Màscares

Màscares / BiC sobre paper / 20x15 cm / 2010

 pep aparicio guadas (Énguera, 1957), el nostre vint-i-uné col·laborador s'autodefineix com un «mestre ignorant, en actiu; ara president de l’Institut d’Estudis Territorials el Caroig, editor de les seues publicacions…», però, a poc que escorcollem en les fonts, aquesta pinzellada biogràfica se'ns presenta xocant i del tot insuficient –fruit d'una tímida humiltat–, potser una ironia amable perquè l'interlocutor vaja copsant sense batibulls el cúmul ingent de tasques que pep ha anat desenvolupant al llarg de la seua biografia.

Apassionat de l'ensenyament, du una pila d'anys exercint la Vicedirecció del CPFPA Francesc Bosch i Morata, de Xàtiva. És autor de nombrosos articles que desenvolupen teòricament la idea d'educació popular. El trobem compromés amb les publicacions de l'Instituto Paulo Freire, pedagog brasiler pel que sent una indissimulada veneració. És membre dels consells de redacció de Quaderns d'Educació Popular i Quaderns d'Educació Contínua, iniciatives totes dues de L'Ullal Edicions; membre del consell directiu de la revista Dialogos; coordinador i editor de les publicacions del Centro de Recusos y Educación Continua (CREC). Podem llegir també alguns dels seus escrits de temàtica pedagògica a la revista T. E., de CCOO.

I, tanmateix, allò que ens va animar a demanar-li una col·laboració va ser la sorpresa d'assabentar-nos del seu interés pel conreu de la poesia. Èxode, Recol·lecció de la llum, Figures de l'aigua, Diari de camp, Flors nocturnes i Terra a terra, són alguns dels seus poemaris publicats per Editorial Denes. Que gaudiu, doncs, de la prosa que només els poetes saben teixir. 

MÀSCARES

Pep Aparicio Guadas

màscares i memòries volten... l’única senda estreta i genuïna rere el petri boscam emmiralla una anguera potser tardana, mentrestant un fi degoteig d’aigua raja de les roques sense enrenou, sense ordre ni concert, ella soliua i autònoma desclou el silenci de la mota... i serena emergeix una qüestió: quina és la relació entre les dues imatges? quina la relació de les imatges amb l’observador que solitari recorre el camp de la visió? dues màscares que alhora son visibles i llegibles... i, tanmateix, generen divergències i marquen la difícil edat dels cossos absents, o tal vegada sostrets a l’esguard; i, d’aquesta manera, no poden més que senyalar que el més profund sempre és la pell, una pell que viva realitza la collita de les emocions i dels afectes, plecs que arrepleguen matèrics les commocions i fulgors d’una vida viscuda i no soterrada en la conducta del temps

...lentíssimament observes el perenne pas dels dies potser amagat rere una densa i feréstega arbreda i tendre lo sol fendeix, humà molt humà,  el vast horitzó de la serra i tinta violeta una llunyana aurora, mentre la teua fosca mirada emparada rere la màscara esborra el rostre sempre obert... un doble moviment embotit en les dues màscares andrògines que custodien una matèria orgànica... plena d’ombres i desdoblaments, tu o potser ella, després de la pluja malgrat la càlida flaire de l’argila que descarada travessa els rostres sense les màscares... dels últims cossos

la llar deserta de paraules tal vegada endinsa una vida que, sense la màscara, enyora un món franc i expressiu llunyà de la lògica de la representació, àdhuc la teatral, immers en una lògica poiética de la creació que alegre nomadeja entre les passions arrelades que, en certa manera, dissolen els cossos i els pleguen per la prima línia de les afores deixant sols les màscares que romanen juntes i potser esdevenen un dispositiu proliferador... sap a glòria?

[vindrà la nit

ací

mentre vaixells de paper de diari naveguen lentíssims en una metàl·lica mar d’oli

mentre les paraules lentes abandonen en una deriva immensa la fixació de la tinta i amuntegades configuren una densa paret 

seca

davant les volcàniques fulgors de la teua mirada rere la màscara

davant les paraules enceses cisellades a la pedra del teu rostre

heu escoltat el compassat himne matèric que enfila les músiques 

vindrà la nit...

ara

on floreja el blanc foc que ens abrasa?

on el rogenc esguard?

mentre vaixells de paper de diari naveguen lentíssims en una oliosa mar de metall

vindran els cossos…

on la càlida fulgor?]

les dues riberes senzilles i estretes emmarquen el passar de l’aigua vivent i cristal·lina que somou, intensa i salvatge, l’angosta vall tot dibuixant un excels mapa sonor que regalima parsimoniós una gota indicible que no diu res ni mostra res, per ventura un abisme en les afores de les màscares que queden així sense arxiu... pas a pas renoven la vella pedra analfabeta de la calçada i la rodona dansa cerimonial que alterna les crues energies... renaix de la cendra la música sense partitura i una densa remor acordada enfila lleugera però intensa un càntic sols sincopat que, ací i ara, transcendeix allò sagrat i perdura esdevenint: pensament i vers alhora

...la metàfora del rostre absent que els ulls sempre fan present però no presenten tendríssimament nia al vostre cos i les màscares, com els arbres, sols delimiten el contorn, tal vegada nu i asimètric, de la vida i de la natura, pròximes i llunyanes alhora, acaronades per la dolça vigència d’un sentir proper a la terra... memòries i màscares volten encarnades als nostres cossos... el somni de la vida?