La cita

La cita / BiC sobre paper / 13,5x13, 5 cm / 2022

Josep Enric Calero Martí (Benigànim 1970), el nostre trenta-sisé col·laborador, és professor de valencià a l'Ensenyament Secundari des de 1996. L’escriptura, especialment la creació poètica i la narrativa, és la seua passió.

Ha rebut diversos premis de poesia –a la Vall d’Uixó, al Penedés, a Alberic i a Castelló de la Ribera– i fins ara ha publicat tres poemaris: Camins de ferro i terra blanca (Denes, 2014), un recorregut vital i paisatgístic per la Vall d'Albaida; Pa de dolor (2015), on l’autor denuncia el dolor provocat per l’exili, el que afecta les dones i el que ens produeix la mort, i Haikús d’aquell estiu (2016), un recull de poemes molt breus on s’explica l’estiu de 2016 amb els tòpics d’aquesta època de l’any, enfosquida per la inquietud de la malaltia de la seua mare.

Ha rebut premis de narrativa breu al Vendrell i a Banyeres del Penedés. El premi vila de Puçol de narrativa del 2018, li va permetre publicar el recull de narracions Hitchcock al sofà (Onada Edicions, 2019).

Vaig conéixer Pep Calero fent de presentador del darrer llibre de l'amic Vicent Enric Belda (Pavana per a un infant difunt), que me'l va recomanar efusivament com a magnífic col·laborador del blog. No s'equivocava. 

LA CITA
Josep Enric Calero Martí

S’ajusta la mascareta. Endavant ! Crida mentre acarona i gira el rellotge d’arena. Cinc minuts de caiguda lliure que marquen, sí o sí, la durada de cada visita. L’implacable ritme de l’atenció primària. La dona tanca la porta, fa dues passes i es queda mirant el metge. Uns ulls profundament oceànics el deixen petrificat. Es refà d’immediat i pensa que les faccions que amaga aquella mascareta blava el decebran, com li ha passat tantes vegades d’ençà que la pandèmia s’ha instal·lat a la vida de tot el món. Però no és així. Les breus explicacions del malestar donen pas a l’observació sistemàtica de la pacient que deixa caure la mascareta i inunda l’anodí despatx d’una bellesa inesperada, malgrat la pal·lidesa impresa a la cara. L’arena ha passat tota avall i ella encara és allí. Tres dies més tard la tornarà a veure. Cal seguir-ne l’evolució. Gira, de nou, el rellotge i es queda quiet. Cinc minuts i farà passar el següent. El cronograma salta pels aires.

Endavant! I en aquell moment vol que l’arena desafie la gravetat, que quede suspesa a aquell coll tan estret. Uns minuts més per deixar-se posseir per la mirada que acaba de travessar-li el cor. No ha evolucionat com esperava. El dolor és encara ben viu. Estranyament feliç perquè hi haurà de tornar. Quan és a punt d’eixir, li demana si vol fer un cafè. Ella diu que sí, més tard. Una cita, i no és mèdica. L’arena reposa al fons de l’ampolleta ja fa estona.

La primera de moltes cites. Ja no són necessàries ni les mascaretes ni els rellotges. Cada dia una aventura nova. L’endemà a la platja, on l’arena s’escampa i es deté sense la gravetat que la impulse. S’estimen.

Una calor asfixiant sobrevola la boirina matinal que a poc a poc es desfà. És juliol, i algunes famílies, matineres, s’agrupen a tocar de l’aigua. El sol, rutilant, s’encarrega de banyar de llum l’arena de la platja. És més buida que de costum. Els temps que corren no són gens propicis per a la diversió, i malgrat tot, sempre hi ha qui busca el refugi obert de les onades, la cadència dels embats d’una mar aliena a les tragèdies. Com ells que ocupen el seu lloc a la vora de l’aigua, voltats d’aromes salades i de crits infantils. S’estimen.

Ell estira la tovallola i s’hi asseu amb les cames encollides i els braços estirats cap al darrere. Ella deixa anar els seus cabells negres, fins ara recollits en un monyo travessat per una agulla de fusta. Convida el seu company amb un gest quasi imperceptible perquè l’acompanye a l’aigua. Ell somriu, s’estira, mandrós, i amb un lleu moviment de dits li diu que ara no, potser més tard. Dreta, s’allunya uns metres i es llança al mar fins que el seu cos emblanquinat queda fora de la mirada de tothom, submergit, un cos sense consciència del dolor que l’aire i la terra escampen implacablement, sense consciència del temps que l’arena del rellotge ha detingut.

Tenen cita a la consulta. Ahir no estava gens bé. Ell, hui, tampoc. Endavant! I gira el rellotge i l’arena comença el seu descens des del bulb superior. La porta s’obre i allà no hi ha els ulls que esperava, ni els llavis rere la mascareta. Una dona gran, una habitual de la consulta li diu que no hi ha ningú més a fora. Com un autòmat li recepta el de sempre, i abans no hagen caigut els darrers grans ja acaba la visita.

No torna més. Ella no torna més. Les pales han deixat caure la terra i l’arena compassadament sobre la caixa de fusta.

Fa uns dies que el rellotge no gira i la pols s’acumula sobre la superfície del vidre transparent. Aquell despatx, mancat de la precipitació monòtona i periòdica de l’arena, esdevé una foto fixa. Però només uns dies més. Un jove metge dominicà s’asseu tot esperant les visites de la seua primera feina des de l’arribada al país. Amb un mocador de paper repassa el perfil ondulat del rellotge, l’allibera d’aquella pols aliena a la mort. Gira, finalment, l’artefacte, s’ajusta la mascareta quirúrgica i diu passe.

Va de bo!

Va de bo! / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2022

 

Pep Climent Penalba (La Granja de la Costera, 1954), el nostre trenta-cinqué col·laborador, és Llicenciat en Filosofia i CC de l'Educació per la Universitat de València i ha estat professor de Secundària fins a la seua jubilació el 2015. Sempre el recorde vinculat a l'estima per la literatura i la bona música. Hem compartit tants moments i espais des de la infantesa, que es fa difícil remarcar-ne algun en especial. Tots dos som de la franja generacional que va viure la lenta agonia de la idílica ruralitat del poble en què ens vam criar, una mena de Macondo a la valenciana que, després dels seus Cent anys de soledat, va começar a obrir-se i esvair-se a partir de la dècada dels 60. A hores d'ara, aquell univers és ja una pàtria imaginària, però irrenunciable, una pàtria al cap i a la fi.

D'aquella infantesa, les partides de pilota dels diumenges per la vesprada al carrer Gavatx, mereixerien un capítol propi. Pep més que no pas jo, n'haurà conservat més fresca la memòria. Llegiu si no el seu preciós relat que, tot i estar ambientat al trinquet, reté aquell regust popular. 

VA DE BO!
Pep Climent

Hi havia un gran rebombori quan, jo i les meues companyes, entràrem al trinquet ben install·lades en la caixeta de fusta que portava el trinqueter a la mà. Ja féia una estona que parlàvem sobre l’enrenou que sentíem i mentre ens conexíem ( tres pilotes, dues ja amb la seua edat i jo, semi-nova), vam veure com deixaven caure una pilota nova que ni tan sols va saludar comptant, orgullosa, que ella seria la protagonista de la partida a l’aire.

M’agradava l’olor del trinquet ple de gom a gom, una barreja de tabac i carajillo que les pilotes portem en la memòria, i els crits dels marxadors: als rojos! als blaus!... partida igualada semblava, però jo volia saber qui jugava.

Era la meua segona partida –la vida de les pilotes en l’elit és curta– i, com en tot, has de tindre sort per a ser recordada. Jugaven Suret I i Gat I contra Llopis i Peris. Sols coneixia, per referències a Peris, totes les pilotes parlaven d’ell: sempre ben situat, una força descomunal i un mal geni èpic que el portava a esgarrar-se violentament la camisa quan errava una pilotada.
La “reballà” li dona a triar a Suret I que va escollir el dau i la pilota: la semi-nova, li digué al feridor i va de bo!

Ben aviat vaig vore que Suret I no era un pilotari corrent, no jugava, ballava; a cada restada de Llopis, als cops violents de Peris, responia sempre de la mateixa manera: moviments precisos, cames i braços en una perfecta coreografia fins que jo arribava i, en lloc de colpejar-me amb força, m’acaronava i em situava on volia: lluny de Peris i als peus de Llopis.

Suret I era un jugador alt, flac i estilitzat con un banderiller desmaiat i semblava fora de lloc amb la seua roba blanca , la faixa roja i el seu parar tranquil, però tot això amagava un competidor irreductible: volea, bot de braç, bragueta, palma i, per damunt de tot, un rebotador infal·lible.

Jo gaudia del moviment que m’anaven imprimint, la partida anava igualada i Peris havia fet de les d’ell: força brutal en la pilotada i camisa estripada i pit a l’aire senyal de que les coses no anaven com ell volia.

La partida s’acosta a la fi tal com s’havia desenvolupat: 55 a 55, faltava un joc i Suret I estava, de nou, al dau i semblava cansat. La primera treta, difícil, la torna com pot i Peris la remata com si li anés la vida. La segona semblava igual però Suret entra a l’aire amb l’esquerra, supera a Peris i agafa a Llopis descol·locat; a quinzens. Tretes i restades, cops d’alta escola (aquella palma d’esquerra de Suret I, a remat de Peris, que passa fregant la corda i que va acabar amb la poca camisa que li quedava a aquest, bocabadat davant l’acció, mentre el trinquet aplaudia embogit). A dos, val i trenta, a dos i de nou val i trenta per a Suret I que cridà al Gat I, parlaren un moment i demanà la treta. Jo em sentia anar cara al dau: toc a la paret, toc a l’escala i caiguda suau al dau on Suret I m’esperava d’esquena i de sobte un cop sec, un toc a la murada i surto disparada al peu de l’escala on estava Peris que havia reculat unes passes tot imaginant-se la jugada, però la velocitat el desbordà i vaig anar a parar al seu dit gros en lloc de la palma i vaig caure als seus peus. Quinze final.

El trinquet es quedà en silenci tot esperant la reacció d’un Peris descamisat, què faria? Es va quedar allí plantat i abatut però amb la suficient classe per aplaudir la pilotada de Suret I i ahí el trinquet ja va explotar en aplaudiments: el quinze fantàstic, Peris també.

Suret I, mentrestant, es dirigia ràpid al trinqueter demanant-li la pilota, aquest, estranyat, li la dona i em besà amb tanta passió que tota la vida ho recordaré. Ell estava agraït per la noblesa del meu comportament i jo a ell per haver donat sentit a la meua curta vida en l’elit.

Després d’una partida tan llarga, em jubilaren. Bé, no del tot: partides de juvenils (xics i xiques), aficionats i finalment partides de carrer pels pobles de la Costera. I ara ací estic, dalt d’un terrat d’una casa de La Granja després d’una excel·lent volea de Miquel, sembla que acabaré la vida com a cau de formigues –mig estripada com estic, ningú no ha vingut a trobar-me–. Però les meues velles costures encara es commouen quan recorde aquella partida i el punt inicial de la meua felicitat: va de bo!