Professió de fe

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (V) /

acrílic sobre tela / 30x21,5 cm / 2023 

«El sobre rasgado, la carta de nuevo entre mis manos y como en aquel martes tan triste, también hoy procuro retrasar el momento de enfrentarme a su lectura. Supe, de pronto, que después de leerla todo iba a cambiar.

Lo recuerdo perfectamente. Casi a vuelta de correo, yo le estaba contestando cuando recibí la noticia de su muerte repentina. Su gran corazón no resistió tanta presión.

Xátiva, a 5 de noviembre de 1946

Mi querido Tomás, siento muy cerca tu inmenso dolor.

Sé que el mío todavía está contenido, pues se muestra incrédulo ante tanta estupidez. Me produce hastío, pero también mucha rabia ver a personajes tan miserables utilizando el sufrimiento humano para alimentar su ridículo poder. Éstos que, además del lenguaje, utilizan la sotana y sus símbolos para perpetrar el engaño, humillando a los más indefensos, son los peores.

 
Pero Tomás, no te preocupes más de la cuenta. Vamos a estar juntos y encontraremos la solución. No son éstos, momentos para la flaqueza, las dudas o, mucho peor, las culpas. Nuestro amor es tan puro que merece existir.

 
Te amo. 
Adela.

Valencia, a 30 de octubre de 1946

Mi estimada Adela, desearía no haber tenido que escribirte nunca esta carta. No mereces sufrir, ni por un instante, más de lo que ya lo has hecho a lo largo de tu vida, pero desconcertado por los últimos acontecimientos, no sé cómo podría evitarlo. Ahora soy yo quien necesitaría tus sabios consejos.

Hemos hablado mucho este último año. Afortunadamente lo hemos podido hacer ya cara a cara, sin la excusa de la confesión por medio.

Desde que te conocí en la Iglesia me pareciste una mujer excepcional. Sin embargo, mis expectativas y mi vocación estaban claramente determinadas. Me fui enamorando de ti sin ser consciente de ello. Tus confidencias me mostraron desde el principio a una mujer inteligente, reflexiva, ecuánime, sensible y, obviamente, también con una manifiesta belleza y elegancia. No fue tan extraño que fueras despertando ese sentimiento de amor que transcendía lo espiritual y que, aun siendo desconocido para mí, yo descubría como lo más puro e intenso que jamás había sentido.

Me sentía cerca de Dios, pero enamorado de ti o, mejor dicho, me sentía mucho más cerca de Dios porque sentía este amor humano como lo más divino. He vivido estos últimos meses sin encontrar una solución pacífica que nos evitara el conflicto, un lugar donde las leyes de los hombres no contradijeran la más excelsa ley divina.

Conocer tus sentimientos me llenó de alegría y de valor para manifestar nuestras intenciones. Estaba dispuesto a considerar la necesidad de respetar un tiempo para que el Arzobispado con sus propias cadencias ofreciera una salida digna para los dos.

Pero todo se ha precipitado. Jamás imaginé que mi propia hermana me denunciara ante las autoridades eclesiásticas. Ahora, en un intento de acallar posibles habladurías y dar ejemplaridad, amenazan con denunciarme ante las autoridades civiles. Son tiempos en los que se impone una represión de las libertades, pero sobre todo de las ideas y sentimientos. No aceptan que nadie se salga del camino y todo movimiento se interpreta como amenaza. Siempre ha sido así y que ahora yo abandone el sacerdocio para casarme contigo, les hace temer que se haga explícito esto que es un secreto a voces en tantas otras parroquias.

 
En nombre de la verdad y el amor se alimenta la farsa y el odio. Mi hermana, con su sorprendente malicia delatora, se comportó como una egoísta, yo como un ingenuo.

 
Te quiero profundamente.

Tomás». 

[Aquesta Profesión de fe pertany al recull de textos CON SECUENCIAS, de Juan Tormo. 

A manera de breus sessions fotogràfiques desfilen per aquesta galeria personatges que davant l'espill despullen la seua ànima.

 
L'autor tracta de captar en les seues mirades les actituds, els gestos i les emocions que ens mostren un paisatge en el qual es reflecteixen també els nostres somnis i la nostra memòria].

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (detall) /
BiC sobre paper / 21x29,7 cm / 2023

Francesc Úbeda Bataller (el Genovés, 1948), signatari de la trenta-novena col·laboració, és un dels ensenyants més vocacionals que jo haja conegut durant els meus anys de docència. Diversos premis Baldiri Reixac, aconseguits en projectes amb alumnes, donen fe de la seua pruïja per la millora de l'educació.

Va estudiar Magisteri a València, i l'ofici de mestre el va portar arreu del nostre domini lingüístic. Durant la seua primera destinació definitiva al Ripollet (Barcelona), va entrar encontacte amb el semiclandestí moviment ACIES (Associació per la Correspondència i l'Intercanvi Escolar), embrió dels col·lectius de renovació pedagògica que vindrien després.

A Xàtiva, va ser director del CP Taquígraf Martí durant 15 anys. Va participar al Col·lectiu de Mestres de la Costera. Vam coincidir a l'IES Josep de Ribera durant els seus darrers anys abans de la jubilació, impartia aleshores Història i Geografia als alumnes del primer cicle de l'ESO. 

A més de la seua passió per l'ensenyament i l'afició per l'escriptura, Francesc ha mostrat interés i qualitats per a la pràctica artística. Em conta que durant els seus anys d'alumne de l'Instituto Nacional de Enseñanza Media “José de Ribera”, Rafael Pérez Contel –catedràtic de dibuix, director del centre i artista reconegut– el va interessar pel gravat sobre linoli, tècnica que encara practica amb molt bona mà.

És coautor, amb Josep Lluís Cebrian, del llibre El Palau del Genovés i el retaule d'En Guerau Sanç i Ripoll de Castellverd. Ha col·laborat en la transcripció de la Carta Pobla amb Josep Antoni Soler Escòrcia. També ha participat en les obres de diversos autors Conte contat i Llegendes de la Costera, totes dues editades per l'Associació Amics de la Costera. Actualment, es troba enqueferat en un projecte d'història local. 

L'emotiu relat que avui ens ofereix és oportú per propiciar una reflexió serena, no exempta de tristesa o malenconia, en el clima d'enconament polític que patim. Espere que siga del vostre gust. 

JA NO S’ESCRIUEN CARTES COM LES D’ABANS

Francesc Úbeda Bataller

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans va dir la mare quan ens va fer seure a la vora del llit. L’havíem sorpresa com altres vegades mirant i remirant d’amagat el contingut d’aquella caixa que descansava sobre la seua falda; la tapa tenia el dibuix d’un pomell de flors de codonyer amb abelles que volaven entre les lletres del rètol, Dulce de membrillo.

La meua germana i jo ens havíem abocat a la porta de la seua habitació, en un dels recorreguts que féiem per tots els racons de la casa de poble on malvivíem dues o tres famílies. A vegades la véiem guardar el dolç de codonyat, de puntetes i braç estirat, al damunt de l'armari grandot de casada. Ho feia tan hàbilment que el cofre sempre quedava amagat darrere del remat d’eixe moble, a resguard dels nostres intents d’agafar el pretés tresor, pujats sobre una cadira; morts de curiositat. Sempre ens sorprenia en aquella illa d’intimitat, l'únic lloc no compartit.

Aquell dia li vam preguntar qué feia. ‘Llig unes cartes antigues’, ens va contestar. ‘Vull veure-ho’ vaig dir jo, juganer, capritxós i vaig remenar el contingut. Ella em va apartar la mà, amb contundent delicadesa. Frustrat en el desig, li vaig amollar rabiüt: ‘Però has plorat’.

—‘No, no plorava’, negava mentre dissimulava una llàgrima amb un somrís. Davant la meua insistència invocava el caràcter ploraner heretat de sa mare i l’emoció dels records la traïa. La meua germana l’emplaçava a majors concrecions, i obteníem respostes de l’estil ‘és que ton pare m’escrivia unes cartes quan estava en la mili!… unes postals com ja no se n’escriuen’. Aleshores ens explicava quina cosa era el servei militar i els mandos dels reclutes, com deia als capitosts que havien guanyat la guerra, i descrivia el lloc de destinació dels soldats amb tants detalls com si els hagués conegut.

I ens contava anècdotes, i relatava els patiments de la família dels meus avis paterns, privats de l’ajuda del fill durant aquell llarg període d’obligada prestació patriòtica.

A nosaltres ens llegia poc més enllà de ‘mi querida Maria’, i finalitzava ‘este tu novio que te quiere, Pepe’. Es veu que el pare no volia posar José per si semblava un desconegut als ulls de la destinatària.

Ara en sóc conscient de les trampetes que emprava la mare per a desviar el nostre interés pel contingut de la caixa i el d’aquelles missives. Li resultava fácil; darrere d’una carta ens desplegava una postal que en obrir-se mostrava un ram de roses, de color esmorteït, i taquetes rovellades pel pas del temps. O la foto d’un jove soldat, el seu novio, que portava del ramal un cavall de la caserna. ‘Del pare? no, no; què més haguera volgut ell! Seria d’algun mando’, contestava.

Els mandos! El pare els va servir amb submissió, probablemente no li’n quedava altra. En tornar de la mili va haver de buscar feina. El poble era menut. L’únic que li’n podia donar era algún terratinent o hisendat. Va arribar a ser una mena de mosso d’estables que unia, a la feina feta amb escreix, una bona dosi d’adulació innecessària, com si fóra una part del sou miseriós que cobrava.

Va morir quan jo tenia quatre anys. A la meua germana, amb uns anys més que jo, vulgues que no, la van vestir de dol durant un temps; la mare, al cap de molts anys, començà a substituir el negre per una escala de grisos puntejat de llavoretes negres, o de negre amb petites volves blanques.

Vam créixer. La mare va heretar una casa humil. Ens hi vam traslladar quan ja havia faltat l’àvia. L’habitàvem sols. La caixa del dolç codonyat, com un objecte de valor a custodiar, vingué amb nosaltres.

Vam comprar una ràdio d’aquells que pareixien una capelleta; ‘que s’entretinga i no estiga sempre cosint, colló!’, exclamava la meua germana. Aconseguia distreure’s, especialment a la tertúlia vespertina de les cosidores que, entre puntades i puntades d’agulla, comentaven els serials radiofònics.

El primer televisor va ser en blanc i negre, com els colors de ma mare, com els colors del temps que ens va tocar viure. Quan donaven notícies, apagava els aparells, la radio i el televisor. ‘Només diuen que desastres’, argumentava.

Un dia, des d’aquell aparell, finestra sempre a mig obrir, un ministre, quasi sanglotant, va anunciar que el Caudillo, no un cabdill qualsevol, el Caudillo, s’havia mort.

La mare va estar atenta, i va seguir els esdeveniments posteriors. Sense comentaris. En silenci. Com el silenci constant que jo havia observat en ella i en sa mare, la meua àvia, tota la vida viuda. ‘El güelo va morir jove, del cor’, afegia. I això era tot el que sabíem d’ell. La mare va veure encara molts anys els colors televisius i els temps d’una democràcia imperfecta, incompleta. A vegades la sorpreníem atenta a notícies concretes, les espurnes, ara ho sé, d’una foguera mal apagada de la qual a casa mai no ens havien parlat: “descoberta una fossa comuna a tal lloc”, “exhumació de tants cadàvers al cementeri tal”, “homenatge als afusellats al mur de…” Eren instants fugaços, però seguits en el temps com uns punts suspensius o la corrua de formigues que a l’estiu porten aliments al seu formiguer. En el nostre cas, però, sense ser-ne conscients llavors, eren bocins de dolor mai no expressat, llançats en uns cors destrossats.

—Quina manera de traure històries passades que no serveixen per a res!, remugava la meua germana quan va escoltar allò de la memòria històrica. Ella detestava eixos temes. A mi, si més no, m’encuriosien.

Entregàrem la roba de la mare a una associaciò benèfica; les flassades, matalàs i llençols, amb inicials finament brodades, a la Creua Roja. Ja no ho necessitaria mai més. Els mobles més presentables ens els repartirem.

Al fons d’una calaixera va aparèixer la capsa amb el rètol del codonyat. A dir veritat, una barreja de records: cartes, postals i retrats de tonalitat sèpia, una cartilla militar, un carnet de la Falange española i un altre de l’Acción Católica Española, també una acreditació d’haver fet el compliment Pascual castrense…I, soterrada per eixa pila de pedaços de vida, hi havia una sobrecarta, la pestanya doblada a l’interior, masegada de tanta visita com hauria tingut. Aleshores vaig tenir una llampada mental que, tot d’una, em desvetlà una escena de la qual vaig ser testimoni un dia de la meua ja llunyana infantesa: ma mare, arravatada, estrenyia contra el seu pit aquell paper...

Amb els dits tremolosos vaig extraure una carta. Des del fons del temps vaig pressentir la veu de l’avi.

“Querida esposa no vengas más a traerme comida ni ropa de muda. Mañana se cumplirà la sentencia del sumarísimo de urgencia a la que me han condenado. Tenia derecho a un juicio justo y no me lo han dado. Lo que hice era un acto de piedad. Aquel hombre, tu lo sabes, estaba agonizando; así que muero con la conciencia tranquila. Dale un beso muy fuerte a nuestra hija y a ti te digo que te quiero”. Una matussera rúbrica tancava aquell paper groc com d'una eina rovellada, potser la falç o la dalla de segar. La dolçor del codonyat se’m va fer llet agra.

Amb la veu més insegura que mai, em vaig adreçar a la meu germana. No vaig poder acabar de dir ‘què farem’. Vaig sentir la seua mirada com una descàrrega al mateix temps que un dard eixia de la seua boca. ‘No res. Dona-m’ho!’ D’una revolada m’ho va prendre tot. Sobrecarta i missiva quedaren estripats.

I la memòria esmicolada va caure davant meu engolida pel forat de l’oblit, el que la meua àvia li va fer al paper, tou de tantes llàgrimes de dolor quan endevinant el fatídic missatge els seus dits trèmuls van foradar el sobre.

Tot havia desaparegut, tot menys la meua decisió de seguir el rastre de formigues i entrar al cor dels records silenciats.

Poqueta nit

Poqueta nit / acrílic sobre tela / 21,5x21,5 cm / 2023

Blaus, els llargs dits de la nit
s’abaten sobre un crepuscle
de veus llunyanes i taronja confitada.

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (II)

 

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) / acrílic sobre tela /
29,7x21,5 cm / 2023

 

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) 

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) 

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) 

Que els roents agullons d'acer

d'un niu de vespes al caliu del migjorn

vigilen la teua bocamolla feblesa.

Segella amb silenci els teus secrets.

Ja no s’escriuen cartes com les d’abans (I)

 

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (I) / acrílic sobre tela /
29,7x21,5 cm / 2023

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (I) (detall) 

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (I) (detall) 

Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (I) (detall) 

«La carta, a modo de poema, estaba escrita desde el campo de concentración de Argelès-sur-Mer y fechada en marzo de 1940. Era una despedida. La firmaba Federico Torres Laguna.

“No pensar sobre el tiempo debe ser un signo de juventud.
Los años me han proporcionado muchas dudas,
también algunas certezas.
Nadie, nada permanece sin cambio.
Sé que en un instante todos nosotros seremos olvido.
Estoy aquí preso por mis ideas, por mis sueños,
pero sobre todo por la mala fortuna.
A todo se llega a acostumbrar el ser humano,
incluso a dejar de ser humano.
Nada material echo de menos,
pues aquí todo me sobra.
Tan sólo temo que un día se me desdibuje su rostro,
dejar de amarla sé que no puedo.
Deberíamos de vivir varias existencias
y en alguna de ellas, sencillamente, disfrutar.
Sólo sé que he llegado a conocer a la mujer con la que quisiera vivir
mi próxima eternidad, mi querida Gloria.”» 

(La memoria de las cosas, de Juan B. Tormo) 

XVII biennal de pintura del Rotary Club Xàtiva

Fins el proper 10 de juny, es podrà visitar, a la sala del primer pis de la Casa de Cultura, la mostra del XVII Concurs Nacional de Pintura organitzada amb caràcter biennal pel Rotary Club de Xàtiva. 

Tot i valorar molt positivament qualsevol iniciativa que, com aquesta, tendisca a la promoció de la cultura i les arts plàstiques, volem cridar ací l'atenció sobre una deficiència en l'organització de l'esdeveniment que, subsanada, redundaria en una millora del tracte dispensat als artístes participants i als seleccionats en la mostra. Els artistes que es presenten a aquests concursos exposició troben a faltar que no s'edite algun catàleg, per modest que siga, on quede constància de la seua participació. Aquesta edició podria ser en paper o penjada a a web –cosa que abaratiria les despeses. 

Una altra inconveniència menor que volem remarcar és la manera de fixar les mesures màximes de les obres a presentar al concurs. Segons les bases, aquestes mesures no hauran de superar els 130x97 cm. Ara bé, açò limita a un format rectangular la llibertat de l'artista que vulga optar per les mesures més grans permeses, sent així que les pintures poden orientar-se de manera apaisada o vertical. És clar que les bases les marca l'organització i qui paga mana, però el que se sol fer en aquests casos és marcar un format màxim quadrat, que en el cas que ens ocupa seria 130x130 cm. 

Estem segurs que aquestes mesures redundarien en un increment de la participació, en quantitat i qualitat, en un concurs que es pretén "nacional". 

Tot seguit reproduim "Negre sobre negre", de l'artista Miquel Mollà, una de les 33 pintures seleccionades al certamen:

Negre sobre negre / acrílic sobre loneta / 114x114 cm / 2023

Negre sobre negre (detall) 

De les 1000 fonts

De les 1000 fonts / acrílic sobre tela / 50x50 cm / 2022

 

De les 1000 fonts / detall

Cap a final del franquisme, tinc entés, algú va tenir la poètica iniciativa de batejar Ciutat X com «la ciudad de las mil fuentes». No sé si mil, però la veritat és que algunes encara campegen als seus carrers, i més que en tenia entre fonts públiques i saferejos particulars que s'abastien dels naixements de Bellús o del Riu de Sanç. Una remor d'aigua que va inspirar aquells versos de Vicent Andrés Estellés del llibre Xàtiva: «Arquebisbal de pedres i de fonts / regalimant entre els horts de més lluna». 

La suite L'enigma de ciutat X va començar, allà pel 2003, com un treball d'il·lustració per al número 13 de la revista Papers de la Costera. Aquest número va acabar apareixent finalment el 2007. Des d'aleshores ençà, però, la sèrie mai no es va aturar i ha anat produint un degoteig de pintures, dibuixos i algunes serigrafies, fins arribar a esdevenir un gènere o un llenguatge que sempre em permetrà iconografiar nous pensaments que d'escandallen el fons inesgotable d'aquest misteri de ciutat òrfena. 

Aquest mes d'abril que Toni Cucarella presentarà el llibre de l'Escola de Danses de Xàtiva Les mil i una font, he cregut oportuna aquesta humida divagació. Serà dissabte 22, al Saló Noble de la Casa de la Cultura. 

L’alba de la tecnologia

Pedra voyeur / roca calcària tallada /   / 2022

Si fem cas als antropòlegs, la veritable alba de la tecnologia humana s'inicià quan alguns dels nostres ancestres protohumans van començar a fer servir eines lítiques per a complementar les funcions del seu cos. Els nostres parents primats i altres espècies de mamífers, i fins i tot d'aus, prefiguren ja, a petita escala, el que seria la capacitat humana de crear eines culturals. 

De vegades, però, aquella imaginació tecnològica es manifestà només en forma de premonicions o de desitjos que encara trigarien milers d'anys a fer-se realitat. Barrejada amb ancestrals creences animistes, aquesta capacitat humana produia de vegades objectes inútils però carregars d'un simbolisme capaç de projectar-se al futur.

Em pregunte si aquesta Pedra voyeur hauria pogut inspirar a Quim Monzó un conte semblant al titulat La força de la voluntat, del magnífic recull El per què de tot plegat. 

El dit acusador

El dit acusador / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm /2021

Josep Lluís Fitó (Xàtiva, 1967), signant de la trenta-vuitena col·laboració, és professor d’ensenyament secundari a l’IES Francesc Gil de Canals. En altres vides, però, ha estat Director de Gabinet de la consellera de Política Territorial, Obres públiques i Mobilitat (fins setembre de 2022) i assessor d’assumptes generals de la Secretaria Autonòmica d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Consum (juliol 2019-maig 2022), ambdues de la Generalitat. I amb anterioritat encara, va ser director de comunicació d’una empresa privada de vending (maig-desembre de 2017) i assesor de comunicació de Presidència i Vicepresidència de la Diputació de València (gener 2018- juliol 2019). Va ser també periodista-redactor de RTVV des de 1990 fins que el PP la va tancar en 2013, i va fundar a Xàtiva “L’Informador de la Costera” l’any 2001.

L’any 2011, va escriure l’obra de teatre Corrüptia, una regió de l’Est, que es va representar més de 80 vegades al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. També ha escrit Història del voleibol a Xàtiva (2012) i La carrera urbana més antiga d’Espanya (2017). 

Avui, en primícia, ens ofereix un tast de la seua peça teatral inèdita Yo era un yonki del dinero. 

EL DIT ACUSADOR

Josep Lluís Fitó

(Fosc. En el fons de l’escenari hi ha una pantalla que, durant el monòleg, serveix per reproduir imatges que donen suport al que es diu a escena. Es projecta una panoràmica de la vista des d’una casa de camp, al cim d’una muntanya. Durant la panoràmica apareix Marcos, d’esquena, però s’intueix perfectament que és ell.

S’escolta el so propi del camp, d’una casa de camp. Entre la foscor, lentament, apareix Marcos. Va vestit amb la roba que usa normalment en la seua nova vida: camises amples i pantalons hippies. Comença a encendre diverses espelmes repartides per l’escenari. Són també aromàtiques. L’objectiu és crear una atmosfera amb llums tènues i un perfum singular. És el porxe del xalet on està refugiat. Hi ha també una taula i unes cadires de fusta. A la pantalla es projecta una imatge de la vista que hi ha des de la casa de camp. Quan acaba d’encendre-ho tot, apaga el misto i el deixa a un cendrer que hi ha a la taula. Es dirigeix a boca d’escenari, al bell mig. Un focus l’il·lumina. Amb somriure còmplice, obri els braços amb les palmes cara al públic).

Sí. Soc un lladre. (Pausa). Us he robat els diners que ingressàveu amb els vostres impostos. Eixos que vosaltres pensàveu que eren per a hospitals, col·legis, carreteres,etcètera.

Realment, els diners anaven a totes eixes partides… però no tots. Nosaltres empràvem el 20 per cent del nostre temps a gestionar i la resta, el 80, a robar. Per a nosaltres i per al partit. A això ens dedicàvem i per a això ens esforçàvem, conspiràvem, maquinàvem i vívíem. Era com una droga, una adicció. Els diners passen… i els agafes. Millor dit, te’ls donen en sobres.

Però ens pillaren. (Pausa). La UCO ens posà la proa i tot se’n va anar a prendre pel cul. (Se li encenen els ulls). Ens pensàvem que èrem intocables, invulnerables, els putos amos. I la Guàrdia Civil ens ho gravà tot. (Pausa) … Ja sé que esteu pensant. Jo també vaig gravar moltes converses…

(Mira cap al seu voltant). Ara, tot ha canviat. Visc al camp. Esperant, meditant, aïllat, intentant evadir-me i consumint, lentament, el temps que em queda en llibertat.

És cert. Vaig fugir. Me’n vaig anar perquè vaig entrar en pànic. Des que Sur em va dir que ens havien pillat i ho destruira tot, era impossible fer-ho. Ja podia triturar i desfer-me de documents que no hi havia hores en el dia. A més, donava igual. Tot estava als servidors informàtics: documents, correus, telefonades…

Necessitava escapar per retrobar-me. Ja feia temps que tenia decidit que ho deixava, que, quan acabara la legislatura, em dedicaria a altra cosa… però ens trincaren. Jo, que m’havia afiliat al PP en 1992 asquejat per la corrupció del PSOE, havia de fugir perquè havia robat tot el que havia pogut…

Me’n vaig anar i, com era d’esperar, em carregaren el mort. El meu i la resta del cementeri. Vaig tornar quan tenia previst perdre’m per India i quedar-me per sempre. No m’hagueren trobat en la puta vida. (Pausa).

I ara estic ací, davant de vosaltres, disposat a confessar-vos part de la meua història i esperant que em citen per entrar a l’hotel. Ací, en la placidesa d’aquesta vida, penedit de part del que he fet. (Pausa més llarga). Fins i tot d’haver col·laborat amb la justícia i que em pagaren d’eixa manera…

A ells els queda el treball de provar-ho. No sé si ho aconseguiran. Mitjans no en tenen. Els vaig contar moltes coses que després vaig assegurar que no eren certes. Fins i tot, episodis inversemblants… com que un tio que pensàvem que era el mestre de la corrupció li trobaren uns papers amagats en un pis en el qual havia viscut! Fort, eh?... Voleu saber si és veritat?...

Així és la vida dels corruptes. De vegades, com una pel·lícula.

(Fragment del monòleg Yo era un yonki del dinero, de Josep Lluís Fitó)

Miquel Mollà a «La Aventura del Saber»

El prop passat dijous 23 de febrer, el programa matinal La Aventura del Saber de La 2 de Televisió Espanyola, emetia un clip de presentació del darrer poemari visual de Miquel Mollà, Xafapapers.

Després de l'emissió, el contingut ha quedat penjat a la plataforma RTVE-play, on podeu accedir fent un clic al programa complet o directament al clip emés. 

També podeu accedir amb un clic a les imatges de les obres a la web de BOEK VISUAL, un univers alfabèticament ordenat d'artistes amb les seues variades propostes. 

Enllaç al programa complet emés per RTVE: https://www.rtve.es/play/videos/la-aventura-del-saber/23-02-23/6818091/

Enllaç al clip emés per RTVE: https://www.rtve.es/play/videos/la-aventura-del-saber/aventura-del-saber-boek-visual-miquel-molla/6818214/

Enllaç a la web de BOEK VISUAL: https://www.boekvisual.com/miquel-molla

Sargir el cel

 

Sargir el cel / acrílic sobre loneta / 21,5x21,5 cm / 2023

Els cels es van obrir i vam poder contemplar la glòria de Déu amb tots els cors angèlics i els benaurats asseguts a la seua dreta.

La temptació era massa gran. Qui podia resistir-se a aquella visió? En tropell vam intentar penetar per aquell forat que ens mostrava totes aquelles meravelles.

El goig ens va durar poc. Els exercits celestials no van trigar gaire a restaurar l'ordre còsmic. En un tres i no res, escamots d'àngels teixidors van sargir amb sang el teló d'aquell retaule de les meravelles i ens deixaven amb un pam de nas.

A la glòria celestial només s’accedeix amb els peus per davant i després d’un acurat procés de selecció.

Balles, mascareta?

 

L'encobert / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

Josep Lluís Cebrián i Molina (Xàtiva, 1963), el nostre trenta-seté col·laborador, és llicenciat en història i un treballador incansable per la coneixença i preservació del nostre patrimoni artístic. El llistat de les seues publicacions és extens i suggerent (podeu consultar-lo als arxius de la BNE o de la Universitat de València, entre altres llocs).

El 2011, vam coincidir en la publicació de L'església de Sant Francesc de la Granja de la costera, ell com a autor i jo com a dissenyador i maquetador del llibre. Va ser un d'aquells treballs que et deixen un bon record i un exemple de la solvència de Cebrián a l'hora d'encarar un encàrrec com aquell. 

Potser la seua dedicació intensiva a l'assaig històric ha mantingut en segon pla les qualitats d'un narrador dotat d'una sensibilitat capaç de traslladar a l'espai literari el món de les seues indagacions sobre la història i la cultura popular. Jo el recorde participant fins i tot en algun certamen de fotografia artística, afició que no sé si encara practica o potser ha reconduït en una eina auxiliar de l'historiador. 

El relat que ací ens ofereix és una prova del seu talent per a rescatar i fixar la gràcia i el regust popular d'una contalla de la tradició oral de la seua família. Crec que us agradarà. 

BALLES, MASCARETA?
Josep Lluís Cebrián i Molina

A la Marina, durant la II República, tothom sabia que el millor ball de màscares de carnestoltes era el del Café Comerç al carrer Campos. Toneta tot just arribava aleshores als vin-i-un anys i assistiria amb moltes ganes per primera vegada. Això sí, acompanyada per la seua germana Maria i la tia Emparín, totes dues de carrabina. La mare de Toneta havia faltat quan la xica era molt menuda i la seua germana Maria, la major de cinc germans, se l’havia criada.

No cabia una ànima en la sala de ball. Les màscares entraven i eixien, anaven i venien. Tot era un remolí continu i només a les vores de l’estança es detenien una mica les disfresses humanes. Toneta s’havia comprat un vestit roig molt modern, d’estil Belle Époque, que era l’admiració de les amigues. En això que un xic es plantà davant i li digué:

—Balles, mascareta?

Toneta, es girà vers la germana cercant l’aprovació i en aconseguir-la feu una passa endavant. Li va semblar un dels xics més templats del ball, malgrat que Maria, amb més experiència en el món masculí, li va respondre que era camacurt.

El xic li digué amb molt bones paraules que només l’havia vist entrar a la sala havia sentit desig de ballar amb ella, que li agradaria tornar a vore-la i que se sentia trasbalsat en haver-li concedit el ball. Toneta no tocava terra, però no digué res. Al cap de pocs dies el noi ja la tenia localitzada i la va interceptar en eixir de missa a la porta de l’església de les monges. Volia tornar a vore-la. Les seues intencions eren bones... Volia una relació. Toneta el va convidar a un berenar que havia organitzat en dues setmanes –si Déu vol– a la seua casa de camp, a la Plana d’En Gavilà. I així van quedar.

Però no havia passat una setmana quan Toneta va enviar un missatge al pretenent a través de Marianet. Marianet era un xiquet, molt finet, que treballava al forn d’Ortiz, sí el de les magdalenes. De ben jovenet feia tota mena de comandes a la bona gent de Dénia a canvi d’uns quinzets. Marianet li va dir al xic que, per favor, el dia que estava convidat al berenar de la Plana, passés primer per l’ordinari del carrer Colom i li donarien un paquet per a Toneta.

Així és que arribat el dia, a les quatre de la vesprada, milhomes recollí un paquet gran que pesava un quintal, i s’enfilà a peu vora la via del tren fins desviar-se pel camí del cementeri en direcció a Santa Paula. El paquet cada vegada pesava més i més. En arribar al Molí Comerç ja no podia més i va seure extenuat a la porta de la botiga, on venien tot el que podien necessitar els habitants dels masos. Es va treure el mocador de la butxaca i es va assecar la suor del front. Va pensar que havia eixit de Dénia tot mudaot, que encara no havia arribat a la meitat del camí i trobava que no arribaria ni planxat ni atractiu. Més avant va sentir que els braços li feien figa i que a penes li quedaven forces per sostenir el maleït paquet. Per a postres, la casa de Toneta es trobava més amunt de la via, en una costera al peu d’un dels estreps de Benimàquia. En arribar a ca El Grall se sentí morir i es deixà caure més de mitja hora a l’ombra d’una garrofera per poder recuperar-se. Esquivant els raigs de sol que travessaven les fulles de les branques pensà quantes coses calien fer per unes faldes. Però ja quedava poc. Reviscolà de sobte, es posà en peu, es va atusar els cabells i es va repassar tota la vestimenta amb deteniment. A la dreta del camí es veia ja la cisterna moruna i se sentia cert aldarull de la festa, majoritàriament femenina amb algunes criatures que jugaven pels voltants.

El nostre home arribà amb el paquet a les mans, com si se l’hagués trobat uns metres arrere, tot sol·lícit i cavalleresc:

— Senyoreta, ací té vostè el paquet.

La concurrència va sostindré a cor un gest d’expectació.

— Molt bé Tonet. Deixe’l ací damunt, al banc de pedra, i obriga’l, que és un regal per a vostè.

— Un regal per a mi? Va contestar el xic tot sorprès...

— Sí, és un obsequi que jo li faig.

El jove va començar a desembolicar el paquet davant de totes, una mica nerviós. Primer el cordell, després les capes generoses de paper d’estrassa, en acabant un sac d’arpillera ben lligat i després...

I després? Després, tot eren rajoles massisses.

Tonet, que creia saber molt de dones però que en realitat era una mica curtet, no comprenia res:

— No ho entenc. Per a què són estes rajoles?

— Són per a que es faça una casa, una casa per a vostè i per a la seua dona.

Es va fer un silenci profund, etern, que a Tonet li va pesar més que el paquet de les rajoles.

— Jo no sabia que vostè tenia dona, ni tampoc que tenia dos xiquets bessons.

El pretenent es va quedar gelat, paralitzat com una estàtua de sal apunt de desfer-se sota la pluja. I de sobte li tornà tot el cansament d’adés multiplicat per cent.

Les amigues de Toneta s’ho van prendre molt malament i a punt van estar de llançar-lo al camí per damunt del marge. Abans que la cosa no arribés a majors, la tia Emparín, que estava present en aquestes noces de Caín, va prendre el pollastre pel braç i el conduí a l’eixida sense que ell pogués reaccionar. Li va ficar una rajola en cada butxaca de la jaqueta i li va dir amb veu baixa:

— Rei, veste’n per on has vingut. Que conste que Toneta no sap tot el que jo sé. I tin en compte que és filla del tio Toni el del Poble, que si se n’assabenta, d’una escopetada et deixarà sec.

I és que la tia Emparín de Novetlè era més valenta que les pessetes. Als disset anys havia conegut un xicot de Dénia en la fira de Cocentaina. En tornar al poble, va posar en un mocador els quatre draps que tenia i se’n va anar a la Marina. En un mes es casaven a la parròquia de Sant Antoni de Dénia. Emparín, que sí que coneixia les misèries de màscares i mascarades, no va ser feliç mentre van viure els sogres, gent de fanecades i burrera, que sempre l’havien considerada una morta de fam. Però la història de la tia Emparín, és ja una altra història.

L’herència del vent

 

Al vent / acrílic sobre cartó i fusta / 21,7x21,7 cm / 2022

Som l'herència del vent, 

el rostoll abrusit

que deixa el feroç incendi, 

el romboll de fulles seques

que el vent tragina

per les avingudes desertes de l'hivern. 

La cita

La cita / BiC sobre paper / 13,5x13, 5 cm / 2022

Josep Enric Calero Martí (Benigànim 1970), el nostre trenta-sisé col·laborador, és professor de valencià a l'Ensenyament Secundari des de 1996. L’escriptura, especialment la creació poètica i la narrativa, és la seua passió.

Ha rebut diversos premis de poesia –a la Vall d’Uixó, al Penedés, a Alberic i a Castelló de la Ribera– i fins ara ha publicat tres poemaris: Camins de ferro i terra blanca (Denes, 2014), un recorregut vital i paisatgístic per la Vall d'Albaida; Pa de dolor (2015), on l’autor denuncia el dolor provocat per l’exili, el que afecta les dones i el que ens produeix la mort, i Haikús d’aquell estiu (2016), un recull de poemes molt breus on s’explica l’estiu de 2016 amb els tòpics d’aquesta època de l’any, enfosquida per la inquietud de la malaltia de la seua mare.

Ha rebut premis de narrativa breu al Vendrell i a Banyeres del Penedés. El premi vila de Puçol de narrativa del 2018, li va permetre publicar el recull de narracions Hitchcock al sofà (Onada Edicions, 2019).

Vaig conéixer Pep Calero fent de presentador del darrer llibre de l'amic Vicent Enric Belda (Pavana per a un infant difunt), que me'l va recomanar efusivament com a magnífic col·laborador del blog. No s'equivocava. 

LA CITA
Josep Enric Calero Martí

S’ajusta la mascareta. Endavant ! Crida mentre acarona i gira el rellotge d’arena. Cinc minuts de caiguda lliure que marquen, sí o sí, la durada de cada visita. L’implacable ritme de l’atenció primària. La dona tanca la porta, fa dues passes i es queda mirant el metge. Uns ulls profundament oceànics el deixen petrificat. Es refà d’immediat i pensa que les faccions que amaga aquella mascareta blava el decebran, com li ha passat tantes vegades d’ençà que la pandèmia s’ha instal·lat a la vida de tot el món. Però no és així. Les breus explicacions del malestar donen pas a l’observació sistemàtica de la pacient que deixa caure la mascareta i inunda l’anodí despatx d’una bellesa inesperada, malgrat la pal·lidesa impresa a la cara. L’arena ha passat tota avall i ella encara és allí. Tres dies més tard la tornarà a veure. Cal seguir-ne l’evolució. Gira, de nou, el rellotge i es queda quiet. Cinc minuts i farà passar el següent. El cronograma salta pels aires.

Endavant! I en aquell moment vol que l’arena desafie la gravetat, que quede suspesa a aquell coll tan estret. Uns minuts més per deixar-se posseir per la mirada que acaba de travessar-li el cor. No ha evolucionat com esperava. El dolor és encara ben viu. Estranyament feliç perquè hi haurà de tornar. Quan és a punt d’eixir, li demana si vol fer un cafè. Ella diu que sí, més tard. Una cita, i no és mèdica. L’arena reposa al fons de l’ampolleta ja fa estona.

La primera de moltes cites. Ja no són necessàries ni les mascaretes ni els rellotges. Cada dia una aventura nova. L’endemà a la platja, on l’arena s’escampa i es deté sense la gravetat que la impulse. S’estimen.

Una calor asfixiant sobrevola la boirina matinal que a poc a poc es desfà. És juliol, i algunes famílies, matineres, s’agrupen a tocar de l’aigua. El sol, rutilant, s’encarrega de banyar de llum l’arena de la platja. És més buida que de costum. Els temps que corren no són gens propicis per a la diversió, i malgrat tot, sempre hi ha qui busca el refugi obert de les onades, la cadència dels embats d’una mar aliena a les tragèdies. Com ells que ocupen el seu lloc a la vora de l’aigua, voltats d’aromes salades i de crits infantils. S’estimen.

Ell estira la tovallola i s’hi asseu amb les cames encollides i els braços estirats cap al darrere. Ella deixa anar els seus cabells negres, fins ara recollits en un monyo travessat per una agulla de fusta. Convida el seu company amb un gest quasi imperceptible perquè l’acompanye a l’aigua. Ell somriu, s’estira, mandrós, i amb un lleu moviment de dits li diu que ara no, potser més tard. Dreta, s’allunya uns metres i es llança al mar fins que el seu cos emblanquinat queda fora de la mirada de tothom, submergit, un cos sense consciència del dolor que l’aire i la terra escampen implacablement, sense consciència del temps que l’arena del rellotge ha detingut.

Tenen cita a la consulta. Ahir no estava gens bé. Ell, hui, tampoc. Endavant! I gira el rellotge i l’arena comença el seu descens des del bulb superior. La porta s’obre i allà no hi ha els ulls que esperava, ni els llavis rere la mascareta. Una dona gran, una habitual de la consulta li diu que no hi ha ningú més a fora. Com un autòmat li recepta el de sempre, i abans no hagen caigut els darrers grans ja acaba la visita.

No torna més. Ella no torna més. Les pales han deixat caure la terra i l’arena compassadament sobre la caixa de fusta.

Fa uns dies que el rellotge no gira i la pols s’acumula sobre la superfície del vidre transparent. Aquell despatx, mancat de la precipitació monòtona i periòdica de l’arena, esdevé una foto fixa. Però només uns dies més. Un jove metge dominicà s’asseu tot esperant les visites de la seua primera feina des de l’arribada al país. Amb un mocador de paper repassa el perfil ondulat del rellotge, l’allibera d’aquella pols aliena a la mort. Gira, finalment, l’artefacte, s’ajusta la mascareta quirúrgica i diu passe.

Va de bo!

Va de bo! / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

 

Pep Climent Penalba (La Granja de la Costera, 1954), el nostre trenta-cinqué col·laborador, és Llicenciat en Filosofia i CC de l'Educació per la Universitat de València i ha estat professor de Secundària fins a la seua jubilació el 2015. Sempre el recorde vinculat a l'estima per la literatura i la bona música. Hem compartit tants moments i espais des de la infantesa, que es fa difícil remarcar-ne algun en especial. Tots dos som de la franja generacional que va viure la lenta agonia de la idílica ruralitat del poble en què ens vam criar, una mena de Macondo a la valenciana que, després dels seus Cent anys de soledat, va começar a obrir-se i esvair-se a partir de la dècada dels 60. A hores d'ara, aquell univers és ja una pàtria imaginària, però irrenunciable, una pàtria al cap i a la fi.

D'aquella infantesa, les partides de pilota dels diumenges per la vesprada al carrer Gavatx, mereixerien un capítol propi. Pep més que no pas jo, n'haurà conservat més fresca la memòria. Llegiu si no el seu preciós relat que, tot i estar ambientat al trinquet, reté aquell regust popular. 

VA DE BO!
Pep Climent

Hi havia un gran rebombori quan, jo i les meues companyes, entràrem al trinquet ben install·lades en la caixeta de fusta que portava el trinqueter a la mà. Ja féia una estona que parlàvem sobre l’enrenou que sentíem i mentre ens conexíem ( tres pilotes, dues ja amb la seua edat i jo, semi-nova), vam veure com deixaven caure una pilota nova que ni tan sols va saludar comptant, orgullosa, que ella seria la protagonista de la partida a l’aire.

M’agradava l’olor del trinquet ple de gom a gom, una barreja de tabac i carajillo que les pilotes portem en la memòria, i els crits dels marxadors: als rojos! als blaus!... partida igualada semblava, però jo volia saber qui jugava.

Era la meua segona partida –la vida de les pilotes en l’elit és curta– i, com en tot, has de tindre sort per a ser recordada. Jugaven Suret I i Gat I contra Llopis i Peris. Sols coneixia, per referències a Peris, totes les pilotes parlaven d’ell: sempre ben situat, una força descomunal i un mal geni èpic que el portava a esgarrar-se violentament la camisa quan errava una pilotada.
La “reballà” li dona a triar a Suret I que va escollir el dau i la pilota: la semi-nova, li digué al feridor i va de bo!

Ben aviat vaig vore que Suret I no era un pilotari corrent, no jugava, ballava; a cada restada de Llopis, als cops violents de Peris, responia sempre de la mateixa manera: moviments precisos, cames i braços en una perfecta coreografia fins que jo arribava i, en lloc de colpejar-me amb força, m’acaronava i em situava on volia: lluny de Peris i als peus de Llopis.

Suret I era un jugador alt, flac i estilitzat con un banderiller desmaiat i semblava fora de lloc amb la seua roba blanca , la faixa roja i el seu parar tranquil, però tot això amagava un competidor irreductible: volea, bot de braç, bragueta, palma i, per damunt de tot, un rebotador infal·lible.

Jo gaudia del moviment que m’anaven imprimint, la partida anava igualada i Peris havia fet de les d’ell: força brutal en la pilotada i camisa estripada i pit a l’aire senyal de que les coses no anaven com ell volia.

La partida s’acosta a la fi tal com s’havia desenvolupat: 55 a 55, faltava un joc i Suret I estava, de nou, al dau i semblava cansat. La primera treta, difícil, la torna com pot i Peris la remata com si li anés la vida. La segona semblava igual però Suret entra a l’aire amb l’esquerra, supera a Peris i agafa a Llopis descol·locat; a quinzens. Tretes i restades, cops d’alta escola (aquella palma d’esquerra de Suret I, a remat de Peris, que passa fregant la corda i que va acabar amb la poca camisa que li quedava a aquest, bocabadat davant l’acció, mentre el trinquet aplaudia embogit). A dos, val i trenta, a dos i de nou val i trenta per a Suret I que cridà al Gat I, parlaren un moment i demanà la treta. Jo em sentia anar cara al dau: toc a la paret, toc a l’escala i caiguda suau al dau on Suret I m’esperava d’esquena i de sobte un cop sec, un toc a la murada i surto disparada al peu de l’escala on estava Peris que havia reculat unes passes tot imaginant-se la jugada, però la velocitat el desbordà i vaig anar a parar al seu dit gros en lloc de la palma i vaig caure als seus peus. Quinze final.

El trinquet es quedà en silenci tot esperant la reacció d’un Peris descamisat, què faria? Es va quedar allí plantat i abatut però amb la suficient classe per aplaudir la pilotada de Suret I i ahí el trinquet ja va explotar en aplaudiments: el quinze fantàstic, Peris també.

Suret I, mentrestant, es dirigia ràpid al trinqueter demanant-li la pilota, aquest, estranyat, li la dona i em besà amb tanta passió que tota la vida ho recordaré. Ell estava agraït per la noblesa del meu comportament i jo a ell per haver donat sentit a la meua curta vida en l’elit.

Després d’una partida tan llarga, em jubilaren. Bé, no del tot: partides de juvenils (xics i xiques), aficionats i finalment partides de carrer pels pobles de la Costera. I ara ací estic, dalt d’un terrat d’una casa de La Granja després d’una excel·lent volea de Miquel, sembla que acabaré la vida com a cau de formigues –mig estripada com estic, ningú no ha vingut a trobar-me–. Però les meues velles costures encara es commouen quan recorde aquella partida i el punt inicial de la meua felicitat: va de bo!

25 de novembre / Dia internacional contra la violència de gènere

Micciogínia / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

La vida cargolada

Pluja / acrílic sobre cartó / 19,2x19,2 cm / 2022

Naip / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2021

Causar-se d'esperar / roca calcària i ceràmica / 6,7x8x10 cm / 2017 / col·lecció de Daniel P. Grau

Tors enamorat (detall) / roca calcària tallada / 91x34,7x30,3 cm / 2022

Germinal amb cargol / roca calcària, marbre i ferro / 47,5x7,1x10 cm / 2022

Contràriament als cactus, els caragols de les meues pintures, dibuixos i escultures, són metàfores perfectes de la vida resistent, de l'enquistament de la vida. No transmeten hostilitat. Dins la seua espiral protectora, esperen pacientment l'adveniment de temps més propicis. 

La memòria de les coses

El proper dimecres 23 de novembre, a la Sala d'Adults de la Biblioteca de Xàtiva, a les 19:00 h, tindrà lloc la presentació del llibre La memoria de las cosas, de Juan Tormo, autor de la part literària, i Miquel Mollà, autor de la part gràfica. L'acte correrà a càrrec del professor de filosofia Francesc Martínez Tolosa i comptarà amb la presència de l'editor Francisco Pérez, de Ediciones Babilonia, i els autors.

Amb la fi de la presentació quedarà inaugurada l'exposició La memòria de les coses, que mostrarà, entre altres obres de l'artista plàstic Miquel Mollà, els originals de les il·lustracions del llibre. La mostra podrà ser visitada a l'esmentada Sala d'Adults fins al 7 de gener de 2023.

La Parca

La Parca / BiC i acrílic sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

Adela Ruiz Sancho (Burjassot, 1967), signatària de la trenta-quatrena col·laboració, ens confessa ser «Professora d’Ensenyament Secundari per vocació i escriptora per devoció» i afig que «escriu en valencià, la seua llengua materna, per gust i per sentir la complaença de veure materialitzades […] les històries que s’inventa per a entretindre persones de qualsevol edat». 

De les seues vuit novel·les, esmentaré Pels ulls de Lucrècia i Les veus del més enllà, totes dues publicades per l'editorial Tabarca i vinculades a Xàtiva. Ha escrit també un grapat de contes infantils apareguts en diverses editorials, entre els quals vull distingir el recull Mare, contam un conte, que imagine que té per a ella un significat especial. Amb un CLIC ACÍ pots consultar una nota biobibliogràfica més completa sobre la nostra col·laboradora i la seua obra literària. 

LA PARCA
Adela Ruiz Sancho

El cordó umbilical que va unint les vides de tots els éssers que van sorgint i van prenent consciència i consistència, va avançant, va allargant-se, va creixent i va embolicant-se per tot arreu.

És un cordó que connecta qualsevol ésser amb tots els altres en una existència singular, tan peculiar que plena de misteri cada moment viscut, cada situació ideada, creada, experimentada i finada.

Tot element que naix, apareix per alguna raó, tot ocorre per algun motiu, qualsevol indici d’unió entre els diversos organismes està regulat pel fil conductor originari, el cordó umbilical entre el principi dels temps i la vida… No s’acaba mai, encara que es talle, encara que el partisquen a propòsit, es torna a unir, es relliga, ell mateix es regenera, li coste el que li coste, malgrat que la dificultat trobada supere la possibilitat de regeneració. És una canalització de vida, significa la materialització de la força, és la plasmació de l’activitat, la visió de l’energia; és una actuació contraposada a l’ocàs, a la feblesa i a la mort…

Amb tot, quan ningú no s’ho espera, apareix un monstre enorme, amb unes urpes enverinades, amb uns ulls sagnants, amb una gran boca d’on surt una gran tisora, forta, irresistible i contundent: la Parca…

Es fa fosc i regna el silenci... 

L’herència

L'herència / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Vicent Garcia Perales (la Granja de la Costera, 1970), autor de la trenta-tresena col·laboració, és doctor en Filologia catalana, però sobretot, un home de poble o, com es vulga, de Poble. Des que va acabar la carrera, va entrar a treballar amb jóvens que volien ser periodistes, al CEU de Montcada, impartint classes de llengua i comunicació. També, pel seu vessant investigador en “parauletes dels vells” i cultura popular, exerceix de consultor de Dialectologia catalana a la UOC.

Enlluernat des de sempre pel valencià dels majors, ha dut a terme moltes enquestes lingüístiques i entrevistes. Sobretot, al seu poble, amb desenes d’hores de gravacions i algunes publicacions com la del llibre dels 400 anys de la carta pobla de la Granja.

La seua passió són els atles de llengua. Ha participat en l’Atles Lingüístic de la Comunitat Valenciana, l’Atles Interactiu de l’Entonació del Valencià, l’Atles Toponímic de la Comunitat Valenciana...  La seua tesi doctoral versa sobre l’atles de Sanchis Guarner, l’ALPI. 

A cura seua han estat, entre altres publicacions, l’edició d'un manuscrit inèdit redactat per Sanchis Guarner quan estava a presó, la traducció d’una tesi alemanya sobre l’albufera de València, així com la confecció d’un llibre d’estil per als mitjans de comunicació audiovisual.

Actualment, està en premsa el Vocabulario de Enguera y La Canal de Navarrés, obra del canadenc d’origen armeni Joseph Gulsoy, amb qui ha estat treballant els darrers anys. El 16 de febrer de 2006, davall el títol suggeridor Tocat pel valencià, El País li publicava una entrevista de 2005 al professor Gulsoy en terres canadenques.

No és la primera vegada que s'endisa en el camp de la narrativa amb sabor rondallístic, d'altra banda, molt en sintonia amb el seu interés acadèmic per la llengua popular i la dialectologia. Només recordar ací la col·lecció Els 18 contes valencians de sempre (Barcelona, Ara Llibres, 2007-2008) o la seua participació a l'obra coral Llegendes de la Costera (Amics de la Costera, 2012).

+ info: https://www.uchceu.es/directorio/vgarcia

L’HERÈNCIA
Vicent Garcia Perales

Un pare, amb males intencions i molt desmillorat, va convocar els seus tres fills al caliu del foc encés del mes de gener, amb un fred que badava les pedres. Els tres germans es preguntaven què era allò tan important que els havia congregat de nou en aquella casa vella en què solien passar els estius de la infantesa. Ja de camí...

—Sí que té pebrots la cosa –digué el major– que després d’anys ara ens vinga amb secretets.
—Jo crec que l’home ja no pot amb la seua ànima des que la mare va faltar i, per fi, vol soltar el mos perquè li fem més cas.
—No estaria jo tan segur –replicà el menut, burleta–, que sempre ha sigut molt recelós de les seues coses i de tot el que ha heretat de la família de son pare.

Arribats a l’escena de la trobada, el maliciós de pare començà la lletania. Que si no s’havien comportat bé en vida seua, que si havien provocat la mort de la mare, que si entre ells només existia la rancúnia, que si la mare havia partit sense fer les paus amb ells, que si tot el poble malparlava de les seues relacions mentre el matrimoni havia conviscut fins a la vinguda del maleït càncer de pit...

Els tres, muts, van deixar volar la seua imaginació cap a un temps més feliç i van comprovar que alguna cosa no funcionava bé del tot, ara al final de la vida pairal. Per què acudien a la crida de son pare? Què els feia atractiu ajuntar-se de nou després de tres anys sense dir ni pruna? A què venien ara els retrets de la mare?

—Mireu, fills meus –digué amb veu apocalíptica–, que la meua hora també ha arribat i vull fer-vos tres regals.

Escopeta en mà, el pànic va recórrer de cap a peus els tres esporugits germans. Son pare els va obligar a triar entre tres regals que hi havia damunt de la taula de fusta en què tantes vegades havien compartit somriures amb la mare finada: una clau vella de les d’abans, una creu roja i unes teranyines velles i polsegoses.

—Jo trie la clau, però a saber a on trobaré jo el pany, digué el menor, que havia estat agafant de la mà el germà major en tot moment, perquè la veu de son pare retronava com mai abans ho havia fet.
—Doncs jo no sé per a què valen unes teranyines, però em fan goig i espere resoldre els secret en un tres i no res.
—La creueta m’ha tocat a mi –digué el major–, precisament això, el castic de ser el germà més responsable entre tots vosaltres.

Acabat el repartiment, son pare va posar fi a la seua vida de la manera més tràgica i imaginable.

L’escopeta tenia un pany. El pany obria l’embocadura de l’arma, que alhora contenia una segona clau, molt menuda, que cabia precisament en el pany que tenia la creu vermellosa del fill major, per la part de darrere. Era una creu d’aquelles de farmàcia. En obrir-la... es va produir un gran esclafit. En va brollar quasi un litre de sang, que va sortir projectada cap als tres germans. Era el pagament del passat.

Son pare va ser capaç de maquinar una lliçó de vida, introduint a l’escopeta els símbols de tot el coneixement i els valors que havia volgut transmetre als seus fills. Ara, diluïda amb sang, només heretaven una imatge marcada a foc i flama: si en vida no va poder amerar-los de la tradició, amb aquest gest macabre els feia veure el valor dels avantpassats.

La mescla de la sang del pare mort i de la bomba de sang encabida a pressió dins de la creu va impregnar com un sarcasme la pell dels tres germans malcreguts. Havien obert, balòsties, el pany de la tradició, eixa que, amb el temps, s’ompli de teranyines i que tard o d’hora un dia esclata davant dels nostres ulls.

Negre sobre negre

Negre sobre negre / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

Àlvar Vanyó i Sanç (la Llosa de Ranes, 1968), que ens brinda aquesta trenta-dosena col·laboració, és llicenciat en Filologia Catalana. Després d'uns anys a Barcelona, actualment, fa de professor de l'assignatura deValencià, Llengua i Literatura a l'IES Josep de Ribera, de Xàtiva.

La nostra coneixença ve de lluny, dels anys del seu batxillerat, quan vaig tenir el plaer de fer de professor substitut de Filosofia d'ell i d'una colla d'alumnes entregats al gaudi d'aprendre. Després vam tornar a coincidir a Edicions del Bullent, ell d'autor, membre de consell assessor de col·lecció i corrector, i jo de dissenyador. Seu i de Daniel P. Grau, és l'antologia 69 poemes d'amor, un recull temàtic i raonat de poemes amorosos de Vicent Andrés Estellés. Una estupenda introducció a la lírica estellesiana que va per la 6a edició. 

La nostra connexió amb la pintura negra també ve de lluny, dels anys de la catastròfica Operació Cúmul Gruixut, una “acció propagandística” pasada per aigua. Com en la pintura de Malèvitx, la negror pot tenir molts matisos i facetes, fins i tot en prosa. 

NEGRE SOBRE NEGRE

Àlvar Vanyó i Sanç

Tens tot el cos tens. El cotxe s'atura a pocs metres. No es veu ningú pel carrer. La nit és entrada. Els altres no s'hi atreveixen. Ho hauràs de fer tu. Hauràs de ser tu qui córrega el risc. Obres la porta de darrere, el pot de pintura és a les teues mans i no tremoles, cal ser ràpid, no titubejar, i arranques a córrer cap a la paret impol·luta que et disposes a macular, a esborrar cada una de les línies de la discòrdia, mentre la llum tènue, hipnòtica, alienant, de la lluna et crida reflectida en la façana, et sedueix la blancor virginal del llenç per estrenar, la cal·ligrafia sanguina de temps pretèrits, i et perds entre tenebres, cabòries que no són les teues, han mentit tant, ens menteixen tant… i al postrem pas llances tot el seu odi, inoculat durant segles, contra el seu propi mur, la pintura s'escampa de biaix i regalima avall com un record fal·laç, no són res ja, el temps esborra l'instant. Fosa a negre.

La fosca queia feixuga damunt l'Albereda aquella nit calda d'estiu. Feia dies que ho havien estat preparant, res no podia faltar i no va fallar res. De lluny estant es percebia la quietud de l'asfalt, testimoni silent del que anava a esdevenir-se. Tres joves que s'acostaven entre les cases dorments creien que canviaven el món, ho anhelaven. El primer… Un cotxe es va fondre en la negror de la nit amenaçant i mai no va tornar enrere. El somni d'una nit va acabar esdevenint malson. Fosa a negre.

Aquesta passada matinada, uns desconeguts han llançat pintura sobre la façana d'un bar de la localitat i seguidament han fugit en un vehicle que no ha pogut ser identificat. Se sospita que aquest acte vandàlic té rerefons polític perquè es dona la circumstància que únicament s'ha malmés el mapa d'Espanya que decorava l'entrada al local. No se n'ha pogut determinar l'autoria.

Redacció-1987

PS: 2day's pain! 🙁 22