miquelmolla@gmail.com

diumenge, 30 d’agost del 2020

Innocència eròtica

Innocència eròtica (detall) / BiC sobre paper / 14,5x25 cm / 2000

Elvira Cambrils (Pego, 1955), que signa aquesta setena col·laboració, és també llicenciada en filosofia i no descartem la hipòtesi que aquests estudis hagen pesat en la seua actual vocació literària. Però, en qualsevol cas, no podem dir que se l'haja sentida renegar de la mare de les ciències, ni se li coneix cap gest de rancúnia per la seua suposada futilitat. 

Els nostres camins es van creuar treballant per a Edicions del Bullent, segell editorial per al qual vaig tenir el plaer d'il·lustrar algunes cobertes de llibres de la nostra col·laboradora –les d' El bes de l'aigua, Vestida de lluna i A la platja de Camus, són les que recorde més gratament–. Espere que la seua prosa amb regust de poètica marina us agrade tant com a mi.


INNOCÈNCIA ERÒTICA
Elvira Cambrils

Quan tot haurà passat ens riurem de la pretensió de separar-nos que tingueren uns éssers insignificants. Atònits es miraran l'obra que van voler per sempre, oberta en canal, esquinçada, víctima d'una apoteosi regenerativa. L'orgull fet miques i la moral per terra cercaran explicacions, causes que els protegisquen del neguit de la impotència. Cercaran alternatives per a barrar el pas a la força que els humilia.

Però tu i jo sabem que l'atracció que sentim l'una per l'altre no té límits, que el desig d'unir-nos és irrevocable, que l'únic que és per sempre és el nostre amor –innocència eròtica, li dic jo, una humil closca de mol·lusc–, que el seu instant miserable no pot res contra la nostra eternitat.

Ja hauran desaparegut els éssers insignificants quan ens bressolarem en la solitud dels elements a l'espera d'una segona oportunitat. Aleshores tu m'abraçaràs i jo em fondré en la meravella maragda del teu cor. I la vida brollarà de nou de la humitat primigènia. Com en el principi dels temps.

diumenge, 23 d’agost del 2020

El secret

El secret / BiC sobre paper / 10,7x15,1 cm / 1999

Antoni Espí Cardona (Bèlgida, 1956), el nostre sisé col·laborador, ha estat acusat per alguns de ser un escriptor furtiu, que treballa d'amagat i a mitges hores, que ha publicat només obres de gènere curt, com si, després d'alguns mil·lenis de tradició literària es pogués escriure obres mestres dia sí dia també anant fent lliscar la ploma sobre el paper com si res. Feu CLIC AQUÍ per llegir un petit report de les seues activitats com a lletraferit, trieu algun dels seus llibres, llegiu-lo i comprovareu que és un E-S-C-R-I-P-T-O-R, amb totes les lletres.

La nostra és una amistat corresposta. El 2007, vaig il·lustrar Apòcrif per a dolçaina, del seu premiat poemari Reconstrucció. Ara ell em torna la visita literaturitzant un dels meus dibuixos. No en puc estar més ni millor pagat.


EL SECRET
Antoni Espí Cardona

Dormíem en una cambra de taulells de fang pintats de roig sanguina amb dos llits. En un la mare, sola, perquè el pare feia la verema a França. A l’altre llit, de cos i mig, el meu germà i jo. A la mare, li passava alguna cosa estranya; el pare, que no escrivia mai, li havia escrit una carta. Segons ens havia dit la mare, el pare, aquella vegada, tornaria abans. Però no ens havia dit per què. Només sabíem que no era perquè estiguera malalt. Aquella tornada prematura de mon pare em va intrigar anys a venir; no em va obsessionar, però hi pensava de tant en tant. Fins i tot vaig cercar en els llocs habituals on es guardaven els documents –caixes de llanda i carpetetes blaves de cartó amb gometa blanca-, per veure si trobava aquella carta misteriosa; però ma mare l’havia guardada molt bé o, tal vegada, l’havia feta desaparèixer. I jo estava segur que aquella carta contenia l’explicació de la tornada prematura de mon pare... Però sense el paper escrit només podia fer suposicions basades en hipòtesis de poca consistència.

Els veremadors solien tornar en colles, segons de llarga fora la temporada. Depenia de si feien la temporada normal o si s’hi allargaven i feien la que anomenaven “de muntanya”. Però mai no arribaven sols. Mon pare, quan tornava, passava primer per ca les germanes de València, però els veremadors que havien arribat al poble li contaven, a ma mare, que ell, el pare, arribaria prompte.

Aquella nit, ma mare parava inquieta. Prou que tractava de dissimular-ho, però no podia. Mon pare va arribar de matinada: el meu germà i jo dormíem com a soques, però ens vam despertar. Ell xiulà i ma mare baixà a obrir. Mon pare, que mai no ens duia res, aquella vegada ens havia dut uns indiets de colors, amb cavalls i tot.

Ens els donà, però va fer : xxxt! Au, a dormir. Ja jugareu demà.

dissabte, 15 d’agost del 2020

Harpia tridentina

Harpia tridentina / BiC sobre paper / 15x20 cm / 2010

El nostre cinqué col·laborador, Elies Barberà, a hores d'ara consagrat en cos i anima a l'escriptura i a l'escena teatral, ha estat un de tants als que la filosofia ha preparat a consciència per a fer molt millor una altra cosa: assumir la pròpia vocació. Amb la rauxa i el rampell que el caracteritza, va abandonar l'ensopida i confortable vida de docent pels aplaudiments i el reconeixement literari incert. I hem de reconéixer que no li ha anat malament –podeu consultar els detalls de la seua biografia fent un clic sobre el seu nom en negreta–. Vaig conèixer Elies cap a finals de la dècada dels 80, publicava aleshores la La Figa de Pala, un autèntic fanzín anterior a l'autoedició digital, per al qual vaig fer alguna portada. Col·laboracions en llibrets de falles, recitals de contes, aprofitava qualsevol tribuna que se li brindara per amollar les seues ganes d'escriure i actuar. D'aleshores ençà, aquella inclinació juvenil no ha fet més que créixer i afermar-se. Heus ací una mostra.


HARPIA TRIDENTINA
Elies Barberà

Et fa mal? Et fots! Açò ja no s’aguanta i un dels dos ha de ser el valent que ho diga i que prenga la decisió. Faré mitja volta i me n’aniré. Aquesta serà l’última vegada que em veuràs la cara. M’allunyaré de tu i de la teua vida. Et deixaré una marca. Des de la teua posició de víctima tindràs tot el temps del món per imaginar com sóc de monstruosa, tu que ets tan d’agafar paper i boli i passar a net petites venjances personals d’estar per casa. M’animalitzaràs, ja ho sé: pots posar-me alguna cosa de voltor o unes urpes d’àguila, o no, millor, de trident de Posidó. I escriuràs o dibuixaràs l’aventura d’un heroi que lluita contra el monstre. Evidentment, en la teua versió de paper, venç l’heroi. I aniràs corrent als teus amics lletraferits i els mostraràs la teua aventura imaginada. Però ací perdem els dos. Quan va començar a tòrcer-se açò nostre? Això és el que t’hauries de preguntar. I què no hem fet per a poder-ho redreçar. La resta són bagatel·les de mal pagador. Però tu no estàs per reflexionar ni per traure lliçons d’aquest fracàs teu i meu; estàs per inventar històries sobre mi que et facen viatjar a altres mons, a mons que res tenen a veure amb els fracassos. No vull saber com serà el monstre. Sorprén-me. Ja m’ho trobaré. Carregaré amb tot això, no patisques, i em serà ben igual perquè, al cap i a la fi, sóc la dona lliure que fuig d’un mediocre com tu. Però digues alguna cosa, cony d’home! Sempre callat, sempre tan covard. Ai, si parlares com després deixaràs anar el boli!

divendres, 7 d’agost del 2020

Silenci de guitarra

Silenci de guitarra / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015


Tot i que Toni Cucarella, el nostre quart col·laborador, no necessita gaires presentacions, perquè la fama el precedeix de ben llarg, no podem estar-nos de remarcar alguns dels seus sobrats mèrits. Guanyador, l'octubre de 2003, del Premi Adròmina de Narrativa amb Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, es perfila, amb tota la seua trajectòria, com un dels millors narradors actuals del País Valencià. El seu titànic esforç per preservar i dignificar les peculiaritats del parlar de la Costera tot elevant-les al context d'un ús literari, ha esdevingut una marca d'identitat que fa inconfusible la seua prosa. Això i el seu compromís cívic insubornable en favor de la nostra identitat com a poble, l‘han convertit en una figura insubstituïble.

Vull agrair des d'ací la seua amabilitat en acceptar la nostra petició de col·laboració literària i prestar-se generosament a aquest experiment d'interferències artístiques. Estic més que segur que aquest conte que literaturitza el dibuix que l'acomanya, us deixarà, com a mi, amb la boca oberta.



SILENCI DE GUITARRA
Toni Cucarella

A les cases velles, la cambra i l’andana fan funció de llimbs de la llar. Magatzems d’eines i objectes en desús que s’hi ameren de pols a l’espera d’una sentència, siga absolutòria, siga condemnatòria. Si absolt, l’objecte o eina retorna al cel de les coses novament útils; si condemnat, és encaminat cap al fem o cap al foc, una mort definitiva. I mentrestant una fi o l’altra els arriba, l’estada als llimbs, en ocasions, s’eternitza. Com aquella guitarra que vaig descobrir, de xiquet, penjada de la jàssena de l’andana, lligada amb un cordell a un clau de ferrer rovellat. Jàssena de pi vell, fusta pàl·lida, grossa i llarga de cinc metres, la qual encara separa els dos caents de la teulada; coberta antiga de canyís i algeps. Voltada d’armaris vells, sacs d’arpillera, caixons de fusta que contenien tota mena d’ampolles, ferros, estris, la vella guitarra romania suspesade la jàssena com un solitari feix de canyots de tabac airejant-se en un sequer de desmesurada grandària. Vista des de baix, semblava conservar el cos sencer, malgrat la presumible llarga intempèrie de pols i oblit. L’únic desperfecte que se li apreciava a primera vista era una corda trencada. En l’ocasió de la descoberta, vaig preguntar a l’àvia Cèlia si podia fer-ne ús. Puja a l’andana tant com vullgues, em va dir, però la guitarra ni llevar-li la pols: està penjada per castic. Vaig voler saber quin delicte havia comès i quin jutge l’havia sentenciada. No són coses que els monyicots hagen de saber, va ser la seua resposta; taxativa resposta a una criatura impertinent. Moltes vegades, de xiquet, vaig pujar a l’andana, sempre amb la guitarra suspesa i quieta damunt meu, mentre jugava, mentre llegia, solitari com ella en aquells llimbs permanents. Encara vaig forçar una altra ocasió impertinent sobre el desconegut atzar d’aquell dissortat instrument, cosa que va provocar l’aïrament de l’àvia Cèlia: Pregunta-li-ho a l’avi Tadeu! Poques explicacions podia demanar a l’avi Tadeu si havia mort abans que jo nasquera. L’avi Tadeu, segons que havia escoltat, havia sigut home de poques paraules i rars somriures, esquerp i sever. Li vaig preguntar a mon pare, per si en sabia res. Molest i farfallós em va abocar a un cul de sac: Això només t’ho pot dir l’àvia Cèlia, si vol. Creixia jo i creixia el desig de conèixer el misteri d’aquella malaurada guitarra penjada per castic. Arribat a adolescent, endut per un gest rebel i provocador propi de l’edat, podia haver fet cas omís de la prohibició de l’àvia i haguera pogut despenjar-la, és a dir, abolir-ne la sentència. Ni se’m va passar pel cap. I quan he volgut actuar, els fets s’han precipitat. Tot d’una el misteri m’ha estat desvelat. Morta la cuca, mort el verí. S’ha mort l’àvia Cèlia. Hem tornat del soterrar passat el migdia. A la porta de casa ens estava esperant una dona major. Vestida elegant, ben maquillada, amb un bastó de fusta que semblava de cirerer i mànec de nacre. Mostrava un aire impacient, d’indiscutible exigència. Quan mon pare l’ha clissada, m’ha semblat que l’esperava. La dona desconeguda i mon pare s’han mirat. No han intercanviat cap salutació ni cap paraula. Com si la trobada ja expressara tot el que calia dir-se i entendre entre tots dos. De fet, el pare ha assentit, i llavors la dona s’ha arrimat a un costat per a permetre que entràrem a casa. Ma mare s’ha aturat i l’ha convidada a entrar. La desconeguda ha agraït la invitació, però ha refusat. S’ha quedat a la porta, a l’espera no sabia jo de què. Quan hem entrat dins de casa, mon pare m’ha dit: M’has d’ajudar. I l’he seguit escales amunt. A la cambra, ha obert el calaix d’una atrotinada còmoda i ha tret un llençol vell. Me l’ha donat perquè el duguera jo. Ell ha agafat una escala de fusta i hem pujat cap a l’andana. Allí, mon pare s’hi ha enfilat i ha tallat el fil que ha lligat durant tants anys la guitarra a la jàssena. En davallar, l’ha espolsada amb un drap, amb cura, com disculpant-se per tanta pols acumulada. Ha afluixat la clavilla de la corda malmesa, fins que ha pogut fer un nuc on s’havia trencat. Jo l’he observat encuriosit, intrigat també. Ha murmurat, com un retret: M’hauria agradat conèixer-lo; al cap i a la fi era mon pare vertader. Cal curar les velles ferides, cal relligar els vincles trencats, ha afegit, encara que siga a destemps, i ha fregat els dits pel nuc de la corda. No m’ho deia a mi: s’ho deia a ell mateix, a manera d’exculpació, com justificant aquell acte d’amnistia. Absolta del vell castic, la guitarra, l’hem embolicada amb el llençol. Així l’hem lliurada a mans d’aquella dona, com un cos amortallat. Ella se l’ha posada sota el braç. Tot anant-se’n, li ha dit a mon pare: Gràcies.

L’avi Tadeu havia tingut un germà bessó. Dos d’un ventre i cada un d’un temple, assenyala el proverbi popular. L’avi Tadeu: retret, treballador, seriós com una missa de difunts: la paraula és l’home; el seu bessó, Amadeu, fester, romancer i aficionat a les versades i les serenates, a festejar amb totes i córrer el bandol: un cap d’oroneta. Divertit i templat, va fer Pasqua abans de Rams amb l’àvia Cèlia, i s’hi va haver de casar. Tot just mon pare havia acabat de nàixer, va abandonar la família, i amb aquella dona que acaba d’endur-se la guitarra com un cos amortallat se’n va fugir a Barcelona. L’avi Tadeu es va fer càrrec de la cunyada i del seu fill acabat de nàixer, mon pare. En la fugida, el seu germà havia oblidat la guitarra de les faràndules. L’avi Tadeu, per castic, la va penjar de la jàssena de l’andana. Quan va poder aclarir on parava el seu germà pròfug, li va enviar una carta en què li comunicava que havia penjat la seua guitarra de la jàssena «perquè no he pogut penjar-te a tu, però és com si tu hi penjares». Passats els anys, la dona amb qui havia fugit el seu germà va tornar a Xàtiva. Ell havia mort a Barcelona. L’avi Tadeu també, per les mateixes dates. A l’àvia Cèlia no es va atrevir a demanar-li que despenjara la guitarra. Però sí a mon pare. És ara que m’adone de tantes vegades com l’he enxampat cantussejant, fluixa la veu, perquè l’àvia Cèlia no poguera sentir-lo i, potser, recriminar-li la perniciosa pulsió de la genètica. No em sorprendria gens si demà es comprava una guitarra.

dijous, 6 d’agost del 2020

IX Mostra de Pintors i Escultors Xativins




L'ART EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Vivim temps incerts i difícils. Aquesta mostra multicolor d'artistes locals que fa un any era només un acte més a afegir al cúmul de celebracions de la Fira d'Agost, ha esdevingut a hores d'ara en una de les poques cites culturals que es mantindrà al calendari d'aquest estiu de "nova normalitat".

L'art no és una banalitat. Tot i que la urgència del gaudi que puga proporcionar-nos la seua contemplació no siga comparable a la de la preservació de la salut, cal que no diferim sine die l'enriquiment espiritual que aquestes mostres ens proporcionen i cal que les fomentem, en la mesura que ho permeta la gravetat de la situació. Potser trobarem, a més, que els sentiments i les reflexions que es moguen a partir de la seua visita ens proporcionen certes fortaleses mentals per encaixar millor aquesta desagradosa nova realitat.

És des d'aquest punt de vista que volem saludar aquesta IX Mostra de Pintors i Escultors Xativins Fira d'Agost, com una aspiració a una vida més plena. Volem creure que, entre les diverses propostes que cada artista hi aporta, alguna lliurarà a les nostres àvides pupíl·les un missatge valuós.

Animada per aquest esperit, la mostra obrirà les seues portes avui, 6 d'agost, a les 19:30 h, a la Sala de les Columnes de la casa de la Cultura de Xàtiva. L'exposició serà visitable fins el 29 d'aquest mateix mes.

Sota aquestes línies les contribucions de Miquel Mollà a la mostra:

Parella / roca calcària / 60x30 cm / 2020

Composicions  De dos en dos i Monocromies
BiC sobre paper / 2 panells de 30x90 cm / diversos anys


dissabte, 1 d’agost del 2020

Catifa urbana

Catifa urbana / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015

Sovint he jugat amb la idea que feia il·lustracions de cobertes de llibres que encara ningú no havia escrit, però que algun dia arribarien a tenir autor. D'alguna manera, aquesta sèrie de col·laboracions que em brinda l'amistat amb un bon grapat de lletraferits generosos acompleix, en part, aquella fantasia.

Aquesta tercera "companyonia" va a càrrec d'Antoni Martínez Revert, mestre de cerimònies, poeta de borgià tríptic, cronista de la veu de la memòria, assagista de bellveriana impremta, agitador cultural inassequible al desalé, director teatral en bicicleta, editor, celebrador del cant estellesià, doctor, catedràtic de llengua castellana, regidor d'ajuntament democràtic, confrare golafre o llépol i moltes altres coses, però sobretot amic dels seus amics.


CATIFA URBANA
Antoni Martínez Revert

Has dit urbana? Humana diria jo, com la pell clavillada, bella xarxa del laberint que ni té entrada ni sortida, catifa trepitjada on ningú no ha perdut cap clau, que l’han tirada. Catifa màgica hauria estat si aquesta fora la clau que obri tots els panys, però potser no n’obre cap, perquè notícia hauria si algú encertara a obrir la porta que l’acull.

És com un etern acomiadament, l’has trobada, esmerces mitja vida al laberint i amb gran desistiment la deixes al terra, sabedor que altres mans celebraran el fet màgic de l’encontre, ignorant, com tu, que l’alegria, el goig, la llum i el bes són un miratge en el camí d’accés a la cambra, quan ens vantàvem d’haver trobat l’entrada al paradís.

Cada intent amaga un adéu i el soliloqui t’aclareix aquell pressentiment de solitud que embolcallàvem de miracles i projectes i gaudis compartits, mentre ni el temps ni el món podien amb nosaltres

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm