El caramel de Lolita

 

El caramel de Lolita (detall)
BiC i acrílic sobre cartolina / 21x29,7 cm / 2020

Pepa Guardiola Chorro (Xàbia, 1953), autora de la vint-i-sisena col·laboració és una escriptora reconeguda en l'àmbit de la narrativa valenciana contemporània. Mestra de primària durant 39 anys, ha participat en diferents projectes educatius pioners i intervé en campanyes d'animació lectora i promoció de les TIC a l'aula. Ha pres part activa en el moviment feminista i en contra de la violència de gènere. Participa assíduament en La Xarxa de Dones de la Marina Alta. També és membre d'honor de l'Associació Riuraus Vius, l'objectiu de la qual és conservar aquestes edificacions típiques del patrimoni arquitectònic valencià.

Ha publicat nombrosos contes i més d'una trentena de llibres de literatura infantil i juvenil, entre els quals destaquen, L'engruna de cristall (Premi Carmesina de narrativa infantil), El Talismà del temps (Premi Samaruc), Collidors de neu (Premi de literatura infantil i juvenil Mediterrània),  Tres titelles embruixats, Una llar en el món, L'univers de les idees perdudes. El 2009 es va estrenar en la novel·la per a adults amb l'obra El desordre de les dames, una novel·la històrica que reivindica el paper de les dones als temps de la conquesta del Regne de València. El 2017 publica La memòria de les ones (Balandra Edicions, 2017), un homenatge a les dones de la seua generació. 

Podeu consultar una nota biogràfica més completa fen un CLIC ACÍ. 

El relat que avui ens proposa surt d’aquell nucli d’interessos que han presidit la seua trajectòria i enllaça meravellosament amb la imatge que li vaig proposar, d’una manera que m’ha sorprés i corprés alhora. Que el gaudiu.

EL CARAMEL DE LOLITA
Pepa Guardiola

—S'ha acabat! El teu envaniment és insupor...
La resta de la frase s’amortí sota el clam del DJ llançat en introduir la mescla d'un nou disc. Les llums de la sala parpellejaren i la discoteca semblà virar directe a un nou cel de frenesí.
Deixà el got sobre la tauleta, s’aixecà amb un nuc a la gola, i esquivant cossos es dirigí cap a l’eixida. 

Es palplantà davant la jove del guarda-roba, li lliurà el tiquet de l'abric i esperà neguitosa un parell de minuts. Necessitava eixir aviat. Li feia mal el cap, les oïdes, el cor, i a la boca un regust amarg segellava la fi d'un amor malendreçat. Quan aprendria a protegir-se de les relacions tòxiques?

—No tindràs un caramel? –li preguntà a la jove del guarda-roba en agafar l'abric.
La xica negà amb el cap, en observar la cara de decebuda que li posà, feu un gest amb la mà pregant-li un moment de paciència, obrí un calaix, rebuscà, tragué una piruleta roja en forma de cor i li la lliurà, el pal estava retorçat en un nuc.
—Que està xuclada? –preguntà amb un xic de fàstic.
—En absolut. Son fantasies de Lolita.
—Lolita, de Nabókov? –digué amb estranyesa.
—No, de Mollar –respongué contrariada la jove–, Lolita Mollar, la meua germana menuda. Diu que així, si patim qualsevol sotrac, ens empassarem el caramel, però mai el pal.
El nom i l’ocurrència del nuc li robaren un somriure, com un símil irònic de les seues circumstàncies, un nuc a la gola li havia evitat instants enrere empassar-se una nova humiliació, quasi pueril, de l'últim enamorament.

Eixí al carrer amb el caramel a la boca suavitzant l'amargor de la nit.
—Vol un taxi, senyoreta? –preguntà el porter.
—Gràcies, passejaré fins a la parada de l’autobús.

La frescor de la matinada li desemboirà el cap i esvaí la frustració que li tenallava els ànims. El silenci del carrer sense trànsit li alleugerí el rum-rum de les oïdes. Una brisa marina que venia de la costa li esbandí els aromes etílics apegats als cabells. La llum suau dels fanals l'envoltà de penombra íntima. Sentí que recuperava la calma.

El soroll amagat d'unes petjades a la seua espatla li desbaratà el traspàs a la tranquil·litat. Agafà la bossa que duia repenjada al muscle i mirà dissimuladament de gairó. La silueta difosa d'un home es manifestà a uns metres de distància.
Empenyé la bossa contra el pit, protegint-la, i accelerà el pas. Les petjades també s'acceleraren. Girà una cantonada i es desvià per un carreró cap a l'avinguda costanera, més enllumenada i transitada. La silueta difosa també girà, la seguia. Apressà el pas, subjectà amb força la bossa contra el pit i premé el pal del caramel entre els llavis, fermament closos.
Les petjades retrunyiren contundents, a la carrera. El perseguidor la prengué del braç i la detingué abans d'aplegar a l'avinguda. Ella feu gest de lliurar-li la bossa. L’atacant refusà l'objecte i amb una brusca empenta la tirà a terra. El cor de caramel se li enfonsà en la boca fins al nuc del pal.

L’agressor la dominà sota la seua corpulència estirant-li l’abric, grapejant-li cames, braços, pits. Ella es retorcé en va.
En intentar, ell, llepar-li el coll amb llengua bavosa, ella pressionà fort entre les dents el caramel i li colpejà amb força el front. El pal es trencà i s’introduí, nuc i tot, a l’ull dret de l’abusador rebentant-li el globus ocular.
Un xisclet de mascle espantat i ferit esclafí en la matinada.
Ella es llevà el cos repugnant de damunt, s'aixecà, desclogué els llavis, li escopí el cor roig xuclat, i després fugí.

Arribà just a l’autobús abans que es tancara la porta. A la boca encara conservava la dolçor del caramel de Lolita.

Montgó-Xàbia, novembre 2021