El caramel de Lolita

 

El caramel de Lolita (detall)
BiC i acrílic sobre cartolina / 21x29,7 cm / 2020

Pepa Guardiola Chorro (Xàbia, 1953), autora de la vint-i-sisena col·laboració és una escriptora reconeguda en l'àmbit de la narrativa valenciana contemporània. Mestra de primària durant 39 anys, ha participat en diferents projectes educatius pioners i intervé en campanyes d'animació lectora i promoció de les TIC a l'aula. Ha pres part activa en el moviment feminista i en contra de la violència de gènere. Participa assíduament en La Xarxa de Dones de la Marina Alta. També és membre d'honor de l'Associació Riuraus Vius, l'objectiu de la qual és conservar aquestes edificacions típiques del patrimoni arquitectònic valencià.

Ha publicat nombrosos contes i més d'una trentena de llibres de literatura infantil i juvenil, entre els quals destaquen, L'engruna de cristall (Premi Carmesina de narrativa infantil), El Talismà del temps (Premi Samaruc), Collidors de neu (Premi de literatura infantil i juvenil Mediterrània),  Tres titelles embruixats, Una llar en el món, L'univers de les idees perdudes. El 2009 es va estrenar en la novel·la per a adults amb l'obra El desordre de les dames, una novel·la històrica que reivindica el paper de les dones als temps de la conquesta del Regne de València. El 2017 publica La memòria de les ones (Balandra Edicions, 2017), un homenatge a les dones de la seua generació. 

Podeu consultar una nota biogràfica més completa fen un CLIC ACÍ. 

El relat que avui ens proposa surt d’aquell nucli d’interessos que han presidit la seua trajectòria i enllaça meravellosament amb la imatge que li vaig proposar, d’una manera que m’ha sorprés i corprés alhora. Que el gaudiu.

EL CARAMEL DE LOLITA
Pepa Guardiola

—S'ha acabat! El teu envaniment és insupor...
La resta de la frase s’amortí sota el clam del DJ llançat en introduir la mescla d'un nou disc. Les llums de la sala parpellejaren i la discoteca semblà virar directe a un nou cel de frenesí.
Deixà el got sobre la tauleta, s’aixecà amb un nuc a la gola, i esquivant cossos es dirigí cap a l’eixida. 

Es palplantà davant la jove del guarda-roba, li lliurà el tiquet de l'abric i esperà neguitosa un parell de minuts. Necessitava eixir aviat. Li feia mal el cap, les oïdes, el cor, i a la boca un regust amarg segellava la fi d'un amor malendreçat. Quan aprendria a protegir-se de les relacions tòxiques?

—No tindràs un caramel? –li preguntà a la jove del guarda-roba en agafar l'abric.
La xica negà amb el cap, en observar la cara de decebuda que li posà, feu un gest amb la mà pregant-li un moment de paciència, obrí un calaix, rebuscà, tragué una piruleta roja en forma de cor i li la lliurà, el pal estava retorçat en un nuc.
—Que està xuclada? –preguntà amb un xic de fàstic.
—En absolut. Son fantasies de Lolita.
—Lolita, de Nabókov? –digué amb estranyesa.
—No, de Mollar –respongué contrariada la jove–, Lolita Mollar, la meua germana menuda. Diu que així, si patim qualsevol sotrac, ens empassarem el caramel, però mai el pal.
El nom i l’ocurrència del nuc li robaren un somriure, com un símil irònic de les seues circumstàncies, un nuc a la gola li havia evitat instants enrere empassar-se una nova humiliació, quasi pueril, de l'últim enamorament.

Eixí al carrer amb el caramel a la boca suavitzant l'amargor de la nit.
—Vol un taxi, senyoreta? –preguntà el porter.
—Gràcies, passejaré fins a la parada de l’autobús.

La frescor de la matinada li desemboirà el cap i esvaí la frustració que li tenallava els ànims. El silenci del carrer sense trànsit li alleugerí el rum-rum de les oïdes. Una brisa marina que venia de la costa li esbandí els aromes etílics apegats als cabells. La llum suau dels fanals l'envoltà de penombra íntima. Sentí que recuperava la calma.

El soroll amagat d'unes petjades a la seua espatla li desbaratà el traspàs a la tranquil·litat. Agafà la bossa que duia repenjada al muscle i mirà dissimuladament de gairó. La silueta difosa d'un home es manifestà a uns metres de distància.
Empenyé la bossa contra el pit, protegint-la, i accelerà el pas. Les petjades també s'acceleraren. Girà una cantonada i es desvià per un carreró cap a l'avinguda costanera, més enllumenada i transitada. La silueta difosa també girà, la seguia. Apressà el pas, subjectà amb força la bossa contra el pit i premé el pal del caramel entre els llavis, fermament closos.
Les petjades retrunyiren contundents, a la carrera. El perseguidor la prengué del braç i la detingué abans d'aplegar a l'avinguda. Ella feu gest de lliurar-li la bossa. L’atacant refusà l'objecte i amb una brusca empenta la tirà a terra. El cor de caramel se li enfonsà en la boca fins al nuc del pal.

L’agressor la dominà sota la seua corpulència estirant-li l’abric, grapejant-li cames, braços, pits. Ella es retorcé en va.
En intentar, ell, llepar-li el coll amb llengua bavosa, ella pressionà fort entre les dents el caramel i li colpejà amb força el front. El pal es trencà i s’introduí, nuc i tot, a l’ull dret de l’abusador rebentant-li el globus ocular.
Un xisclet de mascle espantat i ferit esclafí en la matinada.
Ella es llevà el cos repugnant de damunt, s'aixecà, desclogué els llavis, li escopí el cor roig xuclat, i després fugí.

Arribà just a l’autobús abans que es tancara la porta. A la boca encara conservava la dolçor del caramel de Lolita.

Montgó-Xàbia, novembre 2021

L'hora feliç

L'hora feliç / BiC sobre paper / 13,5X13,5 cm / 2020

Vicent Enric Belda (Agullent, 1962) és el nostre vint-i-cinqué col·laborador. Autor de narrativa infantil i juvenil amb una llarga i reconeguda trajectòria literària: L’estirp de l’horror (Premi Samaruc Juvenil); El secret de Meritxell (Premi Vicent Silvestre de Narrativa Infantil i també Premi Samaruc Infantil); La llegenda de l’amulet de jade (destacada en la llista White Ravens de les millors obres infantils i juvenils del món, que confecciona la Biblioteca de Munic); Les ombres del bosc (Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil); Paris Blonde (finalista del Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent); la novel·la de ciència ficció Història de Sam. Deus ex machina; Unes veus a l’altra part del mur (38é Premi Enric Valor de narrativa juvenil). Ha obtingut altres guardons en narrativa curta per a adults com el Premi Tinet o el Premi de Narrativa Felipe Ramis.

Més enllà de la seua inclinació per la literatura fantàstica i de misteri, el nostre col·laborador se'ns presenta com un narrador impecable amb una prosa d'una elegància poc freqüent. 

L'HORA FELIÇ
Enric Belda

Una gavina vola indolent sobre les ones manses. Un iot de vela blanca creua el calitjós atzur. La dona, amb la mirada perduda en l’horitzó, deixa reposar la revista Vanity Fair sobre els seus genolls nus i diu:

—Demà em lleve el top; ja hi ha prou de fer-me la rara.

L’home, pes mort sobre la tovalla humida, s’aparta de damunt de la cara el llibre obert, que li feia de para-sol, eleva lleument les parpelles i prova de mirar la dona de reüll. Però ara mateix l’univers és una espasa de llum que li impedeix obrir els ulls. S’incorpora com pot sobre els colzes. Es frega amb la polpa dels dits els llagrimals coents de salobre. Obri els ulls, finalment, com pot, a l’atmosfera reverberant i la llum violàcia de la platja al ple migdia d’estiu.

Amb un gest balb, negligentment, l’home deixa caure a un costat el llibre que li feia ombra, sobre l’arena, entre brins d’algues resseques i esponges marines. Es tracta, a pesar d’això, de la primera edició de La metamorfosis, traduïda al castellà per Borges, i editada a Buenos Aires per l’Editorial Losada en 1938; un caprici en realitat, una ganga caríssima trobada per casualitat en una llibreria de vell, una excusa per tornar a llegir l’extraordinària novel·la de Kafka.

És llavors que l’home veu que, de davall del vell llibre, caigut sobre una esponja empolsada de sorra, hi apareix un escarabat petit, negre com una brasa apagada, que fa el seu camí per aquest món, que deu imaginar enorme, amb uns moviments de potes gairebé mecànics, deixant rere seu una sanefa de petjades tan diminutes com perfectes, sobre l’arena daurada.

Mentre tant, mentre l’home contempla absort aquest ordinari prodigi, la dona ha tret una botella de cervesa Liebe de la nevera portàtil i li ha llevat el tap amb un xuf refrescant i espumós, que ha tornat a la realitat l’home. Gotes de suor gebrada recorren com estries la silueta ambre de la botella. El tap doblegat ha caigut sobre l’arena, a prop del llibre.

L’home allarga el braç per agafar la cervesa i es mira la dona amb agraïment indicible. Beu un glop llarguíssim, que es precipita com pluja estiuenca per la seua gola eixuta.

Com és de bonica la meua dona!, pensa ell, mentre observa com ella torna a recolzar-se sobre el respatller de la cadira de platja i comença a untar-se amb bronzejador els pits generosos, l’escotadura profunda i colrada de sol. El banyador a penes li cobreix els mugrons, eriçats amb el tacte de l’ungüent perfumat i fresc. Un sobtat formigueig recorre el sexe d’ell. Beu un altre glop per calmar-se. Mitja vida junts i la desitja, la seua dona, com si fora el primer dia.

L’home s’acaba la cervesa encara fresca amb un parell de glops més. Mira l’etiqueta de la botella amb satisfacció, fent petar la llengua, abans de deixar l’envàs en un costat, al costat també del vell llibre de Kafka de tapes rosades.

Després de mirar de nou la dona, es proposa continuar llegint, per això es posa de bocaterrosa i deixa reposar la barbeta sobre el canell i el canell sobre el llibre obert.

Aquella grave herida, de la cual tardó más de un mes en curar —nadie se atrevió a quitarle la manzana, que así quedó empotrada en su carne, cual visible testimonio de lo ocurrido—, pareció recordar, incluso al padre, que Gregorio, pese a lo triste y repulsivo de su forma actual, era un miembro de la familia…

L’home prova de llegir un poc més aquells instants posteriors al moment en què Gregor, convertit en escarabat, rep el mortal colp d’una poma, llançada per son pare, que diuen que simbolitza el pecat original, l’amor incestuós de Gregor per la seua germana Grete; però la mirada ara un poc èbria de l’home vaga des d’aquella darrera “a” a un granet brillant de sorra, que es precipita entre la sina de les pàgines esgrogueïdes, trèmules.

Prop de l’home, entre les esponges marines i els esquelets nacrats de les petxines, el mateix escarabat ennegrit com una brasa apagada, que arrossegava la seua vida anodina sota el sol implacable, ha dreçat les seues antenes abans de girar-se de sobte i ha dirigit els seus passos minúsculs cap al tap de la botella Liebe, on ha quedat una petita gota de cervesa, un immensa quantitat de cervesa, és ben cert, si es compara amb la insignificança de l’escarabat ennegrit com una brasa apagada.

Ara l’home observa meravellat com l’escarabat ha posat les dues potes davanteres sobre el tap doblegat de la cervesa i hi beu d’aquella immensa gota sense importar-li gens ni mica el món que l’envolta. La poma del pecat és ara una gota de cervesa. Tot plegat, la vida és sols això, una gota de cervesa. Gregor Samsa s’afanya a gaudir d’aquella última gota que ha quedat en l’interior del tap. Però després d’acabar, encara assedegat, alça el cap i pareix mirar amb ressentiment l’home; per això l’home agafa la botella buida i la sacsa sobre el tap. Un, dos, tres, quatre immenses gotes encara.

En acabant d’atipar-se de cervesa, fins que no li’n cap més, la bèstia continua la seua vida anodina, marcant el seu pas quasi invisible sobre l’arena fina; però ara la línia de les seues petjades fa una ziga-zaga de felicitat i les petites antenes es mouen alegres en l’aire, com si fora un director d’orquestra dirigint l’univers sencer.

L’home, vençut de nou per la mandra i l’encegadora llum, torna a aclucar les parpelles. Embadalit, regressa a un estat de letargia, recolzant el cap sobre la maternal sina del llibre que l’acull.

Brisa suau, bressol d’ones submises, remor de converses llunyanes. La vida sembla més fàcil amb la panxa plena i els ulls clucs.