El proper 1 de febrer, a les 19:30 h, s'inaugurarà al Gran Teatre de Xàtiva una exposició commemorativa del 80é aniversari del bombardeig de l'estació de Xàtiva. Promoguda i patrocinada per la Regidoria de Memòria de l'excel·lentíssim Ajuntament de la ciutat, la mostra ha estat comissariada per Miquel Mollà.
L’art –en el sentit de les belles arts– no fa la història, és memòria fòssil d’aquella època que el va crear, un eco de la història, tot i que l’art, formant-ne part, és més aviat un efecte de la pròpia història. Aquesta tesi que, en el marc de les grans forces que modelen la història sembla incontestable, ha de ser relativitzada. No hem de menystenir la capacitat de l’activitat artística per a influir d’alguna manera en l’evolució històrica, donat que, en la seua qualitat de caixa de ressonància, l’art pot ajudar a crear estats de consciència on encaixar els esdeveniments històrics, afavorint-los, combatent-los o, simplement, provant de suportar-los.
És una constant gairebé universal que el poder polític de qualsevol època i orientació, ha tirat mà, de forma recurrent, de les manifestacions artístiques per a fomentar i perpetuar el seu domini. Les formes artístiques han ajudat tant a bastir la magnificència del príncep renaixentista com a la propagació de les idees de les elits revolucionàries. Cada punt de vista polític ha afavorit un tipus d’art, i és en aquest sentit que una societat democràtica ha de fomentar manifestacions artístiques que revertisquen en la consolidació del seu estil de convivència. Deixar de fer-ho suposa deixar en mans dels fanàtics i dels feixistes la producció d’imatges i mites que tenen com a objectiu enverinar i confondre les consciències dels ciutadans de les societats obertes en què vivim. Ens cal potenciar un art que fomente la igualtat i la no discriminació, el diàleg i la convivència pacífica, que difonga una autoimatge de societat realista i crítica, conscients d’on venim i quines són les metes a les quals aspirem.
Sabedora de la importància que en aquesta tasca ha de tenir el coneixement del nostre passat, conscient que la memòria d’una comunitat és un bé comú que cal preservar i persuadida que les arts plàstiques són un mitjà eficaç per tal d’aconseguir aquesta lloable finalitat, la Regidoria de Memòria de l’Ajuntament de Xàtiva va decidir promoure l’organització d’una mostra al voltant del 80é aniversari del bombardeig de l’estació de la ciutat per l’aviació franquista el 1939.
La present exposició s’inscriu dins un moviment general de recuperació de la memòria històrica i en particular de la d’aquells tristos fets del fatídic 12 de febrer de 1939, quan l’estació ferroviària de Xàtiva va ser bombardejada per l’aviació legionària italiana que Mussolini havia posat a les ordres del general Franco, cap dels sublevats contra el govern legítim de la II República.
A les manifestacions espontànies d’un grup de ciutadans entestats a no oblidar, van acabar unint-se, allà pel 2004, els membres del Consell de la Joventut els quals, al marge del govern municipal aleshores presidit per Alfonso Rus, van tirar endavant el projecte d’erigir una escultura que donara permanència i dignitat a aquell memorial. Aquest desig va quallar en l’Aixopluc, que des de 2007 presideix l’accés a l’estació com una mena de porta a la memòria per a tot aquell que vulga saber.
A la idea de rememorar d’una forma especial aquells tristos fets del final de la Guerra Civil vam voler afegir el marc més general de la memòria històrica com una possible alternativa per a centrar el treball dels artistes convocats.
Amb l’horitzó del febrer de 2019, durant l’estiu de 2018, es van cursar invitacions personals a artistes que, per la seua trajectòria, ens oferien l’expectativa de poder desenvolupar dignament propostes artístiques que encaixaren en el perfil de la mostra que volíem. Des del primer moment, tant la Regidoria com aquest curador que ara escriu, vam voler evitar una convocatòria oberta. En primer lloc, perquè la realització de la mostra en un espai limitat hauria fet impossible exposar com cal les obres presentades, i, en segon lloc, perquè una convocatòria d’aquestes característiques no ens oferia cap garantia d’encert en el resultat final. Així doncs, una certa dosi d’arbitrarietat o de parcialitat per part dels organitzadors era inevitable, en fer dependre la tria dels seus coneixements i contactes. Tanmateix, creiem que han estat uns criteris prou flexibles que han permès incloure propostes convincents després de sospesar el seu valor.
D’alguna manera, l’evolució de la preparació ens ha donat la raó en relació a que organitzar una mostra d’aquestes característiques no era fàcil. De més d’una trentena d’artistes convidats, només vint-i-set han acabat aportant el seus treballs, després d’algunes negatives inicials i de diverses desercions posteriors per impossibilitat d’acomplir els terminis. Els enumerem per ordre alfabètic: Inmaculada Abarca, Josep Albert, Jordi Albiñana, Vicent Aparicio-Guadas, José Ramón Blesa, Carmen Caldés, Ernesto García Lledó, Maria Gosalbes, Antoni Grau, Carles Grau, Artur Heras, Ricard Huerta, Ricard Juan, Àngela Malysheva, Miquel Mollà, Alfred Moral, Salvador Moscardó, Alfredo Pardo, Josué Perales, Desi Pérez, Joan Ramos, Joan Rubio, Juan Daniel Sanz, Trini Serrano, Emilio Terol, Ricard Vila i Sara Vilar. A aquests vint-i-set hem sumat la figura del malaguanyat Roberto Martínez “Leña”, del qual hem volgut incloure la pintura Pas a nivell de la Granja, que per la seua atmosfera expressionista i per les vivències de l’artista tenia una relació amb el leitmotiv de l’exposició.
La tria d’artistes ha buscat conscientment el caràcter local, fugint, tanmateix, del localisme. No tots els artistes seleccionats són de Xàtiva, tot i que es troben relacionats amb la plàstica local. L’elenc d’artistes convocats agrupa una franja generacional amplíssima, des d’aquells amb anys de trajectòria consolidada i solvent, com Artur Heras o Joan Ramos, fins a artistes nascuts entre la dècada dels 70 i la dels 90, que tot just comencen, com Desi Pérez –per esmentar l’artista més jove–, passant per les fornades d’artistes que tractem d’emular la trajectòria dels primers i ser un referent per als més joves. Agraïm des d’ací a tots els participants el seu compromís i la seua dedicació, i al familiars de “Leña” la seua gentilesa i disposició.
La mostra inclou tant pintura i obra gràfica com peces escultòriques. La major part de les trenta-dues obres exposades han estat fetes expressament per a l’ocasió. Algunes existien prèviament a la nostra convocatòria tot i que presenten una confluència amb la temàtica proposada, i totes, sense excepció, cal enquadrar-les dins del panorama de les tendències de la plàstica actual –moderna o postmoderna–.
Pel que fa a les pintures i l’obra gràfica, podem dir que la majoria dels artistes han optat per diverses formes de la figuració, des de peces clàrament neoexpressionistes a d’altres que podríem catalogar, sense massa matisos, de pop art o de figuració narrativa. Potser la temàtica proposada aconsellava un apropament d’aquest tipus. Tanmateix, alguns dels pintors convocats han volgut optar per diverses formes de l’abstracció, ja siga de caràcter informalista o més geometritzant. Algunes obres caldria encasellar-les dins l’art conceptual o dins l’art objectual. En algun cas hi ha una referència clara a una estètica constructivista integradora de textos i imatges. Algunes obres incorporen elements tridimensionals, cosa que, tot i ser predominantment bidimensionals, col·locaria aquestes peces en les fronteres de l’escultura. A aquesta varietat de plantejaments, cal afegir una gran diversitat de recursos tècnics desplegats: oli o acrílic sobre llenç, collage, assemblage, serigrafia, calcografia, fotogravat, transferències, infografia, etc., sovint combinats sota la còmoda denominació de “tècnica mixta”.
Pel que fa a les escultures, la diversitat és comparable a la de les peces bidimensionals, tant en relació a l’opció artística com a la diversitat de procediments tècnics o els materials utilitzats (ferro, ceràmica, fusta, pedra, etc.).
Entre les múltiples funcions de l’art hi ha la de cristal·litzar i objectivar idees, la d’atorgar una presència intersubjectiva a anhels i aspiracions que, altrament, només tindrien una existència mental i privada. Als vint-i-set artistes que concorren a aquesta mostra se’ls sol·licitava que adoptaren un punt de vista cívic i feren l’esforç de “recrear” plàsticament aquells fets en l’ampli sentit de la paraula que requereix la creació artística. Més que una petició de rigor històric i de fidelitat descriptiva, allò que se’ls demanava era posar la funció simbòlica i emotiva de l’art al servei d’aquesta commemoració, és a dir, mostrar-nos aquell drama des del seu compromís cívic. No esperem, doncs, trobar en les obres una enumeració de detalls truculents, sinó el resultat de la sublimació dels conflictes que l’art és capaç d’oferir: una manifestació civilitzada de la ràbia per la injustícia, un sentiment de pena per les víctimes, una certa voluntat d’aprendre de la història per a no repetir-la.
Creiem no pecar d’optimistes si considerem que d’alguna manera hem aconseguit alguns dels objectius que ens havíem proposat. Només ens resta esperar que una visita plaent i enriquidora corone els nostres esforços i que les obres exposades facen gaudir i pensar alhora.
