Happy ending

Happy ending / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015

Molt abans que el nostre vuité col·laborador, Daniel P. Grau (Gavarda, 1968), publicàs El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori –fruit de la seua premiada tesi doctoral sobre l'escriptor suecà–, abans encara que fos professor del Departament de Traducció i Interpretació de la UJI, lector de català a Cambridge i Oxford, membre de l'Anglo-Catalan Society i d' altres institucions d'àmbit europeu i internacional, traductor a les Corts Valencianes, editor d'un bon ramell d'editorials –incloent-hi el Journal of Catalan Studies–, abans d'haver estat assessor lingüístic fugàs de l'extingida Canal 9 dels inicis (de quan  encara algú pensava que calien assessors lingüístics als nostres mitjans de comunicació), abans de tot això, era un alumne de BUP exemplar, d'aquells que gaudien d'aprendre i omplien de sentit la tasca diària d'aquell docent nouvingut que era jo llavors.

Crec que, d'aleshores ençà, la veneració ha estat sempre mútua. Li agraïsc enormement haver confiat en mi con a dissenyador en la seua etapa a Edicions del Bullent, tasca que ha ocupat una bona part del meu temps durant els darrers trenta anys. Sense el seu encoratjament, alguna de les meues sèries plàstiques –pense en la carpeta de gravats Denari, per exemple– hauria quedat, sens dubte, incompleta.

La seua literaturització del dibuix que li vaig fer arribar –confesse que una mica posant-lo a prova– mostra clarament com és de positiu i com ha sabut capgirar la mala llet i el pessimisme amb que vaig dibuixar la imatge d'un pot aplanat contra l'asfalt de la crua realitat. Happy ending, doncs.


HAPPY ENDING
Daniel P. Grau

Ben sovint, quan veig una llauna em ve a la memòria la imatge del dolent d’alguna pel·lícula prement-ne una davant la cara d’un pobre innocent que se’l mira ben atemorit: és una llauna de cervesa, és clar, sempre de cervesa; un dolent no sembla prou dolent si s’està beventuna Coca-Cola, una Fanta o una Mirinda. La prem amb molta força perquè la llauna és dura i s’hi resisteix, però la deixa totalment esclafada. És una imatge metafòrica: «Així quedarà el teu cap si no em fas cas». L’escena que veig és en blanc i negre i no reconec els actors de la pel·lícula. Deu ser de fa molts i molts anys, quan potser les llaunes eren molt més dures que les d’ara, quan s’obrien amb aquell aparell amb forma de bec de lloro que encara corre per casa i que mai no he fet servir. I, sobretot, quan jo era molt petit. Era un infant que mirava sol la televisió, menjant-me per sopar uns humils fideus amb mantega que jo mateix m’havia preparat. Mai no he obert una llauna de cervesa amb aquell aparell, però sí que n’he premuda més d’una emulant aquells gàngsters, amb un somriure maliciós que mai no he adreçat a ningú. Les llaunes ja no són dures. No sé si eren dures quan jo era petit. Les percepcions canvien tant amb el temps… Aquells mestres que eren alts, imponents, que et miraves sempre des de baix, amb respecte i alguns amb molta estima, ara sembla que s’han empetitit –només físicament, perquè si els has respectats i els has estimats, continues respectant-los i estimant-los, però t’ha canviat la perspectiva. No ens adonem que els que creixem són nosaltres. Aquelles llaunes tan dures ara se’t perden entre les mans amb facilitat i queden completament arrugades.

Les arrugues poden ser per a una llauna un dels millors finals: el seu happy ending particular abans de ser reciclada i, si les mirem bé, les arrugues de la llauna s’assemblen tant a les arrugues dels llençols després de la batalla… Les arrugues són la memòria. I la memòria, sempre selectiva, és la gran recicladora del temps. Entre les arrugues de la llauna i dels llençols, entre les arrugues de la memòria, hi anem situant cada record, cada petit detall de la nostra vida. «En la vida los olvidos / no suelen durar», diu Gil de Biedma. És possible, però posats a seleccionar records entre les nostres arrugues, triem-ne els més agradables. Happy ending, doncs, i happy beginning, però, sobretot, happy mentrestanting.