 |
| El viatge enlloc / BiC sobre paper / 13,5×13,5 cm / 2025 |
EL VIATGE DE ROGER BACON
Francesc Martínez Tolosa
L’alba traspuntava amb el crit d’un novici en contemplar el cos mort d'un germà ben conegut per tota la comunitat. Roger Bacon, el Savi Germà, el Doctor Mirabilis, jeia estés amb tres ferides mortals: un tall net en cada monyica i una ganivetada que li recorria tres quartes parts del coll.
Just abans de laudes, el silenci del claustre, bellament il·luminat per la freda llum d’una lluna plena, dominava els quefers del convent. Un mussol blanc aguaitava atent qualsevol moviment que pogués ser objecte de consum, i no era precisament mengívol el frare que, diagonalment, creuava inquietant el claustre. En la mà dreta empunyava amb ràbia un ganivet ple de sang. De cabells negres, una tonsura relativament gran i estatura mitjana, angoixava per les grans camallades. Amb la mà esquerra s’agafava el cordell amb els tres nucs preceptius dels frares franciscans. Semblava que la mort el perseguira.
Feia escassament quinze dies que el germà Bacon havia tornat de viatge per terres de França. No era el primer viatge que feia a terres franceses, però aquest van ser un tant especial.
La intensa fredor dels hiverns de París no impedia al germà Roger, acostumat als clima més advers de la seua benvolguda Anglaterra, impartir magistralment les seues classes de teologia als joves novicis.
—A Deo gratias agamus.
—Servi Domini paenitentes sumus —retrucaven els aprenents.
Entre els assistents, un franciscà de la mateixa edat que Roger, escoltava paraula per paraula el que deia i les expressions, o les mirades pecaminoses, que pogués fer més enllà del que el Sant Ofici tolerava.
Roger sabia ben bé què estava en joc. Ja havia estat condemnat a presó, acusat d’injúries i pensaments pecaminosos. Ni un raig de llum es filtrava a través d'aquelles grosses parets esguitades de llàgrimes i sang. Per les escletxes dels murs arrapats per ungles desesperades s'escoltaven els crits esgarrifosos dels allí presoners. Més que pensar en Déu pensava en la col·lectiva solitud de la cel·la. Per moments dubtava si la idea de Déu no era menys poderosa que una imatge a la presó. L’home, pensava Roger, només pot fer surar sobre la mar un vaixell dins d’una ampolla amb les barruntades lleis de la natura escrites, com una petició al creador de tot. Aquest petit vaixell de paper és tot el que pot ser la ciència humana. Més enllà la nua veritat.
[Tast en primícia d'un relat inèdit del autor].
