Exurge Domine

Exurge Domine / BiC i acrílics sobre paper /
13,5x13,5 cm / 2022

Vicent Ribes Iborra, reincident, signa aquesta vint-i-setena col·laboració que en certs aspectes podria considerar-se un gir més al voltant del tema dels conflictes de convivència entre moros, jueus i cristians als inicis de la modernitat a les nostres terres, i quina fou la gestió expeditiva d'aquests que les autoritats cristianes van fer. 

No anem a repetir ací els merescuts elogis que ja vam dedicar al nostre autor en el seu primer relat, La capella de la sang. Podeu refrescar-los i rellegir-la tot fent CLIC ACÍ. 

EXURGE DOMINE
Vicent Ribes Iborra

No plovia, diluviava. La nit era fosca, humida, un mal somni. Els veïns de La Torre feia hores que intentaven dormir en les seues miserables barraques. De sobte, començaren a escoltar-se crits ofegats, paraules dubtoses esmorteïdes pel soroll de la pluja. Després, de nou el silenci. I, al cap d'un moment, nous crits. Ara perfectament intel·ligibles.
— Foc. A foc!
— Com era possible? –pensaren els habitants del poblat–. Foc en una nit així!

Embolicats en miserables mantes per a protegir-se de la pluja, començaren a aparèixer al carrer les fantasmagòriques figures de les persones del veïnat, preguntant-se les unes a les altres, a crits, què estava passant. El fum de les brases, més que el resplendor d'unes flames pràcticament apagades ja per l'aigua, els dirigí cap a l'aixopluc de la família de Mustafà, completament consumit pel foc.

Segurament, les espurnes d'algun braser encés haurien cremat la roba d'abric amb que maldaven els seus habitadors per protegir-se del fret i la humitat. L'amuntegament i l'estretor del cobertís haurien fet la resta. El foc hauria passat de la roba dels llits i les perfolles de dacsa dels matalassos als canyissos i bigues del sostre de l'única planta de la miserable caseta, devorant-ho tot en un moment. Prácticament a fosques, il·luminats per la llum de les torxes enceses en les cases veïnes, els habitants del poblat apartaren amb les seues mans les restes fumejants de fustes carbonitzades, per trobar els cossos cremats de Mustafà i els seus descendents. El seu fill, la nora… havien mort tots. Sols un racó de l'aixopluc havia segut respectat pel foc, i allí, sota les escombraries, trobaren el darrer membre de la família, el net major. El seu cos no estava a penes cremat i, pensant en la possibilitat de reanimar-lo, el portaren a cuitacorrents a una casa pròxima. Allí, a la llum d'un cresol, els consternats veïns pugueren observar una profunda ferida en el seu costat, feta, sens dubte, amb alguna daga. Havia mort abans de l'incendi.

I passà el que havia de passar. Tantes morts violentes en poc de temps eren massa tragèdia per una població menuda com La Torre. Ments inquietes i desocupades que calfaren el cap dels veïns, tampoc faltaren. I la notícia, a més, es propagà com la pólvora entre els habitants de les poblacions pròximes, despertant la curiositat i una lògica prevenció en les seus tranquil·les existències. Els moriscos dels llocs propers, de Llanera, de Cerdà, de Novetlè… de tota la comarca de l'horta de Xàtiva, en fi, temien per les seues vides.

***

Crits esgarrifosos que s'oien per tot l’edifici pujaven dels soterranis del palau de la Inquisició de la ciutat de València. El dominicà Alfons Eixarch s'alçà bufant de la taula del seu despatx. Era una sala ampla, pobrament moblada, amb la taula plena de papers, algunes cadires i una immensa creu penjant de la paret. Tenia els nervis trencats. En front de la seua finestra, tapant-li la preciosa vista del riu i les seues valls, la família Borja estava construïnt un gran palau. Els crits i el soroll dels obrers li impedien concentrar-se en la seu feina. A més, acabava de llegir els informes, remesos per les autoritats de Xàtiva del que havia passat a la Torre.

— Aquesta gent no té ni idea de què és açò –afirmà referint-se a la institució a la qual pertanyia–, ni per a què serveix.
— També jo he reparat en això. No hi ha rector de poble que en el seu sermó del diumenge no afirme coses de dubtosa ortodòxia catòlica. No podem perseguir tot el món! –afirmà l'interlocutor del pare Eixarch, el jove comissari Dídac de Santàngel–.
— Ara és un cas de moriscos assassinats a Xàtiva… no se sap res.
— De moriscos…? –afegí Santàngel–. Pensava que anavem a centrar la nostra feina en els jueus falsos conversos al cristianisme i, de moment… i fins que tingem més personal, de la ciutat de València.
— Doncs sí… i no! És cert que eixes foren les normes que jo mateix vaig donar en la nostra última reunió. Però, pensant-ho bé, Santàngel… imagineu l´ascendent polític que ens proporcionaria el cas, de poder-lo resoldre. Ens convertiríem en àrbitres entre les tres religions: moros, jueus i cristians…
— Però és un cas contra la nostra fe? –preguntà Santàngel un poc desconcertat–.
— Qui pot saber què amaguen aquestes morts? Resoldre un cas així ens donaria un gran renom en aquella governació. A més, tingueu en compte que si els assassinats foren cristians, l'afer no seria molt important. Però, en tractar-se de musulmans, tots, començant pel virrei, están interessats a mantenir-los tranquils i que no s'altere la pau social. Una revolta de moros podria acabar amb la governabilitat del regne…
— Entenc que voleu que m'ocupe de les investigacions.
— Així és. Anireu a Xàtiva, o a on calga, el temps necessari. I no patiu pels diners ni per exercir la vostra autoritat. Portareu una carta de presentació meua amb el segell del Sant Ofici molt visible, que això sempre impressiona…

Acabada la frase, Eixarch va donar a besar el seu anell a Santàngel. L'audiència havia conclòs.