La porta de l'aigua

La porta de l'aigua / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2017

Un cop eixida de les mans de l'artista, l'obra s'exposa a hermenèutiques i verbalitzacions que potser ell ni tan sols havia sospitat, i que no per això deixen de ser valuoses. La imatge i el text s'enriqueixen mútuament. És la intersecció de dos universos paral·lels que dialoguen i s'expandeixen.

En aquest cas, l'amic i filòsof Juan Tormo du la imatge al seu terreny en un text homònimament divers, que espere us agrade:

LA PORTA DE L’AIGUA

Juan Tormo

“El Senyor-Déu va prendre l’home i el va posar al jardí de l’Edén perquè el cultivara i el guardara. I li va donar aquest manament:

—Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí. Però no menges del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, peruè el dia que en menges, tingues per cert que moriràs” (Gènesi 2:15-17) 

Entre tots els relats sobre l’origen de la humanitat, potser va ser aquest refús, la major portada possibble als nassos de l’éser humà. Ni més ni menys que la definitiva expulsió d’un Paradís que era d’aigua.

Fer servir com a argument per a aquesta expulsió una excusa tan simple com l’incumpliment d’una ordre arbitrària, que al seu torn quebrantava l’afany humà per saber i traure a la llum el que és amagat, no deixa en molt bon lloc qui exerceix el poder per a reprimir la curiositat amb tanta fermesa. 

Potser ens puga quedar el consol d’entreveure que és poc probable que, en un entorn d’aparença tan amable, sense excessos ni passions, sense penes ni resistències, haguessem aconseguit desenvolupar-nos com a humans.

La pau va nodrint la mansuetud, car, sadollat de facilitats, fins i tot un humà bel·licós deixa de llançar-se sobre si mateix. Un panorama aquest, al qual fins i tot un ficus benjamina sembla dur una vida més audaç i més entusiasmada que aquests lànguids personatges del Paradís. Com de monòtona se’ns presenta la història sense intrigues ni traïcions!

És tremendament infantil, però de vegades la prohibició funciona com el millor reclam. Dir a un nen “recorda, pots jugar per tota la casa, però mai no hauràs d’obrir aquesta porta” significa assegurar que no hi haurà un joc millor que dedicar-se a investigar sobre allò que s’hi amaga.

Però és aquest potser el relat més versemblant per a explicar la pròpia història de la humanitat? ¿O és possible intuir que aquest ha estat el relat que ens hem inventat els humans per a justificar la dissolució dels vincles amb un Déu autoritari? Em referisc a la consrtucció d’un relat on l’humà apareix com a víctima d’una ruptura, d’una expulsió, que certament desitjava. ¿Un ens omnipotent temerós de si s’obri una porta? ¿Un ens omniscient enredant els humans perquè caiguen en la temptació?

Quan ha de ser forçada una porta que ens barra el pas? ¿És prou argument per a no fer-ho el dret a la privacitat, l’explícita prohibició? ¿És prou argument per a fer-ho la curiositat? ¿Hem d’intentar obrir totes les portes que trobem tancades? ¿Potser tenim sempre la clau per obrir-les? 

¿I si no hi hagués més porta que aquella que la ment construeix?

La recerca d’un nen que desitja desvelar qualsevol secret, sempre es troba immersa en la seriositat i en l’absència de culpa. 

Travessar ara la porta de l’aigua exigeix tancar els ulls, precisament per veure, confiat però despert, qui ets sense màscares. Res no t’aproparà més a tu mateix que saber interpretar l’enigma. Comprens? Sols es tracta de mullar-te…

Tanque els ulls confiat i travesse la porta.

Camine per territoris inhospits sense cap consciència d’estar travessant fronteres. Qualsevol barrera que no siga riu, muntanya o sima està construïda amb llenguatge. Les paraules mullades s’esvaeixen en perdre el seu fonament, que no és altre que el fràgil pacte que les sosté.

Per això, en caminar sobre les tonalitats d’un paisatge natural i frondós, és fàcil arribar a pensar que aquells llindars dels quals m´havien parlat han deixat d’existir.

Sols barrancs, rierols o abismes enumeren els únics senyals que veritablement seveixen per a no perdre la drecera. Seguisc el recorregut, atent a les marques, per tal de no oblidar d’on vinc.

Sé que mai un mur no pot sorgir enmig d’una tapida selva. Una muralla nolmés pot ser construïda enmig de la nuesa. Els seus fonaments exigeixen buidar l’espai fèrtil per tal de reomplir-lo d’estèril estupidesa.

Tota porta marca un límit. Pot ser utilitzada per a defensar la propietat, però també com a mur que impedeix la llibertat, pot ser llindar que travessar o meta on arribar. Per a l’amor, són altres els passos a recórrer.

Travessar portes també ens permet imaginar que progressem en transitar el temps viscut. Seqüenciem, així, els passos per sentir que recorrem un camí amb sentit.

És aquest un estrany ball de màscares en un il·luminat Versalles. Al grandiós saló dels espills, la imatge reflectida ens reté un instant. Assagem gestos afectats per poder-nos creure capaços de tot, però sabem que, en sortir d’allí, tot s’esvairà. Potser per això els humans vam aprendre a romandre a la vora de l’aigua, perquè sols reflectits en la seua quietud podem observar la bellesa de l’efímer poder.

Entotsolats davant aquest fràgil espill, descobrim que hi ha prou amb un lleuger ventijol per mostrar-nos la desconnexió amb tot el que és tangible. L’aigua en moviment dilueix qualsevol porta, també tots els nostres anhels.

[Text revisat i reconstruït el 4 de desembre de 2022 a partir de la primera versió sobre La porta de l’aigua que va ser publicada en aquest blog el 20 de juliol de 2020]