dissabte, 20 d’abril del 2024

Rusc

Rusc / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2023

 

«No vore's cera en l’orella»
(dita popular).

El matí havia transcorregut sense altibaixos, entre imperatius categòrics, retorns eterns i demés romanços filosòfics. A l’hora de dinar, alguns companys l’havien acomboiat per anar a un retaurant proper i econòmic.

Primer plat, segon plat, postres i un carajillo. Inevitable una migdiada breu ajaçat a la gespa del jardí del davant del centre. S’excusa dels altres comensals i s’adreça a la fronda més ombrívola del primaveral tancat. Tot és un esclat de flors. S’escolta l’activitat frenètica dels insectes sucant nèctar i pol·len ací i allà. S’adorm gronxat per a aquella díptera simfonia.

En recobrar la consciència, es reincorpora amb la desagradosa sensació d’una premonició d’aquelles cefalees que el deixaven fora de joc si no prenia les oportunes precaucions farmacològiques.

I malgrat tot, els símptomes es van agreujant. Les classes de la vesprada se li fan una eternitat. Les intervencions dels alumnes li semblen un seguit d’impertinències despatxades amb males cares. No veu l’hora de plegar i fugir cap a casa per capbussar-se dins del llit i apagar la llum que li molesta enormement.

Ni sopar ni res. No pot suportar el mal de cap i la fotofòbia, agreujats ara per un lleu brunzit en l’oïda i una mica de vertigen.

Es fica al llit i apaga la llum. Es fa massatges als polsos, a la part superior de les orbites oculars, al bescoll, però com si res. Es pessiga intermitentment els peçons de les orelles. Desesperat, prova a fer exercicis de respiració i meditar. Finalment, creu adormir-se.

A Déu sap quina hora, un estrany brunzit el desvetla. Alarmat, encén la llum i comprova astorat que l’habitació és com un nesprer florit travessat en totes direccions per milers de laborioses abelles que semblen eixir i entrar del seu cap. L’angoixa l’ofega. Un crit li puja per la gola...

...a tres quarts de vuit, el brunzit insistent del telèfon el desperta i comprova alleujat que tot ha estat un malson. Afortunadament, la medicació i el llit han fet el seu efecte.

Una dutxa i un desdejuni ràpids el posen en camí del rusc on treballa.

divendres, 19 d’abril del 2024

Nostàlgia del Gran Circ



Me hubiera gustado tanto que esa hubiera sido la foto, que esa máscara nos hubiera acompañado en aquellos tiempos. Hoy sé que aquellos muchachos, al menos habrían disfrutado llorando de risa. ¿Te imaginas entrando en cualquiera de las clases de Filosofía y, sin perder la compostura, plantear dudas a aquellos sesudos profesores que fumando en pipa impostaban la voz?

Eran ellos los verdaderos actores en un teatro de intrigas y palabras huecas. Construían su simulacro ante un público entregado que no lograba descubrir sus máscaras más caras. Nosotros sólo hubiéramos podido ejercitarnos siguiendo sus pasos como sombras para señalar su impostura. Ser radículos. Hacer el ridículo para ser radicalmente honestos. Creo que, salvo honrosas excepciones, en aquella facultad que alguien podría etiquetar como Catedral de la Razón y de la Ética no encontramos a grandes maestros, aunque no nos faltaron narcisistas.
 
No deberíamos haber aparcado la moto, sino más bien colarnos con la vespino por los pasillos y aulas anunciando, completamente alterados, la llegada a la ciudad del gran circo que se presentaba por primera y última vez con todo su elenco de bailarinas, malabaristas y payasos en una danza aérea sobre el cable en una carpa sin red.

 [Carta de Juan Tormo a Miquel Mollà en resposta a la profanació d'aquesta estimada fotografia dels anys joves] 

dimecres, 3 d’abril del 2024

Epitelis tendríssims

Epitelis tendríssims / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2024

Som una ferida
que mai no acaba de tancar-se,
una ferida
que encara supura.