosades.

Després de mirar de nou la dona, es proposa continuar llegint, per això es posa de bocaterrosa i deixa reposar la barbeta sobre el canell i el canell sobre el llibre obert.

Aquella grave herida, de la cual tardó más de un mes en curar —nadie se atrevió a quitarle la manzana, que así quedó empotrada en su carne, cual visible testimonio de lo ocurrido—, pareció recordar, incluso al padre, que Gregorio, pese a lo triste y repulsivo de su forma actual, era un miembro de la familia…

L’home prova de llegir un poc més aquells instants posteriors al moment en què Gregor, convertit en escarabat, rep el mortal colp d’una poma, llançada per son pare, que diuen que simbolitza el pecat original, l’amor incestuós de Gregor per la seua germana Grete; però la mirada ara un poc èbria de l’home vaga des d’aquella darrera “a” a un granet brillant de sorra, que es precipita entre la sina de les pàgines esgrogueïdes, trèmules.

Prop de l’home, entre les esponges marines i els esquelets nacrats de les petxines, el mateix escarabat ennegrit com una brasa apagada, que arrossegava la seua vida anodina sota el sol implacable, ha dreçat les seues antenes abans de girar-se de sobte i ha dirigit els seus passos minúsculs cap al tap de la botella Liebe, on ha quedat una petita gota de cervesa, un immensa quantitat de cervesa, és ben cert, si es compara amb la insignificança de l’escarabat ennegrit com una brasa apagada.

Ara l’home observa meravellat com l’escarabat ha posat les dues potes davanteres sobre el tap doblegat de la cervesa i hi beu d’aquella immensa gota sense importar-li gens ni mica el món que l’envolta. La poma del pecat és ara una gota de cervesa. Tot plegat, la vida és sols això, una gota de cervesa. Gregor Samsa s’afanya a gaudir d’aquella última gota que ha quedat en l’interior del tap. Però després d’acabar, encara assedegat, alça el cap i pareix mirar amb ressentiment l’home; per això l’home agafa la botella buida i la sacsa sobre el tap. Un, dos, tres, quatre immenses gotes encara.

En acabant d’atipar-se de cervesa, fins que no li’n cap més, la bèstia continua la seua vida anodina, marcant el seu pas quasi invisible sobre l’arena fina; però ara la línia de les seues petjades fa una ziga-zaga de felicitat i les petites antenes es mouen alegres en l’aire, com si fora un director d’orquestra dirigint l’univers sencer.

L’home, vençut de nou per la mandra i l’encegadora llum, torna a aclucar les parpelles. Embadalit, regressa a un estat de letargia, recolzant el cap sobre la maternal sina del llibre que l’acull.

Brisa suau, bressol d’ones submises, remor de converses llunyanes. La vida sembla més fàcil amb la panxa plena i els ulls clucs.

dissabte, 30 d’octubre de 2021

Soliloqui matinal

Soliloqui matinal / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020


Tobies Grimaltos
(Castelló de la Ribera, 1958), el nostre vint-i-quatré col·laborador, és catedràtic de Filosofia de la Universitat de València feliçment jubilat. Ha estat president de la Societat de Filosofia del País Valencià i és autor de nombroses publicacions acadèmiques, així com de textos adreçats a un públic més ampli. Entre aquestes darreres publicacions esmentem El joc de pensar (1998), Pren-te la vida amb filosofia (2003), Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana (2008), Vista parcial (2014, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians l'any 2015) i Quan em jubilaré (2018). El 2011, vaig tenir el plaer d'il·lustrar la coberta d'El solatge del temps, publicat a Edicions del Bullent, un llibre de caràcter autobiogràfic i un homenatge al seu pare, d'ofici rossiner. 

De l'agredolça i contradictòria “vida quotidiana” ens parla l'excel·lent i reflexiu relat que acontinuació ens proposa. 


SOLILOQUI MATINAL
Tobies Grimaltos


3 de maig de 1980

Ara, com feia abans, quan ja tots havien anat a les seues ocupacions, ella seu, com cada dia, davant la tauleta de railite de la cuina per prendre's la seua tasseta de café del matí, com cada dia. Com abans, és el seu moment, pràcticament l'únic moment de la jornada que és seu. Ara, encara i com sempre, no serà gaire temps, a penes deu minuts. Abans ho feia perquè la feina l'esperava i no n'era poca. Però i ara que els fills ja han marxat, per què ho fa? Per què no sap concedir-se una mica més de temps i de pau? El problema és, justament, que ara ja no hi ha tanta feina amb la qual omplir el temps, un temps que pesa cada vegada més. Avui se sent estranyament excitada, més excitada que de costum. Sent una buidor molt gran al pit, com si li hagueren llevat el cor, i un tremolor al ventre. Està neguitosa. Com si esperara, plena d'impaciència, no sap què. Com si alguna cosa extraordinària i indefinida estiguera a punt de passar. En realitat sí que sap que té i què espera, però no sap saber-ho, no vol saber-ho i, potser inconscientment, ho tapa, ho amaga. Avui sembla que tot allò que ha anat acumulant ben dins seu, ben al fons del cap i del cor en els últims temps, li ha caigut damunt de colp, i li pesa i l'angoixa i voldria apartar-se'n, fugir de tant de pes.

Fa temps que se sent més inútil i innecessària que mai. Des que els fills se n'anaren de casa; un perquè es va casar, l'altra perquè té la plaça lluny del poble i se n'anà a viure-hi. Però, avui està més plena de si que no acostuma, és més conscient de la seua presència, tant que fins i tot li resulta molesta; voldria no acompanyar-se sempre, poder separar-se alguna estona de si mateixa, descansar de ser ella. O és més aviat estar sempre amb ella ací dins, a la casa, allò que l'amoïna. Qui és ella? Què és ella? Què representa en tot açò? Quin és en realitat el seu paper i el seu pes? Abans, quan els fills eren a casa, ho sabia. Havia de cuidar la casa i criar els fills, tenir cura d'ells i del marit; que les menges estigueren a punt a l'hora, que la casa estiguera endreçada i la roba neta i planxada; procurar que els xiquets tingueren un bon comportament i foren bones persones, correctes, educats i complidors. Ella no comptava massa segons per a quines coses, el seu lloc era l'ombra, fer-ho tot amb la discreció que corresponia a la seua posició. Fer com qui no fa, que no es notara que feia. I així era, tots a casa tenien com la cosa més natural del món que les coses estigueren com toca, com si no calguera haver de fer res perquè així fora.

Només darrerament, quan els fills ja eren grans, va començar a cobrar consciència de la poca consideració que el seu paper a la casa rebia. Tant Antoni com ells tenien les seues coses, les seues ocupacions, tenien vida. Tenien amistats, companys d'estudi i de feina. Passaven la major part del temps fora de casa i feien allò que es diu vida social. Ella, en canvi, romania molt de temps a casa i només eixia, a banda, és clar, per fer la compra i a casa d'alguna veïna (que això no compta), quan, en companyia d'Antoni, visitaven alguna amistat, eixien els diumenges de vesprada a fer-se el vermudet o, més rarament, anaven al cine. D'amigues només li quedava Maria, la resta era com un paisatge darrere de la boira: saps que està, però a penes el veus. Era per tot això que, a casa, ella era l'antiga i també, encara que no li ho deien així, la ignorant i la inculta. De vegades tenia la impressió que en certs contextos i davant de certes persones els seus s'avergonyien d'ella. Quantes vegades l'havien rectificada perquè havia dit malament alguna paraula! Quantes vegades no se n'havien burlat! I el pitjor era que, Antoni, i no únicament en els últims anys, no sols no els ho havia retret als seus fills, sinó que, d'alguna manera, els havia fet costat, s'havia posat del bàndol dels fills en companyonia i oposició a la pobra ignorant de la mare. Més encara, era perquè Antoni mostrava de vegades el seu menyspreu, que els fills no tenien massa escrúpols a ser desconsiderats amb ella.

Amb tot, eren els seus fills i ella els ho admetia i ho tolerava amb un somriure malenconiós, mai no havia sabut fer-se valdre o posar-se al seu lloc. La seua missió era fer la vida agradable a la família i no causar-los cap preocupació, tapar qualsevol problema si n'hi havia, que tot pareguera normal, quasi feliç. Amagar el que resultara lleig, trist o desagradable, per mal que li fera a ella mateixa. Com aquella vegada, quan els fills eren encara xiquets, que es va assabentar que Antoni estava enganyant-la amb una companya de la feina. Ell li va dir que havia estat una aventura, que en realitat no havia significat massa per a ell, que ell a qui volia era a ella. Però pel que va arribar a saber, era Antoni qui va suposar una aventura per a l'altra, que ell estava disposat a tot si aquella haguera volgut, que va ser un colp molt fort per a ell que l'altra part no anara tan seriosament com anava ell. I ella encara es va alegrar que els fills no perderen son pare o la part del pare en família que és el que volen tots els xiquets.

Quantes vegades ha amagat als fills que amb els diners que hi havia a casa no es podia comprar certes coses i deia que unes altres (increïblement) eren més sanes o més bones. Sí, sempre s'havia sacrificat per la família, pel marit i els fills, sobretot pels fills. Així l'havien ensenyada des de menuda. Però, i ara? Des que els fills no hi són, no li troba massa sentit a la vida que porta. Antoni i ella amb penes i treballs si es travessen més de quatre paraules al dia, i totes referides a les coses més ordinàries i, per tant, insubstancials. Té la sensació que no hi ha res que compartisquen si no són els assumptes més prosaics de la vida quotidiana. I els jorns són llargs, buits, lents, espessos, pesants. Que té? Què li queda? Ha de ser això la resta de la seua vida? Però quina altra cosa pot fer? No ha sigut mai de decisions dràstiques, ni de cap tipus de trencament.

Avui, però, és diferent, avui sent aquella excitació que mai no havia sentit, avui té unes ganes que no coneixia de deixar la seua pròpia companyia dins d'aquella casa. Si poguera abandonar allí davant de la tauleta de railite la seua escorça, mudar de pell com les serps i ser una altra! I per què no? Que pot perdre? Té encara Maria que sempre li ha dit, i li ho ha dit moltes vegades, que allí estava ella si la necessitava. Sabia que podia comptar amb ella, que l'acolliria si ho necessitava. Maria era soltera i no depenia ni havia de donar comptes a ningú. Seria només un temps. Però, i després? On anirà ella? Què farà? On viurà? De què? Però ja tornem al mateix de sempre, per aquesta maleïda mentalitat seua ha tingut la vida que té i se les ha hagudes d'empassar ben grosses. Però, i els fills? Ells tenen la seua vida, no la necessiten. I si la necessiten la tindran igual. Segur que a ells no els perdrà.

Ja està bé! Qui no arrisca no guanya, i el seu no arriscar l'ha portada al llarg dels anys a aquest cau emocional del qual no sap eixir. El no arriscar ha suposat una pèrdua rutinària, perllongada i continua. Però prou! Ja està bé de ser covarda; avui és l`últim dia que pren café en aquesta tassa i davant de la maleïda tauleta de railite.

Un somriure entre esperançat i entremaliat li omple la cara. Fa l'últim xarrup i s'alça enèrgica de la cadira.



4 de maig de 1980

Ara que Antoni se n'ha anat a treballar, ella seu, com cada dia, davant la tauleta de railite de la cuina per prendre's la seua tasseta de café del matí. Finalment ha romàs a casa. Serà, es diu, la setmana que ve que començarà la nova vida que l'espera. No podia anar-se'n justament avui, quan despús demà és el dia de la mare i els seus fills venen a dinar a casa. A la setmana que ve. Sí, la setmana que ve, sense falta! Ara no podia fer-los eixe lleig als fills. 

divendres, 22 d’octubre de 2021

La Festa Gran

La Festa Gran (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

F. Xavier Ferrero Calatayud (Canals, 1964), el nostre vint-i-tresé col·laborador va estudiar Magisteri a València i en l'actualitat exerceix com a professor de secundària a l'IES Sivera Font de Canals. Ens conta que «es va criar al barri de Sant Vicent jugant entre places i carrers, cases velles i seculars, séquies i horts».

Ha escrit nombrosos articles, narracions i poemes en diverses publicacions, entre altres Conte contat i Rondalles de la Costera, totes dues obres corals en les quals vam tenir el plaer de coincidir. El seu darrer llibre, Me'n recorde, és una autobiografia il.lustrada per Loles Ciges, on compon un evocador relat d'històries viscudes durant la seua infància.

En el relat que, tot seguit, ens proposa trobareu aquest enyor delicat que malda per recuperar la memòria d'«el seu Amarcord particular», com encertadament observa Toni Cucarella al pròleg de Me'n recorde


LA FESTA GRAN
F. Xavier Ferrero Calatayud


Dret, dins del llibrell, vora el foc de la xemeneia, restava nuet amb ma mare que m’ensabonava el cap, els genolls, l’esquena i tots els racons d’aquell cos esprimatxat i rovellat.

— Només et queden que les costelles! –em deia amorosament mentre agafava un perol i em rentava la sabonera amb l’aigua clara, neta i calenta.
A l’eixugar-me el cabell amb la tovallola rasposa va percebre que duia alguna grenya cremada.

— Déu sap cóm t’hauràs encés el monyo, fill!

La nit abans, amb els amics, ens havíem clavat en l’estret carreró, vora l’església, on revolaven les espurnes de la gran pira que, amb un cartró, colpejàvem protegint-nos de les cremades. Ara ma mare havia trobat rastre d’aquelles brasetes que s’havien menjat algun pèl que altre del meu cap.

Fora del llibrell i ja eixut, damunt ara d’una cadira de boga, ma mare començava a vestir-me. Els calçotets primer per cobrir-me les vergonyes davant de ma iaia i ma tia, també assegudes vora el foc, junt a una tauleta amb un plat de pastes. Coquetes de sagí, rossegons i pastissets de moniato perfumaven l’ambient de la sala amb eixa sentor a anís que duien els dolços. La botella de mistela, a mig omplir, presidia i engalanava la taula.

Després de la roba interior, em ficava un jersei de coll alt i un altre més gros de llana al damunt. Malgrat el fred de l’hivern, sempre duia pantalons curts. Amb el batidor em pentinava el cabell fent-me la ratlla al costat i el rubricava amb una bona glopada de colònia barata.

Al carrer ja s’escoltava el transcórrer de la gent i mon pare entrava en casa amb els seus amics a fer-se una copeta de mistela per calfar el cos i alguna pasteta per matar la fam abans de sopar.

— Ja estàs, fill?

— Falta posar-se l’abric –replicava ma mare per mi.

I agafat de la mà de mon pare, il·lusionat per la Festa Gran, una festa que duia en el cor, eixíem per la porta i ens colàvem enmig de la processó, en la immensa i freda nit. Enceníem els ciris i ens adheríem a la filera de llums resplendents que portaven els homes de la mà, caminant uns rere d’altres, com si foren formigues eixides d’un formiguer, carrer amunt.

dissabte, 28 d’agost de 2021

X Mostra de Pintors & Escultors Xativins. Un any més



Fins l'11 de setembre de 2021, a la sala de la primera planta de la Casa de Cultura de Xàtiva, podrà visitar-se l'exposició d'obra recent de 44 artistes locals. Els enumerem, perquè en quede constància: Inmaculada Abarca, Guillem Alborch, Lourdes Alonso, Enrique Baldoví, José Ramón Blesa, David Boluda, Carmen Caldés, Fina Caldés, Pepe Castells, Elias Carsi, Rebeca Colomer, Rafael Daroca, Antoni Ferrer, M. Dolores Ferrer, Víctor García, Verònica Gassó, Vicente Giner, Carles Grau, Toni Grau, Pepe Mallea, Javier Mallol, Vicent Martínez, Vicente Miñana, Marian Mollà, Miquel Mollà, Eduardo Monfort, Alfred Moral, Elena Moral, Salvador Moscardó, Julia Obré, M. Teresa Pastor, Rafaela Prats, José Roca, Paco Roca, José Samit, Francisco Sánchez, Sánchez Quintana, Mario Soldevila, Miguel Soro, Javier Soro, Xavier Soro, Emilio José Terol, Paco Tortosa i José Eduardo Zafra.

Una vegada més –la desena en 46 anys– es convoca aquesta mostra inclassificable i atrabiliaria d’un imaginari Col·lectiu de Pintors & Escultors Xativins que cada Fira despleguen sobre la catifa d'aquest Saló d'Agost les seues darreres troballes com a aprenents d'artistes plàstics. Salvant les distàncies temporals, socials i geogràfiques, i dins aquest univers cultural petit i reclosit que és Xàtiva, aquesta mostra voldria potser emmirallar-se en aquells potents esdeveniments artístics que, a la fi del segle XIX i principis del XX, van començar a presentar al gran públic les primeres manifestacions de l’art modern –Salon des Refusés (1863), Salon des Indépendants (1884) i Salon d’Automne (1903)–. Després d’allò ha plogut molt i Xàtiva no és precisament el París de quan la capital de França era el centre del mercat internacional de l’art.

I tanmateix, un any més, es convoca aquesta exposició que, malgrat totes les objeccions que vulguem considerar, té alguna raó de ser. A jutjar pel ressò a la premsa, l’èxit de la convocatòria anterior va motivar que la mostra es prorrogara fins al 30 de setembre. L’èxit, si bé ho considerem, és doble: per una banda, la nodrida afluència de visitants i, per una altra, la d'artistes participants. Si alguna cosa bona té l’absència de selecció i de criteris, és que fomenta la participació allà on el mandarinisme cultural la desalentaria. I amb tot i això, no hi caben tots els que són per impossibilitat material d’espai expositiu en una ciutat on l’afició a la pintura sobretot és notable.

Que el Col·lectiu fos una cosa més articulada i viva que una mera juxtaposició circumstancial amb motiu d’exposicions, seria una petició tronada i extemporània que segurament xocaria amb l'individualisme que sol presidir l’activitat artística actual. I amb tot i això, a alguns ens agradaria que aquesta mostra tingués algun sentit més unitari, alguna proposta temàtica de la qual totes les edicions fins ara han mancat. No hi ha prou amb brindar-les o dedicar-les a aquest o a aquell altre personatge si els artistes participants no s’han aplicat a reflectir-ho en les seues obres. És un suggeriment que no és la primera vegada que fem als organitzadors i que sens dubte redundaria en benefici d’una cita anual que pretén consolidar la seua presència. Per molts anys!

Úranos el capat, déu del cel
roca calcària tallada / 20x40x16 cm / 2021


dissabte, 24 de juliol de 2021

Mestre de Cerimònies



Durant la segona quinzena llarga del més de juliol, Xàtiva ret homenatge a un dels seus més pertinassos agitadors culturals, el professor, doctor en ingenyeria gràfica, polític, escriptor, director d'escena i editor, Antoni Martínez Revert.

El programa d'actes s'iniciava el 9 de juliol amb una emotiva revetla teatral i musical al pati de la Casa de Cultura, al final de la qual es lliurava als presents un exemplar del llibre editat per a l'ocasió.

Completa aquest gest de reconeixement a una figura imprescindible dins l'àmbit de la cultura xativina, la mostra d'obres artístiques que més d'una trentena d'artistes d'arreu del País Valencià han volgut oferir-li. 

Juntament amb el catàleg de les obres exposades, més d'una trentena de col·laboracions en forma d'articles proven de glossar la figura del nostre homenot en les seues múltiples facetes. 



dimecres, 21 de juliol de 2021

El procelós mar de la teua tassa de café

El procelós mar de la teua tassa de café
BiC sobre paper / 8x8 cm / 2020

La vint-i-dosena col·laboració ens arriba de puny i lletra de Francesc Company Soler (Albaida, 1962). Paco Company, com el coneixen els seus amics i conegut, compagina la literatura amb la seua tasca com a professor a l'IES Jaume I d'Ontinyent.

Que sapiguem, Francesc té publicades les novel·les Teranyines a l’ànima (2007), signada amb el pseudònim d'Athymus Kropp; Els jardins perduts: l’espera, la cursa més dura (2006); La revolució de Santi; memòries d’un peluix (2007), i L'òptica tenebrosa (2008), guanyadora de la 16a edició del Premi Ciutat d'Eivissa.

La primera vegada que vaig llegir un dels seus textos va ser, crec recordar, a un catàleg del fotògraf ontinyentí Xavier Mollà. Em va complaure moltíssim la barreja, a la manea borgiana, d'erudició històrica i ficció literària en aquell conte sobre un origen alquímic de la fotografia anterior en segles a Joseph-Nicéphore Niépce, suposat inventor modern d'aquesta tecnologia de producció i reproducció d'imatges. El nostre narrador se servia magistralment de dades i fets contrastats per preparar –com sempre ha de fer un bon conte– un desenllaç sorprenent. Tampoc el relat que avui ens proposa m'ha decebut en aquest sentit. Gaudiu-lo i ja em direu.


EL PROCELÓS MAR DE LA TEUA TASSA DE CAFÉ
Francesc Company

Aquella guerra oblidada en un país que pocs sabrien ubicar en el mapa havia abonat durant dècades els camps amb sang i empedrat camins i carrers de cadàvers i mutilacions. Les presons d’un i altre bàndol vessaven de presoners malgrat que els ajusticiaments front a murs cribats de metralla no s’aturaven. Aviat no quedaria ningú i ni les rates tindrien restes per fotre’ls-hi queixalada, culminació d’una espiral que ningú recordava qui havia començat i que ningú quedaria en peu per poder-ho esbrinar. Els gossos de la guerra, afambrats una vegada més, seguien engolint el seu tribut de vida i no semblaven saciats.

En aquella cojuntura esfereïdora un comandant de l’exèrcit negre esperava torn per mirar als ulls la senyora de la dalla en un penal perdut entre les muntanyes frontereres. La disort d’una emboscada molt ben ordida per l’exèrcit blanc va acabar amb tots els seus hòmens en la vorera del camí nedant en mort i els ossos del comandant en una repugnant cel·la d’una putrefacta presó, a pocs quilòmetres d’on eixe parany perfecte els havia anihilat.

En un arravatament de generositat desconeguda, el coronel alcaide d’aquell infecte indret, tal vegada conduït per la graduació del reu o per una mala ingesta d’alcohols que ni per a curar ferides servien, va atorgar al presoner la gràcia d’una última voluntat en forma de darrer sopar abans de rendir compters. El comandant de l’exèrcit negre va afirmar rotundament que no volia anar al cadafal amb la panxa plena i com que morir no li feia cap gràcia menys encara si alguna cosa se li regirava en l’estòmac, però que amb molt de gust prendria un café abans que les miserables lleis de la guerra li estroncaren la vida. En veritat no li faria fàstics, a un bon café, a ser possible tipus aràbiga, fet expresso, com el solen fer els italians, ben mesurat, potent i fragant i, per a indicar el pedigrí de la seua procedència exòtica, amb aromes d’espècies de països llunyans baixant per la gola i quedant-se arrapats al retrogust durant uns minuts, unes sensacions que el transportaven a moments passats de la vida anterior a la guerra i que necessitava reviure, uns records meravellosos i potents que demanava a crits endur-se a la tomba.

Recuperada la cordura de la seua imprudència, el coronel alcaide d’aquell cau de mala mort va comprovar que donar compliment a la seua promesa anava a ser més que impossible. Els mercats oficials que quedaven estaven impossibilitats per ofertar aquell producte de qualitat i el mercat negre havia sigut tan estrangulat que feia temps que havia mort d’asfixia i ell no sabia on trobar-ho, mancava de temps per fer-ho i no pensava gastar ni un cèntim de la seua missèrrima paga en aconseguir-ho per donar compliment a la seua estupidesa.

Descavalcat ell mateix de l’absurd oferiment, però sense voler presentar-se innoble i impotent per complir la paraula donada davant de l’enemic, l’alcaide se les va haver d’enginyar per rendir compliment al que la seua llengua massa solta havia establert i va ordir una repugnant maquinació. Va demanar al cuiner de la fortalesa que se les enginyara per inventar qualsevol fórmula magistral que convertira en café d’alta gamma els productes més innobles que els foscos racons del seu saber culinari pogueren imaginar. Qualsevol combinació d’aigua pútrida i condiments infames que aconseguira fer passar per or negre serviria.

Després de diverses provatures amb productes d’innoble pelatge i alguns lleugerament letals, el cuiner es va inclinar per una combinació d’aigua bruta de rentar plats, generat amb un succedani de xicoira i solatge de café de quarta categoria expremut fins a la sacietat, amb el toc d’un medicament per als peus, amb menta i alcanfor per dissimular el gust. Una combinació que va ser considerada la fórmula magistral del que, en bona teoria, hauria de ser un café aràbiga.

Arribat l’impàs previ a l’execució, el cofoi alcaide es va presentar en la cel·la i ell en persona va oficiar el ritual sagrat del que en altres temps havia sigut prendre un café. Va ordenar al soldat que l’acompanyava que deixara la safata en el tamboret raquític que dormitava drenat per tèrmits en un dels cantons de la cel·la, que miraculosament no se’n va anar avall amb el pes i ell mateix va fer de cambrer d’alt rang que serveix l’il·lustre enemic al qual va a executar. El fet dels odis que aquella guerra havia exacerbat no era excusa per a què no es respectara el mínim codi militar i deixar de ser elegant.

El coronel alcaide en persona va servir el café mentre inventava un fictici relat amb les dificultats per aconseguir-lo d’estraperlo com a eix argumental, i continuat amb les explicacions sobre el mercat negre que cada vegada feia més honor al seu adjectiu, detallant l’acurada elaboració en la seua pròpia cafetera italiana per donar-li més rellevància, de la qual va obviar el rovell que la rossegava, per acabar vessant-lo en una tassa sobre plat i cullereta de guarnició, que va elogiar com de porcellana d’alcúrnia i de la qual tots dos van ignorar la runa que la ribetejava. A aquest ritual el va acompanyar, tot seguit, la pregunta de quant de sucre volia o si el preferia sense. La segona opció va tranquil·litzar el coronel alcaide per no haver d’inventar una solemne mentida d’aquell succedani de qualsevol cosa que tots dos sabien que no era sucre.

La primera tassa va ser engolida amb fruïció pel comandant presoner i com l’alcaide presumia que en quedava més va demanar la gràcia d’una segona que va ser vessada amb la mateixa artificiositat que la precedent. Tragar la segona va dur el temps que el ritual mereixia. I, mentre l’assaboria, el comandant presoner va verbalitzar un discurs entorn al sagrat beuratge.

Va dir que aquell gènere de café li duia records de la seua estada a París, prenent un expresso enfront mateix de la Torre Eiffel, en el Trocadero, mentre una munió humana es desenvolupava per totes bandes als seus peus, en la baixada vers el Sena i que ara mateix aquell gust el transportava fins allí. Que va sentir el mateix en la plaça sant Marc, a Venècia.. i a Roma, i a altres llocs on la seua anterior vida de fotògraf d’agència el va dur. Va afegir que una torrefacció com l’aràbiga s’ha de prendre sense sucre per no deixar fugir el conglomerat d’aromes que amaga en les entranyes i beure’l molt poquet a poquet, intentant eternitzar-lo. Va aplaudir que aquella varietat que havia aconseguit tan onerosament era força refrescant, que el toc de menta donava fe de la seua procedència exòtica i llunyana i que tot plegat eren un cúmul de sensacions que havia reviscut per la deferència del seu captor que, uns minuts més tard, anava a donar l’ordre d’acabar com solen acabar aquestes històries en conjuntures com aquelles. Una paret drenada de metralla, un escamot d’execució, la petició formal de si prefereix els ulls embenats o no i el mateix que t’ha servit el café baixant el sabre per donar ordre de foc.

Tot i això li va agrair elegantment la deferència i les molèsties que s’havia pres i el van deixar uns minuts sol per tal que s’habillara per passar al següent acte d’aquell teatre dement. Fetes unes ablucions tan innecessàries com a consciència, el comandant de l’exèrcit negre es va posar l’uniforme que delatava el seu rang, malgrat les taques i els sargits que l’emplenaven i va iniciar el passeig que du des de la cel·la al patíbul, custodiat per la guàrdia d’honor dels propis botxins.

Arribat al lloc senyalat, a la negativa a posar-se la bena als ulls que sols permet escoltar el que va a perforar el teu cos va seguir la innoble revelació a cau d’orella del soldat enemic que l’assistia.

—Sap vosté, comandant, que el café que s’ha pres realment és una purga d’aigua infecta d’esbandir els plats i medicaments per matar el gust?

A aquella miserable revelació que buscava fer mal abans de rebre la dama de la dalla no li va correspondre ni una mirada d’odi, però sí una inesperada resposta.

—Efectivament, soldat, si he pogut enganyar la meua ment mentint-li amb la porqueria que m’he pres, podré enganyar el dolor de les bales. Amb una mentida ominosa he estat per uns segons en el paradís. Amb una altra estaré eternament en l’infern. Ara sé que estic preparat per a l’escamot d’afusellament. Que disparen!

dilluns, 14 de juny de 2021

Màscares

Màscares / BiC sobre paper / 21x26 cm / 2010

 pep aparicio guadas (Énguera, 1957), el nostre vint-i-uné col·laborador s'autodefineix com un «mestre ignorant, en actiu; ara president de l’Institut d’Estudis Territorials el Caroig, editor de les seues publicacions…», però, a poc que escorcollem en les fonts, aquesta pinzellada biogràfica se'ns presenta xocant i del tot insuficient –fruit d'una tímida humiltat–, potser una ironia amable perquè l'interlocutor vaja copsant sense batibulls el cúmul ingent de tasques que pep ha anat desenvolupant al llarg de la seua biografia.

Apassionat de l'ensenyament, du una pila d'anys exercint la Vicedirecció del CPFPA Francesc Bosch i Morata, de Xàtiva. És autor de nombrosos articles que desenvolupen teòricament la idea d'educació popular. El trobem compromés amb les publicacions de l'Instituto Paulo Freire, pedagog brasiler pel que sent una indissimulada veneració. És membre dels consells de redacció de Quaderns d'Educació Popular i Quaderns d'Educació Contínua, iniciatives totes dues de L'Ullal Edicions; membre del consell directiu de la revista Dialogos; coordinador i editor de les publicacions del Centro de Recusos y Educación Continua (CREC). Podem llegir també alguns dels seus escrits de temàtica pedagògica a la revista T. E., de CCOO.

I, tanmateix, allò que ens va animar a demanar-li una col·laboració va ser la sorpresa d'assabentar-nos del seu interés pel conreu de la poesia. Èxode, Recol·lecció de la llum, Figures de l'aigua, Diari de camp, Flors nocturnes i Terra a terra, són alguns dels seus poemaris publicats per Editorial Denes. Que gaudiu, doncs, de la prosa que només els poetes saben teixir. 



MÀSCARES
Pep Aparicio Guadas

màscares i memòries volten... l’única senda estreta i genuïna rere el petri boscam emmiralla una anguera potser tardana, mentrestant un fi degoteig d’aigua raja de les roques sense enrenou, sense ordre ni concert, ella soliua i autònoma desclou el silenci de la mota... i serena emergeix una qüestió: quina és la relació entre les dues imatges? quina la relació de les imatges amb l’observador que solitari recorre el camp de la visió? dues màscares que alhora son visibles i llegibles... i, tanmateix, generen divergències i marquen la difícil edat dels cossos absents, o tal vegada sostrets a l’esguard; i, d’aquesta manera, no poden més que senyalar que el més profund sempre és la pell, una pell que viva realitza la collita de les emocions i dels afectes, plecs que arrepleguen matèrics les commocions i fulgors d’una vida viscuda i no soterrada en la conducta del temps

...lentíssimament observes el perenne pas dels dies potser amagat rere una densa i feréstega arbreda i tendre lo sol fendeix, humà molt humà,  el vast horitzó de la serra i tinta violeta una llunyana aurora, mentre la teua fosca mirada emparada rere la màscara esborra el rostre sempre obert... un doble moviment embotit en les dues màscares andrògines que custodien una matèria orgànica... plena d’ombres i desdoblaments, tu o potser ella, després de la pluja malgrat la càlida flaire de l’argila que descarada travessa els rostres sense les màscares... dels últims cossos

la llar deserta de paraules tal vegada endinsa una vida que, sense la màscara, enyora un món franc i expressiu llunyà de la lògica de la representació, àdhuc la teatral, immers en una lògica poiética de la creació que alegre nomadeja entre les passions arrelades que, en certa manera, dissolen els cossos i els pleguen per la prima línia de les afores deixant sols les màscares que romanen juntes i potser esdevenen un dispositiu proliferador... sap a glòria?

[vindrà la nit

ací
mentre vaixells de paper de diari naveguen lentíssims en una metàl·lica mar d’oli

mentre les paraules lentes abandonen en una deriva immensa la fixació de la tinta i amuntegades configuren una densa paret 

seca

davant les volcàniques fulgors de la teua mirada rere la màscara
davant les paraules enceses cisellades a la pedra del teu rostre

heu escoltat el compassat himne matèric que enfila les músiques 

vindrà la nit...

ara

on floreja el blanc foc que ens abrasa?
on el rogenc esguard?
mentre vaixells de paper de diari naveguen lentíssims en una oliosa mar de metall

vindran els cossos…
on la càlida fulgor?]

les dues riberes senzilles i estretes emmarquen el passar de l’aigua vivent i cristal·lina que somou, intensa i salvatge, l’angosta vall tot dibuixant un excels mapa sonor que regalima parsimoniós una gota indicible que no diu res ni mostra res, per ventura un abisme en les afores de les màscares que queden així sense arxiu... pas a pas renoven la vella pedra analfabeta de la calçada i la rodona dansa cerimonial que alterna les crues energies... renaix de la cendra la música sense partitura i una densa remor acordada enfila lleugera però intensa un càntic sols sincopat que, ací i ara, transcendeix allò sagrat i perdura esdevenint: pensament i vers alhora

...la metàfora del rostre absent que els ulls sempre fan present però no presenten tendríssimament nia al vostre cos i les màscares, com els arbres, sols delimiten el contorn, tal vegada nu i asimètric, de la vida i de la natura, pròximes i llunyanes alhora, acaronades per la dolça vigència d’un sentir proper a la terra... memòries i màscares volten encarnades als nostres cossos... el somni de la vida?

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm