miquelmolla@gmail.com

diumenge, 27 de setembre de 2020

"Asegurada de incendios por La Setabense"

Asegurada de incendios por La Setabense /
BiC sobre paper / 13,5x10,7 cm / 2020

No sé a vosaltres, però a mi em deixa perplex el fet que a Xàtiva, una ciutat cremada, algú acabàs fundant una companyia d'assegurances que oferia un servei previsor dels incendis. Haurem d'interpretar-ho com una de tantes ironies de la història?

Si una ciutat pogués ser pacient a la consulta del psiquiatre, aquest podria diagnosticar un mecanisme de defensa per sobrecompensació –orgull i xuleria xativina per superar una dura prova.

O, més aviat, haurà de ser considerat inconsciència i ignorància del passat? Com algú –reflexionariem– d'aquesta ciutat arrasada pel foc de la història, que ha tastat en pròpia carn com són de despietats els seus efectes, té la santa barra d'oferir un servei així?

O seria un exemple més de com és de pragmàtic i acomodatici l'esperit mercantilista de la classe empresarial xativina? Nosaltres –aconsellarien–, que hem patit el foc i hem renascut de les cendres de juny, t'oferim la nostra experiència com una garantia de solvència .

Se us acudeixen més explicacions?

diumenge, 20 de setembre de 2020

Paper en blanc

Paper en blanc / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962), que signa aquesta desena col·laboració clapejada de suggeridores referències literàries, és licenciada en Filologia Catalana i professora de llengua i literatura, tasca que compagina amb la direcció del taller de poesia de la Universitat Politècnica de València.

Tot i la seua vehement vocació de poeta, de la qual dóna prova el degoteig constant de les seues premiades publicacions (Santuaris, 2015; Text-ures, 2017; Solsticis, 2019, i Veus, 2020), li hem demanat aquesta vegada que funcionara en mode narratiu, i podreu constatar, tot seguit, com de provat se'n surt el seu ofici literari amb aquest conte metaliterari que traspua una capacitat crítica i una ironia que, de segur, us faran venir el somriure als llavis.


PAPER EN BLANC
Imma López Pavia

Quan van nàixer els bessons, vaig dir S’ha acabat, així no puc escriure. Ploraven molt i dormien poc. Em vaig armar de valor i li vaig dir a la meua dona, He mirat un estudi, està bé de preu. M’hi va animar, era una feminista pràctica i com tothom sap darrere d’un gran escriptor hi ha una gran dona. Escriptor! Uf, no he passat de “jove promesa”, premi de poesia als vint i pocs, els crítics afirmaven que seria el nou Estellés, “carn fresca” deien i em vaig bloquejar. El segon poemari va passar sense pena ni glòria, “Ha de trobar la seua veu”, van dir i mentrestant: una plaça de funcionari, matrimoni pel civil i un parell de nanos que no em deixaven viure. Una nit vaig somiar un vers perfecte, Ja torna la inspiració, vaig pensar i vaig llogar un estudi a l’Albereda, una cambra pròpia que tenia saló amb cuina americana i un bany diminut de rajoles blanques i negres com un dòmino. Em vaig portar la taula on havia estudiat oposicions i un cartell de Bogart amb barret i pistola, amb això i la cafetera en tenia prou per anar tirant. Hi anava cada vesprada, m’asseia a l’escriptori amb el café, la llibreta de tapes negres i els bolis de punta fina. Maldava per trobar el mot just, el ritme del vers i la rima adequada (es tornava a portar la rima com si la poesia responguera a modes estacionals). Les muses, però no em venien a buscar i les paraules em semblaven matusseres, esquives… Quan arribava al punt de desesperació, esgarrava el full, en feia una bola i el llançava a la paperera. Passava el temps i romania encallat en aquell primer vers, un alexandrí impecable:
- Obeirem la nit i les seues raons -

​Un dia em vaig adonar que havia descuidat la neteja, una teranyina penjava del cantó més obscur del saló, em va semblar que l’aranya escrivia, teixia i escrivia. I li havia condit d’allò més. Intolerable!, vaig anar a per l’espolsador i em vaig desfer de l’aràcnid i la seua tela minuciosament treballada, tot a les escombraries. Aquella primavera va ser infructuosa i per Sant Joan vaig plegar. Era estiu, temps de sol i castells d’arena amb els infants. A la tardor vaig trobar formigues al banc de la cuina, desfilaven ufanoses com un exèrcit mostrant el seu alfabet negre, vaig pensar en el famós cal·ligrama de Papasseit. Era una provocació en tota regla!, vaig obrir l’armari on guardava l’insecticida i una panerola em va mirar des del fons del poal del fem. Adéu, Gregor Samsa, vaig pensar abans d’esclafar-lo amb la granera. Vaig arribar a casa trasbalsat, la meua dona em va somriure i em va preguntar com anava el llibre i si ja tenia títol, Bestiari, vaig dir amb ràbia mentre rebregava el full amb els versos que portava a la butxaca.

dissabte, 12 de setembre de 2020

La Capella de la Sang

Roda la clau / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Vicent Ribes (Castelló, 1954), el nostre nové col·laborador, és doctor en història d'Amèrica. L'estudi dels avatars polítics de la Corona Espanyola al Nou Continent durant la Modernitat (especialment, aquells en què hi van participar subdits valencians) han ocupat el gruix de la seua producció acadèmica i assagística. Obres com Don Juan de Miralles i la independencia de los Estados Unidos han arribat a aconseguir un cert ressò enllà de les nostres fronteres. Cal ressenyar, per exemple, la recent publicació en suec d'un dels seus treballs sobre la conquesta d'Amèrica.

Com una derivació de la seua producció historiogràfica, ha conreat de forma original, encara que discontínua, la narrativa històrica. Volem recordar ací el deliciós recull de contes Guia de forasters i l'ambiciosa novel·la El amigo del general Washington, entre d'altres obres d'aquest sacrificat gènere.

El seu nomenament el 2014, com a director de la Institució Alfons el Magnànim arrodoní el perfil d'un reconeixement públic a la seua tasca d'investigació i promoció cultural.

Gaudiu, sense més preàmbuls, la subtilment detectivesca ficció històrica que ens regala.


LA CAPELLA DE LA SANG
Vicent Ribes

Des de l'església veïna, les campanes anunciaren l'hora de l'Àngelus. Havia arribat el moment de gastar els diners, comprar l'anyell que tenia mig aparaulat amb un venedor, i iniciar el camí de retorn cap al seu poble, on podria arribar tranquil·lament, si no s'entretenia massa, abans que fóra de nit. En passar per davant de la xicoteta Capella de la Sang, un lloc on s'exposaven al públic els morts que s'havien trobat al terme de la població i dels quals es desconeixia la identitat, el pany de la porta oberta de bat a bat, sense saber per què, li cridà l'atenció i va fer que es girara. Hi havia un cadàver exposat. La contemplació d'eixa classe d'espectacles –quasi sempre els morts pudien i estaven mutilats– no era plat de gust, així que, des del carrer, Mohamed llençà una ràpida ullada a l'interior de la capella. Efectivament. Un cos inflat com una bota i amb la cara desfigurada, jeia en terra damunt d'una espècie d'escaleta. Tot estava asquerós, immund com una quadra. Era evident que alguns del assistents a la fira havien utilitzat l'empar dels murs de la capella com excusat. Però donava igual, era temps de finiquitar el negoci que havia portat el morisc a la fira de bestiar de Castelló.

I estava a punt de tancar el tracte de la compra de l'esmentat anyell quan, un agut pensament l'assaltà: "El mort és Zeit, el de La Torre, clar que sí". Astorat pel sobtat descobriment, s'excusà amb el ramader i tornà apressa a la truculenta capella. Ara sí, travessà el llindar de la porta i, vencent la seua aprensió, s'acostà a veure de prop el cadàver. La pudor era insuportable i, sens dubte, es tractava d'un moriscat. Així ho evidenciava la mitja lluna cosida a la pobra vestimenta, a l'altura del pit, i les seues ungles i mans, relativament netes a causa de les preceptives ablucions de la seua religió. Aguantant la respiració i tractant de no vomitar, s'inclinà sobre el rostre del cadàver. Efectivament, era Zeit. L'haguera reconegut de qualsevol manera per una espècie de gran llúpia que li penjava darrere de l'orella esquerre. Es disposava a eixir a l'aire lliure, impressionat per la visió, absort, quan un home li eixí al pas i, amablement però amb fermesa, li preguntà:
—¿Coneixes el mort?

Mohamed, efectivament, el coneixia, i també el procediment a seguir en aquests casos. Sens dubte, aquell home havia estat designat per les autoritats per observar discretament les reaccions de la gent davant del mort, per si algú podia reconéixer-lo. Mohamed res tenia que ocultar, encara que li assaltà el temor de no arribar a sa casa aquella nit a causa de l'inevitable burocràcia. No hi havia res a fer. L'única opció era dir la veritat i acabar els tràmits de la justícia com més aviat millor.
—Sí. Es Zeit, un morisc de La Torre de Canals.

Sense donar major importància al cas, el vigilant comentà:
—Encara com algú l'ha reconegut, perquè ja anavem a enterrar-lo. Uns pescadors trobaren el cos fa dos dies al riu Albaida i el portaren amb una escaleta. En fi, acompanya'm davant l'autoritat i repeteix el que m'has dit. Amb un poc de sort podràs tornar prompte als teus negocis.

Malgrat el seus temors, Mohamed no sofrí altres contratemps. Donà el seu nom i lloc de procedència, reconegué el cadàver i encara va tindre temps de tornar a casa, ben entrada la nit, acompanyat de l'anyell. Però tot el camí anà rondant-li pel cap el mateix pensament: "Quina desgràcia! Amb raó el rector del poble, que intenta en va adoctrinar els musulmans, repeteix contínuament que els designis de Déu són inescrutables. El riu Cànyoles, un barranc sec quasi tot l'any, afluent de l'Albaida i pròxim al caseriu de La Torre, portava aigua des de feia dues setmanes. Sols dues setmanes d'avinguda i les aigües s'emporten al bo de Zeit! En fi, coses de la vida! El cas és que Zeit mai s'acostava a cap de riu, pou o rierol, mania que era per tots coneguda al poble".

Mohamed no ho veia clar del tot.    

dissabte, 5 de setembre de 2020

Happy ending

Happy ending / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015

Molt abans que el nostre vuité col·laborador, Daniel P. Grau (Gavarda, 1968), publicàs El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori –fruit de la seua premiada tesi doctoral sobre l'escriptor suecà–, abans encara que fos professor del Departament de Traducció i Interpretació de la UJI, lector de català a Cambridge i Oxford, membre de l'Anglo-Catalan Society i d' altres institucions d'àmbit europeu i internacional, traductor a les Corts Valencianes, editor d'un bon ramell d'editorials –incloent-hi el Journal of Catalan Studies–, abans d'haver estat assessor lingüístic fugàs de l'extingida Canal 9 dels inicis (de quan  encara algú pensava que calien assessors lingüístics als nostres mitjans de comunicació), abans de tot això, era un alumne de BUP exemplar, d'aquells que gaudien d'aprendre i omplien de sentit la tasca diària d'aquell docent nouvingut que era jo llavors.

Crec que, d'aleshores ençà, la veneració ha estat sempre mútua. Li agraïsc enormement haver confiat en mi con a dissenyador en la seua etapa a Edicions del Bullent, tasca que ha ocupat una bona part del meu temps durant els darrers trenta anys. Sense el seu encoratjament, alguna de les meues sèries plàstiques –pense en la carpeta de gravats Denari, per exemple– hauria quedat, sens dubte, incompleta.

La seua literaturització del dibuix que li vaig fer arribar –confesse que una mica posant-lo a prova– mostra clarament com és de positiu i com ha sabut capgirar la mala llet i el pessimisme amb que vaig dibuixar la imatge d'un pot aplanat contra l'asfalt de la crua realitat. Happy ending, doncs.


HAPPY ENDING
Daniel P. Grau

Ben sovint, quan veig una llauna em ve a la memòria la imatge del dolent d’alguna pel·lícula prement-ne una davant la cara d’un pobre innocent que se’l mira ben atemorit: és una llauna de cervesa, és clar, sempre de cervesa; un dolent no sembla prou dolent si s’està beventuna Coca-Cola, una Fanta o una Mirinda. La prem amb molta força perquè la llauna és dura i s’hi resisteix, però la deixa totalment esclafada. És una imatge metafòrica: «Així quedarà el teu cap si no em fas cas». L’escena que veig és en blanc i negre i no reconec els actors de la pel·lícula. Deu ser de fa molts i molts anys, quan potser les llaunes eren molt més dures que les d’ara, quan s’obrien amb aquell aparell amb forma de bec de lloro que encara corre per casa i que mai no he fet servir. I, sobretot, quan jo era molt petit. Era un infant que mirava sol la televisió, menjant-me per sopar uns humils fideus amb mantega que jo mateix m’havia preparat. Mai no he obert una llauna de cervesa amb aquell aparell, però sí que n’he premuda més d’una emulant aquells gàngsters, amb un somriure maliciós que mai no he adreçat a ningú. Les llaunes ja no són dures. No sé si eren dures quan jo era petit. Les percepcions canvien tant amb el temps… Aquells mestres que eren alts, imponents, que et miraves sempre des de baix, amb respecte i alguns amb molta estima, ara sembla que s’han empetitit –només físicament, perquè si els has respectats i els has estimats, continues respectant-los i estimant-los, però t’ha canviat la perspectiva. No ens adonem que els que creixem són nosaltres. Aquelles llaunes tan dures ara se’t perden entre les mans amb facilitat i queden completament arrugades.

Les arrugues poden ser per a una llauna un dels millors finals: el seu happy ending particular abans de ser reciclada i, si les mirem bé, les arrugues de la llauna s’assemblen tant a les arrugues dels llençols després de la batalla… Les arrugues són la memòria. I la memòria, sempre selectiva, és la gran recicladora del temps. Entre les arrugues de la llauna i dels llençols, entre les arrugues de la memòria, hi anem situant cada record, cada petit detall de la nostra vida. «En la vida los olvidos / no suelen durar», diu Gil de Biedma. És possible, però posats a seleccionar records entre les nostres arrugues, triem-ne els més agradables. Happy ending, doncs, i happy beginning, però, sobretot, happy mentrestanting.

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm