La veu més fosca

El jove poeta de Genovés Alejandro S. Oltra publica a Amazon el primer volum de La veu més fosca titulat La veu que ningú veu amb una coberta dissenyada per Miquel Mollà.

Per si voleu fer-hi una ullada i adquirir el llibre us en deixe la referència: ISBN-13 978-1520975719 o ISBN-10 1520975716.

Us deixe també el text de l'autor que acompanya la coberta: «La veu més fosca és la veu que naix del més endins, d’enllà del cor i de l’ànima. La veu més fosca és una veu jove i madura, vella i pueril, una veu que s’ofega cada dia en l’horitzó i torna a eixir després de cada lluna, o amb cada lluna... Tots tenim una veu amagada, una veu reprimida, una veu que roman en la nostra cara més obscura, i és eixa veu la que sovint ens defineix millor que qualsevol altra veu. Aquest poemari intentarà arrancar sensacions amb sentiments, vindicar que poques coses hi ha millor que la poesia per a mostrar la naturalesa humana que ens condiciona. Aquest poemari intentarà sembrar l’eco de les muses de la lírica i de la història, car són elles les que amb aquestos escrits clamaran a través de nosaltres la veu que lluita per a ser sentida, la veu que vol ser escoltada, la veu que ens degusta i ens deixa tocats, amb carícies, amb abraços i amb colps implacables i despietats...

Eixa és la veu més fosca. La veu que ningú veu».

És també d'imminent aparició un altre recull de poemes titulat Versos joves en un format més íntim i també dissenyat per Miquel Mollà.

D'aquests Versos joves en diu l'autor: «“Juventud, divino tesoro”, deia Rubén Darío. I és que la joventut és un tresor que s’ha de tenir present molt minuciosament cada dia que cresquem: és quan som joves que vivim corpresos, quan l’amor ens mareja i ens torba quan encara som primerencs, quan magnifiquem uns fets i menyspreem altres, quan no som conscients de la importància de la vida... ¿O sí? L’esperit dels joves és una flama que mai deuria d’apagar-se. ¿On van a morir aquells dies de rebel·lia i indecisió, de primeres vegades, d’aprenentatge primordial, de patir allaus de sentiments i alegrar-nos pel que hui ens sembla insignificant? ¿Mai vos haveu preguntat per què ens sentíem tant mal i ens entristia allò que hui vegem com nimietats? ¿Tant canviem des de la primavera de la nostra existència? Això sols ho sabem si fem memòria.

Així, doncs, aquestos poemes reflecteixen aquells temps, i ens recorden que la joventut perdura fins a la mort. ¡Joventut, diví tresor! ¡¿Te’n vas per a no tornar?! No oblidem els versos joves».