 |
| Lʼermita / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020 |
Ha conreat tant la poesia com la narrativa. Paranoia raonable en seria exemple del primer gènere i El caçador de gats, del segon. Es va donar a conéixer en el camp de la narrativa infantil i juvenil. Fem notar ací Les aventures de lʼeriçó Costumeta i Les encantades. Vam coincidir en les obres col·lecives Conte contat i Llegendes de la Costera, dues iniciatives que miraven de recollir una part de la tradició oral de la nostra comarca.
Confessa estar una mica decebut de la política de les editorials en la nostra llengua. De segur que té les seues raons per estar-ho, tanmateix no sembla aquest el lloc ni el moment per encetar aquest meló.
És membre executiu de la Federció Orniològica Silvestrista Cultural Espanyola. Potser per aquest costat li ve la “distopia animalista” que ens proposa a continuació. Això i ser dʼun poble als peus de lʼermita de Santa Anna.
LʼERMITA
Raül Vidal i Huerta
Aquell Déu estava molt alt, de fet, sembla ser que sempre ho havia estat, però feia molts anys que ningú pujava a fer-li la visita, tants, que tampoc ningú podia donar fe que encara fora viu.
A l’any 24 del nou món, després de la sagnant guerra que enfrontà les persones amb la indústria de la carn de laboratori a fi de no perdre la humanitat la sobirania alimentària, les minses collites que es van poder fer de blat i llentilles no eren prou per matar la fam de la gent de la comarca. Caldria pujar a l’ermita a fi de beneir el terme, com segles enrere s’havia fet amb la llavor dels cucs de la seda, per obtenir fecunditat, bon any i consell de Déu.
Aquell matí ple d’una boira esglaiada es presentava gelat. Les pedres del sol havien assenyalat que era quasi el moment de la sembra. Algú va nomenar que eixe temps es deia novembre en temps de la carn. Partiren de la plaça, com sempre, amb un silenci tan gelat com el propi matí, un silenci de fam, de confusió, de dubtes. Es tractava d’intentar recuperar tot allò que la imbecil·litat humana havia deixat perdre per un excés de supèrbia i hipotètica comoditat, l’amarga ignorància de qui es pensava que sobraven massa coses. Mai els fills havien odiat tant els pares per no deixar-los ni tan sols un món on es pogueren fer quatre o cinc menjades al dia, com abans. Ja era tard, només els quedava la memòria d’una bonança que ja no tenien, ni tan sols a les ciutats on el món d’abans havia començat a desaparéixer. A les ciutats estaven molt més pitjor. Les notícies que hi arribaven no eren gens bones.
Déu estava a l’ermita. Havia estat instaurat pels vencedors de la guerra, com sempre. La seua saviesa els guiaria.
Dues hores després de la partida, coll amunt, arribaren a l’ermita. Un vent fred, humit i xiulador els donà la benvinguda. Res més.
En obrir la porta de l’ermita, Déu, romania immòbil damunt una estora d’espart davant l’altar major, sense cap alé.
La poca claredat que hi havia deixava entreveure el seu cos real: un sac d’ossos, pèl i mort. El cadàver d’un gos lligat a la pota de pedra de l’altar, amb una gaveta de pinso mossegada i descolorida pel temps.
De dins l’esquelet del ca havia començat a créixer un ullastre, buscant la llum.
LʼERMITA
Raül Vidal i Huerta
Aquell Déu estava molt alt, de fet, sembla ser que sempre ho havia estat, però feia molts anys que ningú pujava a fer-li la visita, tants, que tampoc ningú podia donar fe que encara fora viu.
A l’any 24 del nou món, després de la sagnant guerra que enfrontà les persones amb la indústria de la carn de laboratori a fi de no perdre la humanitat la sobirania alimentària, les minses collites que es van poder fer de blat i llentilles no eren prou per matar la fam de la gent de la comarca. Caldria pujar a l’ermita a fi de beneir el terme, com segles enrere s’havia fet amb la llavor dels cucs de la seda, per obtenir fecunditat, bon any i consell de Déu.
Aquell matí ple d’una boira esglaiada es presentava gelat. Les pedres del sol havien assenyalat que era quasi el moment de la sembra. Algú va nomenar que eixe temps es deia novembre en temps de la carn. Partiren de la plaça, com sempre, amb un silenci tan gelat com el propi matí, un silenci de fam, de confusió, de dubtes. Es tractava d’intentar recuperar tot allò que la imbecil·litat humana havia deixat perdre per un excés de supèrbia i hipotètica comoditat, l’amarga ignorància de qui es pensava que sobraven massa coses. Mai els fills havien odiat tant els pares per no deixar-los ni tan sols un món on es pogueren fer quatre o cinc menjades al dia, com abans. Ja era tard, només els quedava la memòria d’una bonança que ja no tenien, ni tan sols a les ciutats on el món d’abans havia començat a desaparéixer. A les ciutats estaven molt més pitjor. Les notícies que hi arribaven no eren gens bones.
Déu estava a l’ermita. Havia estat instaurat pels vencedors de la guerra, com sempre. La seua saviesa els guiaria.
Dues hores després de la partida, coll amunt, arribaren a l’ermita. Un vent fred, humit i xiulador els donà la benvinguda. Res més.
En obrir la porta de l’ermita, Déu, romania immòbil damunt una estora d’espart davant l’altar major, sense cap alé.
La poca claredat que hi havia deixava entreveure el seu cos real: un sac d’ossos, pèl i mort. El cadàver d’un gos lligat a la pota de pedra de l’altar, amb una gaveta de pinso mossegada i descolorida pel temps.
De dins l’esquelet del ca havia començat a créixer un ullastre, buscant la llum.
1 comentari:
Encara que amb retard no puc deixar de dir l'evocació que em proporcina el text de Raul i l'obra de Miquel: un vaixell gòtic embarrancat al capdamunt de la cresta d'un drac adormit resistint els embats de l'oratge i esperant una definitiva rehabilitacio que amb lenta tossuderia arribarà.
Publica un comentari a l'entrada