La vida oculta, però intensa, dels cervicobraquials

Màscara de ciclop borni / BiC sobre paper / 25x14,5 cm / 1999

Marc Gandia Silvestre (Xàtiva, 1974), sofert autor d'aquesta vint-i-vuitena col·laboració, és professor de valencià, llengua i literatura, a l’IES Porçons d'Aielo de Malferit. És Llicenciat en Filologia Catalana, Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, i Doctor en Llengua i Literatura Catalana per la Universitat de València.

Des del punt de vista de la investigació, ha publicat diferents estudis al voltant de la llengua i la literatura dels segles XVI-XVIII, en què s’ha especialitzat, a més de realitzar treballs sobre altres períodes literaris i els seus autors. Pel que fa a la vessant literària, signa alguna que altra temptativa en publicacions de caràcter col·lectiu, en llibres i revistes. 

¿Hauria vist Nietzshe el relat que avui ens ofereix Marc com un exemple de la seua concepció agonal de la vida? En qualsevol cas, és clar que la intensitat i el plaer no sempre van de la mà. 

LA VIDA OCULTA, PERÒ INTENSA, DELS CERVICOBRAQUIALS

Marc Gandia

Aquell matí, es llevà com tant d’altres matins... El priapisme no era tan molest com en èpoques anteriors, però en els primers instants encara li impedia tenir una micció normal. Sense saber ben bé associà aquell impediment amb el que li produïa el dolor intens de ciàtica a què estava acostumat.

Quan se n’adonà, el dolor, però, no li provenia de la zona de l’entrecuix sinó que li baixava des de la part cervical i se li desplaçava per tot el braç fins deixar-li adormits els dits de la mà. En d’altres ocasions havia notat aquell formigueig per la cama acompanyat d’un dolor que se li escampava des de la regió lumbar cap a la cuixa i la cama, localitzat per la part posterior o lateral de la cuixa, que en determinades ocasions arribava fins els dits dels peus. I que de tant en tant li havia afectat els nervis de la pelvis i li havien provocat símptomes de retenció d’orina, que li duraven hores i hores... No com aquelles que li produïen les ereccions matinals, que un cop havia canviat de terç ja podia gestionar d’una manera normal.

Aquell matí el formigueig se li estenia, de manera més intensa que altres cops, des de la zona de l’orella dreta fins els dits de la mà. En un primer moment pensà  que hauria de canviar de postura de dormir. Hi havia vegades que es llevava amb tota la cara adormida, amb un dels dos ulls entelat i amb la vista parcialment minvada que el feia sentir un ciclop, durant els primers minuts iniciàtics de postsomnolència, fins que recuperava la visió en els dos ulls. Eixe dia tenia cita amb el traumatòleg, seria un bon moment per contar-li com estaven evolucionant els símptomes des de l’última visita.

Quan l’especialista li indicà la possible patologia: una “cervicobraquiàlgia” , no s’estigué de buscar mentalment l’origen d’aquell vocable en el seu diccionari particular. Sempre havia tingut una qualitat especial per memoritzar paraules, cites, frases... que de manera constant se li representaven de manera automàtica: «Ab los peus verds, los ulls e celles negres,/ penatge blanc, he vista una garsa,/ sola, sens par, de les altres esparsa,/ que del mirar mos ulls resten alegres;/ i, al seu costat, estava una esmerla,/ ab un tal gest, les plomes i lo llustre...» I començà a fer elucubracions i evolucions etimològiques a partir d’aquest mot compost. La primera paraula que visualitzà fou cervico , forma prefixada provinent de la paraula llatina cervical, vocable relatiu al coll, derivat del llatí cervix, -īcis, “clatell” , el nostre “bescoll”. «Entre cap i coll, bescoll...». I de sobte rebé la bescollada del professor que el tornà a la realitat, un cop més l’havia trobat distret amb aquells paperets doblegats a les mans plens de quadrats i rectangles de diverses mesures: «No estàs pel que has d’estar, amb aquesta actitud no arribaràs enlloc!». El segon dels mots: “braquiàlgia”, feia referència al dolor neuràlgic d'un braç o de tots dos, mot relacionat amb “braquial” , derivat del llatí brachialis, provinent de brachium, és a dir: “braç” . Ara ja ho tenia un poc més clar... Per no se sap quina connexió neuronal o per algun joc lingüístic potser, aquest “braquial” el transportà als òrgans respiratoris de molts animals aquàtics, que poden ser interns o externs, i que estan constituïts per una sèrie de làmines o filaments membranosos, a través dels quals la sang absorbeix l'oxigen de l'aigua. Ara, però, l’origen de la paraula “brànquia” el remetia al llatí branchia, i aquest al grec brágkhia. No tenien res a veure, per un moment, es deixà transportar per la immensitat del blau i se sentí lliure de dolors i maldecaps; ara volia ser aquell peix de papiroflèxia que tants cops havia fet de menut, amb ulls o sense, en qualsevol de les seues variants. Això sí, partint de la base inicial d’un paper que anava doblegant a partir d’una sola peça que es convertiria en un de tants objectes de papirola que col·leccionava, els tenia de totes grandàries i figures.

Durant un temps anà confeccionant tot tipus de figures modelades que representaven siluetes diverses. Primer començà amb els avions ─temps després descobriria que aquella tècnica de confeccionar avionets s’anomenava aerogami─, amb què passà tant de temps jugant, els arribà a fer de tot tipus, models i diversitat: Dard, Bàsic, Seda, Ànec, Delta, Llançadora, Tancat, Ull de falcó, Triplà, Agulla; després passà pels vaixells, motocicletes, carros de combat, helicòpters, arribà a elaborar fins a coets espacials; després passà a compondre diferents elements de la natura (flors, arbres,...); fins arribar als animals: granotes, dracs, gats, raboses, cangurs, gossos, elefants, balenes, porcs, taurons, girafes, crancs, conills, i, sobretot les ocelletes i les grues... Al principi emprava aquestes figures per divertir-se, les joguines eren més bé escasses... Però, a poc a poc, el joc es convertí en obsessió, un joc, exercici i passatemps que de manera inconscient li facilitava la concentració i l’atenció, li ajudava en la seua destresa manual, activà la seua memòria, reforçà la seua paciència i constància, potencià la seua imaginació i expressió artística, fomentà l’aprenentatge geomètric i espacial, a més de millorar la seua autoestima cada cop que anava perfeccionant i assolint noves formes i resultats. Sense saber-ho anà convertint-se en un especialista de la construcció origàmica. Cada cop aquestes formes li permetien transformar-se, transportar-se i aïllar-se de manera més constant...

Mentre ell s’endinsava en aquells records passats sobre l’origami, al mateix temps que escoltava la veu de fons del traumatòleg, tornà a abstraure’s en els pensaments lexicogràfics. L’especialista li explicava que la neuràlgia cervicobraquial és una conseqüència de la irritació o compressió de l'arrel d'un nervi. En la majoria de les patologies es presenta com un dolor radicular a nivell de les últimes vèrtebres cervicals i no a nivell de les vèrtebres lumbars, atés que en aquest cas estaríem parlant d'una ciàtica lumbar. Per això eixe dolor intens al braç, amb aquell formigueig i aquella sensació de paràlisi, rigidesa i fixació de l’extremitat superior el portava a l’estat d’impotència. Un dolor que cada cop li resultava més infernal...

En arribar a casa agafà els informes mèdics i els diposità en la carpeta on amuntegava tota aquella paperassa que cada cop que hi acudia a un nou especialista havia d’aportar-li. Entre els papers hi trobà un full amb sis rectangles uniformes amb un dibuix central. A mesura que anava recomponent i reblant els plecs d’aquell full d’origami, dibuixat amb BiC ─de vint-i-cinc centímetres per catorze i mig─ en què hi havia un ull borni observant, a manera de peix, li vingueren a la memòria les habilitats i destreses manuals que desenvolupà en els cursos del batxillerat escoltant les classes magistrals. I se li aparegué la imatge de la Màscara de ciclop borni i recordà les paraules d’aquell bon professor de filosofia que deien: «De fa temps, jo he triat un full de paper camaleònic, polimorf, per amagar la meua deformitat de ciclop. La màscara és art i l'Art és una màscara. Feu per triar la vostra». Mentre recordava aquelles paraules pensà si ell de menut s’havia refugiat en la papiroflèxia i que sense saber-ho havia gestat el seu món imaginari de màscares d’empara i d’ocultació, i que eixa paciència i dedicació li havien potenciat determinades arts o facultats, si és que en tenia alguna.

Els dies anaren passant, el dolor era persistent i incessant. Amb el pas del temps, el dolor, cada cop anà convertint-se en una sensació monòtona, permanent i estàtica que no li permetia dormir. Aquells estats de somnolència li feien perdre en determinades ocasions la consciència i s’allunyava de la realitat, un aïllament que li era facilitat per l’ajut de l’abundant medicació opiàcia que es prenia. Entre tant veia les figures d’origami que havia fet i li vingué a la ment la llegenda de Sadako Sasaki i les 1.000 grues de paper, segons la qual i partint d’una una antiga llegenda japonesa si fas 1.000 grues de paper el teu desig més profund es farà realitat..., sense dubtar-ho pregà que aquell dolor insistent i obsessiu despareguera.

La següent de les visites que feu a l’especialista, en aquest cop una neurofisiòloga, era per realitzar-li un estudi funcional de l’activitat bioelèctrica del sistema nervisós mitjançant un electromiograma. Calia que determinaren què havia originat aquella escàpula alada. Amb aquella prova pretenien enregistrar els canvis de potencial elèctric que es produeixen en els músculs quan es contreuen espontàniament o per inducció amb estímuls generalment elèctrics. Per a la qual la metgessa anà introduint cadascun dels elèctrodes d’agulles a través de la pell dins de cadascun dels músculs a estudiar. Cada elèctrode anava emetent impulsos elèctrics que li provocaven contraccions involuntàries que anaven enregistrant-se en l’oscil·loscopi; unes descàrregues punyents, molestes i ben doloroses, que li provocaren angúnia i desorientació, al mateix temps que anava ampliant les protuberàncies escapulars; uns impulsos dolorosos que anaren repetint-se ininterrompudament fins que es va desmaiar.

La següent de les coses que recorda és la visió del dibuix Màscara de ciclop borni, ara però l’observava des d’una certa distància, a través d’un vidre de cristall mentre aletejava cadascuna de les dues escàpules...