Concert

El concert / BiC sobre paper / 20x15 cm / 2010

«Em vaig dedicar molts anys a la docència. Amant de la música, de la literatura, dels viatges... Espectador atònit de l’actualitat política», resa el perfil del blog del nostre vinté col·laborador, Ximo Corts (Xàtiva, 1952). Lacònic i modest si pensem que ha estat un dels puntals més sòlids de l'univers cultural comarcal des de la llunyana transició.

Des de la presidència de l'Associació d'Amics de la Costera, on succeí En Joan Juan Barberà, ha estat un dinamitzador de les activitats de l'Institut d'Estudis Comarcals i del seu organ d'expressió, Papers de la Costera. Entre els darrers fruits d'aquesta gestió, cal remarcar el cicle de conferències amb motiu del cinqué centenari del traspàs de Lucrècia Borja que van tenir lloc, el 2019, al saló d'actes de l'Antic Hospital, cicle al qual ell mateix participà amb una ponència sobre les localitzacions on es desenvolupà la vida de la controvertida filla d'Alexandre VI. El 2020, l'Associació en feu la puntual publicació.

Entre les activitats promogudes per Amics de la Costera sempre ha tingut una presència especial la música, sobretot la música antiga, de la qual el seu President és un bon coneixedor. Potser per això vaig pensar en Ximo per a literaturitzar aquest dibuix, i de seguida us adonareu que no m'equivocava. 


CONCERT
Ximo Corts

La dona seu davant. L'escot del seu vestit de seda és ben atrevit. Ell la mira amb desig. Alcen les copes. Els espurnalls dels ulls, el vi i els vidres llampeguegen. El cambrer serveix els entrants. Quatre músics, dos violins, una viola i un violoncel, inicien l'allegro del Quartet per a corda número 14 en re menor de Schubert. Els auguris i les notes voletegen per l'enorme saló. Primer i segon violins alternen els temes masculí i femení en forma de sonata molt vivaç.

—¡Per una vetllada inoblidable! —diu ella amb un somriure resplendent.

—¿Una vetllada? ¡Un cap de setmana sencer, estimada!— corregeix ell, amb gest murri.

—Sí. El meu marit no tornarà fins a dilluns —sospira ella amb llangor.

Arriben dos médaillons de boeuf grand-duc i un Corton-Charlemagne Grand Cru 2008. El quartet de corda interpreta ara el segon moviment, andante con moto. Sonen el tema La mort i la donzella i les seues cinc variacions. En la quarta, viola, segon violí i violoncel es relleven per a crear notes d'un to optimista. L'home somriu amb ulls ardorosos i ella, astorada, dirigeix la mirada cap a l'entrada del saló. Acaba de travessar-la una parella, que és rebuda pel maître.

A la dona de l'escot atrevit se li engargussa un tros de médaillon de boeuf. Sona el tercer moviment del quartet, l'scherzo. El rostre d'ella ha empal·lidit. Intenta tossir mentre es prem el pit. L'home pensa que cal menjar més a poc a poc, per tal de no ennuegar-se. Tots els comensals del gran restaurant parlen riallers. Ningú no escolta amb atenció l'allegro molto que interpreta el primer violí, la dansa victoriosa de la mort, imaginada pel compositor Franz Schubert. A la taula de la vetllada inoblidable, l'home comença a preocupar-se per l'aspecte de la seua acompanyant.

—Estimada, pren aigua. Sembles a punt d'escanyar-te. Al final t'ofegaràs.

Ella s'alça de la cadira i vacil·la esmaperduda. Està a punt de caure a terra. Els quatre músics ataquen el vertiginós presto final, una mena de tarantel·la, la dansa italiana que imita les convulsions provocades per la picada de la taràntula. L'home, que poc abans brindava, s'alarma i no sap què fer. Alguns comensals pròxims també s'adonen de la situació. La música de cambra ja ha cessat. «Aquesta dona deu tenir la gola obstruïda. S'ofegarà», se sent dir. Un cambrer jove, amb armilla, corbata de llacet i davantal negre, s'acosta a ella per darrere. L'abraça per sota de les aixelles i prem el puny esquerre, cobert pel palmell de la mà dreta, contra el plexe solar de la beutat, fent-la flexionar cap a endavant i arrossegant amb força puny i mà cap al centre de l'estómac i la tràquea embussada. El metge imprevist, diletant o tal vegada alumne de facultat, repeteix les pressions quatre vegades. Finalment surt el tros de médaillon.

Paral·lelament, els dos arribats al gran saló fa quinze minuts, que esperen taula fent-se moixaines en un divan, es posen dempeus i sotgen l'embolic d'empleats i clients.

—¡Uf! Aquella sílfide que quasi s'ofega és la meua dona. Cal marxar d'ací ràpidament —decreta el marit infidel, amb ironia atorrollada i estiregassant la mà de la seua amiga, que el segueix cap al carrer sense badar boca.

Ni el recepcionista vestit d'esmòquing, ni la xica encarregada del guarda-roba, intrigats pel garbuix, adverteixen el vol precipitat dels dos coloms.

—Menjar en un restaurant mentre sona música en viu és un insult, tant per als cuiners com per als violinistes —li diu el recepcionista a la xica, que fa un gest desganat d'assentiment.