L’herència

L'herència / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Vicent Garcia Perales (la Granja de la Costera, 1970), autor de la trenta-tresena col·laboració, és doctor en Filologia catalana, però sobretot, un home de poble o, com es vulga, de Poble. Des que va acabar la carrera, va entrar a treballar amb jóvens que volien ser periodistes, al CEU de Montcada, impartint classes de llengua i comunicació. També, pel seu vessant investigador en “parauletes dels vells” i cultura popular, exerceix de consultor de Dialectologia catalana a la UOC.

Enlluernat des de sempre pel valencià dels majors, ha dut a terme moltes enquestes lingüístiques i entrevistes. Sobretot, al seu poble, amb desenes d’hores de gravacions i algunes publicacions com la del llibre dels 400 anys de la carta pobla de la Granja.

La seua passió són els atles de llengua. Ha participat en l’Atles Lingüístic de la Comunitat Valenciana, l’Atles Interactiu de l’Entonació del Valencià, l’Atles Toponímic de la Comunitat Valenciana...  La seua tesi doctoral versa sobre l’atles de Sanchis Guarner, l’ALPI. 

A cura seua han estat, entre altres publicacions, l’edició d'un manuscrit inèdit redactat per Sanchis Guarner quan estava a presó, la traducció d’una tesi alemanya sobre l’albufera de València, així com la confecció d’un llibre d’estil per als mitjans de comunicació audiovisual.

Actualment, està en premsa el Vocabulario de Enguera y La Canal de Navarrés, obra del canadenc d’origen armeni Joseph Gulsoy, amb qui ha estat treballant els darrers anys. El 16 de febrer de 2006, davall el títol suggeridor Tocat pel valencià, El País li publicava una entrevista de 2005 al professor Gulsoy en terres canadenques.

No és la primera vegada que s'endisa en el camp de la narrativa amb sabor rondallístic, d'altra banda, molt en sintonia amb el seu interés acadèmic per la llengua popular i la dialectologia. Només recordar ací la col·lecció Els 18 contes valencians de sempre (Barcelona, Ara Llibres, 2007-2008) o la seua participació a l'obra coral Llegendes de la Costera (Amics de la Costera, 2012).

+ info: https://www.uchceu.es/directorio/vgarcia

L’HERÈNCIA
Vicent Garcia Perales

Un pare, amb males intencions i molt desmillorat, va convocar els seus tres fills al caliu del foc encés del mes de gener, amb un fred que badava les pedres. Els tres germans es preguntaven què era allò tan important que els havia congregat de nou en aquella casa vella en què solien passar els estius de la infantesa. Ja de camí...

—Sí que té pebrots la cosa –digué el major– que després d’anys ara ens vinga amb secretets.
—Jo crec que l’home ja no pot amb la seua ànima des que la mare va faltar i, per fi, vol soltar el mos perquè li fem més cas.
—No estaria jo tan segur –replicà el menut, burleta–, que sempre ha sigut molt recelós de les seues coses i de tot el que ha heretat de la família de son pare.

Arribats a l’escena de la trobada, el maliciós de pare començà la lletania. Que si no s’havien comportat bé en vida seua, que si havien provocat la mort de la mare, que si entre ells només existia la rancúnia, que si la mare havia partit sense fer les paus amb ells, que si tot el poble malparlava de les seues relacions mentre el matrimoni havia conviscut fins a la vinguda del maleït càncer de pit...

Els tres, muts, van deixar volar la seua imaginació cap a un temps més feliç i van comprovar que alguna cosa no funcionava bé del tot, ara al final de la vida pairal. Per què acudien a la crida de son pare? Què els feia atractiu ajuntar-se de nou després de tres anys sense dir ni pruna? A què venien ara els retrets de la mare?

—Mireu, fills meus –digué amb veu apocalíptica–, que la meua hora també ha arribat i vull fer-vos tres regals.

Escopeta en mà, el pànic va recórrer de cap a peus els tres esporugits germans. Son pare els va obligar a triar entre tres regals que hi havia damunt de la taula de fusta en què tantes vegades havien compartit somriures amb la mare finada: una clau vella de les d’abans, una creu roja i unes teranyines velles i polsegoses.

—Jo trie la clau, però a saber a on trobaré jo el pany, digué el menor, que havia estat agafant de la mà el germà major en tot moment, perquè la veu de son pare retronava com mai abans ho havia fet.
—Doncs jo no sé per a què valen unes teranyines, però em fan goig i espere resoldre els secret en un tres i no res.
—La creueta m’ha tocat a mi –digué el major–, precisament això, el castic de ser el germà més responsable entre tots vosaltres.

Acabat el repartiment, son pare va posar fi a la seua vida de la manera més tràgica i imaginable.

L’escopeta tenia un pany. El pany obria l’embocadura de l’arma, que alhora contenia una segona clau, molt menuda, que cabia precisament en el pany que tenia la creu vermellosa del fill major, per la part de darrere. Era una creu d’aquelles de farmàcia. En obrir-la... es va produir un gran esclafit. En va brollar quasi un litre de sang, que va sortir projectada cap als tres germans. Era el pagament del passat.

Son pare va ser capaç de maquinar una lliçó de vida, introduint a l’escopeta els símbols de tot el coneixement i els valors que havia volgut transmetre als seus fills. Ara, diluïda amb sang, només heretaven una imatge marcada a foc i flama: si en vida no va poder amerar-los de la tradició, amb aquest gest macabre els feia veure el valor dels avantpassats.

La mescla de la sang del pare mort i de la bomba de sang encabida a pressió dins de la creu va impregnar com un sarcasme la pell dels tres germans malcreguts. Havien obert, balòsties, el pany de la tradició, eixa que, amb el temps, s’ompli de teranyines i que tard o d’hora un dia esclata davant dels nostres ulls.