miquelmolla@gmail.com

dissabte, 24 de juliol de 2021

Mestre de Cerimònies



Durant la segona quinzena llarga del més de juliol, Xàtiva ret homenatge a un dels seus agitadors culturals més actius, el professor, doctor en ingenyeria gràcica, polític, escriptor, director d'escena i editor, Antoni Martínez Revert.

El programa d'actes s'iniciava el 9 de juliol amb una emotiva revetla teatral i musical al pati de la Casa de Cultura, al final de la qual es lliurava als presents d'un exemplar de l'edició feta per a l'ocasió amb articles que glossen la figura de l'homenatjat en les seues múltiples facetes i el catàleg de l'exposició d'obres artístiques que fan de contrapunt al perfil literari del nostre homenot. 



dimecres, 21 de juliol de 2021

El procelós mar de la teua tassa de café

El procelós mar de la teua tassa de café
BiC sobre paper / 8x8 cm / 2020

La vint-i-dosena col·laboració ens arriba de puny i lletra de Francesc Company Soler (Albaida, 1962). Paco Company, com el coneixen els seus amics i conegut, compagina la literatura amb la seua tasca com a professor a l'IES Jaume I d'Ontinyent.

Que sapiguem, Francesc té publicades les novel·les Teranyines a l’ànima (2007), signada amb el pseudònim d'Athymus Kropp; Els jardins perduts: l’espera, la cursa més dura (2006); La revolució de Santi; memòries d’un peluix (2007), i L'òptica tenebrosa (2008), guanyadora de la 16a edició del Premi Ciutat d'Eivissa.

La primera vegada que vaig llegir un dels seus textos va ser, crec recordar, a un catàleg del fotògraf ontinyentí Xavier Mollà. Em va complaure moltíssim la barreja, a la manea borgiana, d'erudició històrica i ficció literària en aquell conte sobre un origen alquímic de la fotografia anterior en segles a Joseph-Nicéphore Niépce, suposat inventor modern d'aquesta tecnologia de producció i reproducció d'imatges. El nostre narrador se servia magistralment de dades i fets contrastats per preparar –com sempre ha de fer un bon conte– un desenllaç sorprenent. Tampoc el relat que avui ens proposa m'ha decebut en aquest sentit. Gaudiu-lo i ja em direu.


EL PROCELÓS MAR DE LA TEUA TASSA DE CAFÉ
Francesc Company

Aquella guerra oblidada en un país que pocs sabrien ubicar en el mapa havia abonat durant dècades els camps amb sang i empedrat camins i carrers de cadàvers i mutilacions. Les presons d’un i altre bàndol vessaven de presoners malgrat que els ajusticiaments front a murs cribats de metralla no s’aturaven. Aviat no quedaria ningú i ni les rates tindrien restes per fotre’ls-hi queixalada, culminació d’una espiral que ningú recordava qui havia començat i que ningú quedaria en peu per poder-ho esbrinar. Els gossos de la guerra, afambrats una vegada més, seguien engolint el seu tribut de vida i no semblaven saciats.

En aquella cojuntura esfereïdora un comandant de l’exèrcit negre esperava torn per mirar als ulls la senyora de la dalla en un penal perdut entre les muntanyes frontereres. La disort d’una emboscada molt ben ordida per l’exèrcit blanc va acabar amb tots els seus hòmens en la vorera del camí nedant en mort i els ossos del comandant en una repugnant cel·la d’una putrefacta presó, a pocs quilòmetres d’on eixe parany perfecte els havia anihilat.

En un arravatament de generositat desconeguda, el coronel alcaide d’aquell infecte indret, tal vegada conduït per la graduació del reu o per una mala ingesta d’alcohols que ni per a curar ferides servien, va atorgar al presoner la gràcia d’una última voluntat en forma de darrer sopar abans de rendir compters. El comandant de l’exèrcit negre va afirmar rotundament que no volia anar al cadafal amb la panxa plena i com que morir no li feia cap gràcia menys encara si alguna cosa se li regirava en l’estòmac, però que amb molt de gust prendria un café abans que les miserables lleis de la guerra li estroncaren la vida. En veritat no li faria fàstics, a un bon café, a ser possible tipus aràbiga, fet expresso, com el solen fer els italians, ben mesurat, potent i fragant i, per a indicar el pedigrí de la seua procedència exòtica, amb aromes d’espècies de països llunyans baixant per la gola i quedant-se arrapats al retrogust durant uns minuts, unes sensacions que el transportaven a moments passats de la vida anterior a la guerra i que necessitava reviure, uns records meravellosos i potents que demanava a crits endur-se a la tomba.

Recuperada la cordura de la seua imprudència, el coronel alcaide d’aquell cau de mala mort va comprovar que donar compliment a la seua promesa anava a ser més que impossible. Els mercats oficials que quedaven estaven impossibilitats per ofertar aquell producte de qualitat i el mercat negre havia sigut tan estrangulat que feia temps que havia mort d’asfixia i ell no sabia on trobar-ho, mancava de temps per fer-ho i no pensava gastar ni un cèntim de la seua missèrrima paga en aconseguir-ho per donar compliment a la seua estupidesa.

Descavalcat ell mateix de l’absurd oferiment, però sense voler presentar-se innoble i impotent per complir la paraula donada davant de l’enemic, l’alcaide se les va haver d’enginyar per rendir compliment al que la seua llengua massa solta havia establert i va ordir una repugnant maquinació. Va demanar al cuiner de la fortalesa que se les enginyara per inventar qualsevol fórmula magistral que convertira en café d’alta gamma els productes més innobles que els foscos racons del seu saber culinari pogueren imaginar. Qualsevol combinació d’aigua pútrida i condiments infames que aconseguira fer passar per or negre serviria.

Després de diverses provatures amb productes d’innoble pelatge i alguns lleugerament letals, el cuiner es va inclinar per una combinació d’aigua bruta de rentar plats, generat amb un succedani de xicoira i solatge de café de quarta categoria expremut fins a la sacietat, amb el toc d’un medicament per als peus, amb menta i alcanfor per dissimular el gust. Una combinació que va ser considerada la fórmula magistral del que, en bona teoria, hauria de ser un café aràbiga.

Arribat l’impàs previ a l’execució, el cofoi alcaide es va presentar en la cel·la i ell en persona va oficiar el ritual sagrat del que en altres temps havia sigut prendre un café. Va ordenar al soldat que l’acompanyava que deixara la safata en el tamboret raquític que dormitava drenat per tèrmits en un dels cantons de la cel·la, que miraculosament no se’n va anar avall amb el pes i ell mateix va fer de cambrer d’alt rang que serveix l’il·lustre enemic al qual va a executar. El fet dels odis que aquella guerra havia exacerbat no era excusa per a què no es respectara el mínim codi militar i deixar de ser elegant.

El coronel alcaide en persona va servir el café mentre inventava un fictici relat amb les dificultats per aconseguir-lo d’estraperlo com a eix argumental, i continuat amb les explicacions sobre el mercat negre que cada vegada feia més honor al seu adjectiu, detallant l’acurada elaboració en la seua pròpia cafetera italiana per donar-li més rellevància, de la qual va obviar el rovell que la rossegava, per acabar vessant-lo en una tassa sobre plat i cullereta de guarnició, que va elogiar com de porcellana d’alcúrnia i de la qual tots dos van ignorar la runa que la ribetejava. A aquest ritual el va acompanyar, tot seguit, la pregunta de quant de sucre volia o si el preferia sense. La segona opció va tranquil·litzar el coronel alcaide per no haver d’inventar una solemne mentida d’aquell succedani de qualsevol cosa que tots dos sabien que no era sucre.

La primera tassa va ser engolida amb fruïció pel comandant presoner i com l’alcaide presumia que en quedava més va demanar la gràcia d’una segona que va ser vessada amb la mateixa artificiositat que la precedent. Tragar la segona va dur el temps que el ritual mereixia. I, mentre l’assaboria, el comandant presoner va verbalitzar un discurs entorn al sagrat beuratge.

Va dir que aquell gènere de café li duia records de la seua estada a París, prenent un expresso enfront mateix de la Torre Eiffel, en el Trocadero, mentre una munió humana es desenvolupava per totes bandes als seus peus, en la baixada vers el Sena i que ara mateix aquell gust el transportava fins allí. Que va sentir el mateix en la plaça sant Marc, a Venècia.. i a Roma, i a altres llocs on la seua anterior vida de fotògraf d’agència el va dur. Va afegir que una torrefacció com l’aràbiga s’ha de prendre sense sucre per no deixar fugir el conglomerat d’aromes que amaga en les entranyes i beure’l molt poquet a poquet, intentant eternitzar-lo. Va aplaudir que aquella varietat que havia aconseguit tan onerosament era força refrescant, que el toc de menta donava fe de la seua procedència exòtica i llunyana i que tot plegat eren un cúmul de sensacions que havia reviscut per la deferència del seu captor que, uns minuts més tard, anava a donar l’ordre d’acabar com solen acabar aquestes històries en conjuntures com aquelles. Una paret drenada de metralla, un escamot d’execució, la petició formal de si prefereix els ulls embenats o no i el mateix que t’ha servit el café baixant el sabre per donar ordre de foc.

Tot i això li va agrair elegantment la deferència i les molèsties que s’havia pres i el van deixar uns minuts sol per tal que s’habillara per passar al següent acte d’aquell teatre dement. Fetes unes ablucions tan innecessàries com a consciència, el comandant de l’exèrcit negre es va posar l’uniforme que delatava el seu rang, malgrat les taques i els sargits que l’emplenaven i va iniciar el passeig que du des de la cel·la al patíbul, custodiat per la guàrdia d’honor dels propis botxins.

Arribat al lloc senyalat, a la negativa a posar-se la bena als ulls que sols permet escoltar el que va a perforar el teu cos va seguir la innoble revelació a cau d’orella del soldat enemic que l’assistia.

—Sap vosté, comandant, que el café que s’ha pres realment és una purga d’aigua infecta d’esbandir els plats i medicaments per matar el gust?

A aquella miserable revelació que buscava fer mal abans de rebre la dama de la dalla no li va correspondre ni una mirada d’odi, però sí una inesperada resposta.

—Efectivament, soldat, si he pogut enganyar la meua ment mentint-li amb la porqueria que m’he pres, podré enganyar el dolor de les bales. Amb una mentida ominosa he estat per uns segons en el paradís. Amb una altra estaré eternament en l’infern. Ara sé que estic preparat per a l’escamot d’afusellament. Que disparen!

dilluns, 14 de juny de 2021

Màscares

Màscares / BiC sobre paper / 21x26 cm / 2010

 pep aparicio guadas (Énguera, 1957), el nostre vint-i-uné col·laborador s'autodefineix com un «mestre ignorant, en actiu; ara president de l’Institut d’Estudis Territorials el Caroig, editor de les seues publicacions…», però, a poc que escorcollem en les fonts, aquesta pinzellada biogràfica se'ns presenta xocant i del tot insuficient –fruit d'una tímida humiltat–, potser una ironia amable perquè l'interlocutor vaja copsant sense batibulls el cúmul ingent de tasques que pep ha anat desenvolupant al llarg de la seua biografia.

Apassionat de l'ensenyament, du una pila d'anys exercint la Vicedirecció del CPFPA Francesc Bosch i Morata, de Xàtiva. És autor de nombrosos articles que desenvolupen teòricament la idea d'educació popular. El trobem compromés amb les publicacions de l'Instituto Paulo Freire, pedagog brasiler pel que sent una indissimulada veneració. És membre dels consells de redacció de Quaderns d'Educació Popular i Quaderns d'Educació Contínua, iniciatives totes dues de L'Ullal Edicions; membre del consell directiu de la revista Dialogos; coordinador i editor de les publicacions del Centro de Recusos y Educación Continua (CREC). Podem llegir també alguns dels seus escrits de temàtica pedagògica a la revista T. E., de CCOO.

I, tanmateix, allò que ens va animar a demanar-li una col·laboració va ser la sorpresa d'assabentar-nos del seu interés pel conreu de la poesia. Èxode, Recol·lecció de la llum, Figures de l'aigua, Diari de camp, Flors nocturnes i Terra a terra, són alguns dels seus poemaris publicats per Editorial Denes. Que gaudiu, doncs, de la prosa que només els poetes saben teixir. 



MÀSCARES
Pep Aparicio Guadas

màscares i memòries volten... l’única senda estreta i genuïna rere el petri boscam emmiralla una anguera potser tardana, mentrestant un fi degoteig d’aigua raja de les roques sense enrenou, sense ordre ni concert, ella soliua i autònoma desclou el silenci de la mota... i serena emergeix una qüestió: quina és la relació entre les dues imatges? quina la relació de les imatges amb l’observador que solitari recorre el camp de la visió? dues màscares que alhora son visibles i llegibles... i, tanmateix, generen divergències i marquen la difícil edat dels cossos absents, o tal vegada sostrets a l’esguard; i, d’aquesta manera, no poden més que senyalar que el més profund sempre és la pell, una pell que viva realitza la collita de les emocions i dels afectes, plecs que arrepleguen matèrics les commocions i fulgors d’una vida viscuda i no soterrada en la conducta del temps

...lentíssimament observes el perenne pas dels dies potser amagat rere una densa i feréstega arbreda i tendre lo sol fendeix, humà molt humà,  el vast horitzó de la serra i tinta violeta una llunyana aurora, mentre la teua fosca mirada emparada rere la màscara esborra el rostre sempre obert... un doble moviment embotit en les dues màscares andrògines que custodien una matèria orgànica... plena d’ombres i desdoblaments, tu o potser ella, després de la pluja malgrat la càlida flaire de l’argila que descarada travessa els rostres sense les màscares... dels últims cossos

la llar deserta de paraules tal vegada endinsa una vida que, sense la màscara, enyora un món franc i expressiu llunyà de la lògica de la representació, àdhuc la teatral, immers en una lògica poiética de la creació que alegre nomadeja entre les passions arrelades que, en certa manera, dissolen els cossos i els pleguen per la prima línia de les afores deixant sols les màscares que romanen juntes i potser esdevenen un dispositiu proliferador... sap a glòria?

[vindrà la nit

ací
mentre vaixells de paper de diari naveguen lentíssims en una metàl·lica mar d’oli

mentre les paraules lentes abandonen en una deriva immensa la fixació de la tinta i amuntegades configuren una densa paret 

seca

davant les volcàniques fulgors de la teua mirada rere la màscara
davant les paraules enceses cisellades a la pedra del teu rostre

heu escoltat el compassat himne matèric que enfila les músiques 

vindrà la nit...

ara

on floreja el blanc foc que ens abrasa?
on el rogenc esguard?
mentre vaixells de paper de diari naveguen lentíssims en una oliosa mar de metall

vindran els cossos…
on la càlida fulgor?]

les dues riberes senzilles i estretes emmarquen el passar de l’aigua vivent i cristal·lina que somou, intensa i salvatge, l’angosta vall tot dibuixant un excels mapa sonor que regalima parsimoniós una gota indicible que no diu res ni mostra res, per ventura un abisme en les afores de les màscares que queden així sense arxiu... pas a pas renoven la vella pedra analfabeta de la calçada i la rodona dansa cerimonial que alterna les crues energies... renaix de la cendra la música sense partitura i una densa remor acordada enfila lleugera però intensa un càntic sols sincopat que, ací i ara, transcendeix allò sagrat i perdura esdevenint: pensament i vers alhora

...la metàfora del rostre absent que els ulls sempre fan present però no presenten tendríssimament nia al vostre cos i les màscares, com els arbres, sols delimiten el contorn, tal vegada nu i asimètric, de la vida i de la natura, pròximes i llunyanes alhora, acaronades per la dolça vigència d’un sentir proper a la terra... memòries i màscares volten encarnades als nostres cossos... el somni de la vida?

dissabte, 17 d’abril de 2021

Concert

El concert / BiC sobre paper / 15x20 cm / 2010

«Em vaig dedicar molts anys a la docència. Amant de la música, de la literatura, dels viatges... Espectador atònit de l’actualitat política», resa el perfil del blog del nostre vinté col·laborador, Ximo Corts (Xàtiva, 1952). Lacònic i modest si pensem que ha estat un dels puntals més sòlids de l'univers cultural comarcal des de la llunyana transició.

Des de la presidència de l'Associació d'Amics de la Costera, on succeí En Joan Juan Barberà, ha estat un dinamitzador de les activitats de l'Institut d'Estudis Comarcals i del seu organ d'expressió, Papers de la Costera. Entre els darrers fruits d'aquesta gestió, cal remarcar el cicle de conferències amb motiu del cinqué centenari del traspàs de Lucrècia Borja que van tenir lloc, el 2019, al saló d'actes de l'Antic Hospital, cicle al qual ell mateix participà amb una ponència sobre les localitzacions on es desenvolupà la vida de la controvertida filla d'Alexandre VI. El 2020, l'Associació en feu la puntual publicació.

Entre les activitats promogudes per Amics de la Costera sempre ha tingut una presència especial la música, sobretot la música antiga, de la qual el seu President és un bon coneixedor. Potser per això vaig pensar en Ximo per a literaturitzar aquest dibuix, i de seguida us adonareu que no m'equivocava. 


CONCERT
Ximo Corts

La dona seu davant. L'escot del seu vestit de seda és ben atrevit. Ell la mira amb desig. Alcen les copes. Els espurnalls dels ulls, el vi i els vidres llampeguegen. El cambrer serveix els entrants. Quatre músics, dos violins, una viola i un violoncel, inicien l'allegro del Quartet per a corda número 14 en re menor de Schubert. Els auguris i les notes voletegen per l'enorme saló. Primer i segon violins alternen els temes masculí i femení en forma de sonata molt vivaç.

—¡Per una vetllada inoblidable! —diu ella amb un somriure resplendent.

—¿Una vetllada? ¡Un cap de setmana sencer, estimada!— corregeix ell, amb gest murri.

—Sí. El meu marit no tornarà fins a dilluns —sospira ella amb llangor.

Arriben dos médaillons de boeuf grand-duc i un Corton-Charlemagne Grand Cru 2008. El quartet de corda interpreta ara el segon moviment, andante con moto. Sonen el tema La mort i la donzella i les seues cinc variacions. En la quarta, viola, segon violí i violoncel es relleven per a crear notes d'un to optimista. L'home somriu amb ulls ardorosos i ella, astorada, dirigeix la mirada cap a l'entrada del saló. Acaba de travessar-la una parella, que és rebuda pel maître.

A la dona de l'escot atrevit se li engargussa un tros de médaillon de boeuf. Sona el tercer moviment del quartet, l'scherzo. El rostre d'ella ha empal·lidit. Intenta tossir mentre es prem el pit. L'home pensa que cal menjar més a poc a poc, per tal de no ennuegar-se. Tots els comensals del gran restaurant parlen riallers. Ningú no escolta amb atenció l'allegro molto que interpreta el primer violí, la dansa victoriosa de la mort, imaginada pel compositor Franz Schubert. A la taula de la vetllada inoblidable, l'home comença a preocupar-se per l'aspecte de la seua acompanyant.

—Estimada, pren aigua. Sembles a punt d'escanyar-te. Al final t'ofegaràs.

Ella s'alça de la cadira i vacil·la esmaperduda. Està a punt de caure a terra. Els quatre músics ataquen el vertiginós presto final, una mena de tarantel·la, la dansa italiana que imita les convulsions provocades per la picada de la taràntula. L'home, que poc abans brindava, s'alarma i no sap què fer. Alguns comensals pròxims també s'adonen de la situació. La música de cambra ja ha cessat. «Aquesta dona deu tenir la gola obstruïda. S'ofegarà», se sent dir. Un cambrer jove, amb armilla, corbata de llacet i davantal negre, s'acosta a ella per darrere. L'abraça per sota de les aixelles i prem el puny esquerre, cobert pel palmell de la mà dreta, contra el plexe solar de la beutat, fent-la flexionar cap a endavant i arrossegant amb força puny i mà cap al centre de l'estómac i la tràquea embussada. El metge imprevist, diletant o tal vegada alumne de facultat, repeteix les pressions quatre vegades. Finalment surt el tros de médaillon.

Paral·lelament, els dos arribats al gran saló fa quinze minuts, que esperen taula fent-se moixaines en un divan, es posen dempeus i sotgen l'embolic d'empleats i clients.

—¡Uf! Aquella sílfide que quasi s'ofega és la meua dona. Cal marxar d'ací ràpidament —decreta el marit infidel, amb ironia atorrollada i estiregassant la mà de la seua amiga, que el segueix cap al carrer sense badar boca.

Ni el recepcionista vestit d'esmòquing, ni la xica encarregada del guarda-roba, intrigats pel garbuix, adverteixen el vol precipitat dels dos coloms.

—Menjar en un restaurant mentre sona música en viu és un insult, tant per als cuiners com per als violinistes —li diu el recepcionista a la xica, que fa un gest desganat d'assentiment.

dimecres, 10 de març de 2021

Relats curts de la Guerra Civil / Llamps de misèria

 


L'artista Ricard Juan signa el cartell anunciador de l'esdeveniment que sota el títol Relats curts de la Guerra Civil / Llamps de misèria tindrà lloc a la Casa de Cultura de Xàtiva el 12 de març a les 18 hores.

En primer lloc hi haurà la presentació del llibre a càrrec de l'autor Francesc de Paula Martínez Tolosa. Acabat aquest acte, es podrà accedir a la Sala de les Columnes on hi haurà exposades les il·lustracions que acompanyen el text i que són obra dels artistes Paco Perucho, Ernest García Lledó, Ricard Juan, Chi-Chang Shieh i Miquel Mollà.

La mostra podrà visitar-se fins al 26 de març. 

diumenge, 7 de febrer de 2021

L'enviament

L'enviament / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2021

Paco Pérez Belda (Xàtiva, 1956) és el nostre dinové col·laborador. La seua dedicació a la poesia visual és tota una vida, amb més d'una vintena de llibres publicats i més de cent exposicions arreu de l'Estat Espanyol i nombroses col·laboracions a Sudamèrica. Agitador cultural sens dubte, refusa pudorosament la categoria d'editor, malgrat la ingent i insubstiuïble tasca d'edició duta a terme per ell i Sefa Guerrero Martínez a Ediciones Babilonia. Podeu clicar ACÍ per tenir un tast ràpid de la seua obra

Paco ha alambinat el nostre enviament per a retorna-nos el seu significat destil·lat segons el seu propi codi poètico-visual –quan un enigma es respon amb un altre enigma, el misteri es fa més gran o es resol?–. La caixa de cartó encintat és fràgil, la vida que aquesta conté és més fràgil encara. L'enviament és fràgil per dins i per fora. La fragilitat embolcalla la fragilitat. 





diumenge, 24 de gener de 2021

Germans de nit

Germans de nit / BiC sobre paper i aiguada / 6x16,8 cm / 1999


Ivan Carbonell Iglesias (València, 1979), el nostre divuité col·laborador, és Llicenciat en Filologia Catalana i Humanitats per la Universitat de València, a més de Graduat en Història per aquesta mateixa universitat. Compagina l'escriptura amb la docència, un tàndem que sàviament dosificat es retroalimenta. Als seus llibres mixtura com un alquimista l'estima per la llengua i els expedients X de la història.

Qui anava a pensar que aquell xicot que seia amb un esguard intel·ligent als tronats i polsosos sofàs de IES Josep de Ribera vora l'encortinat finestral, covava aquella inclinació per les històries esotèriques? Poc després vaig poder constatar aquest arrelat interés d'Ivan en il·ustrar les cobertes d'Els papers àrabs (2011) i Fantasmes al palau (2015), totes dues obres premiades i publicades per Edicions del Bullent. 

Si voleu consultar el llistat dels seus llibres i el seu nodrit palmarés de premis, feu un CLIC ACÍ

L'inquietant relat que tot seguit ens proposa explota aquesta veta inesgotable de la màgia i el misteri. Que el gaudiu. 



GERMANS DE NIT

Ivan Carbonell

L’havia acompanyat fins a la cel·la de la presó, per a assegurar-se que el pany quedava també segellat per un fil invisible; una llegua de nit obscura quasi imperceptible que els ulls del franciscà sí veia. Un pany de nit, la corda que feia el nus. El predicador també va veure la veta invisible feta de nit que s’entortolligava entre el pany de la cel·la i els barrots on el tancaven. Nit a la presó del castell de Xàtiva, el soroll metàl·lic de la clau que roda al pany. Una finestra doble, geminada, era l’única mirada a l’exterior de la cel·la. Per allà entrava la claredat dels estels. El soldat que assistia a l’escena entre els dos homes havia respirat alleujat en tancar la feixuga porta carregada de barrots. La suor que el recorria delatava que hauria volgut estar molt lluny d’allí. Tenia el cap totalment pelat i s’havia llevat el casc per a entaforar-lo millor. Pel front del cap redó havia corregut una gota de suor i la mirada li havia anat sens voler a la finestra de la cel·la on tancaven el presoner.

–En el fons vós i jo som germans, franciscà...

El predicador Alhaig ho havia dit mig d’esquenes, quan acabava de contemplar com els fils invisibles que el franciscà havia teixit al pany de la cel·la acabaven de tancar-se. No podria escapar de cap de les maneres d’aquella presó en què tot just l’havien clos. Aquella màgia franciscana era arcana i profunda, poderosa. Però Alhaig somreia.

–Voleu dir? Jo soc fora i vós sou dins. Jo conserve el meu poder i vós heu perdut els vostres. Jo soc cristià i vós no. Disculpeu que negue que tenim res en comú, àrab.

–Veieu aquella finestra, franciscà?

–Sí. I és l’únic que vós podreu veure en molt de temps, predicador.

–Vós i jo som com aquella finestra, franciscà. Ens separa la nit i aquests barrots que acabeu d’encantar, però en el fons som germans, bessons. Els dos som amants de la nit.

El soldat havia emmudit enmig de la conversa entre els dos homes. Es mantenia dret, a l’espera de les ordres del franciscà. Al menoret li notava la tensió que les paraules del presoner li causaven, malgrat que la veu l’emmascarara. El soldat del castell de Xàtiva hauria jurat que la superfície de la bassa vora la presó s’havia mogut en una onada, com si una energia que emanava del franciscà l’haguera sacsejada tènuement.

–Prediqueu els vostres somnis i metàfores tant com vulgueu, Alhaig, temps tindreu de sobres ara que sou presoner. Feu poemes sufís si voleu. És possible que els dos estimem caminar de nit pels paratges, però vós i jo no som germans, ens separa un abisme.

–I en els abismes ens trobarem... Cuideu-vos de la nit i dels paratges, saurí, perquè sé on us dirigiu i camineu sota el signe dels Bessons al cel. El veieu? Veieu els estels al cel? Si Al·là vol que periu en el vostre viatge, jo recuperaré el meu poder i podria obrir aquesta cel·la amb un sospir, només amb dues paraules fetes de nit...

El cor del soldat de la guarnició de Xàtiva es va encongir i l’home armat va fer un salt involuntari. El predicador àrab Alhaig va somriure, però a l’altra banda dels barrots el franciscà Segismon Porbou havia girat cua, sorrut i en silenci. L’ordre va ser precisa.

–Guillem ja, soldat. I deixem aquest encantador només amb les paraules. Que mire els estels per la finestra i parle tant com vulga. Ja no li queda res amb què poder fer malvestats.

Alhaig va somriure i abans que el franciscà i el soldat es perderen pels camins de la fortalesa de Xàtiva, el predicador àrab havia dirigit la mà cap a la finestra geminada de la cel·la. Com un sospir, com un xiuxiueig nocturn, la seua veu havia anat d’aquell dit que assenyalava la finestra envers els estels que esquitxaven el cel. Camí del firmament, la veu ressonava muda i el presoner la deixava anar amb un somriure, perquè sabia que el saurí la podia sentir allà on anara dins del castell de Xàtiva. I aquella veu insistia, fins al final de la nit, a través de la finestra geminada, de la nit plena d’estels i dels passadissos del castell amb la rialla somorta del presoner.

–Germans. Vós i jo en el fons som germans, franciscà...


[Relat construït a partir d’alguns dels personatges de Balada de la frontera, Bromera, 2020, Premi Enric Valor de Novel·la.] 


diumenge, 17 de gener de 2021

Recomençar


Recomençar (detall) / BiC sobre paper / 24x27 cm / 2013

Francesc Bodí (Agres, 1963), el nostre disseté col·laborador, compagina la docència de la filosofia amb la literatura, dicotomia que ha provat de superar fusionant tots dos móns en algunes de les seues obres –La passejadora de gossos seria l'obra on desenvolupa més clarament aquesta síntesi, sense voler afirmar que siga aquesta la seua obra més reeixida– .

El de Francesc és un exemple paradigmàtic de la passió per narrar, de la qual n'és una prova evident la seua extensa producció i el llistat igualment extens de guardons aconseguits –podeu consultar amb un CLIC el seu currículum, que és envejable–. Des de Volves i olives (1995), la primera novel·la que li conec i de la qual vaig tenir el plaer de fer-ne la coberta, fins a La passejadora de gossos (2016),la seua darrera publicació, ha anat confirmant-se com un dels nostres millors novel·listes. 

La meua sospita que Francesc és un fabulador nat, capaç d'agafar-se a una paraula i sortir-se'n amb una història, me l'ha acabada de confirmar amb l'encàrrec que li vam fer. Heus ací el magnífic resultat. 


RECOMENÇAR
Francesc Bodí

La llum de València esclata límpida en un cel transparent mentre els arbres, ruboritzats per una tardor impúdica i sensual, comencen a perdre les primeres fulles. La ciutat floreix en un ramell anàrquic de cotxes i vianants. Els carrers comercials van de gom a gom. Una claror laminada s’escola per les persianes dels pisos i cisella sobre els vidres dels aparadors les ombres bellugadisses dels transeünts. Josep contempla amb mirada expectant aquell paisatge eternament renovellat, esquiva les tauletes i els para-sols de les terrasses i ensuma l’olor familiar que exhalen alguns establiments. Ja fa molts anys que Josep viu a València. Un dia el seu tren s’hi va aturar i va deixar caure una altra estació: l’última estació. Josep hi va baixar i va tornar a plantar la seua vida. Aleshores era guardaagulles, i abans havia sigut peó ferroviari. I abans encara, pastor, amb son pare, al poble; un poble tan xicotet que ja se li havia esmunyit pels replecs de la memòria. Però el pare no havia volgut que passara la vida pasturant fam i soledat per la serra, i l’havia espentat cap a la vall. La via fenia la vall en una cicatriu calenta de ferro i prosperitat. Des del poble es veien els trens de mercaderies que avançaven lents i interminables, i el ferrobús ple de gent que anava i tornava, i se sentia el xiulet agut i metàl·lic, reincident, que brollava dels últims túnels del barranc d’Ontinyent. I enmig de la vall hi havia les estacions, la del Nord i la del Xitxarra, a pocs metres l’una de l’altra. Allà s’enllaçava la línia d’Alcoi-Xàtiva-València amb la via estreta que arribava fins a Yecla i Jumilla, i sempre hi havia un embolic de treballadors i passatgers que trafegaven farcells i cansera d’un lloc a l’altre. I Josep s’hi havia llogat de peó i havia iniciat el viatge cap al progrés. Primerament havia passat molts anys canviant travesses i substituint carrils, alçant sospedrades i solsides, escampant matxaca. Pel seu costat, mentre treballava, els trens alentien la marxa i els passatgers s’abocaven a les finestretes, i ell veia passar totes aquelles cares com un àlbum de fotografies mostoses i desenfocades. De tant en tant, quan paraven a esmorzar, o quan alçava la botija per trencar l’alé i refrescar-se una mica la boca eixarreïda, mirava cap al poble perfilat als peus de la serra de l’Ombria, els bancals d’oliveres que ascendien com una escala immensa, i pensava en els pares i en el ramat, i aleshores notava un pessic en la boca de l’estómac i s’afanyava a reprendre la faena. I després el van fer guardaagulles i ja no havia de camejar tant. Arribat el moment, basculava el contrapés de ferro amb el número indicat i accionava la palanca de les agulles. La locomotora li passava per davant i feia tremolar el terra amb un fragor de travesses i carrils espantats. Josep vigilava el canvi de via i notava sota els peus el terrabastall metàl·lic dels vagons que desfilaven amb aquell alenar feixuc de gemecs i sotragades. I després, d’aquella estació el van canviar a una altra més gran. Hi havia més agulles, més faena, més responsabilitat. I més jornal. Ara ja no podia veure el poble quan s’asseia a esmorzar o quan s’empinava la botija, però se l’imaginava a l’altra banda de la serra, i pensava que aquell tren que ara li passava pel costat i que feia tremolar el terra en el canvi d’agulles no tardaria a arribar-hi, i mirava el rellotge i calculava l’hora exacta en què entraria a l’estació, i no podia evitar aquell pessic a la boca de l’estómac. I després el van destinar a una altra estació, la de Xàtiva, molt més gran encara, i allà Josep es va casar i allà va nàixer el primer fill, i va continuar progressant. Però de tant en tant la vista se li n’anava cap a la serra Grossa i es quedava una estona extraviat entre l’aiguamoll dels records i la boira dels desitjos, i li feia la impressió que el mateix camí que el menava cap al progrés l’allunyava cada vegada més del poble. Aleshores ja feia temps que havia començat a covar la il·lusió secreta de tornar, com els trens. I d’aquella estació el van destinar a una altra, i després a una altra, sempre de la mateixa línia, i en aquell trajecte va tindre les dues filles. I un dia, tot nerviós i una mica espantat, va gosar confessar-li el secret a la seua dona: quan es jubilara, volia tornar. I a la dona li va semblar bé i també s’hi va il·lusionar, i Josep no va poder evitar d’emocionar-se mentre l’abraçava. I des d’aleshores va saber que cada nou destí l’acostava més al poble. I finalment va arribar a València, i va treballar quinze anys a l’estació del Nord, i es va jubilar poques setmanes abans que la seua dona caiguera malalta. Però aquella malaltia inesperada no va durar gaire, i ell va provar d’eixir d’aquell toll de pena i de buidor a còpia de passejar pels carrers de València mentre esperava la visita dominical dels nets i la seua memòria començava a esfilagarsar-se en un batibull de vies que s’encreuaven. I a poc a poc el seu somni se li va extraviar en l’embrolla del cap. Però aleshores el tren ja li circulava per dins de les venes i ell necessitava ensumar aquella olor de fum i travesses enquitranades, i sentir el fragor dels vagons sota els peus, i els xiulets que traücaven la calitja de l’estació, i la gent que anava i tornava per les andanes carregada de presses i farcells. I per això hui, quan el traçat dels carrers se li esvaneix en la boira de l’oblit, Josep aconsegueix aplegar a l’estació. No vol perdre el seu últim tren. Puja al vagó, s’asseu al costat de la finestra i espera pacient. A poc a poc l’andana comença a allunyar-se. Al darrere tota la seua vida se li ha escolat per l’albelló del desmemoriament . Mentre el tren avança per la platja de les vies, Josep contempla la teranyina de carrils que s’emboliquen en un laberint inextricable de possibilitats i trajectes. Després recolza el cap en el vidre, tanca els ulls i somriu com un nadó bressolat per la mare.

diumenge, 20 de desembre de 2020

Lʼescletxa

Lʼescletxa (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Mercé Estrela Tena (Catarroja, 1958) signa la setzena col·laboració dʼaquest projecte que a poc a poc es va fent. Durant un grapat dʼanys sʼha guanyat la vida impartint classes de valencià a lʼensenyament secundari.  A finals dels 80 –un curs que ara no puc ubicar amb exactitud–, vam compartir alumnes a lʼIES El Clot, de València. Des de llavors, no havíem tornat a coincidir, i em va sorprendre retrobar-la el 2019 a Xàtiva entre la gent que, al voltant del diumenge més proper al 12 de febrer, sol aplegar-se al davant de lʼestació per fer el protocolari homenatge a le víctimes del bombardeig. I encara em va sorprendre més que mai que em diguera que sʼinstal·lava a Canals “entre tarongers” –jo la feia una urbanita irreductible–. Una altra de les col·laboradores del bloc, la poeta Imma López, em va parlar de la seua dedicació a lʼescriptura i em va suggerir que la convidara a participar al bloc, a la qual cosa ella amablement ha accedit. Ha conreat el relat i la poesia. 

En relació a la narrativa, cal esmentar la seua contribució a Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner, editat per la Generalitat Valenciana. LʼAjuntament de València ha publicat el relat La xica presentat al concurs Beatriu Civera. El recull de quinze relats breus intitulat Xiques ha estat guardonat a la primera convocatòria del Premi Maribel Vendrell Mendoza de relats breus (dins el conjunt dels Premis Literaris Ciutat de Carlet) i publicat per Editorial Neopàtria. Aquest 2020, Dones, un conjunt de tres relats, ha merescut lʼaccèssit al premi Francesc Bru de narativa Vila de Canals. 

Pel que fa a la poesia, esmentarem que el poemari ella, Cor ha estat distingit amb un accèssit al Concurs Literari Vila de Canals en lʼedició dʼaquest mateix any.

Finalment, direm que Mercé ha estat col·laboradora habitual de la revista La Terreta, de Massanassa.


L’ESCLETXA
Mercé Estrela Tena

La nafra oberta al cel.

Maria Josep Escrivà,
“Mirall en el mirall” (2017),
Sempre és tard (2020)

La mirada expectant, a través del badall, presa de si mateixa, denunciava que alguna cosa no rutllava del tot bé. La xica se sentia segura, o això pensava, amb aquella decisió que havia pres, tal volta massa en calent i de pressa. No entenia què passava amb ella i els xics. Amb els hòmens, no vull ni dir-vos. Perquè un xic, no és un home. No sabia què era un home, perquè tampoc tenia massa clar què volia dir ser una dona. Pensar en què necessitava un home d’una dona li feia esclafir el cervell. Amb els xicons, podies jugar sense comprometre’t a res. Pot ser, per aquest motiu, continuava matxuxa. Res de fadrina o soltera. Per molt que el diccionari sentencia ‘Fadrina vella, conca’. Li agradava el so global del mot. Bo, el cas és que havia tingut molts pretendents, d’ençà de la primera relació. Estava que reglotava i decidí que ja n’hi havia prou, que se la repuntava de manera definitiva: amb màquina de cosir de punt menut. Res de posar bastes o sobrefilats o puntets de costat al trau, com havia fet fins aleshores. Un bon repunt, i s’ha acabat. Ja veuríem què feia amb el desig que li tenallava l’entrecuix... Dels quaranta als cinquanta, tot havien estat xicots sempre més jóvens. La trobaven interessant i se n’enamoraven, la pillaven desprevinguda, li entraven a la vida per algun clivell emocional i, quan se n’assabentaven de l’edat, fugien cames ajudeu-me. No vulgues saber què passava si arribava a dir-los que ja no menstruava, una regla de les dones de la família: llevar-se aviat la sang mensual de damunt. Sense envellir, això sí. S’hi quedaven de pasta de moniato i, avergonyits, romancejaven amb allò de tenir descendència. Aquest devia ser el problema, que no se li notaven ni l’edat ni la menopausa. Atractiva, jove d’esperit i de cos, amb lectures i gustos diversos, sense problemes econòmics... Una perla salvatge amb zero disposició a emparellar-se ni a formar família. De joveneta ja ho havia advertit a la seua. S’hi mantenia lliure, independent. “Sola sóc, i rode”, es deia. Ara, però, després d’anys de frugalitats, tenia un dilema. Per l’altra part de l’escletxa, un iris clar i rodó de mirada innocent, empentava amb delicadesa el barrot que el constrenyia. Havia conegut un home.




diumenge, 13 de desembre de 2020

Lʼermita

Lʼermita / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Raül Vidal i Huerta (la Llosa de Ranes, 1971), el nostre quinzé col·laborador, és Llicenciat en Dret per la UV i Màster en Prevenció de Riscos Laborals. Actualment, imparteix lʼassignatura de FOL en lʼensenyament secundari.

Ha conreat tant la poesia com la narrativa.  Paranoia raonable en seria exemple del primer gènere i El caçador de gats, del segon. Es va donar a conéixer en el camp de la narrativa infantil i juvenil. Fem notar ací Les aventures de lʼeriçó Costumeta i Les encantades. Vam coincidir en les obres col·lecives Conte contat i Llegendes de la Costera, dues iniciatives que miraven de recollir una part de la tradició oral de la nostra comarca. 

Confessa estar una mica decebut de la política de les editorials en la nostra llengua. De segur que té les seues raons per estar-ho, tanmateix no sembla aquest el lloc ni el moment per encetar aquest meló. 

És membre executiu de la Federció Orniològica Silvestrista Cultural Espanyola. Potser per aquest costat li ve la “distopia animalista” que ens proposa a continuació. Això i ser dʼun poble als peus de lʼermita de Santa Anna. 


LʼERMITA
Raül Vidal i Huerta

Aquell Déu estava molt alt, de fet, sembla ser que sempre ho havia estat, però feia molts anys que ningú pujava a fer-li la visita, tants, que tampoc ningú podia donar fe que encara fora viu.

A l’any 24 del nou món, després de la sagnant guerra que enfrontà les persones amb la indústria de la carn de laboratori a fi de no perdre la humanitat la sobirania alimentària, les minses collites que es van poder fer de blat i llentilles no eren prou per matar la fam de la gent de la comarca. Caldria pujar a l’ermita a fi de beneir el terme, com segles enrere s’havia fet amb la llavor dels cucs de la seda, per obtenir fecunditat, bon any i consell de Déu.

Aquell matí ple d’una boira esglaiada es presentava gelat. Les pedres del sol havien assenyalat que era quasi el moment de la sembra. Algú va nomenar que eixe temps es deia novembre en temps de la carn. Partiren de la plaça, com sempre, amb un silenci tan gelat com el propi matí, un silenci de fam, de confusió, de dubtes. Es tractava d’intentar recuperar tot allò que la imbecil·litat humana havia deixat perdre per un excés de supèrbia i hipotètica comoditat, l’amarga ignorància de qui es pensava que sobraven massa coses. Mai els fills havien odiat tant els pares per no deixar-los ni tan sols un món on es pogueren fer quatre o cinc menjades al dia, com abans. Ja era tard, només els quedava la memòria d’una bonança que ja no tenien, ni tan sols a les ciutats on el món d’abans havia començat a desaparéixer. A les ciutats estaven molt més pitjor. Les notícies que hi arribaven no eren gens bones.

Déu estava a l’ermita. Havia estat instaurat pels vencedors de la guerra, com sempre. La seua saviesa els guiaria.

Dues hores després de la partida, coll amunt, arribaren a l’ermita. Un vent fred, humit i xiulador els donà la benvinguda. Res més.

En obrir la porta de l’ermita, Déu, romania immòbil damunt una estora d’espart davant l’altar major, sense cap alé.

La poca claredat que hi havia deixava entreveure el seu cos real: un sac d’ossos, pèl i mort. El cadàver d’un gos lligat a la pota de pedra de l’altar, amb una gaveta de pinso mossegada i descolorida pel temps.

De dins l’esquelet del ca havia començat a créixer un ullastre, buscant la llum.

dimecres, 2 de desembre de 2020

El rumor

El rumor (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013


Josep Vicent Martínez (Llanera de Ranes, 1960) signa la catorzena narració dʼaquesta croada de col·laboracions a la recerca de continguts narratius per a una col·lecció de dibuixos.

És ja vella la coneixença amb lʼautor del text. De fet, he de considerar-lo “comissari” de la meua segona exposició individual, als locals de lʼantic Teleclub Costera de Ranes allà pel llunyans 70 del segle passat –1977, per ser més exactes–. Vam compartir idèntics uniformes a lʼinstitut i, anys després, vam compartir-hi docència, encara que no en les mateixes assignatures. No ha dʼestranyar-nos, doncs, que ara també compartim pàgina. 

A més de la seua tasca docent com a professor de Valencià, Josep Vicent ha exercit com a gestor cultural a lʼassociació “Amics de la Costera” , on va promoure algunes publicacions al voltant de la rondallística i les llegendes de la comarca. Entre elles voldria esmentar els reculls Conte contat i Rondalles de la Costera, al primer dels quals vaig col·laborar amb il·lustracions i al segon, amb un text. 

Heus ací, tot seguit, lʼinquietant conte que ens ha adobat. 


EL RUMOR
Josep Vicent Martínez

A la nit aniria a visitar l’àvia i li portaria flors.

Quan era menut havia sentit parlar en casa de les joies de l’àvia. Recordava un passat de prosperitat basat en les abundants collites d’horta i de secà i en les moltesfanecades de tarongers i d’oliveres. Un passat en què la seua era una de les famílies benestants i més riques del poble. Va ser llavors quan l’avi va comprar unes arracadesde plata amb perles naturals en una de les millors joieries de la gran ciutat i va regalar-les a l’àvia. Un obsequi que va ser molt comentat al poble, amb admiració i enveja.

Després va vindre la ruïna. Son pare va desbalafiar tot el patrimoni entre projectes inútils, hipoteques impossibles, travesses compulsives i poques ganes de treballar. A poc a poc, ho va malvendre tot, llevat dels orellals d’argent, testimoni únic del benestar pretèrit.

Els anys següents van continuar les dificultats econòmiques, complicades més tard per la temible pandèmia que assolava el món. De sobte, va recordar que, segons deien a casa, l’àvia mai no havia volgut vendre aquelles joies de què tant sʼhavia parlat. Aniria a buscar-la i agarraria aquelles arracades que ella encara guardaria. Li pertocaven per herència i l’ajudariena eixir de la misèria.

Quan es va fer de nit, va agarrar les flors i tot el material necessari. Va pujar al cotxe i es va dirigir cap al cementeri.

dissabte, 21 de novembre de 2020

Ficció dòrica

Ficció dòrica / Bic sobre paper / 13,5x13,5 / 2015 


Alejandro S. Oltra (el Genovés, 1993), és el nostre tretzé i, fins ara, més jove col·laborador, cosa que no sembla ser cap impediment per a la seua incipient obra tant de poesia com de narrativa. Esmentarem Primeros poemas, Versos Joves i La veu més fosca, entre les primeres, i Cendres a batalla i La rebelión oscura, entre les segones. Aquesta última, publicada per Caligrama, és el seu major èxit editorial fins al moment.

L'interés per l'Antigüitat greco-llatina, el va dur a graduar-se en filologia clàssica per la Universitat de València. Potser per això vaig pensar en ell per a "narrar" aquesta Ficció dòrica que ara us presentem.

La meua agradable sorpresa ha estat comprovar com Àlex, tot servint-se del barroquisme recargolat del seu personal estil, ha sabut ironitzar magistralment amb la seua primerenca vocació.


FICCIÓ DÒRICA o
SOBRE QUE A VOLTES NO ÉS COM A VEGADES
Alejandro S. Oltra

Baldament en la meua família sempre han estat tots éssers sociointel·lectualment superiors, segons es pot deduir del seu comportament amb la resta del col·lectiu mortal, em sembla que jo –a l’òvul– deguí arribar el primer en l’originària galopada vaginal... per error. ¿Per què sóc diferent? Vaja, el que he dit fa dues paraules crec que ja reflexa la meua opinió. La pregunta que potser convé fer és: ¿Per què em mantinc diferent? O... ¿Per què la meua planeta és ser com sóc?

Com podrà notar el lector, les meues inquietuds existencials possiblement hagueren fet de mi un bon alumne de filosofia, però per a filòsof ja teníem –i tenim, malauradament– el meu germà, Pep, que signa com Pep Sergi, perquè abominà José Sergio des que va tindre aquell professor de valencià més patriota que les taronges venudes als turcs. Així doncs, les meues aptituds especulatives d’amant del saber van estar abocades ab initio a odioses comparacions amb què, per hac o per bé, sempre eixia malparat un servidor. La meua iaia Prudència, però, em referia que Pep era incapaç d’estar-se quet al sofà quan ella sintonitzava el canal de documentals zoològics, i amb aquell argument m’animava; segons la dona, un filòsof necessitava per naturalesa sentir curiositat per qualsevol ésser viu, i d’això el meu germà no podia fatxendejar ni envanir-se, mes jo sí.

Pel que fa als referents paterns, d’una banda, i per entrar en calor, podem analitzar ma mare: Joana Ventosa, notada èpicament pels meus amics com Joana Vendaval, imponent metgessa de poble els seus dos primers anys d’ofici, grandassa patrona de l’acrimònia sense parangó, bandejada pel propi orgull a un altre municipi més menut a tretze quilòmetres de la llar perquè el nostre se li antoixava massa desagraït, exigu, barroer, inculte i incompetent i moltes altres coses –coses que acabem oblidant al si del temple que és ma casa malgrat els seus assidus “discursos premanducants”, com a mi m’agrada titllar-los–. Ella, amb fruïció, asseverava en la meua infantesa que el meu únic do era partir-me la barba una vegada per setmana en caure del cavallet de fusta del corral; sort, novament, que la iaia es mantenia atenta amb la meua persona i no es quedava arrere en relació amb les arts mèdiques: em curava i em tranquil·litzava contant-me contes abans de dormir, mentre m’acaronava sota els llavis per oblidar els dolors de mosca. En aquelles ocasions, mentre la iaia m’abstreia del nucli familiar, de fons es podia intuir la seua nora vituperant les capacitats que jo mostrava per tal d’avergonyir futurament la nostra nissaga.

D’una altra banda, mon pare, eminent advocat i summament conegut –el primer, de portes de casa endins, i el segon, de portes de casa fins al final del carrer–, almenys m’instava a cercar el meu talent i a fer de mi un home autosuficient. El seu nom –compost com el del meu germà–, idiosincràtic de telenovel·la, Ernest Salvador De Vil·la. És un home que majoritàriament es desplaça per les estances domèstiques amb música al mòbil; quan s’apropa, ho saps amb antelació, perquè Beethoven el precedeix si més no com la xaranga a les falleres. Amb aquest tipus de dèries, ningú trobarà estrany que mon pare sempre em diguera que havia de trobar la meua vena en l’horitzó de l’antiguitat occidental, en les riberes que circumden el mar mediterrani des de Grècia fins Turquia; amb tal propòsit, més per anhel seu que en benefici meu, quan tornava de classe, ell m’asseia a la vora del seu escriptori, i, després de triar de la prestatgeria una grossa baluerna d’eixes que imitava quan escrivia els seus patracols, me la reballava a les mans i em feia llegir a contratemps un parell de capítols. L’home, lletraferit frustrat, autor d’obres premiades per camarades del que fou el bufet del meu difunt i merescudament distingit iaio, estava obsessionat que jo havia de ser un gran assagista, i puc posar la mà al foc quan jure que, si no fos per ell, estic convençut que el meu destí hauria sigut erigir-me com un dels més destacats narradors de la terreta.

Nogensmenys, gràcies a mon pare és probable que alguna cosa indesxifrable, qual solatge glaçat a punta de pistola, s’assentara en l’interior del meu esperit, un pòsit subversiu i contestatari, revolucionari i sediciosament indòcil. I ací arribem a la pregunta que ens ocupa des del paràgraf inicial: ¿Per què sóc qui sóc? També arribem, així mateix, a les respostes, en plural, car n’hi ha dues. En primer lloc, cal dir que quan mon pare m’empapussava la cultura clàssica al seu despatx, de tant en tant, amb el seu silenci de sergent, s’entretenia traent la pols dels marcs que penjaven a les quatre parets: aquelles finestres sense profunditat guardaven la col·lecció d’insectes dissecats del meu iaio, tresor que heretà el meu progenitor quan aquell morí essent jo un simple infant. Jo, quan N’Ernest Salvador s’adormia en la seua butaca, contemplava aquell mostrari memoritzant amb gust les espècies de butonis esclafades darrere dels cristalls, imaginant l’interessant de la seua existència i meravellant-me per la noblesa de la tan modesta realitat que els havia tocat, tant en vida com en mort. La iaia Prudència, que se’ls remirava amb tendresa i afecte quan venia a buscar-me al despatx per dinar, em demana encara hui que els custodie amb carinyo quan el talòs de mon pare i ella se’n vagen.

La segona i definitiva resposta: quan en l’institut es va organitzar el viatge a Grècia pel final de curs, en casa em van exclamar que aniria al bressol de la cultura occidental inclús si no tenia ganes, perquè sabien que no en tenia, ja que “era una oportunitat d’or que a la meua edat pogués fer tan ínclita visita a la pàtria dels primers filòsofs d’Europa”. ¿Sabeu qui em va convéncer d’anar? La iaia Prudència, clar. Ella em va dir que el meu iaio estaria molt content que fera el viatge, i em va assegurar que, si el feia, tenia dret a gaudir-lo sense el pes dels pares als muscles, sense la pressió que “trobaria allí la meua vocació”, tal com cantussaven N’Ernest i Na Joana, esperançats per que aquell periple fora la meua salvació abans del batxillerat –jo no sabia encara ben bé què estudiar–. “I, ¿qui sap si finalment trobaràs el teu destí en aquelles terres?”, va acabar la iaia la vespra abans de la marxa a Grècia... De vegades pense que té quelcom de bruixa... Siga com siga, persuadit o no, allà que vaig anar amb el maleït professor de llatí i la pedant catedràtica d’art, a qui la cella esquerra se li queia tortuosament i explicava la seua admiració per la asimetria. I, ¿sabeu què? Casualitats de la vida, en l’Hèl·lade vaig trobar, sí senyors, la meua inclinació professional.

Els professors no em van infondre cap interés per res, els companys no van fer que el viatge fora inoblidable per raons de diversió, i el mal oratge no ens va acompanyar per tal de fer moltes fotos dignes de reposar en la meua habitació. Però, al capdavall, el tercer dia vam visitar un temple que ha quedat gravat a la meua memòria com una inscripció en bronze, un temple grandiós i més antic que el cagar aponat. Allà, en l’exterior d’aquell edifici, una columna dòrica em va fer l’home que mon pare no va poder: la catedràtica d’art va dir mil coses incomprensibles sobre la importància del material de la columnata, del simbolisme dels relleus del fris que ens protegia de la pluja, del passat i la gent que hauria trepitjat aquell enclavament fa milers d’anys, però, a mi, el que em va encisar foren les tres formigues que s’esqueien a la columna a l’altura del meu front, com si em feren senyals per fugir de la catedràtica.

Comptat i debatut, aquest és, senyores i senyors, el relat de com jo, Ramon De Vil·la Ventosa, vaig acabar decidint ser entomòleg.


dijous, 22 d’octubre de 2020

Art al Mercat


Liebe (proposta per a lona balconera 150x190 cm)

A les 20 hores d'aquesta vesprada, s'inaugura a l'espai urbà del Carrer Botigues i la Plaça del Mercat de Xàtiva la iniciativa Art al Mercat, promoguda per la plataforma Gent del Mercat i l'Ajuntament de la ciutat. Aquest esdeveniment implica les lones balconeres de 22 artistes locals.

La proposta de Miquel Mollà és la que veieu a la foto i, a hores d'ara, la lona corresponent pot ser contemplada ja en algun dels balcons d'aquest recorregut. Esperem no defraudar. Allí ens veiem.

XXIV Concurs d'Escultura Pere Jou


La casa de l'estilita / roca arenisca de Xàtiva / 12x29x12 cm / 2019

L'obra de Miquel Mollà titulada La casa de l'estilita ha estat finalista al 24è Concurs d'Escultura Pere Jou, que convoca l'Ajuntament de Sitges.



dimarts, 20 d’octubre de 2020

Claveguera d'hores

La claveguera (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Josep Manel Vidal (l'Alcúdia de Crespins, 1965) és l'autor d'aquesta dotzena col·laboració després d'un involuntari interludi. Vaig tenir el plaer d'il·lustrar la coberta del seu llibre La llum de les estrelles mortes (Premi Soler i Estruch de Narrativa 2016, publicat per Edicions del Bullent), text que, tot i ser un recull de contes, el delatava com un poeta pertinaç, en el bon sentit d'aquella pruïja i minuciositat pel llenguatge que caracteritza aquesta fauna literària. La seua obra ha rebut el reconeixement de nombrosos premis que podeu consultar en la breu biografia a la web Autors a les aules tot fent CLIC ACÍ. En llegir el seu introspectiu relat, us n'adonareu de seguida de seu tacte exquisit amb les paraules.


CLAVEGUERA D'HORES
Josep Manel Vidal

El silenci perllongat fa créixer inconveniències. Esgota una vesprada de diumenge persistida d’un oratge sense pluges, amb dosis exagerades de melangia, elevadament tòxiques. Trie llibres dels prestatges cercant el discurs exacte per eixir d’aquesta inèrcia. Paraules que emplenen el formulari que em lliura aquest desconcertant abandonament. Però regire pàgines mentre la llum de la vesprada va esvaint-se des de l’esfera superior del temps. De concentrar-me podria escoltar, fins i tot, el soroll de l’arena que rellisca pel vidre estret de l’horitzó i que xucla, feix a feix, la claror que va perdent la jornada. Absort i inquiet, com un insecte, observe com s’esmunyen els minuts per l’aigüera eixuta. No, no trobe llibres que expliquen per què ella no diu res i, en resposta, he de mantenir una mena d’indiferència postissa, empeltada als meus desitjos a la contra. M’abelleix interrompre el compte enrere descarregant un devessall de paraules. Totes tindrien però, la salabror de la ferida que va eixamplant-se a cada segon que ella deixa que s’allargue aquesta situació. Des del principi has pres la gestió dels buits i les presències, sense poder relaxar-te i confiar que cada silenci que floreix entre l’espai dels dos éssers que no es miren, és només una pausa sense transcendència, no la certificació del desencant que es produeix quan repeteixes per tercera vegada el mateix gest sobre el seu cos i que ja no és recurs de la memòria, sinó el tacte aspre i eixut de la rutina.

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Dues vides

Dues vides (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959), l‘autora de la nostra onzena col·laboració, du al seu darrere l'impuls d‘una vocació desfermada després de més d‘una trentena d‘anys de servitud funcionarial. Tots el seus anys de professora de llengua i literatura han anat alambinant la seua creativitat, i covant un món poètic que ara tot just eclosiona. Bona prova d‘això són els poemaris Llibre de viatge (guardonat a la 47a edició dels Premis Literaris d‘Alberic) i Cauen fulles (finalista a la XXVIII Edició dels Premis 9 d'Octubre, a Sant Vicent del Raspeig), o el seu poema Ser dona, guanyador del X Concurs de Poesia per a Dones (La Nucia, 2020).

Gaudiu, doncs, sense més demora, d'un microrelat amb molta càrrega poètica.


DUES VIDES
Maria Josep Juan Ballester

S’havien conegut feia tres setmanes. La música i la llum dels fanals els acompanyaren mentre passejaven i les melodies de Chopin ressonaven per tota la ciutat.

Després, a casa, tots dos, captaires de tantes coses, s’observaven, es descobrien, es trobaven. Buscaven, amb el tacte de la pell i l’abraçada, fugir del buit i la solitud, anul·lar l’emprempta que deixa la por, construir un refugi guaridor quan es van perdent les esperances i les paraules no són prou, quan la fragilitat s’imposa. La vida s’obria pas al costat de la barbàrie.

Ara, l’odi interromp les seues vides, la crueltat els colpeja irremeiablement. El violí, trist, solitari i abandonat a la sort ha deixat de sonar i la flor, lentament, s’ha marcit. Una història d’amor arrabassada, la vida acorralada en un atzucac.

El Vístula travessa la ciutat sofrent i sobre els carrers del barri jueu, línies irregulars i murs delimiten l’horror, les restes del saqueig i la humiliació, la derrota de l’ésser humà.

diumenge, 27 de setembre de 2020

"Asegurada de incendios por La Setabense"

Asegurada de incendios por La Setabense /
BiC sobre paper / 13,5x10,7 cm / 2020

No sé a vosaltres, però a mi em deixa perplex el fet que a Xàtiva, una ciutat cremada, algú acabàs fundant una companyia d'assegurances que oferia un servei previsor dels incendis. Haurem d'interpretar-ho com una de tantes ironies de la història?

Si una ciutat pogués ser pacient a la consulta del psiquiatre, aquest podria diagnosticar un mecanisme de defensa per sobrecompensació –orgull i xuleria xativina per superar una dura prova.

O, més aviat, haurà de ser considerat inconsciència i ignorància del passat? Com algú –reflexionariem– d'aquesta ciutat arrasada pel foc de la història, que ha tastat en pròpia carn com són de despietats els seus efectes, té la santa barra d'oferir un servei així?

O seria un exemple més de com és de pragmàtic i acomodatici l'esperit mercantilista de la classe empresarial xativina? Nosaltres –aconsellarien–, que hem patit el foc i hem renascut de les cendres de juny, t'oferim la nostra experiència com una garantia de solvència .

Se us acudeixen més explicacions?

diumenge, 20 de setembre de 2020

Paper en blanc

Paper en blanc / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), que signa aquesta desena col·laboració clapejada de suggeridores referències literàries, és licenciada en Filologia Catalana i professora de llengua i literatura, tasca que compagina amb la direcció del taller de poesia de la Universitat Politècnica de València.

Tot i la seua vehement vocació de poeta, de la qual dóna prova el degoteig constant de les seues premiades publicacions (Santuaris, 2015; Text-ures, 2017; Solsticis, 2019, i Veus, 2020), li hem demanat aquesta vegada que funcionara en mode narratiu, i podreu constatar, tot seguit, com de provat se'n surt el seu ofici literari amb aquest conte metaliterari que traspua una capacitat crítica i una ironia que, de segur, us faran venir el somriure als llavis.


PAPER EN BLANC
Imma López Pavia

Quan van nàixer els bessons, vaig dir S’ha acabat, així no puc escriure. Ploraven molt i dormien poc. Em vaig armar de valor i li vaig dir a la meua dona, He mirat un estudi, està bé de preu. M’hi va animar, era una feminista pràctica i com tothom sap darrere d’un gran escriptor hi ha una gran dona. Escriptor! Uf, no he passat de “jove promesa”, premi de poesia als vint i pocs, els crítics afirmaven que seria el nou Estellés, “carn fresca” deien i em vaig bloquejar. El segon poemari va passar sense pena ni glòria, “Ha de trobar la seua veu”, van dir i mentrestant: una plaça de funcionari, matrimoni pel civil i un parell de nanos que no em deixaven viure. Una nit vaig somiar un vers perfecte, Ja torna la inspiració, vaig pensar i vaig llogar un estudi a l’Albereda, una cambra pròpia que tenia saló amb cuina americana i un bany diminut de rajoles blanques i negres com un dòmino. Em vaig portar la taula on havia estudiat oposicions i un cartell de Bogart amb barret i pistola, amb això i la cafetera en tenia prou per anar tirant. Hi anava cada vesprada, m’asseia a l’escriptori amb el café, la llibreta de tapes negres i els bolis de punta fina. Maldava per trobar el mot just, el ritme del vers i la rima adequada (es tornava a portar la rima com si la poesia responguera a modes estacionals). Les muses, però no em venien a buscar i les paraules em semblaven matusseres, esquives… Quan arribava al punt de desesperació, esgarrava el full, en feia una bola i el llançava a la paperera. Passava el temps i romania encallat en aquell primer vers, un alexandrí impecable:
- Obeirem la nit i les seues raons -

​Un dia em vaig adonar que havia descuidat la neteja, una teranyina penjava del cantó més obscur del saló, em va semblar que l’aranya escrivia, teixia i escrivia. I li havia condit d’allò més. Intolerable!, vaig anar a per l’espolsador i em vaig desfer de l’aràcnid i la seua tela minuciosament treballada, tot a les escombraries. Aquella primavera va ser infructuosa i per Sant Joan vaig plegar. Era estiu, temps de sol i castells d’arena amb els infants. A la tardor vaig trobar formigues al banc de la cuina, desfilaven ufanoses com un exèrcit mostrant el seu alfabet negre, vaig pensar en el famós cal·ligrama de Papasseit. Era una provocació en tota regla!, vaig obrir l’armari on guardava l’insecticida i una panerola em va mirar des del fons del poal del fem. Adéu, Gregor Samsa, vaig pensar abans d’esclafar-lo amb la granera. Vaig arribar a casa trasbalsat, la meua dona em va somriure i em va preguntar com anava el llibre i si ja tenia títol, Bestiari, vaig dir amb ràbia mentre rebregava el full amb els versos que portava a la butxaca.

dissabte, 12 de setembre de 2020

La Capella de la Sang

Roda la clau / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Vicent Ribes (Castelló, 1954), el nostre nové col·laborador, és doctor en història d'Amèrica. L'estudi dels avatars polítics de la Corona Espanyola al Nou Continent durant la Modernitat (especialment, aquells en què hi van participar subdits valencians) han ocupat el gruix de la seua producció acadèmica i assagística. Obres com Don Juan de Miralles i la independencia de los Estados Unidos han arribat a aconseguir un cert ressò enllà de les nostres fronteres. Cal ressenyar, per exemple, la recent publicació en suec d'un dels seus treballs sobre la conquesta d'Amèrica.

Com una derivació de la seua producció historiogràfica, ha conreat de forma original, encara que discontínua, la narrativa històrica. Volem recordar ací el deliciós recull de contes Guia de forasters i l'ambiciosa novel·la El amigo del general Washington, entre d'altres obres d'aquest sacrificat gènere.

El seu nomenament el 2014, com a director de la Institució Alfons el Magnànim arrodoní el perfil d'un reconeixement públic a la seua tasca d'investigació i promoció cultural.

Gaudiu, sense més preàmbuls, la subtilment detectivesca ficció històrica que ens regala.


LA CAPELLA DE LA SANG
Vicent Ribes

Des de l'església veïna, les campanes anunciaren l'hora de l'Àngelus. Havia arribat el moment de gastar els diners, comprar l'anyell que tenia mig aparaulat amb un venedor, i iniciar el camí de retorn cap al seu poble, on podria arribar tranquil·lament, si no s'entretenia massa, abans que fóra de nit. En passar per davant de la xicoteta Capella de la Sang, un lloc on s'exposaven al públic els morts que s'havien trobat al terme de la població i dels quals es desconeixia la identitat, el pany de la porta oberta de bat a bat, sense saber per què, li cridà l'atenció i va fer que es girara. Hi havia un cadàver exposat. La contemplació d'eixa classe d'espectacles –quasi sempre els morts pudien i estaven mutilats– no era plat de gust, així que, des del carrer, Mohamed llençà una ràpida ullada a l'interior de la capella. Efectivament. Un cos inflat com una bota i amb la cara desfigurada, jeia en terra damunt d'una espècie d'escaleta. Tot estava asquerós, immund com una quadra. Era evident que alguns del assistents a la fira havien utilitzat l'empar dels murs de la capella com excusat. Però donava igual, era temps de finiquitar el negoci que havia portat el morisc a la fira de bestiar de Castelló.

I estava a punt de tancar el tracte de la compra de l'esmentat anyell quan, un agut pensament l'assaltà: "El mort és Zeit, el de La Torre, clar que sí". Astorat pel sobtat descobriment, s'excusà amb el ramader i tornà apressa a la truculenta capella. Ara sí, travessà el llindar de la porta i, vencent la seua aprensió, s'acostà a veure de prop el cadàver. La pudor era insuportable i, sens dubte, es tractava d'un moriscat. Així ho evidenciava la mitja lluna cosida a la pobra vestimenta, a l'altura del pit, i les seues ungles i mans, relativament netes a causa de les preceptives ablucions de la seua religió. Aguantant la respiració i tractant de no vomitar, s'inclinà sobre el rostre del cadàver. Efectivament, era Zeit. L'haguera reconegut de qualsevol manera per una espècie de gran llúpia que li penjava darrere de l'orella esquerre. Es disposava a eixir a l'aire lliure, impressionat per la visió, absort, quan un home li eixí al pas i, amablement però amb fermesa, li preguntà:
—¿Coneixes el mort?

Mohamed, efectivament, el coneixia, i també el procediment a seguir en aquests casos. Sens dubte, aquell home havia estat designat per les autoritats per observar discretament les reaccions de la gent davant del mort, per si algú podia reconéixer-lo. Mohamed res tenia que ocultar, encara que li assaltà el temor de no arribar a sa casa aquella nit a causa de l'inevitable burocràcia. No hi havia res a fer. L'única opció era dir la veritat i acabar els tràmits de la justícia com més aviat millor.
—Sí. Es Zeit, un morisc de La Torre de Canals.

Sense donar major importància al cas, el vigilant comentà:
—Encara com algú l'ha reconegut, perquè ja anavem a enterrar-lo. Uns pescadors trobaren el cos fa dos dies al riu Albaida i el portaren amb una escaleta. En fi, acompanya'm davant l'autoritat i repeteix el que m'has dit. Amb un poc de sort podràs tornar prompte als teus negocis.

Malgrat el seus temors, Mohamed no sofrí altres contratemps. Donà el seu nom i lloc de procedència, reconegué el cadàver i encara va tindre temps de tornar a casa, ben entrada la nit, acompanyat de l'anyell. Però tot el camí anà rondant-li pel cap el mateix pensament: "Quina desgràcia! Amb raó el rector del poble, que intenta en va adoctrinar els musulmans, repeteix contínuament que els designis de Déu són inescrutables. El riu Cànyoles, un barranc sec quasi tot l'any, afluent de l'Albaida i pròxim al caseriu de La Torre, portava aigua des de feia dues setmanes. Sols dues setmanes d'avinguda i les aigües s'emporten al bo de Zeit! En fi, coses de la vida! El cas és que Zeit mai s'acostava a cap de riu, pou o rierol, mania que era per tots coneguda al poble".

Mohamed no ho veia clar del tot.    

dissabte, 5 de setembre de 2020

Happy ending

Happy ending / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015

Molt abans que el nostre vuité col·laborador, Daniel P. Grau (Gavarda, 1968), publicàs El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori –fruit de la seua premiada tesi doctoral sobre l'escriptor suecà–, abans encara que fos professor del Departament de Traducció i Interpretació de la UJI, lector de català a Cambridge i Oxford, membre de l'Anglo-Catalan Society i d' altres institucions d'àmbit europeu i internacional, traductor a les Corts Valencianes, editor d'un bon ramell d'editorials –incloent-hi el Journal of Catalan Studies–, abans d'haver estat assessor lingüístic fugàs de l'extingida Canal 9 dels inicis (de quan  encara algú pensava que calien assessors lingüístics als nostres mitjans de comunicació), abans de tot això, era un alumne de BUP exemplar, d'aquells que gaudien d'aprendre i omplien de sentit la tasca diària d'aquell docent nouvingut que era jo llavors.

Crec que, d'aleshores ençà, la veneració ha estat sempre mútua. Li agraïsc enormement haver confiat en mi con a dissenyador en la seua etapa a Edicions del Bullent, tasca que ha ocupat una bona part del meu temps durant els darrers trenta anys. Sense el seu encoratjament, alguna de les meues sèries plàstiques –pense en la carpeta de gravats Denari, per exemple– hauria quedat, sens dubte, incompleta.

La seua literaturització del dibuix que li vaig fer arribar –confesse que una mica posant-lo a prova– mostra clarament com és de positiu i com ha sabut capgirar la mala llet i el pessimisme amb que vaig dibuixar la imatge d'un pot aplanat contra l'asfalt de la crua realitat. Happy ending, doncs.


HAPPY ENDING
Daniel P. Grau

Ben sovint, quan veig una llauna em ve a la memòria la imatge del dolent d’alguna pel·lícula prement-ne una davant la cara d’un pobre innocent que se’l mira ben atemorit: és una llauna de cervesa, és clar, sempre de cervesa; un dolent no sembla prou dolent si s’està beventuna Coca-Cola, una Fanta o una Mirinda. La prem amb molta força perquè la llauna és dura i s’hi resisteix, però la deixa totalment esclafada. És una imatge metafòrica: «Així quedarà el teu cap si no em fas cas». L’escena que veig és en blanc i negre i no reconec els actors de la pel·lícula. Deu ser de fa molts i molts anys, quan potser les llaunes eren molt més dures que les d’ara, quan s’obrien amb aquell aparell amb forma de bec de lloro que encara corre per casa i que mai no he fet servir. I, sobretot, quan jo era molt petit. Era un infant que mirava sol la televisió, menjant-me per sopar uns humils fideus amb mantega que jo mateix m’havia preparat. Mai no he obert una llauna de cervesa amb aquell aparell, però sí que n’he premuda més d’una emulant aquells gàngsters, amb un somriure maliciós que mai no he adreçat a ningú. Les llaunes ja no són dures. No sé si eren dures quan jo era petit. Les percepcions canvien tant amb el temps… Aquells mestres que eren alts, imponents, que et miraves sempre des de baix, amb respecte i alguns amb molta estima, ara sembla que s’han empetitit –només físicament, perquè si els has respectats i els has estimats, continues respectant-los i estimant-los, però t’ha canviat la perspectiva. No ens adonem que els que creixem són nosaltres. Aquelles llaunes tan dures ara se’t perden entre les mans amb facilitat i queden completament arrugades.

Les arrugues poden ser per a una llauna un dels millors finals: el seu happy ending particular abans de ser reciclada i, si les mirem bé, les arrugues de la llauna s’assemblen tant a les arrugues dels llençols després de la batalla… Les arrugues són la memòria. I la memòria, sempre selectiva, és la gran recicladora del temps. Entre les arrugues de la llauna i dels llençols, entre les arrugues de la memòria, hi anem situant cada record, cada petit detall de la nostra vida. «En la vida los olvidos / no suelen durar», diu Gil de Biedma. És possible, però posats a seleccionar records entre les nostres arrugues, triem-ne els més agradables. Happy ending, doncs, i happy beginning, però, sobretot, happy mentrestanting.

diumenge, 30 d’agost de 2020

Innocència eròtica

Innocència eròtica (detall) / BiC sobre paper / 14,5x25 cm / 2000

Elvira Cambrils (Pego, 1955), que signa aquesta setena col·laboració, és també llicenciada en filosofia i no descartem la hipòtesi que aquests estudis hagen pesat en la seua actual vocació literària. Però, en qualsevol cas, no podem dir que se l'haja sentida renegar de la mare de les ciències, ni se li coneix cap gest de rancúnia per la seua suposada futilitat. 

Els nostres camins es van creuar treballant per a Edicions del Bullent, segell editorial per al qual vaig tenir el plaer d'il·lustrar algunes cobertes de llibres de la nostra col·laboradora –les d' El bes de l'aigua, Vestida de lluna i A la platja de Camus, són les que recorde més gratament–. Espere que la seua prosa amb regust de poètica marina us agrade tant com a mi.


INNOCÈNCIA ERÒTICA
Elvira Cambrils

Quan tot haurà passat ens riurem de la pretensió de separar-nos que tingueren uns éssers insignificants. Atònits es miraran l'obra que van voler per sempre, oberta en canal, esquinçada, víctima d'una apoteosi regenerativa. L'orgull fet miques i la moral per terra cercaran explicacions, causes que els protegisquen del neguit de la impotència. Cercaran alternatives per a barrar el pas a la força que els humilia.

Però tu i jo sabem que l'atracció que sentim l'una per l'altre no té límits, que el desig d'unir-nos és irrevocable, que l'únic que és per sempre és el nostre amor –innocència eròtica, li dic jo, una humil closca de mol·lusc–, que el seu instant miserable no pot res contra la nostra eternitat.

Ja hauran desaparegut els éssers insignificants quan ens bressolarem en la solitud dels elements a l'espera d'una segona oportunitat. Aleshores tu m'abraçaràs i jo em fondré en la meravella maragda del teu cor. I la vida brollarà de nou de la humitat primigènia. Com en el principi dels temps.

diumenge, 23 d’agost de 2020

El secret

El secret / BiC sobre paper / 10,7x15,1 cm / 1999

Antoni Espí Cardona (Bèlgida, 1956), el nostre sisé col·laborador, ha estat acusat per alguns de ser un escriptor furtiu, que treballa d'amagat i a mitges hores, que ha publicat només obres de gènere curt, com si, després d'alguns mil·lenis de tradició literària es pogués escriure obres mestres dia sí dia també anant fent lliscar la ploma sobre el paper com si res. Feu CLIC AQUÍ per llegir un petit report de les seues activitats com a lletraferit, trieu algun dels seus llibres, llegiu-lo i comprovareu que és un E-S-C-R-I-P-T-O-R, amb totes les lletres.

La nostra és una amistat corresposta. El 2007, vaig il·lustrar Apòcrif per a dolçaina, del seu premiat poemari Reconstrucció. Ara ell em torna la visita literaturitzant un dels meus dibuixos. No en puc estar més ni millor pagat.


EL SECRET
Antoni Espí Cardona

Dormíem en una cambra de taulells de fang pintats de roig sanguina amb dos llits. En un la mare, sola, perquè el pare feia la verema a França. A l’altre llit, de cos i mig, el meu germà i jo. A la mare, li passava alguna cosa estranya; el pare, que no escrivia mai, li havia escrit una carta. Segons ens havia dit la mare, el pare, aquella vegada, tornaria abans. Però no ens havia dit per què. Només sabíem que no era perquè estiguera malalt. Aquella tornada prematura de mon pare em va intrigar anys a venir; no em va obsessionar, però hi pensava de tant en tant. Fins i tot vaig cercar en els llocs habituals on es guardaven els documents –caixes de llanda i carpetetes blaves de cartó amb gometa blanca-, per veure si trobava aquella carta misteriosa; però ma mare l’havia guardada molt bé o, tal vegada, l’havia feta desaparèixer. I jo estava segur que aquella carta contenia l’explicació de la tornada prematura de mon pare... Però sense el paper escrit només podia fer suposicions basades en hipòtesis de poca consistència.

Els veremadors solien tornar en colles, segons de llarga fora la temporada. Depenia de si feien la temporada normal o si s’hi allargaven i feien la que anomenaven “de muntanya”. Però mai no arribaven sols. Mon pare, quan tornava, passava primer per ca les germanes de València, però els veremadors que havien arribat al poble li contaven, a ma mare, que ell, el pare, arribaria prompte.

Aquella nit, ma mare parava inquieta. Prou que tractava de dissimular-ho, però no podia. Mon pare va arribar de matinada: el meu germà i jo dormíem com a soques, però ens vam despertar. Ell xiulà i ma mare baixà a obrir. Mon pare, que mai no ens duia res, aquella vegada ens havia dut uns indiets de colors, amb cavalls i tot.

Ens els donà, però va fer : xxxt! Au, a dormir. Ja jugareu demà.

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm