Recomençar

Recomençar (detall) / BiC sobre paper / 24x17 cm / 2013

Francesc Bodí (Agres, 1963), el nostre disseté col·laborador, compagina la docència de la filosofia amb la literatura, dicotomia que ha provat de superar fusionant tots dos móns en algunes de les seues obres –La passejadora de gossos seria l'obra on desenvolupa més clarament aquesta síntesi, sense voler afirmar que siga aquesta la seua obra més reeixida– .

El de Francesc és un exemple paradigmàtic de la passió per narrar, de la qual n'és una prova evident la seua extensa producció i el llistat igualment extens de guardons aconseguits –podeu consultar amb un CLIC el seu currículum, que és envejable–. Des de Volves i olives (1995), la primera novel·la que li conec i de la qual vaig tenir el plaer de fer-ne la coberta, fins a La passejadora de gossos (2016),la seua darrera publicació, ha anat confirmant-se com un dels nostres millors novel·listes. 

La meua sospita que Francesc és un fabulador nat, capaç d'agafar-se a una paraula i sortir-se'n amb una història, me l'ha acabada de confirmar amb l'encàrrec que li vam fer. Heus ací el magnífic resultat. 


RECOMENÇAR
Francesc Bodí

La llum de València esclata límpida en un cel transparent mentre els arbres, ruboritzats per una tardor impúdica i sensual, comencen a perdre les primeres fulles. La ciutat floreix en un ramell anàrquic de cotxes i vianants. Els carrers comercials van de gom a gom. Una claror laminada s’escola per les persianes dels pisos i cisella sobre els vidres dels aparadors les ombres bellugadisses dels transeünts. Josep contempla amb mirada expectant aquell paisatge eternament renovellat, esquiva les tauletes i els para-sols de les terrasses i ensuma l’olor familiar que exhalen alguns establiments. Ja fa molts anys que Josep viu a València. Un dia el seu tren s’hi va aturar i va deixar caure una altra estació: l’última estació. Josep hi va baixar i va tornar a plantar la seua vida. Aleshores era guardaagulles, i abans havia sigut peó ferroviari. I abans encara, pastor, amb son pare, al poble; un poble tan xicotet que ja se li havia esmunyit pels replecs de la memòria. Però el pare no havia volgut que passara la vida pasturant fam i soledat per la serra, i l’havia espentat cap a la vall. La via fenia la vall en una cicatriu calenta de ferro i prosperitat. Des del poble es veien els trens de mercaderies que avançaven lents i interminables, i el ferrobús ple de gent que anava i tornava, i se sentia el xiulet agut i metàl·lic, reincident, que brollava dels últims túnels del barranc d’Ontinyent. I enmig de la vall hi havia les estacions, la del Nord i la del Xitxarra, a pocs metres l’una de l’altra. Allà s’enllaçava la línia d’Alcoi-Xàtiva-València amb la via estreta que arribava fins a Yecla i Jumilla, i sempre hi havia un embolic de treballadors i passatgers que trafegaven farcells i cansera d’un lloc a l’altre. I Josep s’hi havia llogat de peó i havia iniciat el viatge cap al progrés. Primerament havia passat molts anys canviant travesses i substituint carrils, alçant sospedrades i solsides, escampant matxaca. Pel seu costat, mentre treballava, els trens alentien la marxa i els passatgers s’abocaven a les finestretes, i ell veia passar totes aquelles cares com un àlbum de fotografies mostoses i desenfocades. De tant en tant, quan paraven a esmorzar, o quan alçava la botija per trencar l’alé i refrescar-se una mica la boca eixarreïda, mirava cap al poble perfilat als peus de la serra de l’Ombria, els bancals d’oliveres que ascendien com una escala immensa, i pensava en els pares i en el ramat, i aleshores notava un pessic en la boca de l’estómac i s’afanyava a reprendre la faena. I després el van fer guardaagulles i ja no havia de camejar tant. Arribat el moment, basculava el contrapés de ferro amb el número indicat i accionava la palanca de les agulles. La locomotora li passava per davant i feia tremolar el terra amb un fragor de travesses i carrils espantats. Josep vigilava el canvi de via i notava sota els peus el terrabastall metàl·lic dels vagons que desfilaven amb aquell alenar feixuc de gemecs i sotragades. I després, d’aquella estació el van canviar a una altra més gran. Hi havia més agulles, més faena, més responsabilitat. I més jornal. Ara ja no podia veure el poble quan s’asseia a esmorzar o quan s’empinava la botija, però se l’imaginava a l’altra banda de la serra, i pensava que aquell tren que ara li passava pel costat i que feia tremolar el terra en el canvi d’agulles no tardaria a arribar-hi, i mirava el rellotge i calculava l’hora exacta en què entraria a l’estació, i no podia evitar aquell pessic a la boca de l’estómac. I després el van destinar a una altra estació, la de Xàtiva, molt més gran encara, i allà Josep es va casar i allà va nàixer el primer fill, i va continuar progressant. Però de tant en tant la vista se li n’anava cap a la serra Grossa i es quedava una estona extraviat entre l’aiguamoll dels records i la boira dels desitjos, i li feia la impressió que el mateix camí que el menava cap al progrés l’allunyava cada vegada més del poble. Aleshores ja feia temps que havia començat a covar la il·lusió secreta de tornar, com els trens. I d’aquella estació el van destinar a una altra, i després a una altra, sempre de la mateixa línia, i en aquell trajecte va tindre les dues filles. I un dia, tot nerviós i una mica espantat, va gosar confessar-li el secret a la seua dona: quan es jubilara, volia tornar. I a la dona li va semblar bé i també s’hi va il·lusionar, i Josep no va poder evitar d’emocionar-se mentre l’abraçava. I des d’aleshores va saber que cada nou destí l’acostava més al poble. I finalment va arribar a València, i va treballar quinze anys a l’estació del Nord, i es va jubilar poques setmanes abans que la seua dona caiguera malalta. Però aquella malaltia inesperada no va durar gaire, i ell va provar d’eixir d’aquell toll de pena i de buidor a còpia de passejar pels carrers de València mentre esperava la visita dominical dels nets i la seua memòria començava a esfilagarsar-se en un batibull de vies que s’encreuaven. I a poc a poc el seu somni se li va extraviar en l’embrolla del cap. Però aleshores el tren ja li circulava per dins de les venes i ell necessitava ensumar aquella olor de fum i travesses enquitranades, i sentir el fragor dels vagons sota els peus, i els xiulets que traücaven la calitja de l’estació, i la gent que anava i tornava per les andanes carregada de presses i farcells. I per això hui, quan el traçat dels carrers se li esvaneix en la boira de l’oblit, Josep aconsegueix aplegar a l’estació. No vol perdre el seu últim tren. Puja al vagó, s’asseu al costat de la finestra i espera pacient. A poc a poc l’andana comença a allunyar-se. Al darrere tota la seua vida se li ha escolat per l’albelló del desmemoriament . Mentre el tren avança per la platja de les vies, Josep contempla la teranyina de carrils que s’emboliquen en un laberint inextricable de possibilitats i trajectes. Després recolza el cap en el vidre, tanca els ulls i somriu com un nadó bressolat per la mare.