 |
| Cave canem, el gos del Guerreret de Moixent / roca calcària, alumini i ferro aluminitzat / 26,6×20,8×14,8 cm / 2025 |
 |
| El somni de Babel / alumini i roca calcària / 102x24,3×23,5 cm / 2025 |
EL SOMNI DE BABEL
La torrassa es retallava fàl·licament esponerosa sobre l'horitzó mesopotàmic. Els nuvols semblaven cada dia més a tocar de mà. Les grues xerricaven amb alegria aixecant totxos i pedres del solixent a la posta. Tot feia presagiar que en pocs anys s'arribaria al Regne Superior. Podrien deturar el malson dels llamps, les tempestes i les inundacions que el rancuniós i venjatiu Enlil descarregava amb fúria sobre els pobres mortals que s'arrosseguen per la terra entre els dos rius.
Aquest déu gelós, però, tement un assalt imminent als Cels, no es va quedar de braços plegats. Un dia sí i l’altre també, li calfava l’orella al Senyor Anu, l’Amo de Tot, amb una lletania interminable de tota mena de conseqüències nefastes que se seguirien contra la seua suprema senyoria.
Al remat, va encertar a reblar el clau: si allò continuava, qui sap si no portaria al seu derrocament, els mortals s’ensenyoririen del Cels. Anu va consentir a posar remei.
Així doncs, Enlil va convocar d’urgència el cap del seu servei d’intel·ligència per trobar la manera més adient, efectiva i discreta de desbaratar la gosadia arquitectònica dels mesopotàmics. Després de refusar perverses maquinacions per massa oneroses, es va acordar que n’hi hauria prou a aconseguir que els rebels deixaren de parlar la mateixa llengua, de manera que quan un digués figues l’altre entengués bacores.
Les comandes de material d’obra van esdevenir confuses i les ordres dels mestres d’obra no eren enteses pels peons. En poc temps la desorganització va ser total. I, a la fi, el grandiós projecte va ser abandonat, amb gran satisfacció i sornegueria dels déus. Una vegada més, les forces celestials havien aconseguit doblegar l’orgull i l'atreviment dels ingenus mortals.
 |
| Pedra d'Edith Lot / roca calcària tallada / 12,5×13,5×8,5 cm / 2025 |
 |
| El missatger / BiC sobre paper / 13,5×13,5 cm / 2025 LAS MOSCAS Antonio Machado Vosotras, las familiares, inevitables golosas, vosotras, moscas vulgares, me evocáis todas las cosas. ¡Oh, viejas moscas voraces como abejas en abril, viejas moscas pertinaces sobre mi calva infantil! ¡Moscas del primer hastío en el salón familiar, las claras tardes de estío en que yo empecé a soñar! Y en la aborrecida escuela, raudas moscas divertidas, perseguidas por amor de lo que vuela, –que todo es volar–, sonoras rebotando en los cristales en los días otoñales… Moscas de todas las horas, de infancia y adolescencia, de mi juventud dorada; de esta segunda inocencia, que da en no creer en nada, de siempre… Moscas vulgares, que de puro familiares no tendréis digno cantor: yo sé que os habéis posado sobre el juguete encantado, sobre el librote cerrado, sobre la carta de amor, sobre los párpados yertos de los muertos. Inevitables golosas, que ni labráis como abejas, ni brilláis cual mariposas; pequeñitas, revoltosas, vosotras, amigas viejas, me evocáis todas las cosas. |