Si cal remarcar alguna evolució o novetat en relació a aquell primer Xafapapers, voldria observar que he anat fent més incidència en l’aspecte conceptual de les peces i he provat de subordinar sempre els aspectes formals al significat de les obres, sense concessions gratuïtes a l’esteticisme. D’altra banda he provat també d’anar augmentant el volum dels xafapapers. Sóc conscient de la meua inclinació espontània pel petit format, que potser no tinga altra explicació que la meua miopia i la necessitat de veure les coses de molt a prop. Crec, tanmateix, que té també altres raons i avantatges que ara no és moment de desgranar. En alguna altra ocasió més adient m’agradaria fer un elogi de l’art de mesures contingudes. En aquesta mostra trobareu, doncs, obres amb més presència i corporeïtat.
Al significat del treball amb còdols i a la diferència que té a treballar amb blocs de pedra normalitzats, ja em vaig referir en el text que encapçalava aquella primera exposició. Recorde que vaig dir que les pedres són “llàgrimes de temps” que arrosseguen una història natural. Vull citar-vos, al respecte, les paraules que un bon amic filòsof, Juan Tormo, m’ha adreçat amb motiu d’aquesta exposició, em salte alguns elogis:
“La idea es sugerente. La ejecución impecable, cuidada, elaborada con la exigencia de un perfeccionista y tratada con la delicadeza de un buscador de tesoros.
Tu intervención sobre las rocas, anticipa su erosión, ahora meditada, que entre tus manos se transforma en azarosa.
Tus piezas regresan a la naturaleza como rocas con memoria, cerrando de este modo un ciclo vital.”
Enrocar-se representa doncs una reafirmació i aprofundiment en totes aquestes obsessions en relació al temps, la memòria i la fugacitat de la vida humana, de la qual les roques semblen exemptes.
“S’enroca” el jugador d’escacs que prudent s’entafora dins la fortalesa de les seues torres. “S’enroca” la cabra que s’enlaira esquerpa per cingles impracticables. “S’enroca” l’estilita al damunt de la seua columna, que l’acosta a Déu i el manté a resguard de les temptacions del món. Protegir-se, persistir i resistir en una idea, una actitud, un tarannà. Encara que, de vegades, siga indegudament, sense bones raons: “encabotar-se” en diríem d’això. Sempre que “ens fem forts”, hi ha el perill d’aquest darrer sentit, el de l’obstinació.
“S’enroca” l’artista que supleix la seua timidesa o la seua ineptitud comunicativa amb la seua obra. “EnrocART-se” podríem dir per a referir-nos a aquesta forma de comunicació antinatural i diferida que és l’art, un intercanvi de missatges a través de màscares –de pedra en aquest cas– que és allò que, en definitiva, són les obres d’art.
Finalment, si aquests jocs plàstico-semàntics no us resultaren suggeridors o agradívols, sempre podrieu retrucar que Enrocar-se ha estat només el que es diu enfilar-se al damunt d’una tassa de porcellana marca Roca per fer-ne una coprolítica deposició. M’agrada pensar, tanmateix, que no serà aquesta la valoració darrera de l’esforç que ens ha menat fins ací, i que la ironia i l’esperit lúdic que s’amaga al darrera d’aquestes obres les salvarà del menyspreu i el desinterés. Moltes gràcies.
Xàtiva, 14 de gener de 2022
