aRT De FoNS
un espai per a dialogART
dilluns, 10 de novembre del 2025
divendres, 19 de setembre del 2025
Mar interior
![]() |
| Mar interior / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025 |
Juan Tormo
La calma siempre es aparente. En cualquier caso esa calma es la que precede a toda tempestad.
Desde un mar abierto, el velero busca tierra firme, como si el suelo significara llegar a un destino amable.
Pero a veces la orilla se transforma en tablero de estrategias, en fracaso de esperanzas, en un lugar donde la brújula pierde el norte.
Desorientados sin magnetismo, seguir flotando en un pequeño mundo cerrado nos parece haber llegado a buen puerto.
Pero llamar a esa paralización de los vientos, a esa inacción, haber alcanzado la paz, es tan miserable como reprimir los deseos.
Sólo por eso, porque jamás se llegarán a silenciar los sueños, hasta en la taza más pequeña se esconde un océano siempre listo para desbordarse como lo hacen los pantanos que buscan expresar su insoportable contención.
divendres, 12 de setembre del 2025
Navegacions
![]() |
| L'estiu / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025 |
Sempre és estimulant adreçar missatges als amics i esperar-ne un retorn sorprenent.
Jo, simplement, vaig enviar a Juan Tormo el dibuix que encapçala aquesta entrada amb un lacònic i enyorós peu que deia: "Aquells estius…".
Aquesta ha estat la seua eloqüent resposta:
"Copa, cuenco, cavidad que con mis manos retiene este mar que te entrego, muchacho. Navega libre en este pequeño espacio, que es todo mi mundo, el de una mujer que te ama desde la calma.
Siempre te ofreceré todo lo que tengo para que puedas vislumbrar un océano sin orillas. Mis pechos desnudos no pretenden guiar a nadie, la revolución sincera siempre es silenciosa, humilde e íntima. Sólo deseo evitar que naufragues en afilados acantilados donde el pasado se difumina con la ilusión que se viste de esperanza. Lo mejor de ese viaje de vientos siempre está por venir."
M'alegra una enormitat trobar-lo tan il·lusionat, malgrat aquest temps huracanat que ens sacceja.
divendres, 15 d’agost del 2025
La presència humana
![]() |
| Costera amunt / roca calcària i ferro / 46,3x17x13 cm / 2025 |
La representació del cos humà en la història de l'art és una constant. Com a tema artístic té el gran avantatge que malgrat la gran variabilitat de les cultures humanes, la realitat biològica que ha permés aquesta gran diversitat, la naturalesa humana, presenta una unitat i universalitat incontestable que permet reconéixer la nostra forma corporal des de l'aparició de les manifestacions artístiques fa 30.000 anys. Desconeixem el color de la pell dels humans representats en les parets dels abrics de les muntanyes del nostre territori, però reconeguem perfectament els seus gestos i accions tants milers d’anys després. Tota una sèrie de patrons innats ens permeten interpretar l’emotivitat humana fonamental en base a conductes independents de la cultura en la qual un humà haja estat socialitzat. És un important recurs per a un art que pretenga ser entés en l’actual aldea global.
dilluns, 21 de juliol del 2025
Cadamunt
![]() |
| Cadamunt / fusta i ferro / 25,5x21,5 cm / 2025 |
L'escultora Inmaculada Abarca titula una de les seues obres La importancia de salirse del cuadro, un baixrelleu pictòric amb motius vegetals que literalment vessen dels límits estrictes d'un quadrat perfecte.
diumenge, 13 de juliol del 2025
dissabte, 21 de juny del 2025
Aigua en cistella
dijous, 12 de juny del 2025
Les butxaques de la memòria
![]() |
| En les butxaques d'uns pantalons vells (sèrie L'enigna de Ciutat X) / acrílic sobre tela / 50x50 cm / 2025 |
EN LES BUTXAQUES DEL PANTALÓ VELL
Toni Cucarella
En les butxaques del pantaló vell, roba de batalla, porte sempre un llapis i una llibreta –a la meua edat, més val un llapis curt que una memòria llarga–, ja que de tant en tant, d’un temps ençà, em sobten el pensament records rabents, imatges que són estels fugaços, i em fa por que al moment puguen esvair-se sense poder-los recuperar, llampecs impacients i ingrats, perquè la memòria, amb els anys que ja tinc, juga amb mi a la pit i amagar: m’assalta mentre alce un barandat, xape una cambra de bany o arremoline una paret tendra, i si m’encante s’amaga, així que a corre cuita intente retindre, amb penes i treballs, la imatge inesperada, les paraules que són l’eco vell d’una conversació antiga, o bé aquesta dada que ara anote, ansiós, instant retornat d’una remota visita guiada a la Seu: el campanar fa 60 m. i té 180 escalons.
dissabte, 24 de maig del 2025
La darrera nit del Titànic
![]() |
| La darrera nit del Titànic / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2025 |
Fra Guillem de Baskerville alliçonava el seu novici Adso de Melk sobre com cal reconéixer els senyals amb els quals el món ens parla com si d'un gran llibre es tractàs. Amb exemples eloqüents, l'instruïa sobre la inesgotable reserva de símbols amb que l'univers ens permet presagiar l'esdevenidor, a condició que sapiguem llegir aquests signes.
Massa tard, Mr. Benjamin Guggenheim i la seua amant, arrepapats al seu luxós camarot, van entrellucar el significat d'aquell encontre casual entre un petit vaixell de paper i un glaçó navegant en sengles còctels servits per un extravagant bàrman la darrera nit del Titànic.
divendres, 4 d’abril del 2025
Dana gràfica
L'edifici de Las Naves, una de les dues seus de València Innovation Capital, ha acollit des del divendres 7 de febrer (inauguració a las 18 hores) fins al 20 de març, l'exposició Dana gràfica, una mostra que ha reunit el treball de més d'una cincuantena de professionals del disseny i la il·lustració.
La mostra ha estat comissariada pel dissenyador Tomàs Gorria i el periodista Paco Ballester, amb la col·laboració de València Innovation Capital, i ha pretés ser una expressió de solidaritat amb les persones afectades i d'homenatge als voluntaris, des de la perspectiva de la creativitat del disseny i la il·lustració.
Han aportat els seus treballs Africa Pitarch, Aitana Carrasco, Ángel Martiíez, Boke Bazan, Cachete Jack , Ceballos y Sanabria, Cento Yuste, César Amiguet, Cristina Durán, Dani Nebot, Daniel Diosdado, Diego Mir, Elias Taño, Elisa Talens, Fernando Ortuño, Flavita Banana, Harca, Illot, Isidro Ferrer, Jaime Hayón, Javi Royo, Javier Jaen, Juan Martínez, Juárez Casanova, Julia Solans, Julio Antonio Blasco, Leonor Granadillo, Lo siento, Macdiego, Malagón, Manel Gimeno, Marina Puche, Martín Fores, Mik Baro, Miquel Mollà, Narcís Diaz Belmonte, Ortifus, Óscar Mora, Pablo Mestre, Paco Roca, Pedro Oyarbide, Pep Carrió, Pepe Canya, Pepe Gimeno, Pixelarte, Ramón Pérez, Raul Arias, Raúl Lazaro, Sara de la Mora, Sergio Montalt, Tomás Gorria, Vicent Ramon, Virginia Lorente, Xavier Mariscal, Ximo Roca, entre d'altres.
La selecció ha inclòs també propostes d'estudiants de diverses escoles valencianes de disseny, com l'Escola Superior de Disseny de València o el Màster de DG i Comunicació de la Universitat Cardenal Herrera CEU, així com també altres iniciatives com la sèrie de Postals de la Dana

dimarts, 11 de març del 2025
Carn
![]() |
Homenatge a Ucraïna (Xàtiva, 1707-Ucraïna, 2025) / acrílic sobre tela / 13,5x13,5 cm, / 2024 |
Quan els grans anunnakis que regeixen els destins dels humans es confabulen en contra teua, la teua sort no val un borrall. La tasca de l'heroi és sovint estampar-se contra el seu immerescut destí. La raresa de les teues terres és objecte de cobdícia i els pobres desgraciats sempre hem estat carn de canó.
dilluns, 3 de març del 2025
Encuentro Letras Celestes 2025

Tant de bò que, al llarg dels membres amputats
i de les mans inermes dels arbres caiguts,
puguem travessar el llindar
d'aquest cru hivern d'esglai.
Amb el poema visual Enllà de l'hivern, Miquel Mollà participa en la antologia poètica De repente, ¡oh belleza!, canta el verderol, que es presenta 26 d'abril en la localitat de La Puebla de los Infantes en el marc del VI Encuentro Letras Celestes (iniciativa literària, ciutadana i rural en defensa, foment, promoció i recreación de la lectura) i el 22 de maig a la Casa de la Provincia de Sevilla. Diego Castillo Barco i Pedro Luis Ibáñez Lérida han estat els curadors i comissaris de la convocatòria i l'edició.
dissabte, 22 de febrer del 2025
Veles e vents
![]() |
| Veles e vents / 13,5x13,5 cm / BiC i acrílic sobre paper / 2025 |
«Veles e vents han mos desigs complir
No tinc clar si March era optimista o pessimista en relació als desitjos manifestats en aquest poema que és, per al meu gust, un dels més bells que va escriure. Vull pensar que sí. Aquest petit vaixell de paper sembla, en canvi, l'estampa d'un desig varat sobre el dur ciment.
dilluns, 27 de gener del 2025
39 dibuixos en prosa
El proper 6 de febrer, a les 19:30 h., a la Sala d'Adults de la Bibliotèca Municipal de Xàtiva es presentarà un nou llibre d'Ediciones Babilonia, 39 dibuixos en prosa, un llibre que aplega 39 relats de 39 escriptors inspirats en 39 obres de l'artista Miquel Mollà. Fa el número 37 de la col·lecció Papeles para mirar.
dilluns, 20 de gener del 2025
Barres & estrelles
dilluns, 13 de gener del 2025
La guitarra de Quico el Pansit
diumenge, 1 de desembre del 2024
Passejades per Xàtiva amb Estellés
![]() |
| Coberta del catàleg de l'exposició, amb imatge de Rubén Colomer |
Des del 9 de novembre de 2024 fins al 5 de gener de 2025, la Sala Club 2 del Museu de la Universitat d'Alacant acollirà la mostra col·lectiva Passejades per Xàtiva amb Estellés, una conversa plàstica amb els poemes del llibre Xàtiva, que Estellés va dedicar a la capital de la Costera i que, com sabem, constitueix un dels pilars del Mural del País Valencià.
En ella participen els pintors Carmen Caldes, Fina Caldes, Ruben Colomer, Ernest García, Mariamaria, Miquel Mollà, Joan Ramos, Miquel Soro i Ricard Vila, tots artístes lligats a la cultura socarrada.
El projecte ha estat mereixedor de una de les tres ajudes per a la producció d'exposicó i l'edició del catàleg atorgades el 2024 per la Càtedra Antoni Miró d'Art Contemporani de la Universitat d'Alacant.
Per raons adverses, el dia 9 de novembre no es podrà fer, com sol ser habitual, un acte d'inauguració.
![]() |
| Molt has sofert amb el cos metrallat / acrílic sobre retort / 114 x 114 cm / 2024 |
![]() |
| Rosa de llum, eixamplat extermini / acrílic sobre retort / 114 x 114 cm / 2024 |
dimecres, 27 de novembre del 2024
Temps vençut
El proper dijuos 28 de novembre a les 19:00 h., es presenta a la Casa de Cultura de Xàtiva una nova iniciativa de l'Associació Amics de la Costera, el llibre Temps vençut, una publicació a cura de Ximo Corts i Toni Martínez, amb imatge i disseny de coberta de l'artista Miquel Mollà. El text recupera i actualitza, dins el marc de l'any Estellés, una urgent publicació que el 1993, al poc de la mort del poeta, va patrocinar l'associació.
Al llibre podem trobar textos de Jesús Huguet, Joan Francesc Mira, Paco Muñoz, Ximo Corts, Toni Martínez, Pep Bataller, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Lluís Roda, Manuel Molins, Vicent Escrivà i Miquel Alberola, que glossen la persona i obra de l'autor de Xàtiva.
L'acte serà embellit amb la música de Miquel Pérez i els recitats de La Bicicleta Teatre. Clourà la presentació Pep Gimeno Botifarra.
| Posa-li un forrellat nou / acrílic sobre retort / 114 x 114 cm. / 2024 |
divendres, 13 de setembre del 2024
A mi acorda un dictat
A partir del 21 de setembre i fins al 6 d'octubre de 2024, a la Casa de Cultura de Xàtiva, l'Associació Amics de la Costera presenta A mi acorda un dictat, una magna exposició commemorativa del naixement de Vicent Andrés Estellés, del qual se'n celebra enguany el centenari.
Comissariada per Toni Martínez i Paco Enguix, en ella tindran presència, a banda d'una abundant documentació sobre la vida i obra del poeta i sobre els seus vincles amb Xàtiva, vint-i-un artistes que aporten pintures i obra gràfica al voltant de l'efemèride: Rafael Armengol, Carme Caldes, Fina Caldes, Rebeca Colomer, Ruben Colomer, Artur Heras, Ernest Garcia, Verónica Gasó, Rafael Gómez, Maria Gosalbes, Toni Grau, Ricard Huerta, Ricard Juan, Cheles Martínez, Miquel Mollà, Julia Obré, Rafaela Prats, Joan Ramos, Miguel Soro, Ricard Vila i Sara Vilar.
La inauguració serà el dia 21 a les 19:30h.
dilluns, 3 de juny del 2024
Museari Queer Art 7
Des del proper 5 de juny i fins al 5 de setembre de 2024, la sala d'exposicions temporals del Museu de Belles Arts de Xàtiva acollirà la 7a mostra Museari Queer Art, una iniciativa de Ricard Huerta i Germán Navarro en defensa de la diversitat sexual i les opcions de vida assumides amb llibertat. Drets humans, art, història i educació tot plegat.
Miquel Mollà hi serà present amb dues pintures i una peça escultòrica. De les dues pintures, Polil descoratjat reflexiona sobre les arnes i els perills de romandre massa temps als armaris. La vida de l'artista crida l'atenció sobre els efectes devastadors dels que Nietzsche anomena ideals ascètics, dels quals no es lliuren ni tan sols els artistes, malgrat el llegat (maleta) que ens deixen. Úranos el capat, déu del cel rastreja la idea de castració al mite grec d'Úranos.
dissabte, 20 d’abril del 2024
Rusc
![]() |
| Rusc / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2023 |
El matí havia transcorregut sense altibaixos, entre imperatius categòrics, retorns eterns i demés romanços filosòfics. A l’hora de dinar, alguns companys l’havien acomboiat per anar a un retaurant proper i econòmic.
Primer plat, segon plat, postres i un carajillo. Inevitable una migdiada breu ajaçat a la gespa del jardí del davant del centre. S’excusa dels altres comensals i s’adreça a la fronda més ombrívola del primaveral tancat. Tot és un esclat de flors. S’escolta l’activitat frenètica dels insectes sucant nèctar i pol·len ací i allà. S’adorm gronxat per a aquella díptera simfonia.
En recobrar la consciència, es reincorpora amb la desagradosa sensació d’una premonició d’aquelles cefalees que el deixaven fora de joc si no prenia les oportunes precaucions farmacològiques.
I malgrat tot, els símptomes es van agreujant. Les classes de la vesprada se li fan una eternitat. Les intervencions dels alumnes li semblen un seguit d’impertinències despatxades amb males cares. No veu l’hora de plegar i fugir cap a casa per capbussar-se dins del llit i apagar la llum que li molesta enormement.
Ni sopar ni res. No pot suportar el mal de cap i la fotofòbia, agreujats ara per un lleu brunzit en l’oïda i una mica de vertigen.
Es fica al llit i apaga la llum. Es fa massatges als polsos, a la part superior de les orbites oculars, al bescoll, però com si res. Es pessiga intermitentment els peçons de les orelles. Desesperat, prova a fer exercicis de respiració i meditar. Finalment, creu adormir-se.
A Déu sap quina hora, un estrany brunzit el desvetla. Alarmat, encén la llum i comprova astorat que l’habitació és com un nesprer florit travessat en totes direccions per milers de laborioses abelles que semblen eixir i entrar del seu cap. L’angoixa l’ofega. Un crit li puja per la gola...
...a tres quarts de vuit, el brunzit insistent del telèfon el desperta i comprova alleujat que tot ha estat un malson. Afortunadament, la medicació i el llit han fet el seu efecte.
Una dutxa i un desdejuni ràpids el posen en camí del rusc on treballa.
divendres, 19 d’abril del 2024
Nostàlgia del Gran Circ
No deberíamos haber aparcado la moto, sino más bien colarnos con la vespino por los pasillos y aulas anunciando, completamente alterados, la llegada a la ciudad del gran circo que se presentaba por primera y última vez con todo su elenco de bailarinas, malabaristas y payasos en una danza aérea sobre el cable en una carpa sin red.
[Carta de Juan Tormo a Miquel Mollà en resposta a la profanació d'aquesta estimada fotografia dels anys joves]
dimecres, 3 d’abril del 2024
Epitelis tendríssims
dijous, 7 de desembre del 2023
Menines
![]() |
| Menines / roques calcàries diverses i ferro / 2023 |
Des que Picasso va revisitar Velázquez, gats i gossos –incloent-hi Manolo Valdés amb les seues reeixides contribucions al gènere–, han sucumbit a l’harmonia compositiva d’uns volums tan suggerents com simples. Tampoc jo, a la meua manera, me n’he pogut sostraure.
dimarts, 28 de novembre del 2023
Tête néo-cubiste
![]() |
| Tête néo-cubiste / ferro i roca calcària / 23,8x9,8x9,8 cm / 2023 |
dissabte, 18 de novembre del 2023
Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (III)
![]() | ||
| Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (III) / acrílic sobre tela / 30x21,5 cm / 2023 |
No deixa de meravellar-me el potencial creatiu dels falsos records, de la distorsió de la memòria, de la fallida en les evocacions. Creia recordar perfectament un vers de Poeta en Nueva York –«¡Ya vienen las hormigas con los pies ateridos!»– amb el qual acompanyar la imatge d'un sobre verd amb un forat de bala a través del qual una comitiva de formigues, símbol de la mort, saquegen una carta imaginària de la darrera nit del poeta granadí.
Però no, en rellegir el poema, comprove decepcionat que el vers diu: «¡Ya vienen las hormigas y los pies ateridos!». Trobe, sens dubte, més surrealista el fals record, que dota de peus les formigues… I tanmateix, no fa res, la premonició de la mort que plana sobre el poema tot i parlar del naixement de Crist lliga amb l'assessinat del poeta:
«Un pastor pide teta por la nieve que ondulablancos perros tendidos entre linternas sordas.
El Cristito de barro se ha partido los dedos
en los tilos eternos de la madera rota.
¡Ya vienen las hormigas y los pies ateridos!
Dos hilillos de sangre quiebran el cielo duro.
Los vientres del demonio resuenan por los valles
golpes y resonancias de carne de molusco.
Lobos y sapos cantan en las hogueras verdes
coronadas por vivos hormigueros del alba.
La luna tiene un sueño de grandes abanicos
y el toro sueña un toro de agujeros y de agua.
El niño llora y mira con un tres en la frente,
San José ve en el heno tres espinas de bronce.
Los pañales exhalan un rumor de desierto
con cítaras sin cuerdas y degolladas voces.»
dilluns, 13 de novembre del 2023
L’estilita de Paros
divendres, 27 d’octubre del 2023
500 paraules
![]() |
| Scripta manent / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2023 |
500 PARAULES
Toni Martínez Revert
Ja fa dies que no ve de gust llevar-se d’hora. Un rere l’altre, els dies amaneixen malcarats... i no és d’allò més adient per a l’ànim, quan tot just acabem d’iniciar la tercera quarantena. Fa huitanta dies que la gent malviu la solitud estricta o acompanyada. Massa temps per a pensar i poc per a realitzar cap projecte. La música, llegir i escriure ixen guanyant. Tot i això, hui, en clarejar el dia he mamprès camí cap una mena de refugi que vaig haver d’improvisar quan el 23 F.
Com estic vivint al camp, talment un monjo de clausura, en escoltar soroll em vaig apropar a la barana que encercla la replaça davant casa i l’ensurt em va deixar corprès: gent d’ordre, disfressada d’astronauta com apareixen a la tele, escortaven la caseta del veí i s’enduien a la força la dona del meu amic Sebastià.
Separats per tres bancals no vaig captar la conversa, així que, en anar-se’n, li vaig pegar un crit.
—Què passa?
—Que diu la guàrdia civil que té el virus, a mi m’han pres la temperatura i no m’han deixat acompanyar-la.
—Però com ho han sabut?
-Diuen que va telefonar a una amiga que està en l’UCI i que el virus ha mutat i ara es contagia per la xarxa. Per això se l’han enduta i m’han requisat els telèfons.
Pensat i fet, he arreplegat exclusivament allò necessari i hores d’ara estic endreçant aquesta cova perduda enmig de la Serra Grossa a recer d’una vegetació exuberant.
Ara sí que estic realment sol i caldrà que m’organitze per tal de sobreviure com un Robinson Crusoe qualsevol. Jo també vaig telefonar un amic per dir-li que no em trobava bé, però a mi no em pillen i, de totes maneres, amb aquesta mutació, al pas que va, no en quedarem cap ni un.
Esgotat m’he tombat per descansar una mica, però no he pogut pegar ull, el cap em va a mil per hora. Els qui queden com es comunicaran? Si ixen de casa es contagiaran i no hi haurà més que televisió, però... i si, com sembla, també s’apega per les emissions dels aparells?
Jo no sé si estic infectat. Si tinc el virus eixe, moriré ací dins o pel contrari viuré els anys que Déu vulga, però no tornaré a la civilització, perquè seria un suïcidi. Eixiré –quin remei– a caçar i pescar, fent-me fonedís, pels paratges de la Cova Negra.
També és veritat que pot passar-me com als que fugint de l’enemic, no s’assabentaren que la guerra havia acabat i que el món, el nou món, era tan distint que ja no hi tenien cabuda.
En tot cas, ja que mai més veuré ningú, m’agradaria deixar unes paraules perquè quan em troben sàpiguen de nosaltres, com aquella planxa que van tirar amb un coet i que explicava qui i com som els terrícoles, per si alguns extraterrestres la trobaven.
He dibuixat una mà enorme i dins de cada dit escriuré cent paraules ben estimades per mi: ocell, cel, capvespre, tardor, rels, gessamí, malucs, remor... i així fins a cinc-centes.
divendres, 6 d’octubre del 2023
L’alba de la tecnologia esportiva?
![]() |
| Baló punxat / roca calcària tallada / 25x25x25 cm aprox. / sense datar |
A la Vall del Rift (Àfrica), a Corea del Sud, al jaciment d’Ubeidiya (Israel) i als jaciments d’Orce (Espanya), s’han trobat aquestes misterioses boles de pedra, la utilitat de les quals no ha estat del tot aclarida, encara que els especialistes consideren que la seua forma esfèrica no és atzarosa, sinó fruit d’una regularitat intencionada.
Alguns consideren que podrien ser eines que permetien partir ossos per tal d’extraure’n el tuètan amb finalitats alimentàries. Tanmateix, no s’exclouen altres finalitats, fins i tot simbòliques.
De confirmar-se l’autenticitat i l’antiguitat paleolítica d’aquesta darrere troballa, estaríem, sens dubte, davant l’alba de la tecnologia esportiva actual o d’una increïble premonició que s’avança milers d’anys a l’aparició del futbol.
Sabem que els nostres avantpassats prehistòrics eren més robustos que no pas nosaltres. Imagineu-vos, però, que suposaria rematar de cap amb un d’aquests balons.
dijous, 14 de setembre del 2023
Professió de fe
![]() |
Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (V) / acrílic sobre tela / 30x21,5 cm / 2023 |
Lo recuerdo perfectamente. Casi a vuelta de correo, yo le estaba contestando cuando recibí la noticia de su muerte repentina. Su gran corazón no resistió tanta presión.
Mi querido Tomás, siento muy cerca tu inmenso dolor.
Sé que el mío todavía está contenido, pues se muestra incrédulo ante tanta estupidez. Me produce hastío, pero también mucha rabia ver a personajes tan miserables utilizando el sufrimiento humano para alimentar su ridículo poder. Éstos que, además del lenguaje, utilizan la sotana y sus símbolos para perpetrar el engaño, humillando a los más indefensos, son los peores.
Pero Tomás, no te preocupes más de la cuenta. Vamos a estar juntos y encontraremos la solución. No son éstos, momentos para la flaqueza, las dudas o, mucho peor, las culpas. Nuestro amor es tan puro que merece existir.
Te amo.
Adela.
En nombre de la verdad y el amor se alimenta la farsa y el odio. Mi hermana, con su sorprendente malicia delatora, se comportó como una egoísta, yo como un ingenuo.
Te quiero profundamente.
A manera de breus sessions fotogràfiques desfilen per aquesta galeria personatges que davant l'espill despullen la seua ànima.
L'autor tracta de captar en les seues mirades les actituds, els gestos i les emocions que ens mostren un paisatge en el qual es reflecteixen també els nostres somnis i la nostra memòria].
divendres, 21 de juliol del 2023
Ja no s'escriuen cartes com les d'abans
![]() |
| Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (detall) / BiC sobre paper / 29,7x21 cm / 2023 |
Ja no s'escriuen cartes com les d'abans va dir la mare quan ens va fer seure a la vora del llit. L’havíem sorpresa com altres vegades mirant i remirant d’amagat el contingut d’aquella caixa que descansava sobre la seua falda; la tapa tenia el dibuix d’un pomell de flors de codonyer amb abelles que volaven entre les lletres del rètol, Dulce de membrillo.
La meua germana i jo ens havíem abocat a la porta de la seua habitació, en un dels recorreguts que féiem per tots els racons de la casa de poble on malvivíem dues o tres famílies. A vegades la véiem guardar el dolç de codonyat, de puntetes i braç estirat, al damunt de l'armari grandot de casada. Ho feia tan hàbilment que el cofre sempre quedava amagat darrere del remat d’eixe moble, a resguard dels nostres intents d’agafar el pretés tresor, pujats sobre una cadira; morts de curiositat. Sempre ens sorprenia en aquella illa d’intimitat, l'únic lloc no compartit.
Aquell dia li vam preguntar qué feia. ‘Llig unes cartes antigues’, ens va contestar. ‘Vull veure-ho’ vaig dir jo, juganer, capritxós i vaig remenar el contingut. Ella em va apartar la mà, amb contundent delicadesa. Frustrat en el desig, li vaig amollar rabiüt: ‘Però has plorat’.
—‘No, no plorava’, negava mentre dissimulava una llàgrima amb un somrís. Davant la meua insistència invocava el caràcter ploraner heretat de sa mare i l’emoció dels records la traïa. La meua germana l’emplaçava a majors concrecions, i obteníem respostes de l’estil ‘és que ton pare m’escrivia unes cartes quan estava en la mili!… unes postals com ja no se n’escriuen’. Aleshores ens explicava quina cosa era el servei militar i els mandos dels reclutes, com deia als capitosts que havien guanyat la guerra, i descrivia el lloc de destinació dels soldats amb tants detalls com si els hagués conegut.
I ens contava anècdotes, i relatava els patiments de la família dels meus avis paterns, privats de l’ajuda del fill durant aquell llarg període d’obligada prestació patriòtica.
A nosaltres ens llegia poc més enllà de ‘mi querida Maria’, i finalitzava ‘este tu novio que te quiere, Pepe’. Es veu que el pare no volia posar José per si semblava un desconegut als ulls de la destinatària.
Ara en sóc conscient de les trampetes que emprava la mare per a desviar el nostre interés pel contingut de la caixa i el d’aquelles missives. Li resultava fácil; darrere d’una carta ens desplegava una postal que en obrir-se mostrava un ram de roses, de color esmorteït, i taquetes rovellades pel pas del temps. O la foto d’un jove soldat, el seu novio, que portava del ramal un cavall de la caserna. ‘Del pare? no, no; què més haguera volgut ell! Seria d’algun mando’, contestava.
Els mandos! El pare els va servir amb submissió, probablemente no li’n quedava altra. En tornar de la mili va haver de buscar feina. El poble era menut. L’únic que li’n podia donar era algún terratinent o hisendat. Va arribar a ser una mena de mosso d’estables que unia, a la feina feta amb escreix, una bona dosi d’adulació innecessària, com si fóra una part del sou miseriós que cobrava.
Va morir quan jo tenia quatre anys. A la meua germana, amb uns anys més que jo, vulgues que no, la van vestir de dol durant un temps; la mare, al cap de molts anys, començà a substituir el negre per una escala de grisos puntejat de llavoretes negres, o de negre amb petites volves blanques.
Vam créixer. La mare va heretar una casa humil. Ens hi vam traslladar quan ja havia faltat l’àvia. L’habitàvem sols. La caixa del dolç codonyat, com un objecte de valor a custodiar, vingué amb nosaltres.
Vam comprar una ràdio d’aquells que pareixien una capelleta; ‘que s’entretinga i no estiga sempre cosint, colló!’, exclamava la meua germana. Aconseguia distreure’s, especialment a la tertúlia vespertina de les cosidores que, entre puntades i puntades d’agulla, comentaven els serials radiofònics.
El primer televisor va ser en blanc i negre, com els colors de ma mare, com els colors del temps que ens va tocar viure. Quan donaven notícies, apagava els aparells, la radio i el televisor. ‘Només diuen que desastres’, argumentava.
Un dia, des d’aquell aparell, finestra sempre a mig obrir, un ministre, quasi sanglotant, va anunciar que el Caudillo, no un cabdill qualsevol, el Caudillo, s’havia mort.
La mare va estar atenta, i va seguir els esdeveniments posteriors. Sense comentaris. En silenci. Com el silenci constant que jo havia observat en ella i en sa mare, la meua àvia, tota la vida viuda. ‘El güelo va morir jove, del cor’, afegia. I això era tot el que sabíem d’ell. La mare va veure encara molts anys els colors televisius i els temps d’una democràcia imperfecta, incompleta. A vegades la sorpreníem atenta a notícies concretes, les espurnes, ara ho sé, d’una foguera mal apagada de la qual a casa mai no ens havien parlat: “descoberta una fossa comuna a tal lloc”, “exhumació de tants cadàvers al cementeri tal”, “homenatge als afusellats al mur de…” Eren instants fugaços, però seguits en el temps com uns punts suspensius o la corrua de formigues que a l’estiu porten aliments al seu formiguer. En el nostre cas, però, sense ser-ne conscients llavors, eren bocins de dolor mai no expressat, llançats en uns cors destrossats.
—Quina manera de traure històries passades que no serveixen per a res!, remugava la meua germana quan va escoltar allò de la memòria històrica. Ella detestava eixos temes. A mi, si més no, m’encuriosien.
Entregàrem la roba de la mare a una associaciò benèfica; les flassades, matalàs i llençols, amb inicials finament brodades, a la Creua Roja. Ja no ho necessitaria mai més. Els mobles més presentables ens els repartirem.
Al fons d’una calaixera va aparèixer la capsa amb el rètol del codonyat. A dir veritat, una barreja de records: cartes, postals i retrats de tonalitat sèpia, una cartilla militar, un carnet de la Falange española i un altre de l’Acción Católica Española, també una acreditació d’haver fet el compliment Pascual castrense…I, soterrada per eixa pila de pedaços de vida, hi havia una sobrecarta, la pestanya doblada a l’interior, masegada de tanta visita com hauria tingut. Aleshores vaig tenir una llampada mental que, tot d’una, em desvetlà una escena de la qual vaig ser testimoni un dia de la meua ja llunyana infantesa: ma mare, arravatada, estrenyia contra el seu pit aquell paper...
Amb els dits tremolosos vaig extraure una carta. Des del fons del temps vaig pressentir la veu de l’avi.
“Querida esposa no vengas más a traerme comida ni ropa de muda. Mañana se cumplirà la sentencia del sumarísimo de urgencia a la que me han condenado. Tenia derecho a un juicio justo y no me lo han dado. Lo que hice era un acto de piedad. Aquel hombre, tu lo sabes, estaba agonizando; así que muero con la conciencia tranquila. Dale un beso muy fuerte a nuestra hija y a ti te digo que te quiero”. Una matussera rúbrica tancava aquell paper groc com d'una eina rovellada, potser la falç o la dalla de segar. La dolçor del codonyat se’m va fer llet agra.
Amb la veu més insegura que mai, em vaig adreçar a la meu germana. No vaig poder acabar de dir ‘què farem’. Vaig sentir la seua mirada com una descàrrega al mateix temps que un dard eixia de la seua boca. ‘No res. Dona-m’ho!’ D’una revolada m’ho va prendre tot. Sobrecarta i missiva quedaren estripats.
I la memòria esmicolada va caure davant meu engolida pel forat de l’oblit, el que la meua àvia li va fer al paper, tou de tantes llàgrimes de dolor quan endevinant el fatídic missatge els seus dits trèmuls van foradar el sobre.
Tot havia desaparegut, tot menys la meua decisió de seguir el rastre de formigues i entrar al cor dels records silenciats.
diumenge, 9 de juliol del 2023
Poqueta nit
dilluns, 26 de juny del 2023
Ja no s’escriuen cartes com les d'abans (II)
![]() |
| Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) / acrílic sobre tela / 29,7x21,5 cm / 2023 |
![]() |
| Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) |
![]() |
| Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) |
![]() |
| Ja no s'escriuen cartes com les d'abans (II) (detall) |
Sotto voce (sèrie Lutheries)
Anvers, tècnica mixta, 40x40 cm, 2010
Serigrafia Socorreta
Serigrafia a 4 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm
Filantròpica generositat
Serigrafia a 5 tintes sobre paper 260 gr/m2 de 35x50 cm
Tríptic De tot cor
Ciutat despintada
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003
Senso unico
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003
Ciutat de cendra
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003
Carrer blanc
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003
Pàtria vençuda
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003
Ciutat amb forat
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003
Suspicious city
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2003
Colomers
Acrílic sobre cartó, 25.5x25.5 cm, 2004
El cor de la ciutat
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003
Hortus rethoricae
Acrílic sobre cartó, 25,5x25,5 cm, 2003
Saetabis' game
Mixta sobre cartó, 30x30 cm, 2006
Pintura X-1707
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2006
Ciutat de zinc
Acrílic sobre llenç, 40x41 cm, 2008
Ideales I
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004
Ideales II
Acrílic sobre llenç, 81x81 cm, 2004
Sea of freedom
Acrílic sobre llenç, 50x50 cm, 2008
Numerologi 5
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm
Numerologi 7
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm
Numerologi 9
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm
Numerologi 8
Collagraph, taca 52x75 cm aprox., paper 76x112 cm














































