Ja no s'escriuen cartes com les d'abans

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (detall) /
BiC sobre paper / 29,7x21 cm / 2023

Francesc Úbeda Bataller (el Genovés, 1948), signatari de la trenta-novena col·laboració, és un dels ensenyants més vocacionals que jo haja conegut durant els meus anys de docència. Diversos premis Baldiri Reixac, aconseguits en projectes amb alumnes, donen fe de la seua pruïja per la millora de l'educació.

Va estudiar Magisteri a València, i l'ofici de mestre el va portar arreu del nostre domini lingüístic. Durant la seua primera destinació definitiva al Ripollet (Barcelona), va entrar encontacte amb el semiclandestí moviment ACIES (Associació per la Correspondència i l'Intercanvi Escolar), embrió dels col·lectius de renovació pedagògica que vindrien després.

A Xàtiva, va ser director del CP Taquígraf Martí durant 15 anys. Va participar al Col·lectiu de Mestres de la Costera. Vam coincidir a l'IES Josep de Ribera durant els seus darrers anys abans de la jubilació, impartia aleshores Història i Geografia als alumnes del primer cicle de l'ESO. 

A més de la seua passió per l'ensenyament i l'afició per l'escriptura, Francesc ha mostrat interés i qualitats per a la pràctica artística. Em conta que durant els seus anys d'alumne de l'Instituto Nacional de Enseñanza Media “José de Ribera”, Rafael Pérez Contel –catedràtic de dibuix, director del centre i artista reconegut– el va interessar pel gravat sobre linoli, tècnica que encara practica amb molt bona mà.

És coautor, amb Josep Lluís Cebrian, del llibre El Palau del Genovés i el retaule d'En Guerau Sanç i Ripoll de Castellverd. Ha col·laborat en la transcripció de la Carta Pobla amb Josep Antoni Soler Escòrcia. També ha participat en les obres de diversos autors Conte contat i Llegendes de la Costera, totes dues editades per l'Associació Amics de la Costera. Actualment, es troba enqueferat en un projecte d'història local. 

L'emotiu relat que avui ens ofereix és oportú per propiciar una reflexió serena, no exempta de tristesa o malenconia, en el clima d'enconament polític que patim. Espere que siga del vostre gust. 

JA NO S’ESCRIUEN CARTES COM LES D’ABANS

Francesc Úbeda Bataller

Ja no s'escriuen cartes com les d'abans va dir la mare quan ens va fer seure a la vora del llit. L’havíem sorpresa com altres vegades mirant i remirant d’amagat el contingut d’aquella caixa que descansava sobre la seua falda; la tapa tenia el dibuix d’un pomell de flors de codonyer amb abelles que volaven entre les lletres del rètol, Dulce de membrillo.

La meua germana i jo ens havíem abocat a la porta de la seua habitació, en un dels recorreguts que féiem per tots els racons de la casa de poble on malvivíem dues o tres famílies. A vegades la véiem guardar el dolç de codonyat, de puntetes i braç estirat, al damunt de l'armari grandot de casada. Ho feia tan hàbilment que el cofre sempre quedava amagat darrere del remat d’eixe moble, a resguard dels nostres intents d’agafar el pretés tresor, pujats sobre una cadira; morts de curiositat. Sempre ens sorprenia en aquella illa d’intimitat, l'únic lloc no compartit.

Aquell dia li vam preguntar qué feia. ‘Llig unes cartes antigues’, ens va contestar. ‘Vull veure-ho’ vaig dir jo, juganer, capritxós i vaig remenar el contingut. Ella em va apartar la mà, amb contundent delicadesa. Frustrat en el desig, li vaig amollar rabiüt: ‘Però has plorat’.

—‘No, no plorava’, negava mentre dissimulava una llàgrima amb un somrís. Davant la meua insistència invocava el caràcter ploraner heretat de sa mare i l’emoció dels records la traïa. La meua germana l’emplaçava a majors concrecions, i obteníem respostes de l’estil ‘és que ton pare m’escrivia unes cartes quan estava en la mili!… unes postals com ja no se n’escriuen’. Aleshores ens explicava quina cosa era el servei militar i els mandos dels reclutes, com deia als capitosts que havien guanyat la guerra, i descrivia el lloc de destinació dels soldats amb tants detalls com si els hagués conegut.

I ens contava anècdotes, i relatava els patiments de la família dels meus avis paterns, privats de l’ajuda del fill durant aquell llarg període d’obligada prestació patriòtica.

A nosaltres ens llegia poc més enllà de ‘mi querida Maria’, i finalitzava ‘este tu novio que te quiere, Pepe’. Es veu que el pare no volia posar José per si semblava un desconegut als ulls de la destinatària.

Ara en sóc conscient de les trampetes que emprava la mare per a desviar el nostre interés pel contingut de la caixa i el d’aquelles missives. Li resultava fácil; darrere d’una carta ens desplegava una postal que en obrir-se mostrava un ram de roses, de color esmorteït, i taquetes rovellades pel pas del temps. O la foto d’un jove soldat, el seu novio, que portava del ramal un cavall de la caserna. ‘Del pare? no, no; què més haguera volgut ell! Seria d’algun mando’, contestava.

Els mandos! El pare els va servir amb submissió, probablemente no li’n quedava altra. En tornar de la mili va haver de buscar feina. El poble era menut. L’únic que li’n podia donar era algún terratinent o hisendat. Va arribar a ser una mena de mosso d’estables que unia, a la feina feta amb escreix, una bona dosi d’adulació innecessària, com si fóra una part del sou miseriós que cobrava.

Va morir quan jo tenia quatre anys. A la meua germana, amb uns anys més que jo, vulgues que no, la van vestir de dol durant un temps; la mare, al cap de molts anys, començà a substituir el negre per una escala de grisos puntejat de llavoretes negres, o de negre amb petites volves blanques.

Vam créixer. La mare va heretar una casa humil. Ens hi vam traslladar quan ja havia faltat l’àvia. L’habitàvem sols. La caixa del dolç codonyat, com un objecte de valor a custodiar, vingué amb nosaltres.

Vam comprar una ràdio d’aquells que pareixien una capelleta; ‘que s’entretinga i no estiga sempre cosint, colló!’, exclamava la meua germana. Aconseguia distreure’s, especialment a la tertúlia vespertina de les cosidores que, entre puntades i puntades d’agulla, comentaven els serials radiofònics.

El primer televisor va ser en blanc i negre, com els colors de ma mare, com els colors del temps que ens va tocar viure. Quan donaven notícies, apagava els aparells, la radio i el televisor. ‘Només diuen que desastres’, argumentava.

Un dia, des d’aquell aparell, finestra sempre a mig obrir, un ministre, quasi sanglotant, va anunciar que el Caudillo, no un cabdill qualsevol, el Caudillo, s’havia mort.

La mare va estar atenta, i va seguir els esdeveniments posteriors. Sense comentaris. En silenci. Com el silenci constant que jo havia observat en ella i en sa mare, la meua àvia, tota la vida viuda. ‘El güelo va morir jove, del cor’, afegia. I això era tot el que sabíem d’ell. La mare va veure encara molts anys els colors televisius i els temps d’una democràcia imperfecta, incompleta. A vegades la sorpreníem atenta a notícies concretes, les espurnes, ara ho sé, d’una foguera mal apagada de la qual a casa mai no ens havien parlat: “descoberta una fossa comuna a tal lloc”, “exhumació de tants cadàvers al cementeri tal”, “homenatge als afusellats al mur de…” Eren instants fugaços, però seguits en el temps com uns punts suspensius o la corrua de formigues que a l’estiu porten aliments al seu formiguer. En el nostre cas, però, sense ser-ne conscients llavors, eren bocins de dolor mai no expressat, llançats en uns cors destrossats.

—Quina manera de traure històries passades que no serveixen per a res!, remugava la meua germana quan va escoltar allò de la memòria històrica. Ella detestava eixos temes. A mi, si més no, m’encuriosien.

Entregàrem la roba de la mare a una associaciò benèfica; les flassades, matalàs i llençols, amb inicials finament brodades, a la Creua Roja. Ja no ho necessitaria mai més. Els mobles més presentables ens els repartirem.

Al fons d’una calaixera va aparèixer la capsa amb el rètol del codonyat. A dir veritat, una barreja de records: cartes, postals i retrats de tonalitat sèpia, una cartilla militar, un carnet de la Falange española i un altre de l’Acción Católica Española, també una acreditació d’haver fet el compliment Pascual castrense…I, soterrada per eixa pila de pedaços de vida, hi havia una sobrecarta, la pestanya doblada a l’interior, masegada de tanta visita com hauria tingut. Aleshores vaig tenir una llampada mental que, tot d’una, em desvetlà una escena de la qual vaig ser testimoni un dia de la meua ja llunyana infantesa: ma mare, arravatada, estrenyia contra el seu pit aquell paper...

Amb els dits tremolosos vaig extraure una carta. Des del fons del temps vaig pressentir la veu de l’avi.

“Querida esposa no vengas más a traerme comida ni ropa de muda. Mañana se cumplirà la sentencia del sumarísimo de urgencia a la que me han condenado. Tenia derecho a un juicio justo y no me lo han dado. Lo que hice era un acto de piedad. Aquel hombre, tu lo sabes, estaba agonizando; así que muero con la conciencia tranquila. Dale un beso muy fuerte a nuestra hija y a ti te digo que te quiero”. Una matussera rúbrica tancava aquell paper groc com d'una eina rovellada, potser la falç o la dalla de segar. La dolçor del codonyat se’m va fer llet agra.

Amb la veu més insegura que mai, em vaig adreçar a la meu germana. No vaig poder acabar de dir ‘què farem’. Vaig sentir la seua mirada com una descàrrega al mateix temps que un dard eixia de la seua boca. ‘No res. Dona-m’ho!’ D’una revolada m’ho va prendre tot. Sobrecarta i missiva quedaren estripats.

I la memòria esmicolada va caure davant meu engolida pel forat de l’oblit, el que la meua àvia li va fer al paper, tou de tantes llàgrimes de dolor quan endevinant el fatídic missatge els seus dits trèmuls van foradar el sobre.

Tot havia desaparegut, tot menys la meua decisió de seguir el rastre de formigues i entrar al cor dels records silenciats.