Dues vides

Dues vides (detall) / BiC sobre paper / 17x24 cm / 2013

Maria Josep Juan Ballester (Canals, 1959), l‘autora de la nostra onzena col·laboració, du al seu darrere l'impuls d‘una vocació desfermada després de més d‘una trentena d‘anys de dedicació a l’ensenyament. Tots el seus anys de professora de llengua i literatura així com el temps dedicat a la lectura, han anat alambinant la seua creativitat, i covant un món poètic que ara tot just ix a la llum. Bona prova d‘això són els poemaris Llibre de viatge (guardonat a la 47a edició dels Premis Literaris d‘Alberic 2019), Cauen fulles (finalista a la XXVIII Edició dels Premis 9 d'Octubre de Sant Vicent del Raspeig 2020), Bressol de blaus (XXVII Premis de la Mar de Poesia de l’Ajuntament de Castelló i l’associació cultural La Barraca, 2020), Saber qui som (premi del XIX Certamen de Poesia Paco Mollà de Petrer 2020), Espai de la memòria publicat per l’Ajuntament de Canals l’any 2021 i el poema Ser dona, guanyador del X Concurs de Poesia per a Dones (La Nucia, 2020). 

Gaudiu, doncs, sense més demora, d'un microrelat amb molta càrrega poètica.

DUES VIDES

Maria Josep Juan Ballester

S’havien conegut feia unes setmanes. Tots dos formaven part d’una orquestra i tocaven, a més, en un dels clubs de la ciutat mentre intentaven, amb la música, sobreviure i donar un sentit de normalitat a aquella situació que cada vegada i de manera més clara se’ls escapava de les mans. La ciutat vivia un moment convuls, l’agitació era evident i es presagiava el perill. 

Malgrat tot, ells vivien una situació especial. Passejaven pels carrers sota la llum dels fanals i, en arribar a casa, tots dos, captaires de tantes coses, es descobrien, es trobaven. Buscaven, amb el tacte de la pell i l’abraçada, fugir de la solitud, anul·lar l’empremta que deixa la por, construir un refugi guaridor quan es van perdent les esperances i les paraules no són prou, quan la fragilitat s’imposa. La vida s’obria pas al costat de la barbàrie. I era bonic, l’únic regal que podien demanar a la vida.

A poc a poc l’odi va interrompre les seues vides, la crueltat els colpejà irremeiablement. Humiliacions constants, fam, i la por sempre present, una por sorda inserida a la pell i a l’ànima.

Fugir, fugir sense saber on, un destí del tot incert. 

La casa ja deshabitada, destrossada. La crueltat fent camí sense que ningú aturara la desfeta. El violí, trist, solitari i abandonat a la sort va deixar de sonar i la flor, lentament, es va marcir. 

Una història d’amor arrabassada, la vida acorralada en un atzucac. 

El Vístula travessava la ciutat sofrent i sobre els carrers del barri jueu, línies irregulars i murs delimitaven l’horror, les restes del saqueig i la humiliació, la derrota de l’ésser humà.