L'hora feliç

L'hora feliç / BiC sobre paper / 13,5X13,5 cm / 2020

Vicent Enric Belda (Agullent, 1962) és el nostre vint-i-cinqué col·laborador. Autor de narrativa infantil i juvenil amb una llarga i reconeguda trajectòria literària: L’estirp de l’horror (Premi Samaruc Juvenil); El secret de Meritxell (Premi Vicent Silvestre de Narrativa Infantil i també Premi Samaruc Infantil); La llegenda de l’amulet de jade (destacada en la llista White Ravens de les millors obres infantils i juvenils del món, que confecciona la Biblioteca de Munic); Les ombres del bosc (Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil); Paris Blonde (finalista del Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent); la novel·la de ciència ficció Història de Sam. Deus ex machina; Unes veus a l’altra part del mur (38é Premi Enric Valor de narrativa juvenil). Ha obtingut altres guardons en narrativa curta per a adults com el Premi Tinet o el Premi de Narrativa Felipe Ramis.

Més enllà de la seua inclinació per la literatura fantàstica i de misteri, el nostre col·laborador se'ns presenta com un narrador impecable amb una prosa d'una elegància poc freqüent. 

L'HORA FELIÇ
Enric Belda

Una gavina vola indolent sobre les ones manses. Un iot de vela blanca creua el calitjós atzur. La dona, amb la mirada perduda en l’horitzó, deixa reposar la revista Vanity Fair sobre els seus genolls nus i diu:

—Demà em lleve el top; ja hi ha prou de fer-me la rara.

L’home, pes mort sobre la tovalla humida, s’aparta de damunt de la cara el llibre obert, que li feia de para-sol, eleva lleument les parpelles i prova de mirar la dona de reüll. Però ara mateix l’univers és una espasa de llum que li impedeix obrir els ulls. S’incorpora com pot sobre els colzes. Es frega amb la polpa dels dits els llagrimals coents de salobre. Obri els ulls, finalment, com pot, a l’atmosfera reverberant i la llum violàcia de la platja al ple migdia d’estiu.

Amb un gest balb, negligentment, l’home deixa caure a un costat el llibre que li feia ombra, sobre l’arena, entre brins d’algues resseques i esponges marines. Es tracta, a pesar d’això, de la primera edició de La metamorfosis, traduïda al castellà per Borges, i editada a Buenos Aires per l’Editorial Losada en 1938; un caprici en realitat, una ganga caríssima trobada per casualitat en una llibreria de vell, una excusa per tornar a llegir l’extraordinària novel·la de Kafka.

És llavors que l’home veu que, de davall del vell llibre, caigut sobre una esponja empolsada de sorra, hi apareix un escarabat petit, negre com una brasa apagada, que fa el seu camí per aquest món, que deu imaginar enorme, amb uns moviments de potes gairebé mecànics, deixant rere seu una sanefa de petjades tan diminutes com perfectes, sobre l’arena daurada.

Mentre tant, mentre l’home contempla absort aquest ordinari prodigi, la dona ha tret una botella de cervesa Liebe de la nevera portàtil i li ha llevat el tap amb un xuf refrescant i espumós, que ha tornat a la realitat l’home. Gotes de suor gebrada recorren com estries la silueta ambre de la botella. El tap doblegat ha caigut sobre l’arena, a prop del llibre.

L’home allarga el braç per agafar la cervesa i es mira la dona amb agraïment indicible. Beu un glop llarguíssim, que es precipita com pluja estiuenca per la seua gola eixuta.

Com és de bonica la meua dona!, pensa ell, mentre observa com ella torna a recolzar-se sobre el respatller de la cadira de platja i comença a untar-se amb bronzejador els pits generosos, l’escotadura profunda i colrada de sol. El banyador a penes li cobreix els mugrons, eriçats amb el tacte de l’ungüent perfumat i fresc. Un sobtat formigueig recorre el sexe d’ell. Beu un altre glop per calmar-se. Mitja vida junts i la desitja, la seua dona, com si fora el primer dia.

L’home s’acaba la cervesa encara fresca amb un parell de glops més. Mira l’etiqueta de la botella amb satisfacció, fent petar la llengua, abans de deixar l’envàs en un costat, al costat també del vell llibre de Kafka de tapes rosades.

Després de mirar de nou la dona, es proposa continuar llegint, per això es posa de bocaterrosa i deixa reposar la barbeta sobre el canell i el canell sobre el llibre obert.

Aquella grave herida, de la cual tardó más de un mes en curar —nadie se atrevió a quitarle la manzana, que así quedó empotrada en su carne, cual visible testimonio de lo ocurrido—, pareció recordar, incluso al padre, que Gregorio, pese a lo triste y repulsivo de su forma actual, era un miembro de la familia…

L’home prova de llegir un poc més aquells instants posteriors al moment en què Gregor, convertit en escarabat, rep el mortal colp d’una poma, llançada per son pare, que diuen que simbolitza el pecat original, l’amor incestuós de Gregor per la seua germana Grete; però la mirada ara un poc èbria de l’home vaga des d’aquella darrera “a” a un granet brillant de sorra, que es precipita entre la sina de les pàgines esgrogueïdes, trèmules.

Prop de l’home, entre les esponges marines i els esquelets nacrats de les petxines, el mateix escarabat ennegrit com una brasa apagada, que arrossegava la seua vida anodina sota el sol implacable, ha dreçat les seues antenes abans de girar-se de sobte i ha dirigit els seus passos minúsculs cap al tap de la botella Liebe, on ha quedat una petita gota de cervesa, un immensa quantitat de cervesa, és ben cert, si es compara amb la insignificança de l’escarabat ennegrit com una brasa apagada.

Ara l’home observa meravellat com l’escarabat ha posat les dues potes davanteres sobre el tap doblegat de la cervesa i hi beu d’aquella immensa gota sense importar-li gens ni mica el món que l’envolta. La poma del pecat és ara una gota de cervesa. Tot plegat, la vida és sols això, una gota de cervesa. Gregor Samsa s’afanya a gaudir d’aquella última gota que ha quedat en l’interior del tap. Però després d’acabar, encara assedegat, alça el cap i pareix mirar amb ressentiment l’home; per això l’home agafa la botella buida i la sacsa sobre el tap. Un, dos, tres, quatre immenses gotes encara.

En acabant d’atipar-se de cervesa, fins que no li’n cap més, la bèstia continua la seua vida anodina, marcant el seu pas quasi invisible sobre l’arena fina; però ara la línia de les seues petjades fa una ziga-zaga de felicitat i les petites antenes es mouen alegres en l’aire, com si fora un director d’orquestra dirigint l’univers sencer.

L’home, vençut de nou per la mandra i l’encegadora llum, torna a aclucar les parpelles. Embadalit, regressa a un estat de letargia, recolzant el cap sobre la maternal sina del llibre que l’acull.

Brisa suau, bressol d’ones submises, remor de converses llunyanes. La vida sembla més fàcil amb la panxa plena i els ulls clucs.