miquelmolla@gmail.com

dissabte, 21 de novembre de 2020

Ficció dòrica

Ficció dòrica / Bic sobre paper / 13,5x13,5 / 2015 


Alejandro S. Oltra (el Genovés, 1993), és el nostre tretzé i, fins ara, més jove col·laborador, cosa que no sembla ser cap impediment per a la seua incipient obra tant de poesia com de narrativa. Esmentarem Primeros poemas, Versos Joves i La veu més fosca, entre les primeres, i Cendres a batalla i La rebelión oscura, entre les segones. Aquesta última, publicada per Caligrama, és el seu major èxit editorial fins al moment.

L'interés per l'Antigüitat greco-llatina, el va dur a graduar-se en filologia clàssica per la Universitat de València. Potser per això vaig pensar en ell per a "narrar" aquesta Ficció dòrica que ara us presentem.

La meua agradable sorpresa ha estat comprovar com Àlex, tot servint-se del barroquisme recargolat del seu personal estil, ha sabut ironitzar magistralment amb la seua primerenca vocació.


FICCIÓ DÒRICA o
SOBRE QUE A VOLTES NO ÉS COM A VEGADES
Alejandro S. Oltra

Baldament en la meua família sempre han estat tots éssers sociointel·lectualment superiors, segons es pot deduir del seu comportament amb la resta del col·lectiu mortal, em sembla que jo –a l’òvul– deguí arribar el primer en l’originària galopada vaginal... per error. ¿Per què sóc diferent? Vaja, el que he dit fa dues paraules crec que ja reflexa la meua opinió. La pregunta que potser convé fer és: ¿Per què em mantinc diferent? O... ¿Per què la meua planeta és ser com sóc?

Com podrà notar el lector, les meues inquietuds existencials possiblement hagueren fet de mi un bon alumne de filosofia, però per a filòsof ja teníem –i tenim, malauradament– el meu germà, Pep, que signa com Pep Sergi, perquè abominà José Sergio des que va tindre aquell professor de valencià més patriota que les taronges venudes als turcs. Així doncs, les meues aptituds especulatives d’amant del saber van estar abocades ab initio a odioses comparacions amb què, per hac o per bé, sempre eixia malparat un servidor. La meua iaia Prudència, però, em referia que Pep era incapaç d’estar-se quet al sofà quan ella sintonitzava el canal de documentals zoològics, i amb aquell argument m’animava; segons la dona, un filòsof necessitava per naturalesa sentir curiositat per qualsevol ésser viu, i d’això el meu germà no podia fatxendejar ni envanir-se, mes jo sí.

Pel que fa als referents paterns, d’una banda, i per entrar en calor, podem analitzar ma mare: Joana Ventosa, notada èpicament pels meus amics com Joana Vendaval, imponent metgessa de poble els seus dos primers anys d’ofici, grandassa patrona de l’acrimònia sense parangó, bandejada pel propi orgull a un altre municipi més menut a tretze quilòmetres de la llar perquè el nostre se li antoixava massa desagraït, exigu, barroer, inculte i incompetent i moltes altres coses –coses que acabem oblidant al si del temple que és ma casa malgrat els seus assidus “discursos premanducants”, com a mi m’agrada titllar-los–. Ella, amb fruïció, asseverava en la meua infantesa que el meu únic do era partir-me la barba una vegada per setmana en caure del cavallet de fusta del corral; sort, novament, que la iaia es mantenia atenta amb la meua persona i no es quedava arrere en relació amb les arts mèdiques: em curava i em tranquil·litzava contant-me contes abans de dormir, mentre m’acaronava sota els llavis per oblidar els dolors de mosca. En aquelles ocasions, mentre la iaia m’abstreia del nucli familiar, de fons es podia intuir la seua nora vituperant les capacitats que jo mostrava per tal d’avergonyir futurament la nostra nissaga.

D’una altra banda, mon pare, eminent advocat i summament conegut –el primer, de portes de casa endins, i el segon, de portes de casa fins al final del carrer–, almenys m’instava a cercar el meu talent i a fer de mi un home autosuficient. El seu nom –compost com el del meu germà–, idiosincràtic de telenovel·la, Ernest Salvador De Vil·la. És un home que majoritàriament es desplaça per les estances domèstiques amb música al mòbil; quan s’apropa, ho saps amb antelació, perquè Beethoven el precedeix si més no com la xaranga a les falleres. Amb aquest tipus de dèries, ningú trobarà estrany que mon pare sempre em diguera que havia de trobar la meua vena en l’horitzó de l’antiguitat occidental, en les riberes que circumden el mar mediterrani des de Grècia fins Turquia; amb tal propòsit, més per anhel seu que en benefici meu, quan tornava de classe, ell m’asseia a la vora del seu escriptori, i, després de triar de la prestatgeria una grossa baluerna d’eixes que imitava quan escrivia els seus patracols, me la reballava a les mans i em feia llegir a contratemps un parell de capítols. L’home, lletraferit frustrat, autor d’obres premiades per camarades del que fou el bufet del meu difunt i merescudament distingit iaio, estava obsessionat que jo havia de ser un gran assagista, i puc posar la mà al foc quan jure que, si no fos per ell, estic convençut que el meu destí hauria sigut erigir-me com un dels més destacats narradors de la terreta.

Nogensmenys, gràcies a mon pare és probable que alguna cosa indesxifrable, qual solatge glaçat a punta de pistola, s’assentara en l’interior del meu esperit, un pòsit subversiu i contestatari, revolucionari i sediciosament indòcil. I ací arribem a la pregunta que ens ocupa des del paràgraf inicial: ¿Per què sóc qui sóc? També arribem, així mateix, a les respostes, en plural, car n’hi ha dues. En primer lloc, cal dir que quan mon pare m’empapussava la cultura clàssica al seu despatx, de tant en tant, amb el seu silenci de sergent, s’entretenia traent la pols dels marcs que penjaven a les quatre parets: aquelles finestres sense profunditat guardaven la col·lecció d’insectes dissecats del meu iaio, tresor que heretà el meu progenitor quan aquell morí essent jo un simple infant. Jo, quan N’Ernest Salvador s’adormia en la seua butaca, contemplava aquell mostrari memoritzant amb gust les espècies de butonis esclafades darrere dels cristalls, imaginant l’interessant de la seua existència i meravellant-me per la noblesa de la tan modesta realitat que els havia tocat, tant en vida com en mort. La iaia Prudència, que se’ls remirava amb tendresa i afecte quan venia a buscar-me al despatx per dinar, em demana encara hui que els custodie amb carinyo quan el talòs de mon pare i ella se’n vagen.

La segona i definitiva resposta: quan en l’institut es va organitzar el viatge a Grècia pel final de curs, en casa em van exclamar que aniria al bressol de la cultura occidental inclús si no tenia ganes, perquè sabien que no en tenia, ja que “era una oportunitat d’or que a la meua edat pogués fer tan ínclita visita a la pàtria dels primers filòsofs d’Europa”. ¿Sabeu qui em va convéncer d’anar? La iaia Prudència, clar. Ella em va dir que el meu iaio estaria molt content que fera el viatge, i em va assegurar que, si el feia, tenia dret a gaudir-lo sense el pes dels pares als muscles, sense la pressió que “trobaria allí la meua vocació”, tal com cantussaven N’Ernest i Na Joana, esperançats per que aquell periple fora la meua salvació abans del batxillerat –jo no sabia encara ben bé què estudiar–. “I, ¿qui sap si finalment trobaràs el teu destí en aquelles terres?”, va acabar la iaia la vespra abans de la marxa a Grècia... De vegades pense que té quelcom de bruixa... Siga com siga, persuadit o no, allà que vaig anar amb el maleït professor de llatí i la pedant catedràtica d’art, a qui la cella esquerra se li queia tortuosament i explicava la seua admiració per la asimetria. I, ¿sabeu què? Casualitats de la vida, en l’Hèl·lade vaig trobar, sí senyors, la meua inclinació professional.

Els professors no em van infondre cap interés per res, els companys no van fer que el viatge fora inoblidable per raons de diversió, i el mal oratge no ens va acompanyar per tal de fer moltes fotos dignes de reposar en la meua habitació. Però, al capdavall, el tercer dia vam visitar un temple que ha quedat gravat a la meua memòria com una inscripció en bronze, un temple grandiós i més antic que el cagar aponat. Allà, en l’exterior d’aquell edifici, una columna dòrica em va fer l’home que mon pare no va poder: la catedràtica d’art va dir mil coses incomprensibles sobre la importància del material de la columnata, del simbolisme dels relleus del fris que ens protegia de la pluja, del passat i la gent que hauria trepitjat aquell enclavament fa milers d’anys, però, a mi, el que em va encisar foren les tres formigues que s’esqueien a la columna a l’altura del meu front, com si em feren senyals per fugir de la catedràtica.

Comptat i debatut, aquest és, senyores i senyors, el relat de com jo, Ramon De Vil·la Ventosa, vaig acabar decidint ser entomòleg.


12 comentaris:

Ana Belén ha dit...

Estupendo, Álex. Un relato curioso y "asimétrico" ... Seguiremos leyéndote

Bendi Roda ha dit...

M'ha agradat molt aquest relat, expressa, amb ironia i humor, l'angoixa d'haver de prendre una de les decisions (sota pressió parental) més importants, en la vida d'un jove, com és, la seva orientació professional.
Enhorabona Àlex Oltra! I per molts èxits literaris!!! 👍🍀

Unknown ha dit...

Un relat dolçament àcid. Seguirem esperant els teus escrits. Sempre al teu costat.

Unknown ha dit...

Soc Enri no unknown.

Antonio Bolinches ha dit...

Excel.lent i encisador relat, Alejandro. Enhorabona!

MaRtA ha dit...

Una bonica història narrada d'una manera captivadora, que enganxa al lector fins el punt i final.
Espectacular Àlex!
Un plaer llegir els teus relats.

Unknown ha dit...

Un plaer llegir-te, com sempre, Alex! Els teus relats ens capbussen del tot a un altre món! ❤️

Maria Bri.

Mhernandis ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mhernandis ha dit...

Enhorabona Àlex per aquest relat fantàstic. El teu estil literari m'ha segrestat l'ànima. Ja tens una lectora incondicional més.

Rosabel ha dit...

M'agradat molt el relat es veritat q a vegades no saps quina direcció agafar i molt be per les formigues,endavant Alex

Paco Úbeda ha dit...

Doble i grata sorpresa: la de Miquel que sempre ens proposa camins a explorar. Veure el nom d'Àlex, conveí i conegut, en la present col•laboració ha estat la segona. Llegir-la ha sigut un plaer.A tots dos, gràcies. Endavant

maria josep juan ha dit...

Molt bon relat, Álex! Enhorabona!

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm