En primer lloc, remarcar com d’estranya –surrealista diria jo– resulta la situació d’haver de presentar una serigrafia en memòria de set republicans d’Aielo de Malferit afusellats a Paterna a finals de 1939, no en la localitat on van viure i defensar uns ideals, no a la Vall d’Albaida, sinó a Xàtiva, a la veïna comarca de la Costera, a l’altre costat de la Serra Grossa.
Sota la farsa d’una Causa General i multitud de judicis sumaríssims d’urgència milers de republicans van ser exterminats, soterrats els seus noms als arxius i llançats els seus cossos a fosses comunes de localització incerta. La postguerra va ser tan llarga i terrible, que arribada la mort del Dictador i la transició a un nou règim, els nostres polítics democràtics van creure que era millor no remoure els morts de les seues ignominioses tombes, ni tan sols es va plantejar la revisió de les causes, potser ni s’ho van plantejar.
Com podem pensar en una veritable reconciliació sense un reconeixement formal de la dignitat de les víctimes dels vençuts. Els familiars van haver d’esperar més de mig segle, que aquesta questió pendent s’abordara. El 27 de desembre de 2007, s’aprovava la Llei de la Memòria Històrica, com una mena de cobertura legal de tantíssimes iniciatives que les associacions de familiars i altres entitats cíviques, havien dut endavant per a dignificar i recuperar els seus morts. I tanmateix, amb tot i això, els entrebancs no han desaparegut completament. Encara hi ha a qui no sols li molesta recordar sinó que altres recorden. No és aquesta la societat que volem.
D’altra banda, pel que fa a la meua petita contribució a la recuperació de la memòria d’aquells tristos fets, he de dir que és una imatge d’una simplicitat més enllà dels esoterismes artístics. En la línia del pop art, vaig triar una vista d’Aielo com la que podria haver aparegut en una bella postal. Vaig reduir les cases i el paisatge a una trama de semitò –com la de les imatges dels diaris, com les que solen acompanyar les notícies de sucessos–. Al davall, amb la típica lletra de les màquines d’escriure –lletra Courier– vaig anotar el lloc i l’any. Vaig cobrir el poble amb un color blau fosc, com el de les camises dels falangistes. Fins i tot podria ressonar el “Montañas nevadas…” sota aquest cel tacat de sang, aquests set esguits vermells al davall dels noms dels set aieloners injustament executats: Manuel Belda Pérez, Antonio Castelló Bernat, Urbano Díaz Lozano, José Belda Martínez, Rafael Egea Tormo, Fermín Martí Nadal, Francisco Nadal Penalba, com diu la llegenda “afusellats a Paterna entre novembre i desembre de 1939 pel bàndol franquista, després d’una farsa de judici”. D’aleshores ençà, han passat 75 anys.
Tot fa pensar que aquella repressió ferotge de l’exèrcit franquista que, acabada la Incivil Guerra, es desfermà a les nostres terres per a borrar del mapa els ideals de llibertat i justícia social, va generar no sols un silenci temporal sinó una por muda, en alguns, i l’hàbit de no voler recordar, en altres, i que, paradoxalment, ara que els primers han perdut la por, els altres no volen perdre l’hàbit de no voler recordar.
Sota la farsa d’una Causa General i multitud de judicis sumaríssims d’urgència milers de republicans van ser exterminats, soterrats els seus noms als arxius i llançats els seus cossos a fosses comunes de localització incerta. La postguerra va ser tan llarga i terrible, que arribada la mort del Dictador i la transició a un nou règim, els nostres polítics democràtics van creure que era millor no remoure els morts de les seues ignominioses tombes, ni tan sols es va plantejar la revisió de les causes, potser ni s’ho van plantejar.
Com podem pensar en una veritable reconciliació sense un reconeixement formal de la dignitat de les víctimes dels vençuts. Els familiars van haver d’esperar més de mig segle, que aquesta questió pendent s’abordara. El 27 de desembre de 2007, s’aprovava la Llei de la Memòria Històrica, com una mena de cobertura legal de tantíssimes iniciatives que les associacions de familiars i altres entitats cíviques, havien dut endavant per a dignificar i recuperar els seus morts. I tanmateix, amb tot i això, els entrebancs no han desaparegut completament. Encara hi ha a qui no sols li molesta recordar sinó que altres recorden. No és aquesta la societat que volem.
D’altra banda, pel que fa a la meua petita contribució a la recuperació de la memòria d’aquells tristos fets, he de dir que és una imatge d’una simplicitat més enllà dels esoterismes artístics. En la línia del pop art, vaig triar una vista d’Aielo com la que podria haver aparegut en una bella postal. Vaig reduir les cases i el paisatge a una trama de semitò –com la de les imatges dels diaris, com les que solen acompanyar les notícies de sucessos–. Al davall, amb la típica lletra de les màquines d’escriure –lletra Courier– vaig anotar el lloc i l’any. Vaig cobrir el poble amb un color blau fosc, com el de les camises dels falangistes. Fins i tot podria ressonar el “Montañas nevadas…” sota aquest cel tacat de sang, aquests set esguits vermells al davall dels noms dels set aieloners injustament executats: Manuel Belda Pérez, Antonio Castelló Bernat, Urbano Díaz Lozano, José Belda Martínez, Rafael Egea Tormo, Fermín Martí Nadal, Francisco Nadal Penalba, com diu la llegenda “afusellats a Paterna entre novembre i desembre de 1939 pel bàndol franquista, després d’una farsa de judici”. D’aleshores ençà, han passat 75 anys.
