Harpia tridentina

Harpia tridentina / BiC sobre paper / 20x15 cm / 2010

El nostre cinqué col·laborador, Elies Barberà, a hores d'ara consagrat en cos i anima a l'escriptura i a l'escena teatral, ha estat un de tants als que la filosofia ha preparat a consciència per a fer molt millor una altra cosa: assumir la pròpia vocació. Amb la rauxa i el rampell que el caracteritza, va abandonar l'ensopida i confortable vida de docent pels aplaudiments i el reconeixement literari incert. I hem de reconéixer que no li ha anat malament –podeu consultar els detalls de la seua biografia fent un clic sobre el seu nom en negreta–. Vaig conèixer Elies cap a finals de la dècada dels 80, publicava aleshores la La Figa de Pala, un autèntic fanzín anterior a l'autoedició digital, per al qual vaig fer alguna portada. Col·laboracions en llibrets de falles, recitals de contes, aprofitava qualsevol tribuna que se li brindara per amollar les seues ganes d'escriure i actuar. D'aleshores ençà, aquella inclinació juvenil no ha fet més que créixer i afermar-se. Heus ací una mostra.


HARPIA TRIDENTINA
Elies Barberà

Et fa mal? Et fots! Açò ja no s’aguanta i un dels dos ha de ser el valent que ho diga i que prenga la decisió. Faré mitja volta i me n’aniré. Aquesta serà l’última vegada que em veuràs la cara. M’allunyaré de tu i de la teua vida. Et deixaré una marca. Des de la teua posició de víctima tindràs tot el temps del món per imaginar com sóc de monstruosa, tu que ets tan d’agafar paper i boli i passar a net petites venjances personals d’estar per casa. M’animalitzaràs, ja ho sé: pots posar-me alguna cosa de voltor o unes urpes d’àguila, o no, millor, de trident de Posidó. I escriuràs o dibuixaràs l’aventura d’un heroi que lluita contra el monstre. Evidentment, en la teua versió de paper, venç l’heroi. I aniràs corrent als teus amics lletraferits i els mostraràs la teua aventura imaginada. Però ací perdem els dos. Quan va començar a tòrcer-se açò nostre? Això és el que t’hauries de preguntar. I què no hem fet per a poder-ho redreçar. La resta són bagatel·les de mal pagador. Però tu no estàs per reflexionar ni per traure lliçons d’aquest fracàs teu i meu; estàs per inventar històries sobre mi que et facen viatjar a altres mons, a mons que res tenen a veure amb els fracassos. No vull saber com serà el monstre. Sorprén-me. Ja m’ho trobaré. Carregaré amb tot això, no patisques, i em serà ben igual perquè, al cap i a la fi, sóc la dona lliure que fuig d’un mediocre com tu. Però digues alguna cosa, cony d’home! Sempre callat, sempre tan covard. Ai, si parlares com després deixaràs anar el boli!