miquelmolla@gmail.com

dissabte, 30 d’octubre de 2021

Soliloqui matinal

Soliloqui matinal / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020


Tobies Grimaltos
(Castelló de la Ribera, 1958), el nostre vint-i-quatré col·laborador, és catedràtic de Filosofia de la Universitat de València feliçment jubilat. Ha estat president de la Societat de Filosofia del País Valencià i és autor de nombroses publicacions acadèmiques, així com de textos adreçats a un públic més ampli. Entre aquestes darreres publicacions esmentem El joc de pensar (1998), Pren-te la vida amb filosofia (2003), Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana (2008), Vista parcial (2014, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians l'any 2015) i Quan em jubilaré (2018). El 2011, vaig tenir el plaer d'il·lustrar la coberta d'El solatge del temps, publicat a Edicions del Bullent, un llibre de caràcter autobiogràfic i un homenatge al seu pare, d'ofici rossiner. 

De l'agredolça i contradictòria “vida quotidiana” ens parla l'excel·lent i reflexiu relat que acontinuació ens proposa. 


SOLILOQUI MATINAL
Tobies Grimaltos


3 de maig de 1980

Ara, com feia abans, quan ja tots havien anat a les seues ocupacions, ella seu, com cada dia, davant la tauleta de railite de la cuina per prendre's la seua tasseta de café del matí, com cada dia. Com abans, és el seu moment, pràcticament l'únic moment de la jornada que és seu. Ara, encara i com sempre, no serà gaire temps, a penes deu minuts. Abans ho feia perquè la feina l'esperava i no n'era poca. Però i ara que els fills ja han marxat, per què ho fa? Per què no sap concedir-se una mica més de temps i de pau? El problema és, justament, que ara ja no hi ha tanta feina amb la qual omplir el temps, un temps que pesa cada vegada més. Avui se sent estranyament excitada, més excitada que de costum. Sent una buidor molt gran al pit, com si li hagueren llevat el cor, i un tremolor al ventre. Està neguitosa. Com si esperara, plena d'impaciència, no sap què. Com si alguna cosa extraordinària i indefinida estiguera a punt de passar. En realitat sí que sap que té i què espera, però no sap saber-ho, no vol saber-ho i, potser inconscientment, ho tapa, ho amaga. Avui sembla que tot allò que ha anat acumulant ben dins seu, ben al fons del cap i del cor en els últims temps, li ha caigut damunt de colp, i li pesa i l'angoixa i voldria apartar-se'n, fugir de tant de pes.

Fa temps que se sent més inútil i innecessària que mai. Des que els fills se n'anaren de casa; un perquè es va casar, l'altra perquè té la plaça lluny del poble i se n'anà a viure-hi. Però, avui està més plena de si que no acostuma, és més conscient de la seua presència, tant que fins i tot li resulta molesta; voldria no acompanyar-se sempre, poder separar-se alguna estona de si mateixa, descansar de ser ella. O és més aviat estar sempre amb ella ací dins, a la casa, allò que l'amoïna. Qui és ella? Què és ella? Què representa en tot açò? Quin és en realitat el seu paper i el seu pes? Abans, quan els fills eren a casa, ho sabia. Havia de cuidar la casa i criar els fills, tenir cura d'ells i del marit; que les menges estigueren a punt a l'hora, que la casa estiguera endreçada i la roba neta i planxada; procurar que els xiquets tingueren un bon comportament i foren bones persones, correctes, educats i complidors. Ella no comptava massa segons per a quines coses, el seu lloc era l'ombra, fer-ho tot amb la discreció que corresponia a la seua posició. Fer com qui no fa, que no es notara que feia. I així era, tots a casa tenien com la cosa més natural del món que les coses estigueren com toca, com si no calguera haver de fer res perquè així fora.

Només darrerament, quan els fills ja eren grans, va començar a cobrar consciència de la poca consideració que el seu paper a la casa rebia. Tant Antoni com ells tenien les seues coses, les seues ocupacions, tenien vida. Tenien amistats, companys d'estudi i de feina. Passaven la major part del temps fora de casa i feien allò que es diu vida social. Ella, en canvi, romania molt de temps a casa i només eixia, a banda, és clar, per fer la compra i a casa d'alguna veïna (que això no compta), quan, en companyia d'Antoni, visitaven alguna amistat, eixien els diumenges de vesprada a fer-se el vermudet o, més rarament, anaven al cine. D'amigues només li quedava Maria, la resta era com un paisatge darrere de la boira: saps que està, però a penes el veus. Era per tot això que, a casa, ella era l'antiga i també, encara que no li ho deien així, la ignorant i la inculta. De vegades tenia la impressió que en certs contextos i davant de certes persones els seus s'avergonyien d'ella. Quantes vegades l'havien rectificada perquè havia dit malament alguna paraula! Quantes vegades no se n'havien burlat! I el pitjor era que, Antoni, i no únicament en els últims anys, no sols no els ho havia retret als seus fills, sinó que, d'alguna manera, els havia fet costat, s'havia posat del bàndol dels fills en companyonia i oposició a la pobra ignorant de la mare. Més encara, era perquè Antoni mostrava de vegades el seu menyspreu, que els fills no tenien massa escrúpols a ser desconsiderats amb ella.

Amb tot, eren els seus fills i ella els ho admetia i ho tolerava amb un somriure malenconiós, mai no havia sabut fer-se valdre o posar-se al seu lloc. La seua missió era fer la vida agradable a la família i no causar-los cap preocupació, tapar qualsevol problema si n'hi havia, que tot pareguera normal, quasi feliç. Amagar el que resultara lleig, trist o desagradable, per mal que li fera a ella mateixa. Com aquella vegada, quan els fills eren encara xiquets, que es va assabentar que Antoni estava enganyant-la amb una companya de la feina. Ell li va dir que havia estat una aventura, que en realitat no havia significat massa per a ell, que ell a qui volia era a ella. Però pel que va arribar a saber, era Antoni qui va suposar una aventura per a l'altra, que ell estava disposat a tot si aquella haguera volgut, que va ser un colp molt fort per a ell que l'altra part no anara tan seriosament com anava ell. I ella encara es va alegrar que els fills no perderen son pare o la part del pare en família que és el que volen tots els xiquets.

Quantes vegades ha amagat als fills que amb els diners que hi havia a casa no es podia comprar certes coses i deia que unes altres (increïblement) eren més sanes o més bones. Sí, sempre s'havia sacrificat per la família, pel marit i els fills, sobretot pels fills. Així l'havien ensenyada des de menuda. Però, i ara? Des que els fills no hi són, no li troba massa sentit a la vida que porta. Antoni i ella amb penes i treballs si es travessen més de quatre paraules al dia, i totes referides a les coses més ordinàries i, per tant, insubstancials. Té la sensació que no hi ha res que compartisquen si no són els assumptes més prosaics de la vida quotidiana. I els jorns són llargs, buits, lents, espessos, pesants. Que té? Què li queda? Ha de ser això la resta de la seua vida? Però quina altra cosa pot fer? No ha sigut mai de decisions dràstiques, ni de cap tipus de trencament.

Avui, però, és diferent, avui sent aquella excitació que mai no havia sentit, avui té unes ganes que no coneixia de deixar la seua pròpia companyia dins d'aquella casa. Si poguera abandonar allí davant de la tauleta de railite la seua escorça, mudar de pell com les serps i ser una altra! I per què no? Que pot perdre? Té encara Maria que sempre li ha dit, i li ho ha dit moltes vegades, que allí estava ella si la necessitava. Sabia que podia comptar amb ella, que l'acolliria si ho necessitava. Maria era soltera i no depenia ni havia de donar comptes a ningú. Seria només un temps. Però, i després? On anirà ella? Què farà? On viurà? De què? Però ja tornem al mateix de sempre, per aquesta maleïda mentalitat seua ha tingut la vida que té i se les ha hagudes d'empassar ben grosses. Però, i els fills? Ells tenen la seua vida, no la necessiten. I si la necessiten la tindran igual. Segur que a ells no els perdrà.

Ja està bé! Qui no arrisca no guanya, i el seu no arriscar l'ha portada al llarg dels anys a aquest cau emocional del qual no sap eixir. El no arriscar ha suposat una pèrdua rutinària, perllongada i continua. Però prou! Ja està bé de ser covarda; avui és l`últim dia que pren café en aquesta tassa i davant de la maleïda tauleta de railite.

Un somriure entre esperançat i entremaliat li omple la cara. Fa l'últim xarrup i s'alça enèrgica de la cadira.



4 de maig de 1980

Ara que Antoni se n'ha anat a treballar, ella seu, com cada dia, davant la tauleta de railite de la cuina per prendre's la seua tasseta de café del matí. Finalment ha romàs a casa. Serà, es diu, la setmana que ve que començarà la nova vida que l'espera. No podia anar-se'n justament avui, quan despús demà és el dia de la mare i els seus fills venen a dinar a casa. A la setmana que ve. Sí, la setmana que ve, sense falta! Ara no podia fer-los eixe lleig als fills. 

4 comentaris:

Vicent García Perales ha dit...

Un relat breu que identifica el sacrifici i la immolació de la dona pel benestar familiar, anihilant el ‘jo’ real de la protagonista. Magníficament construït. Gràcies.

Unknown ha dit...

Un relat molt ben construit que no deixa indiferent, sobretot a les dones. Enhoranona.

EUGENI ha dit...

Història trista però real com la mateixa vida.😥😥

Paco Úbeda ha dit...

Una tasseta impoluta, com un dibuix del Mollà; al costat la cullereta, talment una ploma antiga amb la què Tobies ha escrit el dessassossec d'un esperit mullant en el solatge de café, tinta insegura, deleble...tant com la decisió que ha de prendre la dona. Magnífic

Sotto voce (sèrie Lutheries)

Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010

Serigrafia Socorreta

Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Filantròpica generositat

Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm

Tríptic De tot cor

Tríptic De tot cor

Ciutat despintada

Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Senso unico

Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat de cendra

Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Carrer blanc

Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Pàtria vençuda

Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Ciutat amb forat

Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Suspicious city

Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003

Colomers

Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004

El cor de la ciutat

El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Hortus rethoricae

Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003

Saetabis' game

Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006

Pintura X-1707

Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006

Ciutat de zinc

Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008

Ideales I

Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Ideales II

Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004

Sea of freedom

Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008

Numerologi 5

Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 7

Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 9

Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm

Numerologi 8

Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm