miquelmolla@gmail.com

diumenge, 20 de desembre del 2020

Lʼescletxa

Lʼescletxa (detall) / BiC sobre paper / 24x17 cm / 2013

Mercé Estrela Tena (Catarroja, 1958) signa la setzena col·laboració dʼaquest projecte que a poc a poc es va fent. Durant un grapat dʼanys sʼha guanyat la vida impartint classes de valencià a lʼensenyament secundari.  A finals dels 80 –un curs que ara no puc ubicar amb exactitud–, vam compartir alumnes a lʼIES El Clot, de València. Des de llavors, no havíem tornat a coincidir, i em va sorprendre retrobar-la el 2019 a Xàtiva entre la gent que, al voltant del diumenge més proper al 12 de febrer, sol aplegar-se al davant de lʼestació per fer el protocolari homenatge a le víctimes del bombardeig. I encara em va sorprendre més que mai que em diguera que sʼinstal·lava a Canals “entre tarongers” –jo la feia una urbanita irreductible–. Una altra de les col·laboradores del bloc, la poeta Imma López, em va parlar de la seua dedicació a lʼescriptura i em va suggerir que la convidara a participar al bloc, a la qual cosa ella amablement ha accedit. Ha conreat el relat i la poesia. 

En relació a la narrativa, cal esmentar la seua contribució a Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner, editat per la Generalitat Valenciana. LʼAjuntament de València ha publicat el relat La xica presentat al concurs Beatriu Civera. El recull de quinze relats breus intitulat Xiques ha estat guardonat a la primera convocatòria del Premi Maribel Vendrell Mendoza de relats breus (dins el conjunt dels Premis Literaris Ciutat de Carlet) i publicat per Editorial Neopàtria. Aquest 2020, Dones, un conjunt de tres relats, ha merescut lʼaccèssit al premi Francesc Bru de narativa Vila de Canals. 

Pel que fa a la poesia, esmentarem que el poemari ella, Cor ha estat distingit amb un accèssit al Concurs Literari Vila de Canals en lʼedició dʼaquest mateix any.

Finalment, direm que Mercé ha estat col·laboradora habitual de la revista La Terreta, de Massanassa.


L’ESCLETXA
Mercé Estrela Tena

La nafra oberta al cel.

Maria Josep Escrivà,
“Mirall en el mirall” (2017),
Sempre és tard (2020)

La mirada expectant, a través del badall, presa de si mateixa, denunciava que alguna cosa no rutllava del tot bé. La xica se sentia segura, o això pensava, amb aquella decisió que havia pres, tal volta massa en calent i de pressa. No entenia què passava amb ella i els xics. Amb els hòmens, no vull ni dir-vos. Perquè un xic, no és un home. No sabia què era un home, perquè tampoc tenia massa clar què volia dir ser una dona. Pensar en què necessitava un home d’una dona li feia esclafir el cervell. Amb els xicons, podies jugar sense comprometre’t a res. Pot ser, per aquest motiu, continuava matxuxa. Res de fadrina o soltera. Per molt que el diccionari sentencia ‘Fadrina vella, conca’. Li agradava el so global del mot. Bo, el cas és que havia tingut molts pretendents, d’ençà de la primera relació. Estava que reglotava i decidí que ja n’hi havia prou, que se la repuntava de manera definitiva: amb màquina de cosir de punt menut. Res de posar bastes o sobrefilats o puntets de costat al trau, com havia fet fins aleshores. Un bon repunt, i s’ha acabat. Ja veuríem què feia amb el desig que li tenallava l’entrecuix... Dels quaranta als cinquanta, tot havien estat xicots sempre més jóvens. La trobaven interessant i se n’enamoraven, la pillaven desprevinguda, li entraven a la vida per algun clivell emocional i, quan se n’assabentaven de l’edat, fugien cames ajudeu-me. No vulgues saber què passava si arribava a dir-los que ja no menstruava, una regla de les dones de la família: llevar-se aviat la sang mensual de damunt. Sense envellir, això sí. S’hi quedaven de pasta de moniato i, avergonyits, romancejaven amb allò de tenir descendència. Aquest devia ser el problema, que no se li notaven ni l’edat ni la menopausa. Atractiva, jove d’esperit i de cos, amb lectures i gustos diversos, sense problemes econòmics... Una perla salvatge amb zero disposició a emparellar-se ni a formar família. De joveneta ja ho havia advertit a la seua. S’hi mantenia lliure, independent. “Sola sóc, i rode”, es deia. Ara, però, després d’anys de frugalitats, tenia un dilema. Per l’altra part de l’escletxa, un iris clar i rodó de mirada innocent, empentava amb delicadesa el barrot que el constrenyia. Havia conegut un home.



diumenge, 13 de desembre del 2020

Lʼermita

Lʼermita / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Raül Vidal i Huerta (la Llosa de Ranes, 1971), el nostre quinzé col·laborador, és Llicenciat en Dret per la UV i Màster en Prevenció de Riscos Laborals. Actualment, imparteix lʼassignatura de FOL en lʼensenyament secundari.

Ha conreat tant la poesia com la narrativa.  Paranoia raonable en seria exemple del primer gènere i El caçador de gats, del segon. Es va donar a conéixer en el camp de la narrativa infantil i juvenil. Fem notar ací Les aventures de lʼeriçó Costumeta i Les encantades. Vam coincidir en les obres col·lecives Conte contat i Llegendes de la Costera, dues iniciatives que miraven de recollir una part de la tradició oral de la nostra comarca. 

Confessa estar una mica decebut de la política de les editorials en la nostra llengua. De segur que té les seues raons per estar-ho, tanmateix no sembla aquest el lloc ni el moment per encetar aquest meló. 

És membre executiu de la Federció Orniològica Silvestrista Cultural Espanyola. Potser per aquest costat li ve la “distopia animalista” que ens proposa a continuació. Això i ser dʼun poble als peus de lʼermita de Santa Anna. 


LʼERMITA
Raül Vidal i Huerta

Aquell Déu estava molt alt, de fet, sembla ser que sempre ho havia estat, però feia molts anys que ningú pujava a fer-li la visita, tants, que tampoc ningú podia donar fe que encara fora viu.

A l’any 24 del nou món, després de la sagnant guerra que enfrontà les persones amb la indústria de la carn de laboratori a fi de no perdre la humanitat la sobirania alimentària, les minses collites que es van poder fer de blat i llentilles no eren prou per matar la fam de la gent de la comarca. Caldria pujar a l’ermita a fi de beneir el terme, com segles enrere s’havia fet amb la llavor dels cucs de la seda, per obtenir fecunditat, bon any i consell de Déu.

Aquell matí ple d’una boira esglaiada es presentava gelat. Les pedres del sol havien assenyalat que era quasi el moment de la sembra. Algú va nomenar que eixe temps es deia novembre en temps de la carn. Partiren de la plaça, com sempre, amb un silenci tan gelat com el propi matí, un silenci de fam, de confusió, de dubtes. Es tractava d’intentar recuperar tot allò que la imbecil·litat humana havia deixat perdre per un excés de supèrbia i hipotètica comoditat, l’amarga ignorància de qui es pensava que sobraven massa coses. Mai els fills havien odiat tant els pares per no deixar-los ni tan sols un món on es pogueren fer quatre o cinc menjades al dia, com abans. Ja era tard, només els quedava la memòria d’una bonança que ja no tenien, ni tan sols a les ciutats on el món d’abans havia començat a desaparéixer. A les ciutats estaven molt més pitjor. Les notícies que hi arribaven no eren gens bones.

Déu estava a l’ermita. Havia estat instaurat pels vencedors de la guerra, com sempre. La seua saviesa els guiaria.

Dues hores després de la partida, coll amunt, arribaren a l’ermita. Un vent fred, humit i xiulador els donà la benvinguda. Res més.

En obrir la porta de l’ermita, Déu, romania immòbil damunt una estora d’espart davant l’altar major, sense cap alé.

La poca claredat que hi havia deixava entreveure el seu cos real: un sac d’ossos, pèl i mort. El cadàver d’un gos lligat a la pota de pedra de l’altar, amb una gaveta de pinso mossegada i descolorida pel temps.

De dins l’esquelet del ca havia començat a créixer un ullastre, buscant la llum.

dimecres, 2 de desembre del 2020

El rumor

El rumor (detall) / BiC sobre paper / 24x17 cm / 2013


Josep Vicent Martínez (Llanera de Ranes, 1960) signa la catorzena narració dʼaquesta croada de col·laboracions a la recerca de continguts narratius per a una col·lecció de dibuixos.

És ja vella la coneixença amb lʼautor del text. De fet, he de considerar-lo “comissari” de la meua segona exposició individual, als locals de lʼantic Teleclub Costera de Ranes allà pel llunyans 70 del segle passat –1977, per ser més exactes–. Vam compartir idèntics uniformes a lʼinstitut i, anys després, vam compartir-hi docència, encara que no en les mateixes assignatures. No ha dʼestranyar-nos, doncs, que ara també compartim pàgina. 

A més de la seua tasca docent com a professor de Valencià, Josep Vicent ha exercit com a gestor cultural a lʼassociació “Amics de la Costera” , on va promoure algunes publicacions al voltant de la rondallística i les llegendes de la comarca. Entre elles voldria esmentar els reculls Conte contat i Rondalles de la Costera, al primer dels quals vaig col·laborar amb il·lustracions i al segon, amb un text. 

Heus ací, tot seguit, lʼinquietant conte que ens ha adobat. 


EL RUMOR
Josep Vicent Martínez

A la nit aniria a visitar l’àvia i li portaria flors.

Quan era menut havia sentit parlar en casa de les joies de l’àvia. Recordava un passat de prosperitat basat en les abundants collites d’horta i de secà i en les moltesfanecades de tarongers i d’oliveres. Un passat en què la seua era una de les famílies benestants i més riques del poble. Va ser llavors quan l’avi va comprar unes arracadesde plata amb perles naturals en una de les millors joieries de la gran ciutat i va regalar-les a l’àvia. Un obsequi que va ser molt comentat al poble, amb admiració i enveja.

Després va vindre la ruïna. Son pare va desbalafiar tot el patrimoni entre projectes inútils, hipoteques impossibles, travesses compulsives i poques ganes de treballar. A poc a poc, ho va malvendre tot, llevat dels orellals d’argent, testimoni únic del benestar pretèrit.

Els anys següents van continuar les dificultats econòmiques, complicades més tard per la temible pandèmia que assolava el món. De sobte, va recordar que, segons deien a casa, l’àvia mai no havia volgut vendre aquelles joies de què tant sʼhavia parlat. Aniria a buscar-la i agarraria aquelles arracades que ella encara guardaria. Li pertocaven per herència i l’ajudariena eixir de la misèria.

Quan es va fer de nit, va agarrar les flors i tot el material necessari. Va pujar al cotxe i es va dirigir cap al cementeri.

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm