El secret

El secret / BiC sobre paper / 10,7x15,1 cm / 1999

Antoni Espí Cardona (Bèlgida, 1956), el nostre sisé col·laborador, ha estat acusat per alguns de ser un escriptor furtiu, que treballa d'amagat i a mitges hores, que ha publicat només obres de gènere curt, com si, després d'alguns mil·lenis de tradició literària es pogués escriure obres mestres dia sí dia també anant fent lliscar la ploma sobre el paper com si res. Feu CLIC AQUÍ per llegir un petit report de les seues activitats com a lletraferit, trieu algun dels seus llibres, llegiu-lo i comprovareu que és un E-S-C-R-I-P-T-O-R, amb totes les lletres.

La nostra és una amistat corresposta. El 2007, vaig il·lustrar Apòcrif per a dolçaina, del seu premiat poemari Reconstrucció. Ara ell em torna la visita literaturitzant un dels meus dibuixos. No en puc estar més ni millor pagat.

EL SECRET
Antoni Espí Cardona

Dormíem en una cambra de taulells de fang pintats de roig sanguina amb dos llits. En un la mare, sola, perquè el pare feia la verema a França. A l’altre llit, de cos i mig, el meu germà i jo. A la mare, li passava alguna cosa estranya; el pare, que no escrivia mai, li havia escrit una carta. Segons ens havia dit la mare, el pare, aquella vegada, tornaria abans. Però no ens havia dit per què. Només sabíem que no era perquè estiguera malalt. Aquella tornada prematura de mon pare em va intrigar anys a venir; no em va obsessionar, però hi pensava de tant en tant. Fins i tot vaig cercar en els llocs habituals on es guardaven els documents –caixes de llanda i carpetetes blaves de cartó amb gometa blanca-, per veure si trobava aquella carta misteriosa; però ma mare l’havia guardada molt bé o, tal vegada, l’havia feta desaparèixer. I jo estava segur que aquella carta contenia l’explicació de la tornada prematura de mon pare... Però sense el paper escrit només podia fer suposicions basades en hipòtesis de poca consistència.

Els veremadors solien tornar en colles, segons de llarga fora la temporada. Depenia de si feien la temporada normal o si s’hi allargaven i feien la que anomenaven “de muntanya”. Però mai no arribaven sols. Mon pare, quan tornava, passava primer per ca les germanes de València, però els veremadors que havien arribat al poble li contaven, a ma mare, que ell, el pare, arribaria prompte.

Aquella nit, ma mare parava inquieta. Prou que tractava de dissimular-ho, però no podia. Mon pare va arribar de matinada: el meu germà i jo dormíem com a soques, però ens vam despertar. Ell xiulà i ma mare baixà a obrir. Mon pare, que mai no ens duia res, aquella vegada ens havia dut uns indiets de colors, amb cavalls i tot.

Ens els donà, però va fer : xxxt! Au, a dormir. Ja jugareu demà.