El passat mes de maig Ediciones Babilonia treia al carrer el llibre La memoria de las cosas –que cal no confondre amb el llibre homònim de Gabriela Jáuregui–, obra col·laborativa de dos vells amics el filòsof Juan Tormo Almiñana, autor dels textos, i l'artista Miquel Mollà, autor de les il·lustracions i del disseny.
Tot i que abans que acabe l'any haurà de fer-se una presentació en societat de la criatura, no està de més que ara en fen quatre cèntims del llibre i que diguem als lectors més impacients on poden aconseguir-lo.
A la fi de la dècada dels 70, Juan Tormo i Miquel Mollà van coincidir a la facultat de Filosofia de València i entre ells es va establir una amistat i un diàleg que, a hores d'ara, encara dóna els seus fruits.
Trobe als meus quaderns una descripció clara de l'estructura que havia de tenir el llibre per les acaballes del setembre de 2020. Tanmateix, aquest era un projecte que probablement havia vingut gestant-se des d'uns mesos abans, a propòsit de l'interés compartit pel tema de l'eloqüència dels objectes i el fetitxisme. L'admiració comuna per certs poemes de Jorge Luis Borges –Llaneza, Las cosas–, va fer la resta. Durant un any i escaig, vam anar intercanviant textos i dibuixos fins que vam culminar el projecte –disseny i maquetació inclosos– pel març de 2022.
Una gota d'aigua conté infinits móns. Un poema conté molts poemes. En una data que ignore, J. L. Borges va escriure el poema Las cosas, que d'alguna manera podríem dir que conté aquest llibre que ara presentem –fins i tot pel que fa al to melanconiós i postrer que ha presidit la seua elaboració, una mena de deconstrucció del poema.
Cite a continuació les paraules de l'autor del text:
«Para quien el rescate de las cosas abandonadas es una pasión, no debería resultarle difícil reconocer, con la simple mirada, a todos aquellos que comparten ese placer secreto que va más allá de la razón consciente, pues se manifiesta sin poder articular las palabras que lo explicarían.
Este deseo se transforma en intangible, precisamente, cuando se tiene entre las manos al objeto redimido. Para comprenderlo un poco mejor podríamos preguntarnos, ¿qué es lo que salvaríamos de una hoguera cuando rescatáramos ese objeto que sólo un instante más tarde iba a convertirse en cenizas? Salvaríamos, claro está, al objeto, pero también su memoria y es a través de esa experiencia de auxilio como se nos revela un sentimiento de compasión que genera un vínculo con el objeto que acaba por rescatarnos a nosotros mismos.
De la misma forma que no se puede explicar al hombre sin la técnica, no podríamos reconstruir nuestra genealogía si no fuese a través de los objetos en los que nos expresamos. Los objetos hablan de nosotros porque junto a ellos vamos construyendo y transformando nuestras biografías. A partir de ahora ponerse en el lugar del otro implicará también comprender por qué el objeto me humaniza.»
1 comentari:
M'he vist retratat en les paraules de la text
Publica un comentari a l'entrada