 |
| Lʼescletxa (detall) / BiC sobre paper / 24x17 cm / 2013 |
Mercé Estrela Tena (Catarroja, 1958) signa la setzena col·laboració dʼaquest projecte que a poc a poc es va fent. Durant un grapat dʼanys sʼha guanyat la vida impartint classes de valencià a lʼensenyament secundari. A finals dels 80 –un curs que ara no puc ubicar amb exactitud–, vam compartir alumnes a lʼIES El Clot, de València. Des de llavors, no havíem tornat a coincidir, i em va sorprendre retrobar-la el 2019 a Xàtiva entre la gent que, al voltant del diumenge més proper al 12 de febrer, sol aplegar-se al davant de lʼestació per fer el protocolari homenatge a le víctimes del bombardeig. I encara em va sorprendre més que mai que em diguera que sʼinstal·lava a Canals “entre tarongers” –jo la feia una urbanita irreductible–. Una altra de les col·laboradores del bloc, la poeta Imma López, em va parlar de la seua dedicació a lʼescriptura i em va suggerir que la convidara a participar al bloc, a la qual cosa ella amablement ha accedit. Ha conreat el relat i la poesia.
En relació a la narrativa, cal esmentar la seua contribució a Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner, editat per la Generalitat Valenciana. LʼAjuntament de València ha publicat el relat La xica presentat al concurs Beatriu Civera. El recull de quinze relats breus intitulat Xiques ha estat guardonat a la primera convocatòria del Premi Maribel Vendrell Mendoza de relats breus (dins el conjunt dels Premis Literaris Ciutat de Carlet) i publicat per Editorial Neopàtria. Aquest 2020, Dones, un conjunt de tres relats, ha merescut lʼaccèssit al premi Francesc Bru de narativa Vila de Canals.
Pel que fa a la poesia, esmentarem que el poemari ella, Cor ha estat distingit amb un accèssit al Concurs Literari Vila de Canals en lʼedició dʼaquest mateix any.
Finalment, direm que Mercé ha estat col·laboradora habitual de la revista La Terreta, de Massanassa.
L’ESCLETXA
Mercé Estrela Tena
La mirada expectant, a través del badall, presa de si mateixa, denunciava que alguna cosa no rutllava del tot bé. La xica se sentia segura, o això pensava, amb aquella decisió que havia pres, tal volta massa en calent i de pressa. No entenia què passava amb ella i els xics. Amb els hòmens, no vull ni dir-vos. Perquè un xic, no és un home. No sabia què era un home, perquè tampoc tenia massa clar què volia dir ser una dona. Pensar en què necessitava un home d’una dona li feia esclafir el cervell. Amb els xicons, podies jugar sense comprometre’t a res. Pot ser, per aquest motiu, continuava matxuxa. Res de fadrina o soltera. Per molt que el diccionari sentencia ‘Fadrina vella, conca’. Li agradava el so global del mot. Bo, el cas és que havia tingut molts pretendents, d’ençà de la primera relació. Estava que reglotava i decidí que ja n’hi havia prou, que se la repuntava de manera definitiva: amb màquina de cosir de punt menut. Res de posar bastes o sobrefilats o puntets de costat al trau, com havia fet fins aleshores. Un bon repunt, i s’ha acabat. Ja veuríem què feia amb el desig que li tenallava l’entrecuix... Dels quaranta als cinquanta, tot havien estat xicots sempre més jóvens. La trobaven interessant i se n’enamoraven, la pillaven desprevinguda, li entraven a la vida per algun clivell emocional i, quan se n’assabentaven de l’edat, fugien cames ajudeu-me. No vulgues saber què passava si arribava a dir-los que ja no menstruava, una regla de les dones de la família: llevar-se aviat la sang mensual de damunt. Sense envellir, això sí. S’hi quedaven de pasta de moniato i, avergonyits, romancejaven amb allò de tenir descendència. Aquest devia ser el problema, que no se li notaven ni l’edat ni la menopausa. Atractiva, jove d’esperit i de cos, amb lectures i gustos diversos, sense problemes econòmics... Una perla salvatge amb zero disposició a emparellar-se ni a formar família. De joveneta ja ho havia advertit a la seua. S’hi mantenia lliure, independent. “Sola sóc, i rode”, es deia. Ara, però, després d’anys de frugalitats, tenia un dilema. Per l’altra part de l’escletxa, un iris clar i rodó de mirada innocent, empentava amb delicadesa el barrot que el constrenyia. Havia conegut un home.
Mercé Estrela Tena
La nafra oberta al cel.
Maria Josep Escrivà,
“Mirall en el mirall” (2017),
Sempre és tard (2020)
La mirada expectant, a través del badall, presa de si mateixa, denunciava que alguna cosa no rutllava del tot bé. La xica se sentia segura, o això pensava, amb aquella decisió que havia pres, tal volta massa en calent i de pressa. No entenia què passava amb ella i els xics. Amb els hòmens, no vull ni dir-vos. Perquè un xic, no és un home. No sabia què era un home, perquè tampoc tenia massa clar què volia dir ser una dona. Pensar en què necessitava un home d’una dona li feia esclafir el cervell. Amb els xicons, podies jugar sense comprometre’t a res. Pot ser, per aquest motiu, continuava matxuxa. Res de fadrina o soltera. Per molt que el diccionari sentencia ‘Fadrina vella, conca’. Li agradava el so global del mot. Bo, el cas és que havia tingut molts pretendents, d’ençà de la primera relació. Estava que reglotava i decidí que ja n’hi havia prou, que se la repuntava de manera definitiva: amb màquina de cosir de punt menut. Res de posar bastes o sobrefilats o puntets de costat al trau, com havia fet fins aleshores. Un bon repunt, i s’ha acabat. Ja veuríem què feia amb el desig que li tenallava l’entrecuix... Dels quaranta als cinquanta, tot havien estat xicots sempre més jóvens. La trobaven interessant i se n’enamoraven, la pillaven desprevinguda, li entraven a la vida per algun clivell emocional i, quan se n’assabentaven de l’edat, fugien cames ajudeu-me. No vulgues saber què passava si arribava a dir-los que ja no menstruava, una regla de les dones de la família: llevar-se aviat la sang mensual de damunt. Sense envellir, això sí. S’hi quedaven de pasta de moniato i, avergonyits, romancejaven amb allò de tenir descendència. Aquest devia ser el problema, que no se li notaven ni l’edat ni la menopausa. Atractiva, jove d’esperit i de cos, amb lectures i gustos diversos, sense problemes econòmics... Una perla salvatge amb zero disposició a emparellar-se ni a formar família. De joveneta ja ho havia advertit a la seua. S’hi mantenia lliure, independent. “Sola sóc, i rode”, es deia. Ara, però, després d’anys de frugalitats, tenia un dilema. Per l’altra part de l’escletxa, un iris clar i rodó de mirada innocent, empentava amb delicadesa el barrot que el constrenyia. Havia conegut un home.
