Un pany de mar al revolt

L'ancianitat d'un llop de mar

BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2020

Em confesse un admirador incondicional de l'obra de René Magritte –ell i Dalí es disputen al meu cap la categoria de surrealista preferit, sense que això em prive d'assaborir amb delectança moltes altres creacions excelses dels seguidors d'aquest moviment que sempre m'ha inspirat–.

La primera vegada que vaig estar davant d'una obra de Magritte, va ser casualment a la Fondation de l'Hermitage, de Lausanne, durant un viatge iniciàtic a Suïssa i Itàlia. No recorde si a l'exposició hi havia la pintura L'empire des lumières, però hi havia, segur, Le château des Pyrénées. D'alguna manera encara habite aquell castellet sobre una roca nimbant sobre el mar.

El dibuix que acompanya aquestes línies és el primer d'una sèrie del petits homenatges que havia imaginat, per a deixar constància de la meua admiració. Tanmateix, tot i els evidents préstecs magrittians –com ara la pipa o la cal·ligrafia de la retolació–, el plantejament no és atribuïble  al pintor belga.

A l'hora de titular-lo vaig dubtar entre l'opció que finalment he adoptat i La joventut d'un llop de mar. Tots dos venen a incidir en el mateix: el mar que "crema" a la pipa és l'enyorat mar de la joventut, un mar ja del tot imaginari. Heus ací, per què he fet servir un vers del poema És quan dormo que hi veig clar, J.V. Foix, per a encapçalar aquest escrit.

En descàrrec per als amics lletraferits, que pensaran que el lettering podria haver estat més polit, diré que la cal·ligrafia dels llops de mar desconeix Ken Barber i Ivan Castro i, encara més, Martina Flor.