Miquel Molla, l’art del mim(o)

Vicent F. Garcia Perales, amic, també nascut a la Granja i, com jo, habitant de Xàtiva, em va fer arribar pel novembre del 2011 una acurada ressenya sobre la meua obra plàstica. És hora que, potser amb una mica de retard, faça justícia al seu interés i esforç per abocar en un escrit el seu valuós punt de vista. L'article du per títol Miquel Mollà, l’art del mim(o) i tot seguit el podeu llegir:

"Tímid, versaire, mestre i artista. Miquel Mollà (MM) ha creat un món sincer, on l’art toca la realitat, on els extrems de la supervivència humana troben l’espill de l’existència: tota una nova manera de viure i de veure la vida a través d’un muntatge visual, d’un poema visual a la manera de Joan Brossa, però amb limitacions superades.

Miquel Mollà (la Granja de la Costera, 1958) confessa la seua professió (filòsof) i la seua vocació (artista). Són, efectivament, dues maneres d’experimentar la vida: l’abstracció i la concreció. D’una banda és reflexiu i profundament teòric (reviseu si no “De l’art al disseny”, presentat a la UJI); de l’altra és material i materialista. I és aquesta segona qualitat la que engatja qualsevol persona perquè puga entendre el món creatiu de l’altura de MM: l’obra serigràfica, pictòrica, escultòrica... Tot un artista!

La concreció de MM és, però, abstracta. Sembla una paradoxa, però els quadres, les pintures, les creacions miquelmollanes no són tàctils, no són reals. Qualsevol persona que s’acoste a una d’aquestes ‘genialitats punyents’, no endevinarà a la primera el significat del que veu o del que toca. I és que cal més que veure o tocar: cal imaginar, cal viatjar, cal experimentar i entendre el món que envolta cada una de les ‘parides’ (llegiu-me positivament, < parir, de ‘pare’) que MM ha sabut teixir socialment des d’aquelles primeres beceroles de 1980 al seu poble natal: quatre barres coronades en fons de paper quadriculat, que s’allargarien en tres setmanes cultuals... i la quarta?

La prosa visual de MM esdevé naïf als ulls del profà. La capacitat de corprendre i d’emocionar en les seues creacions d’estudi confegeixen MM com un dels artistes plàstics de més recòndit prestigi valencià. I de la Granja! Permeteu-me que comente una anècdota il·lustrativa del meu contacte amb el món artístic. Corria allà l’any 90 quan el meu professor de clarinet, Ricard Huerta (la Llosa de Ranes, 1963) em va parlar del seu “Alfabet de Tirant”. Era el seu darrer any al conservatori de Xàtiva. La seua primera genialitat ja em va robar la ment: RH+, o siga, “Ricard Huerta en positiu”. Era el que la seua targeta personal deia.

Però les explicacions de RH+ de cada lletra de l’alfabet tot evocant l’obra mestra d’or de la literatura nostrada (aleshores era jo estudiant de filocat) em van fer veure la “utilitat” de l’art. Ricard Huerta em va parlar també i tan bé de MM que no vaig poder estar-me d’investigar en l’art de l’art. Em parlà també del cotxe i de llurs cotxes... Tot un món per descobrir que em van lligar el nom de MM a les Beaux Arts, a l’art per l’art, a l’art real, a l’art social, a l’art reivindicatiu...

Per cert, que a hores d’ara, no crec que MM practique l’art per l’art, sinó l’art útil i socialment vàlid. Les seues grans mamelles que són les emes evoquen muntanyes, paisatges rurals, pedestres fins i tot... Són un ‘leitmotiv’ de la seua obra, el punt culminant de la qual m’atrevesc a dir que és Aixopluc, la construcció bombardera de l’estació de Xàtiva, composició de doble construcció, a manera d’una ema, evocant les mans dels vencedors i dels vençuts. I el ‘leitmotiv’ de la silueta de la Seu de Xàtiva, omnipresent en l’obra miquelmollana no és ni més ni menys que aquelles dues emes en forma de torre campanar (llàstima que no estiga la bessona de la Seu xativenca).

I dic més: omnipresent és sempre la dualitat en l’obra de MM. Sembla que cada construcció té dues parts, dues estructures. Algunes, delimitades per les siluetes (la de les esglésies de Rotglà o de Llanera també hi compten). Fixem-nos-hi bé, que la transmissió d’aquesta genialitat és ben antiga, perquè el número 2 té una gran simbologia. Cos i ànima? Deixem-ho en mans de l’interpretador que observa l’obra miquelmollana.

Per últim, si per comptes de MM aquest autor hagués fet com la dissenyadora Nona (Noelia Navarro, per cert, originària també de la Granja de la Costera), potser hauríem tingut un “Mimo” (Miquel Mollà). I precisament aquesta és una paraula clau en la seua obra: mimesi. El mim és el qui imita. L’art és qui imita la realitat... o no. Sóc més partidari de considerar que la realitat imita l’art, o siga, que de primer existeix l’obra de Miquel Mollà i de segon, la realitat la imita.

La Granja de la Costera, novembre de 2011"