 |
| La Festa Gran (detall) / BiC sobre paper / 24x17 cm / 2013 |
F. Xavier Ferrero Calatayud (Canals, 1964), el nostre vint-i-tresé col·laborador va estudiar Magisteri a València i en l'actualitat exerceix com a professor de secundària a l'IES Sivera Font de Canals. Ens conta que «es va criar al barri de Sant Vicent jugant entre places i carrers, cases velles i seculars, séquies i horts».
Ha escrit nombrosos articles, narracions i poemes en diverses publicacions, entre altres Conte contat i Rondalles de la Costera, totes dues obres corals en les quals vam tenir el plaer de coincidir. El seu darrer llibre, Me'n recorde, és una autobiografia il.lustrada per Loles Ciges, on compon un evocador relat d'històries viscudes durant la seua infància.
En el relat que, tot seguit, ens proposa trobareu aquest enyor delicat que malda per recuperar la memòria d'«el seu Amarcord particular», com encertadament observa Toni Cucarella al pròleg de Me'n recorde.
F. Xavier Ferrero Calatayud
Dret, dins del llibrell, vora el foc de la xemeneia, restava nuet amb ma mare que m’ensabonava el cap, els genolls, l’esquena i tots els racons d’aquell cos esprimatxat i rovellat.
— Només et queden que les costelles! –em deia amorosament mentre agafava un perol i em rentava la sabonera amb l’aigua clara, neta i calenta.
A l’eixugar-me el cabell amb la tovallola rasposa va percebre que duia alguna grenya cremada.
— Déu sap cóm t’hauràs encés el monyo, fill!
La nit abans, amb els amics, ens havíem clavat en l’estret carreró, vora l’església, on revolaven les espurnes de la gran pira que, amb un cartró, colpejàvem protegint-nos de les cremades. Ara ma mare havia trobat rastre d’aquelles brasetes que s’havien menjat algun pèl que altre del meu cap.
Fora del llibrell i ja eixut, damunt ara d’una cadira de boga, ma mare començava a vestir-me. Els calçotets primer per cobrir-me les vergonyes davant de ma iaia i ma tia, també assegudes vora el foc, junt a una tauleta amb un plat de pastes. Coquetes de sagí, rossegons i pastissets de moniato perfumaven l’ambient de la sala amb eixa sentor a anís que duien els dolços. La botella de mistela, a mig omplir, presidia i engalanava la taula.
Després de la roba interior, em ficava un jersei de coll alt i un altre més gros de llana al damunt. Malgrat el fred de l’hivern, sempre duia pantalons curts. Amb el batidor em pentinava el cabell fent-me la ratlla al costat i el rubricava amb una bona glopada de colònia barata.
Al carrer ja s’escoltava el transcórrer de la gent i mon pare entrava en casa amb els seus amics a fer-se una copeta de mistela per calfar el cos i alguna pasteta per matar la fam abans de sopar.
— Ja estàs, fill?
— Falta posar-se l’abric –replicava ma mare per mi.
I agafat de la mà de mon pare, il·lusionat per la Festa Gran, una festa que duia en el cor, eixíem per la porta i ens colàvem enmig de la processó, en la immensa i freda nit. Enceníem els ciris i ens adheríem a la filera de llums resplendents que portaven els homes de la mà, caminant uns rere d’altres, com si foren formigues eixides d’un formiguer, carrer amunt.
5 comentaris:
En el meu cas, Xavier era una ferrada de la què vessen els records d'aquella pàtria que diuen potser l'única, la infància. Preciós el relat!
En efecte, Paco,tot el món hauria de tindre, almenys, una infància digna i feliç. Mpltes gràcies pel teu comentari.
Un poema en prosa, una imatge poderosa, que obri la capsa dels records compartits. Com ja et vaig dir a propòsit de Me’n recorde, els veïns i veïnes de la contrada (Ribera, Costera, Safor...) tenim experiències comunes: si canviàrem el teu referent espacial -implícit- pel meu -ací encobert- res no canviaria al relat sobre la nostra Festa Gran. Un relat molt ben escrit.
Moltes gràcies
Publica un comentari a l'entrada