El darrer blau

El darrer blau / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974) és l'autora d'aquesta vint-i-novena col·laboració. És llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València, i en Filologia Catalana i en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. 

Una professora que escriu, com a ella li agrada de dir-se, el 2016, va publicar el seu primer poemari Olor de poma verda (Ed. Neopàtria) i, el 2018, l'editorial Circulo Rojo, en va traure al carrer el segon, Absència/Ausencia. Al seu blog personal, Una cambra pròpia, podem llegir els relats curts que ha publicat: I tant, Obelisc, La butaca, Un colom a l'ampit de la finestra… a més d'articles periodístics que ha escrit per als diaris Levante EMV i Ágora Alcorcón. Figura també a l’antologia Amors sense casa. Poesia LGTBQ catalana (Angle Editorial, 2018), a càrrec de Sebastià Portell.

 Actualment fa classe de Llengua i Literatura castellana en un institut públic de Madrid. D'allà estant, ens fa arribar el preciós relat que tot seguit podeu llegir. 

EL DARRER BLAU

Begoña Chorques Fuster

Aquell esdeveniment increïble havia provocat que totes les habitants de la Terra s’ajuntaren al voltant d’aquell fet admirable. Les més sàvies, que eren aquelles que havien dedicat la seua vida a la tasca de la lectura, van advertir que allò era una acció comuna al món antic, aquella edat que la resta havia conegut només per les històries que els narraven les lectores. Elles, lliurades a l’estudi dels vetusts llibres, havien esdevingut en la nova era les encarregades de preservar el coneixement ancestral. Contaven a les altres la quotidianitat de la societat anterior al Gran Foc, quan la humanitat ocupava tota l’esfera terràqüia i es reproduïa sense cap restricció amb l’alegria de donar vida. Elles, les hereues de l’espècie humana supervivent, vivien totes a l’Antàrtida, l’únic reducte habitable al planeta blau. I totes tenien els ulls blaus. Mai no havien sabut el perquè, però havia arrelat la creença que aquest color a l’iris havia estat la raó de la salvació de l’extinció de l’espècie humana. Les seues progenitores i avantpassats –tot just encetaven la vigèsima generació supervivent– els hi tenien. Havien documentat, gràcies als manuals d’Anatomia, que la pupil·la era, en realitat, un forat. El percebien negre perquè aguaitaven a la profunditat de l’ull. A aquell abisme les lectores hi depositaven tots els mots de la cultura mil·lenària. Per què van sobreviure al Gran Foc només les que tenien els ulls blaus? Potser aquell episodi prodigiós resoldria la incògnita del pigment blavós: els ulls d’una jove lectora havien vessat aigua de mar en acabar de llegir un llarg poema d’una odissea atàvica, plena d’aventures i de coneixences. La terra emergia de bell nou al seu esguard. Estava plorant.