Després de dues setmanes d'exposició amb un nombre de visites reconfortant, ahir tancava a la Casa de la Cultura de Xàtiva la mostra d'escultures de Miquel Mollà
Xafapapers.
A l'acte d'inauguració va assistir una nodrida representació d'autoritats de la localitat i de la propera localitat de la Granja de la Costera, d'on és natural l'artista, a més d'un bon nombre d'artistes i representants de la vida cultural de la ciutat.
Després d'un breu parlament per fer dos cèntims de les característiques i les pretencions de les obres exposades, va ser força emotiva la interpretació a càrrec de la violinista Anna Mollà Aliaga de la composició
Salut d'Amour, d'Edward Elgar.
Tot seguit, reproduïm la introducció a l'exposició que donava la benvingua als visitants de la sala:
"Xafapapers
Escultures d’escriptori
Perspicaç visitant, a poc que hages observat les peces d’aquesta exposició, hauràs capit a la perfecció per què l’hem anomenada així. En ser les escultures d’una grandària entre mitjana i petita confeccionades la major part a partir de còdols modificats o intervinguts, hem cregut oportú reduir-les a la dubtosa categoria d’objectes d’escriptori, sense que aquesta denominació signifique res denigratori o despectiu.
És clar que aquestes escultures no “representen” a la manera de l’estatuària a l’ús, encara que cada obra estiga plena de significats que aniran sobtant-nos en l’acte de contemplar-la, com una mena de metàfora tridimensional.
Aquesta manera de concebre l’escultura no és nova, podríem dir que s’inscriu dins els corrents de l’anomenat art objectual, a la manera de com l’entenia el dadaisme i el surrealisme. En l’actualitat, aquest punt de vista ha perviscut en l’art conceptual i en certs corrents de la poesia visual.
Les influències de diversos artistes, entre els quals podríem citar Man Ray, Meret Oppenheim, Louise Bourgeoise, Joan Brossa, Joan Cardells, Alberto Bañuelos, Miquel Navarro, Tom Carr, Chema Madoz, Mattew Simonds…, poden resultar més o menys evidents, però val a dir que hi ha hagut sempre la intenció de transcendir la seua influència sense mimetismes superficials, incorporant positivament el seu mestratge.
Enguany se celebra el centenari de l’aparició del dadaisme, moviment que va saber fustigar com cap altra avantguarda el concepte tradicional de l’art. Una bona part de les peces d’aquesta exposició es troben en perfecta sintonia amb els seus plantejaments i podrien ser considerades neodadaistes. No existeix l’Art universal i etern, les nostres preferències estètiques es troben sotmeses a condicionaments particulars de tipus cultural i allò que en un lloc i en unes determinades circumstàncies és considerat artísticament bell o interessant, pot no ser-ho en unes altres. Amb tota la bona voluntat, no hem d’amoinar-nos per l’hostilitat estètica d’una part del públic, és comprensible que no agradem a tots. Tanmateix, que no s’ho prenguen a mal si a algú li agrada. Hem de buscar una fusió entre art i vida.
Una pedra és per sempre
Quan reflexione sobre el motiu d’haver triat còdols com a matèria primera del meu treball, no puc deixar d’adonar-me que hi ha una diferència entre un bloc de pedra arrancat expressament de la terra per a fragmentar-lo o tallar-lo i un còdol que té una forma particular com a resultat de la seua història natural, una certa individualitat que l’artista pretén respectar alhora que afegir-hi noves petjades.
Un forat de pany, ens fa pensar en un secret interior de la pedra, que una clau que òbriga tots els panys podrà posar al nostre abast; una mossegada ens fa pensar en la força boja del desig que ens du a devorar-la; uns talls i unes aparents dislocacions en la massa primigènia, ens du a pensar en les múltiples dissociacions de l’ànima humana: la reflexio, el diàleg, l’amistat, contraposicions que mantenen la tensió de la unitat, etc.
Els còdols són llàgrimes de temps. Si els humans coneixem l’eternitat en alguna de les seues dimensions, la perennitat eònica del regne mineral és allò que millor pot fer-li de metàfora. Una pedra és per sempre.
Em donaré per satisfet si he estat capaç de transmetre d’alguna manera aquests pensaments en les meues escultures."
