Silenci de guitarra

Silenci de guitarra / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2015

Tot i que Toni Cucarella, el nostre quart col·laborador, no necessita gaires presentacions, perquè la fama el precedeix de ben llarg, no podem estar-nos de remarcar alguns dels seus sobrats mèrits. Guanyador, l'octubre de 2003, del Premi Adròmina de Narrativa amb Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, es perfila, amb tota la seua trajectòria, com un dels millors narradors actuals del País Valencià. El seu titànic esforç per preservar i dignificar les peculiaritats del parlar de la Costera tot elevant-les al context d'un ús literari, ha esdevingut una marca d'identitat que fa inconfusible la seua prosa. Això i el seu compromís cívic insubornable en favor de la nostra identitat com a poble, l‘han convertit en una figura insubstituïble.

Vull agrair des d'ací la seua amabilitat en acceptar la nostra petició de col·laboració literària i prestar-se generosament a aquest experiment d'interferències artístiques. Estic més que segur que aquest conte que literaturitza el dibuix que l'acomanya, us deixarà, com a mi, amb la boca oberta.



SILENCI DE GUITARRA
Toni Cucarella

A les cases velles, la cambra i l’andana fan funció de llimbs de la llar. Magatzems d’eines i objectes en desús que s’hi ameren de pols a l’espera d’una sentència, siga absolutòria, siga condemnatòria. Si absolt, l’objecte o eina retorna al cel de les coses novament útils; si condemnat, és encaminat cap al fem o cap al foc, una mort definitiva. I mentrestant una fi o l’altra els arriba, l’estada als llimbs, en ocasions, s’eternitza. Com aquella guitarra que vaig descobrir, de xiquet, penjada de la jàssena de l’andana, lligada amb un cordell a un clau de ferrer rovellat. Jàssena de pi vell, fusta pàl·lida, grossa i llarga de cinc metres, la qual encara separa els dos caents de la teulada; coberta antiga de canyís i algeps. Voltada d’armaris vells, sacs d’arpillera, caixons de fusta que contenien tota mena d’ampolles, ferros, estris, la vella guitarra romania suspesade la jàssena com un solitari feix de canyots de tabac airejant-se en un sequer de desmesurada grandària. Vista des de baix, semblava conservar el cos sencer, malgrat la presumible llarga intempèrie de pols i oblit. L’únic desperfecte que se li apreciava a primera vista era una corda trencada. En l’ocasió de la descoberta, vaig preguntar a l’àvia Cèlia si podia fer-ne ús. Puja a l’andana tant com vullgues, em va dir, però la guitarra ni llevar-li la pols: està penjada per castic. Vaig voler saber quin delicte havia comès i quin jutge l’havia sentenciada. No són coses que els monyicots hagen de saber, va ser la seua resposta; taxativa resposta a una criatura impertinent. Moltes vegades, de xiquet, vaig pujar a l’andana, sempre amb la guitarra suspesa i quieta damunt meu, mentre jugava, mentre llegia, solitari com ella en aquells llimbs permanents. Encara vaig forçar una altra ocasió impertinent sobre el desconegut atzar d’aquell dissortat instrument, cosa que va provocar l’aïrament de l’àvia Cèlia: Pregunta-li-ho a l’avi Tadeu! Poques explicacions podia demanar a l’avi Tadeu si havia mort abans que jo nasquera. L’avi Tadeu, segons que havia escoltat, havia sigut home de poques paraules i rars somriures, esquerp i sever. Li vaig preguntar a mon pare, per si en sabia res. Molest i farfallós em va abocar a un cul de sac: Això només t’ho pot dir l’àvia Cèlia, si vol. Creixia jo i creixia el desig de conèixer el misteri d’aquella malaurada guitarra penjada per castic. Arribat a adolescent, endut per un gest rebel i provocador propi de l’edat, podia haver fet cas omís de la prohibició de l’àvia i haguera pogut despenjar-la, és a dir, abolir-ne la sentència. Ni se’m va passar pel cap. I quan he volgut actuar, els fets s’han precipitat. Tot d’una el misteri m’ha estat desvelat. Morta la cuca, mort el verí. S’ha mort l’àvia Cèlia. Hem tornat del soterrar passat el migdia. A la porta de casa ens estava esperant una dona major. Vestida elegant, ben maquillada, amb un bastó de fusta que semblava de cirerer i mànec de nacre. Mostrava un aire impacient, d’indiscutible exigència. Quan mon pare l’ha clissada, m’ha semblat que l’esperava. La dona desconeguda i mon pare s’han mirat. No han intercanviat cap salutació ni cap paraula. Com si la trobada ja expressara tot el que calia dir-se i entendre entre tots dos. De fet, el pare ha assentit, i llavors la dona s’ha arrimat a un costat per a permetre que entràrem a casa. Ma mare s’ha aturat i l’ha convidada a entrar. La desconeguda ha agraït la invitació, però ha refusat. S’ha quedat a la porta, a l’espera no sabia jo de què. Quan hem entrat dins de casa, mon pare m’ha dit: M’has d’ajudar. I l’he seguit escales amunt. A la cambra, ha obert el calaix d’una atrotinada còmoda i ha tret un llençol vell. Me l’ha donat perquè el duguera jo. Ell ha agafat una escala de fusta i hem pujat cap a l’andana. Allí, mon pare s’hi ha enfilat i ha tallat el fil que ha lligat durant tants anys la guitarra a la jàssena. En davallar, l’ha espolsada amb un drap, amb cura, com disculpant-se per tanta pols acumulada. Ha afluixat la clavilla de la corda malmesa, fins que ha pogut fer un nuc on s’havia trencat. Jo l’he observat encuriosit, intrigat també. Ha murmurat, com un retret: M’hauria agradat conèixer-lo; al cap i a la fi era mon pare vertader. Cal curar les velles ferides, cal relligar els vincles trencats, ha afegit, encara que siga a destemps, i ha fregat els dits pel nuc de la corda. No m’ho deia a mi: s’ho deia a ell mateix, a manera d’exculpació, com justificant aquell acte d’amnistia. Absolta del vell castic, la guitarra, l’hem embolicada amb el llençol. Així l’hem lliurada a mans d’aquella dona, com un cos amortallat. Ella se l’ha posada sota el braç. Tot anant-se’n, li ha dit a mon pare: Gràcies.

L’avi Tadeu havia tingut un germà bessó. Dos d’un ventre i cada un d’un temple, assenyala el proverbi popular. L’avi Tadeu: retret, treballador, seriós com una missa de difunts: la paraula és l’home; el seu bessó, Amadeu, fester, romancer i aficionat a les versades i les serenates, a festejar amb totes i córrer el bandol: un cap d’oroneta. Divertit i templat, va fer Pasqua abans de Rams amb l’àvia Cèlia, i s’hi va haver de casar. Tot just mon pare havia acabat de nàixer, va abandonar la família, i amb aquella dona que acaba d’endur-se la guitarra com un cos amortallat se’n va fugir a Barcelona. L’avi Tadeu es va fer càrrec de la cunyada i del seu fill acabat de nàixer, mon pare. En la fugida, el seu germà havia oblidat la guitarra de les faràndules. L’avi Tadeu, per castic, la va penjar de la jàssena de l’andana. Quan va poder aclarir on parava el seu germà pròfug, li va enviar una carta en què li comunicava que havia penjat la seua guitarra de la jàssena «perquè no he pogut penjar-te a tu, però és com si tu hi penjares». Passats els anys, la dona amb qui havia fugit el seu germà va tornar a Xàtiva. Ell havia mort a Barcelona. L’avi Tadeu també, per les mateixes dates. A l’àvia Cèlia no es va atrevir a demanar-li que despenjara la guitarra. Però sí a mon pare. És ara que m’adone de tantes vegades com l’he enxampat cantussejant, fluixa la veu, perquè l’àvia Cèlia no poguera sentir-lo i, potser, recriminar-li la perniciosa pulsió de la genètica. No em sorprendria gens si demà es comprava una guitarra.