 |
| El dit acusador / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm /2021 |
Josep Lluís Fitó (Xàtiva, 1967), signant de la trenta-vuitena col·laboració, és professor d’ensenyament secundari a l’IES Francesc Gil de Canals. En altres vides, però, ha estat Director de Gabinet de la consellera de Política Territorial, Obres públiques i Mobilitat (fins setembre de 2022) i assessor d’assumptes generals de la Secretaria Autonòmica d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Consum (juliol 2019-maig 2022), ambdues de la Generalitat. I amb anterioritat encara, va ser director de comunicació d’una empresa privada de vending (maig-desembre de 2017) i assesor de comunicació de Presidència i Vicepresidència de la Diputació de València (gener 2018- juliol 2019). Va ser també periodista-redactor de RTVV des de 1990 fins que el PP la va tancar en 2013, i va fundar a Xàtiva “L’Informador de la Costera” l’any 2001.
L’any 2011, va escriure l’obra de teatre Corrüptia, una regió de l’Est, que es va representar més de 80 vegades al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. També ha escrit Història del voleibol a Xàtiva (2012) i La carrera urbana més antiga d’Espanya (2017).
L’any 2011, va escriure l’obra de teatre Corrüptia, una regió de l’Est, que es va representar més de 80 vegades al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. També ha escrit Història del voleibol a Xàtiva (2012) i La carrera urbana més antiga d’Espanya (2017).
Avui, en primícia, ens ofereix un tast de la seua peça teatral inèdita Yo era un yonki del dinero.
EL DIT ACUSADOR
Josep Lluís Fitó
(Fosc. En el fons de l’escenari hi ha una pantalla que, durant el monòleg, serveix per reproduir imatges que donen suport al que es diu a escena. Es projecta una panoràmica de la vista des d’una casa de camp, al cim d’una muntanya. Durant la panoràmica apareix Marcos, d’esquena, però s’intueix perfectament que és ell.
S’escolta el so propi del camp, d’una casa de camp. Entre la foscor, lentament, apareix Marcos. Va vestit amb la roba que usa normalment en la seua nova vida: camises amples i pantalons hippies. Comença a encendre diverses espelmes repartides per l’escenari. Són també aromàtiques. L’objectiu és crear una atmosfera amb llums tènues i un perfum singular. És el porxe del xalet on està refugiat. Hi ha també una taula i unes cadires de fusta. A la pantalla es projecta una imatge de la vista que hi ha des de la casa de camp. Quan acaba d’encendre-ho tot, apaga el misto i el deixa a un cendrer que hi ha a la taula. Es dirigeix a boca d’escenari, al bell mig. Un focus l’il·lumina. Amb somriure còmplice, obri els braços amb les palmes cara al públic).
Sí. Soc un lladre. (Pausa). Us he robat els diners que ingressàveu amb els vostres impostos. Eixos que vosaltres pensàveu que eren per a hospitals, col·legis, carreteres,etcètera.
Realment, els diners anaven a totes eixes partides… però no tots. Nosaltres empràvem el 20 per cent del nostre temps a gestionar i la resta, el 80, a robar. Per a nosaltres i per al partit. A això ens dedicàvem i per a això ens esforçàvem, conspiràvem, maquinàvem i vívíem. Era com una droga, una adicció. Els diners passen… i els agafes. Millor dit, te’ls donen en sobres.
Però ens pillaren. (Pausa). La UCO ens posà la proa i tot se’n va anar a prendre pel cul. (Se li encenen els ulls). Ens pensàvem que èrem intocables, invulnerables, els putos amos. I la Guàrdia Civil ens ho gravà tot. (Pausa) … Ja sé que esteu pensant. Jo també vaig gravar moltes converses…
(Mira cap al seu voltant). Ara, tot ha canviat. Visc al camp. Esperant, meditant, aïllat, intentant evadir-me i consumint, lentament, el temps que em queda en llibertat.
És cert. Vaig fugir. Me’n vaig anar perquè vaig entrar en pànic. Des que Sur em va dir que ens havien pillat i ho destruira tot, era impossible fer-ho. Ja podia triturar i desfer-me de documents que no hi havia hores en el dia. A més, donava igual. Tot estava als servidors informàtics: documents, correus, telefonades…
Necessitava escapar per retrobar-me. Ja feia temps que tenia decidit que ho deixava, que, quan acabara la legislatura, em dedicaria a altra cosa… però ens trincaren. Jo, que m’havia afiliat al PP en 1992 asquejat per la corrupció del PSOE, havia de fugir perquè havia robat tot el que havia pogut…
Me’n vaig anar i, com era d’esperar, em carregaren el mort. El meu i la resta del cementeri. Vaig tornar quan tenia previst perdre’m per India i quedar-me per sempre. No m’hagueren trobat en la puta vida. (Pausa).
I ara estic ací, davant de vosaltres, disposat a confessar-vos part de la meua història i esperant que em citen per entrar a l’hotel. Ací, en la placidesa d’aquesta vida, penedit de part del que he fet. (Pausa més llarga). Fins i tot d’haver col·laborat amb la justícia i que em pagaren d’eixa manera…
A ells els queda el treball de provar-ho. No sé si ho aconseguiran. Mitjans no en tenen. Els vaig contar moltes coses que després vaig assegurar que no eren certes. Fins i tot, episodis inversemblants… com que un tio que pensàvem que era el mestre de la corrupció li trobaren uns papers amagats en un pis en el qual havia viscut! Fort, eh?... Voleu saber si és veritat?...
Així és la vida dels corruptes. De vegades, com una pel·lícula.
(Fragment del monòleg Yo era un yonki del dinero, de Josep Lluís Fitó)
S’escolta el so propi del camp, d’una casa de camp. Entre la foscor, lentament, apareix Marcos. Va vestit amb la roba que usa normalment en la seua nova vida: camises amples i pantalons hippies. Comença a encendre diverses espelmes repartides per l’escenari. Són també aromàtiques. L’objectiu és crear una atmosfera amb llums tènues i un perfum singular. És el porxe del xalet on està refugiat. Hi ha també una taula i unes cadires de fusta. A la pantalla es projecta una imatge de la vista que hi ha des de la casa de camp. Quan acaba d’encendre-ho tot, apaga el misto i el deixa a un cendrer que hi ha a la taula. Es dirigeix a boca d’escenari, al bell mig. Un focus l’il·lumina. Amb somriure còmplice, obri els braços amb les palmes cara al públic).
Sí. Soc un lladre. (Pausa). Us he robat els diners que ingressàveu amb els vostres impostos. Eixos que vosaltres pensàveu que eren per a hospitals, col·legis, carreteres,etcètera.
Realment, els diners anaven a totes eixes partides… però no tots. Nosaltres empràvem el 20 per cent del nostre temps a gestionar i la resta, el 80, a robar. Per a nosaltres i per al partit. A això ens dedicàvem i per a això ens esforçàvem, conspiràvem, maquinàvem i vívíem. Era com una droga, una adicció. Els diners passen… i els agafes. Millor dit, te’ls donen en sobres.
Però ens pillaren. (Pausa). La UCO ens posà la proa i tot se’n va anar a prendre pel cul. (Se li encenen els ulls). Ens pensàvem que èrem intocables, invulnerables, els putos amos. I la Guàrdia Civil ens ho gravà tot. (Pausa) … Ja sé que esteu pensant. Jo també vaig gravar moltes converses…
(Mira cap al seu voltant). Ara, tot ha canviat. Visc al camp. Esperant, meditant, aïllat, intentant evadir-me i consumint, lentament, el temps que em queda en llibertat.
És cert. Vaig fugir. Me’n vaig anar perquè vaig entrar en pànic. Des que Sur em va dir que ens havien pillat i ho destruira tot, era impossible fer-ho. Ja podia triturar i desfer-me de documents que no hi havia hores en el dia. A més, donava igual. Tot estava als servidors informàtics: documents, correus, telefonades…
Necessitava escapar per retrobar-me. Ja feia temps que tenia decidit que ho deixava, que, quan acabara la legislatura, em dedicaria a altra cosa… però ens trincaren. Jo, que m’havia afiliat al PP en 1992 asquejat per la corrupció del PSOE, havia de fugir perquè havia robat tot el que havia pogut…
Me’n vaig anar i, com era d’esperar, em carregaren el mort. El meu i la resta del cementeri. Vaig tornar quan tenia previst perdre’m per India i quedar-me per sempre. No m’hagueren trobat en la puta vida. (Pausa).
I ara estic ací, davant de vosaltres, disposat a confessar-vos part de la meua història i esperant que em citen per entrar a l’hotel. Ací, en la placidesa d’aquesta vida, penedit de part del que he fet. (Pausa més llarga). Fins i tot d’haver col·laborat amb la justícia i que em pagaren d’eixa manera…
A ells els queda el treball de provar-ho. No sé si ho aconseguiran. Mitjans no en tenen. Els vaig contar moltes coses que després vaig assegurar que no eren certes. Fins i tot, episodis inversemblants… com que un tio que pensàvem que era el mestre de la corrupció li trobaren uns papers amagats en un pis en el qual havia viscut! Fort, eh?... Voleu saber si és veritat?...
Així és la vida dels corruptes. De vegades, com una pel·lícula.
(Fragment del monòleg Yo era un yonki del dinero, de Josep Lluís Fitó)
