miquelmolla@gmail.com

dimarts, 10 de desembre del 2019

Retorn a B612


Retorn a B612 (dins del quadern Corona d'espines)
tinta sobre paper / 9x15 cm / 2019

Amb un títol com aquest, les referències a Saint Exupéry són inevitables. Quan et capbusses en l'execució d'un dibuix automàtic, el treball va seguint ecos i reverberacions que s'entrecreuen i es metamorfosen en un procés de lliure associació que beu de moltes fonts. L'aflorament dels elements de la memòria és inestable, semblant al dels somnis, encara que no tan vertiginós. Mai no sol haver una única associació que dona sentit a tot el procés. Aquest dibuix en concret del quadern Corona d'espines, em remetia també a altres records: Nit estrellada, de Vincent Van Gogh; al títol d'una obra de Galileu anomenada Sidereus nuncius (El missatger dels astres). Em suggeria idees tan diverses com la conquesta dels estels, la soledat planetària, la fosca que envolta els cossos brillants, etc. El títol que finalment he triat resumia tot aquest ventall semàntic en la idea del retorn del Petit princep al seu asteroide, el retorn a casa, el retorn a Ítaca, amb tota la càrrega literària que aquest viatge ha generat d'Homer ençà.

diumenge, 22 de setembre del 2019

Somnis de paper


Enquistaments recargolats
(dins del quadern Corona d'espines)
tinta sobre paper / 9x15 cm / 2019

Si insisteixes a fer sobre una superfície un núvol de punts, amb molta probabilitat se t'acabarà configurant alguna imatge. Encara que potser distinta de la que s'hauria manifestat a una altra persona, la teua era la que a tu t'interessava per fer surar els teus records i la teua creativitat. El poder de suggestió de totes les cares de Bélmez i de tots els sudaris i llençols sants rau en aquest simple principi de saber llegir els núvols.

M'agradaria que la mà m'anàs tan ràpida dibuixant  com les imatges van metamorfosant-se en el somni. Malauradament no sóc capaç. Quan somie amb el boli o el rotring sobre el paper, el ritme ha de ser, per força, més lent, però presidit per la mateixa fatalitat que supervola la consciència del dorment.

dissabte, 6 de juliol del 2019

Autoretrat 2019




Davant la queixa de Gertrude Stein de manca de paregut del retrat protocubista que Picasso li feia, aquest va espetar-li sorneguerament que ja se li assemblaria. Els bons retrats  són aquells als quals acabem assemblant-nos.

No recorde on vaig recol·lectar aquesta anècdota, potser les paraules de Picasso van ser malinterpretades per un excés de ganes de dotar de profunditat filosòfica una simple excusa. Potser Picasso volia dir només que encara no havia aconseguit trobar a la figura de la senyoreta Stein els perfils definitius i que calia treballar el retrat una mica més. Qui sap que es van dir en realitat? En quina llengua s'entenien?

Tanmateix, ens resulta més atractiva la primera versió: el geni ha de ser profund fins i tot en els detalls més intranscendents. I, a més, té gràcia.

dissabte, 20 d’abril del 2019

Un "Esqueix" per al Conseller Francesc Bosch i Morata




El proper 2 de maig el Col·legi Públic de Formació de Persones Adultes de Xàtiva, amb motiu dels 40 anys d'activitat de la institució, procedirà a la inauguració d'una escultura en honor del Conseller Francesc Bosch i Morata, l'insigne xativí que dóna nom al Centre.

Quan un artista rep l’encàrrec de realitzar una obra que haurà d’integrar-se dins un determinat entorn físic i simbòlic –suportar la càrrega semàntica d’una simbologia prèvia– és poc freqüent que el resultat siga immediat. El més probable és que el seu pensament sure durant dies, o potser setmanes, en el mar d’associacions mentals que hauran generat les idees i els motius que li havien estat exposats. Tota la seua tasca haurà de començar llavors per confiar en què aquella deriva inicial acabarà cristal·litzant, dins un termini raonable, en una proposta il·lusionant per als promotors de l’obra i per a l’artista. En el cas que ens ocupa i segons els esbossos del dietari de treball, entre el 20 i el 28 de març de 2018, la idea de com havia de ser l’escultura s’havia estabilitzat i havia arribat l’hora de treballar aquella estructura en volum.



De l’entrevista inicial amb la Directiva del CPFPA Francesc Bosch i Morata (Paqui Torrox i Pep Aparicio), vaig eixir amb la clara consciència que era un honor i una gran responsabilitat cívica erigir una escultura a la memòria d’un abanderat del valencianisme polític dels anys de la Segona República, un lluitador per la recuperació de la cultura dels valencians que dissortadament va haver de seguir el camí del exili i el record del qual calia reivindicar. Que el Centre duga el nom d’aquest xativí ill·lustre no és gratuït sent com fou un dels principals responsables polítics de la signatura de les Normes del 32 i de la creació d’institucions fonamentals per al redraçament de la nostra cultura que han estat el germen de l’actual Conselleria d’Educació, l’Academia de la Llengua o la Biblioteca Valenciana. “Aquests darrers 40 Anys d’Educació Popular a Xàtiva” tenen, doncs, un deute molt important amb el Conseller Francesc Bosch i Morata.

A aquella impressió inicial calia afegir l’agradable sorpresa del lloc on es pretenia ubicar l’obra: enmig del pati principal d’un espai arquitectònic en desnivell resolt mitjançant un joc de terrasses connectades per escales. Una joia, malgrat que això ens plantejara el maldecap de pensar com poder accedir-hi amb la peça. Aquest espai em va suggerir des del primer moment una escultura en forma de torre, de tòtem o de talaia. Pensava en models com El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella, d’Alberto Sánchez, (que presideix l’accés al Museu Reina Sofia de Madrid) o Dona i ocell, de Joan Miró (ubicada a l’antic Parc de l’Escorxador de Barcelona). Potser la proximitat dels arbres que voregen la terrassa em recomanava aquella forma.

Va ser uns dies després que va començar a imposar-se’m la idea d’una metàfora vegetal: una flor com a culminació d’un procés de creixement i com una ofrena. Molt més tard, quan ja l’escultura va estar feta, va arribar la troballa del nom per a la peça que he considerat definitiu: L’Esqueix. En art no és del tot cert que el nom no faça la cosa, almenys en part. En fixar els conceptes, les paraules ens obliguen a pensar l’obra des d’un determinat angle i això és important per a capir-ne el significat. Un esqueix és, com tots sabem, una porció d’un ésser viu que té la virtut de regenerar un ésser viu autònom idèntic genèticament a aquell del qual procedeix. L’Esqueix vol ser, doncs, una metàfora de l’educació com una tasca de cara al futur. D’Alguna manera aquesta institució que avui ens acull, aquests “40 Anys d’Educació Popular a Xàtiva”, són un “esqueix” de la vida i obra de Francesc Bosch i Morata.



No vull deixar passar l’ocasió de comentar un detall esotèric que ajude a entendre el significat dels quatre mòduls que conformen la tija que sosté la flor circular al cim de l’estructura. En el concepte d’aquesta obra hi ha alguns múltiples de quatre: A la tomba de Francesc Bosch i ha escrit el leitmotiv familiar “Sempre els quatre”, són quatre les dècades d’educació popular les que se celebren i és quàdruple l’heràldica del nostre poble.

Caldria continuar, encara que fos sumàriament i per deixar-ne constància, amb la ressenya del que ha estat el procés de creació i realització de l’obra.



Després de la fase inicial de pluja d’idees, va arribar l’hora de treballar una maqueta en cartó i fusta, que vaig rematar amb una capa de roig anglés, per tal de suggerir la pàtina que finalment hauria de tenir l’acer corten una vegada oxidat. Segons les fotografies, ja estava enllestida el 5 d’abril de 2018 i, el 27 d’aquest mateix més, la presentava acompanyada d’una imatge en què se simulava l’escultura al seu emplaçament. Després va seguir la laboriosa tasca de mesurar i dibuixar a l’ordinador per tal de facilitar el procés d’escalat i el tallat làser de les peces.

La resposta positiva de la Directiva del Centre va exigir una elaboració més detallada del projecte que havia d’incloure tots el detalls habituals i un pressupost com més exacte millor, cosa que va allargar el procés fins a finals de setembre per tal de sondejar els honoraris de tots els possibles col·laboradors.

A la vista d’aquests sondeigs i d’altres referències, vaig decidir encomanar el procés de tallat làser de les planxes d’acer a la metalúrgica FERJOVI, de la Llosa de Ranes, mentre que del procés d’ensamblat, soldadura i transport hauria d’encarregar-se el taller de Carlos Julbe i el seu Pare Rafael, dos ferrers experimentats i de llarga tradició en l’ofici. Vull agrair des d’ací la labor immensa de la seua saviesa artesanal, que s’ha volcat en la realització d’aquest treball amb la il·lusió d’una cosa pròpia.




Al més de febrer de 2019, encaravem la recta final: es feia el tallat de les pecés segons els patrons digitals i començava al taller del carrer la Reina la dura tasca muntatge i soldadura, que va continuar a la ubicació definitiva de l’escultura al pati del col·legi.




Finalment, completat el procés d’ensamblatge el 21 de febrer, vam poder donar-li la pinzellada final: la pàtina d’oxidació superficial, que havia de proporcionar a l’obra l’acabat i l’aspecte que ara té i que esperem que conserve per molt anys.

divendres, 12 d’abril del 2019

Fira de l'Estudiant 2019


En la present edició, l'IES Josep de Ribera promociona l'opció del batxillerat nocturn amb un cartell i un díptic disenyat per Miquel Mollà.


dilluns, 28 de gener del 2019

Mostra "Terrabastall / 80 anys després del bombardeig / 1939-2019"



El proper 1 de febrer, a les 19:30 h, s'inaugurarà al Gran Teatre de Xàtiva una exposició commemorativa del 80é aniversari del bombardeig de l'estació de Xàtiva. Promoguda i patrocinada per la Regidoria de Memòria de l'excel·lentíssim Ajuntament de la ciutat, la mostra ha estat comissariada per Miquel Mollà.

L’art –en el sentit de les belles arts– no fa la història, és memòria fòssil d’aquella època que el va crear, un eco de la història, tot i que l’art, formant-ne part, és més aviat un efecte de la pròpia història. Aquesta tesi que, en el marc de les grans forces que modelen la història sembla incontestable, ha de ser relativitzada. No hem de menystenir la capacitat de l’activitat artística per a influir d’alguna manera en l’evolució històrica, donat que, en la seua qualitat de caixa de ressonància, l’art pot ajudar a crear estats de consciència on encaixar els esdeveniments històrics, afavorint-los, combatent-los o, simplement, provant de suportar-los.

És una constant gairebé universal que el poder polític de qualsevol època i orientació, ha tirat mà, de forma recurrent, de les manifestacions artístiques per a fomentar i perpetuar el seu domini. Les formes artístiques han ajudat tant a bastir la magnificència del príncep renaixentista com a la propagació de les idees de les elits revolucionàries. Cada punt de vista polític ha afavorit un tipus d’art, i és en aquest sentit que una societat democràtica ha de fomentar manifestacions artístiques que revertisquen en la consolidació del seu estil de convivència. Deixar de fer-ho suposa deixar en mans dels fanàtics i dels feixistes la producció d’imatges i mites que tenen com a objectiu enverinar i confondre les consciències dels ciutadans de les societats obertes en què vivim. Ens cal potenciar un art que fomente la igualtat i la no discriminació, el diàleg i la convivència pacífica, que difonga una autoimatge de societat realista i crítica, conscients d’on venim i quines són les metes a les quals aspirem.

Sabedora de la importància que en aquesta tasca ha de tenir el coneixement del nostre passat, conscient que la memòria d’una comunitat és un bé comú que cal preservar i persuadida que les arts plàstiques són un mitjà eficaç per tal d’aconseguir aquesta lloable finalitat, la Regidoria de Memòria de l’Ajuntament de Xàtiva va decidir promoure l’organització d’una mostra al voltant del 80é aniversari del bombardeig de l’estació de la ciutat per l’aviació franquista el 1939.

La present exposició s’inscriu dins un moviment general de recuperació de la memòria històrica i en particular de la d’aquells tristos fets del fatídic 12 de febrer de 1939, quan l’estació ferroviària de Xàtiva va ser bombardejada per l’aviació legionària italiana que Mussolini havia posat a les ordres del general Franco, cap dels sublevats contra el govern legítim de la II República.

A les manifestacions espontànies d’un grup de ciutadans entestats a no oblidar, van acabar unint-se, allà pel 2004, els membres del Consell de la Joventut els quals, al marge del govern municipal aleshores presidit per Alfonso Rus, van tirar endavant el projecte d’erigir una escultura que donara permanència i dignitat a aquell memorial. Aquest desig va quallar en l’Aixopluc, que des de 2007 presideix l’accés a l’estació com una mena de porta a la memòria per a tot aquell que vulga saber.

A la idea de rememorar d’una forma especial aquells tristos fets del final de la Guerra Civil vam voler afegir el marc més general de la memòria històrica com una possible alternativa per a centrar el treball dels artistes convocats.

Amb l’horitzó del febrer de 2019, durant l’estiu de 2018, es van cursar invitacions personals a artistes que, per la seua trajectòria, ens oferien l’expectativa de poder desenvolupar dignament propostes artístiques que encaixaren en el perfil de la mostra que volíem. Des del primer moment, tant la Regidoria com aquest curador que ara escriu, vam voler evitar una convocatòria oberta. En primer lloc, perquè la realització de la mostra en un espai limitat hauria fet impossible exposar com cal les obres presentades, i, en segon lloc, perquè una convocatòria d’aquestes característiques no ens oferia cap garantia d’encert en el resultat final. Així doncs, una certa dosi d’arbitrarietat o de parcialitat per part dels organitzadors era inevitable, en fer dependre la tria dels seus coneixements i contactes. Tanmateix, creiem que han estat uns criteris prou flexibles que han permès incloure propostes convincents després de sospesar el seu valor.

D’alguna manera, l’evolució de la preparació ens ha donat la raó en relació a que organitzar una mostra d’aquestes característiques no era fàcil. De més d’una trentena d’artistes convidats, només vint-i-set han acabat aportant el seus treballs, després d’algunes negatives inicials i de diverses desercions posteriors per impossibilitat d’acomplir els terminis. Els enumerem per ordre alfabètic: Inmaculada Abarca, Josep Albert, Jordi Albiñana, Vicent Aparicio-Guadas, José Ramón Blesa, Carmen Caldés, Ernesto García Lledó, Maria Gosalbes, Antoni Grau, Carles Grau, Artur Heras, Ricard Huerta, Ricard Juan, Àngela Malysheva, Miquel Mollà, Alfred Moral, Salvador Moscardó, Alfredo Pardo, Josué Perales, Desi Pérez, Joan Ramos, Joan Rubio, Juan Daniel Sanz, Trini Serrano, Emilio Terol, Ricard Vila i Sara Vilar. A aquests vint-i-set hem sumat la figura del malaguanyat Roberto Martínez “Leña”, del qual hem volgut incloure la pintura Pas a nivell de la Granja, que per la seua atmosfera expressionista i per les vivències de l’artista tenia una relació amb el leitmotiv de l’exposició.

La tria d’artistes ha buscat conscientment el caràcter local, fugint, tanmateix, del localisme. No tots els artistes seleccionats són de Xàtiva, tot i que es troben relacionats amb la plàstica local. L’elenc d’artistes convocats agrupa una franja generacional amplíssima, des d’aquells amb anys de trajectòria consolidada i solvent, com Artur Heras o Joan Ramos, fins a artistes nascuts entre la dècada dels 70 i la dels 90, que tot just comencen, com Desi Pérez –per esmentar l’artista més jove–, passant per les fornades d’artistes que tractem d’emular la trajectòria dels primers i ser un referent per als més joves. Agraïm des d’ací a tots els participants el seu compromís i la seua dedicació, i al familiars de “Leña” la seua gentilesa i disposició.

La mostra inclou tant pintura i obra gràfica com peces escultòriques. La major part de les trenta-dues obres exposades han estat fetes expressament per a l’ocasió. Algunes existien prèviament a la nostra convocatòria tot i que presenten una confluència amb la temàtica proposada, i totes, sense excepció, cal enquadrar-les dins del panorama de les tendències de la plàstica actual –moderna o postmoderna–.

Pel que fa a les pintures i l’obra gràfica, podem dir que la majoria dels artistes han optat per diverses formes de la figuració, des de peces clàrament neoexpressionistes a d’altres que podríem catalogar, sense massa matisos, de pop art o de figuració narrativa. Potser la temàtica proposada aconsellava un apropament d’aquest tipus. Tanmateix, alguns dels pintors convocats han volgut optar per diverses formes de l’abstracció, ja siga de caràcter informalista o més geometritzant. Algunes obres caldria encasellar-les dins l’art conceptual o dins l’art objectual. En algun cas hi ha una referència clara a una estètica constructivista integradora de textos i imatges. Algunes obres incorporen elements tridimensionals, cosa que, tot i ser predominantment bidimensionals, col·locaria aquestes peces en les fronteres de l’escultura. A aquesta varietat de plantejaments, cal afegir una gran diversitat de recursos tècnics desplegats: oli o acrílic sobre llenç, collage, assemblage, serigrafia, calcografia, fotogravat, transferències, infografia, etc., sovint combinats sota la còmoda denominació de “tècnica mixta”.

Pel que fa a les escultures, la diversitat és comparable a la de les peces bidimensionals, tant en relació a l’opció artística com a la diversitat de procediments tècnics o els materials utilitzats (ferro, ceràmica, fusta, pedra, etc.).

Entre les múltiples funcions de l’art hi ha la de cristal·litzar i objectivar idees, la d’atorgar una presència intersubjectiva a anhels i aspiracions que, altrament, només tindrien una existència mental i privada. Als vint-i-set artistes que concorren a aquesta mostra se’ls sol·licitava que adoptaren un punt de vista cívic i feren l’esforç de “recrear” plàsticament aquells fets en l’ampli sentit de la paraula que requereix la creació artística. Més que una petició de rigor històric i de fidelitat descriptiva, allò que se’ls demanava era posar la funció simbòlica i emotiva de l’art al servei d’aquesta commemoració, és a dir, mostrar-nos aquell drama des del seu compromís cívic. No esperem, doncs, trobar en les obres una enumeració de detalls truculents, sinó el resultat de la sublimació dels conflictes que l’art és capaç d’oferir: una manifestació civilitzada de la ràbia per la injustícia, un sentiment de pena per les víctimes, una certa voluntat d’aprendre de la història per a no repetir-la.

Creiem no pecar d’optimistes si considerem que d’alguna manera hem aconseguit alguns dels objectius que ens havíem proposat. Només ens resta esperar que una visita plaent i enriquidora corone els nostres esforços i que les obres exposades facen gaudir i pensar alhora.

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm